THE WOMAN KING

Després de l'experiència d'Un home anomenat Otto, el primer que vaig fer quan vaig acabar la pel·lícula és veure quin era el seu títol original. Però aquest cop sí, estava traduït literalment. No m'encaixava el què veia amb el títol. Sí, la líder guerrera és molt líder, però hi ha força trama al voltant com per treure-li la pressió del títol. Personalment penso que el títol és aquest per reivindicacions feministes, que em semblen molt bé, és clar, però no cal forçar es coses. Si no, mireu la foto de la peli. Qui és el personatge que està al mig? L'home , que és secundari secundari. Encara sort que a la protagonista l'han posat lleugerament més gran, que si no, se'ls hauria vist el llautó encara més.

La trama va sobre una tribu africana que es guanya la vida amb l'esclavatge que ven als europeus, entra en lluita amb una altra tribu més poderosa que vol el monopoli. El rei està consellat per una cap guerrera i les seves lluitadores, totes dones, que formen un cos gairebé invencible, amb molt poder i molta destresa. A la pel·lícula veiem a una noia jove que entra a formar part d'aquest grup de guerreres, i ha d'anar passant les proves fins a demostrar que n'és vàlida. En el fons, és la típica peli de reclutament de soldat amb les proves que fan, i enmig d'una lluita on hauran de demostrar la seva vàlua encara que sigui  l'última en entrar. Hi ha altes subtrames pel mig, però bàsicament seria això.

La valoració final que en faig és acceptable. No ha estat res espectacular, però ha estat un bon entreteniment per un parell o tres de tardes. Segurament es podria haver aprofundit més en el tema esclavatge o en la lluita feminista, però en tots els temes passa per sobre sense involucrar-s'hi massa. Potser ha faltat això, i no serà per manca de temps. No ha estat de les pitjors, però no estarà al rànquing. Distracció amb aventura sense més pretensions.

MÒBILS

Mòbils sí, mòbils no... quin debat més estúpid, plantejar-se si cal prohibir o no els mòbils a les escoles. Evidentment que no s'han d'utilitzar els mòbils als centres educatius! És que... quina xorrada de debat! I ja poden sortir els gurús de la tecnologia dient tots els avantatges educatius que poden tenir, blablaba... En una balança d'avantatges i inconvenients, el desequilibri és "aplastant". 

Però més enllà d'això, cal deixar ben clar que la prohibició de mòbils als instituts no soluciona res, al contrari. El problema és l'ús que en fan fora de l'escola! De què serveix que no l'utilitzin de 9 a 17h si quan suren ja es poden insultar, menysprear, assetjar amb total llibertat? El problema no és el quan o l'on, sinó el què. Però clar, qui és el bonic que s'enfronta a les tecnologies, no? Són com la nova indústria del tabac, que és tan poderosa que per moltes morts que provoquin, compten amb el vist-i-plau dels governs per l'economia que produeixen. Ara és el mateix. Quin govern s'enfronta a Google, Microsoft, etc? Cap. Si són qui els paga la vida.

Així mentre la gent es distreu amb el debat dels mòbils a les escoles, els joves i adolescents continuaran fent-ne un ús desmesurat i inadequat. els gurús també diran: No s'ha de prohibir, s'ha d'educar. D'acord. Ensenyem a beure? Ensenyem a fumar i drogar-se? T'ensenyo com funciona una pistola però ves amb compte? És que de vegades em posa dels nervis aquest tema. Veure com nens i nenes cada vegada més petits se'ls ofereix aquesta arma de destrucció massiva. Com s'introdueixen al joc online quan han de jugar amb els Playmobils.

Només cal que ens fixem en una cosa. Quan surten veus expertes alertant dels perills, són sempre metges, mestres, psicòlegs, pedagogs... quan surten els defensors, són comunitys managers, assessors d'empreses tecnològiques, responsables digitals de centre... Com si li preguntéssim al senyor Mc Donald si les hambugueses fast food són cancerígenes, no?

ARREGLANT ESPANYA

Doncs bé, els espanyols ja tenen gobierno. Els socialistes han fet ús de la seva gràcia entabanadora de sempre, aquella que et venen el què vulguis a la vegada que t'estan mentint a la cara. Ho han tornat a fer. Ells sí que ho han tornat a fer de veritat, no pas paraules buides com les dels nostres polítics. Els enganyen a la cara i ells els llepen el cul sense problemes. I aquí és on s'ha vist també el tarannà real de tots. Així com d'ERC ja ens ho imaginàvem, perquè ja van pactar amb ells abans a canvi de res i són més falsos que un petó de Judes, ara els tocava als de Junts demostrar que havien canviat. I... oh sorpresa...!! Han fet el mateix! Quines coses, no? 

Ja poden dir que han pactat això o allò... és igual. Primera ,perquè ens importa quatre raves el què hagin dit que han pactat, nosaltres només volem la independència. i segona perquè potser es pensen que si fan veure que es creuen les promeses ecspanyoles, nosaltres també ens les creurem. I no. Això no va així. Home, a veure si tenim una sorpresa i realment s'aconsegueix tot el què es demana. Però s'ha de ser molt il·lús de pensar que en Pedro Sánchez canvia 4 anys de govern insults a canvi de semblar un traïdor a Ecpanya. Qui s'ho creu, això? Si PSOE, PP i VOX en qüestions de pàtria són igual de feixistes! El 155 no s'hauria produït sense el vot a favor del PSOE. La comissió d'investigació del 17A també la frena el PSOE, i aplaudien les garrotades de l'1 d'octubre com els altres. I volen que ens creiem que ens donaran el què han pactat? Va home, va!

Mentrestant, surten a la foto com si haguessin guanyat res. Quina llàstima que fan... I a més, els carrers de Madrit plens de nazis cridant per un cop d'estat contra Sánchez, amb el Borbó fent cara de pomes agres. Abans de, no donar-nos la independència, no, sinó de fer un referèndum acordat, treuen els militars al carrer i ens maten uns quants. Perquè són així. I tot esperant, deixant anar bandes nazis de delinqüents amb armes de foc a la vegada que condemnen per terrorisme els cdr's que tenien una costellada a la masia el diumenge. Ecspanya és nazi i abans ens mataran que deixar-nos respirar. I els burros d'ERC i Junts dient que s'ha de dialogar. Imbècils. Nosaltres arreglant Ecpsanya mentre aquí ens ofeguem. Felicitats, nois.

THE MARVELS

Des del primer dia que en vaig veure el tràiler ja tenia clar que aquesta pel·lícula no se m'escapava per veure-la en pantalla gran. No deixa de ser curiós, perquè les tres protagonistes no és que en el meu univers tinguessin un lloc preferent, ni molt menys. Però tenia ganes de veure com les lligaven, provenint cada una d'espais diferents, i començar a notar que tot en el MCU té un significat encara que costi entendre'l.

En el cas de la Capitana Marvel, la primera peli seva no em va acabar de fer massa el pes, em grinyolava una mica. Potser era perquè estava feta amb les presses de presentar el personatge just abans d'Infinity War. Va ser reveient-la després, que vaig començar a trobar-ne més sentit i em va despertar més interès. La capitana Rambeau. Lligada amb la capitana Marvel, ens reapareix a Wandavision com la investigadora que treu l'entrellat de tot i que acaba adquirint súperpoders en creuar l'encanteri de la Wanda. Finalment, Miss Marvel, la superheroïna paquistaní que protagonitza una sèrie força divertida, on una noia qualsevol, fan de la capitana Marvel, assoleix poders gràcies a un misteriós braçalet. Els post-crèdits d'aquesta sèrie ja avançaven que en preparaven una de bona.

Enmig de la davallada que està patint Marvel amb mil problemes laborals i creatius, aquesta peli és una mica d'alè. Sense ser cap meravella, és una peli que comença i acaba (encara que obri portes) i ofereix poc més d'hora i mitja d'aventures i diversió, però sobretot, diversió. El contrast entre la seriositat de la capitana amb els nervis ingenus de la Kamala són molt divertits. Per aquesta banda comencen a tancar el cercle quan al final Miss Marvel comença a buscar reclutes per fer un equip d'Avengers més jove. Suposem que de mica en mica aniran fent, fins que arribi el final de la trama el 2025.

Mentrestant, s'agraeix també la curta durada de la peli perquè fa que la gaudeixis més, anant més per feina i no allargant-la innecessàriament. Divertimento però bo. Impacten també algunes anades d'olla. Una de divertidíssima, amb els gats alienígenes que amb la música de fons del Memory de Cats, van fent la seva feina a l'estació interespacial. No faig espòiler, perquè és digne de veure. L'altra anada d'olla és molt friqui i la veritat, és del tot poc necessària, quan arriben a un planeta on els habitants canten enlloc de parlar. Crec que aquí es van fumar alguna cosa.

Sigui com sigui, és de les primeres mostres de Marvel que em deixen bon regust després d'unes quantes decepcions. A veure si remunta!

ABBOT ELEMENTARY (2)

Aquest darrer cap de setmana he acabat la segona temporada de la sèrie Abbot Elementary que vaig començar el passat juliol. He de ser realista i dir que no he xalat tant com a la primera temporada, suposo que per dos motius.

El primer i més evident és l'efecte sorpresa que ja no existeix. Tots els personatges coneguts i ja sabia què m'esperava, al contrari del què em va passar a l'estiu. El segon és que també les trames dels diferents episodis han estat més "normalets", ja que els més divertits els guionistes els van esprémer al primer tram d'episodis. Però tot i aquests dos "contres", també he de dir que he rigut força, i que hi ha hagut episodis molt bons, sobretot cap a la part final, que és quan he agafat més ganes de veure-la perquè un de divertit em duia a l'altre.

El què sí ha aconseguit aquesta segona temporada és el reconeixement a la gran interpretació que han fet cada un dels actors i actrius de la sèrie. Per ordre dels que m'agraden més, tindríem primer la professora Schemmenti. Les seves mirades assassines, els seus comentaris sarcàstics i de "malota" són del millor, i més pel contrast que té amb altres mestres de l'escola. La Janine, tota happyflowers, que tot li surt malament, i que és innocència pura és el seu alter ego, i combinen molt bé. La seva solitud i el seu entusiasme també són un contrast brutal dins la trama. La directora, l'Ava, és que és tan pèssima educadora, que tot i que al principi et posa nerviós quan veus com passa de tot, al final, acabes trobant-li aquest punt de peix fora de l'aigua tan divertit que provoca tantes i tantes situacions estrafolàries. El frikie del professor Hill, que ho fa tot pels seus alumnes i rep sempre la burla dels altres és digne del premi a la paciència infinita. La Bàrbara, tota correcta, és el punt seriós, però que posa molt de la seva part per fer-ho tot més divertit. En ser la més diferent de tots, potser per això és l'actriu que ha recollit més premis per la seva interpretació. I en Gregory sí, però és sosso, sosso. La veritat, és que representen molt bé tots els tipus de mestres que et pots trobar en una escola. Són un equip genial i divertidíssim. 

La veritat, espero que els guionistes s'ho treballin i trobin uns bons arguments per una tercera temporada sense caure en la vulgaritat. Els mestres de l'Abott, i els mestres en general s'ho mereixen.

PERDONANT-LES

5 a 0, una altra maneta. Però sí, els hem perdonat la vida, i no sé perquè. Avui era la dotzena vegada que s'enfrontaven els equips femenins del Barça i el Madrid. Cada vegada hi ha menys distància entre els dos equips. Pam. 5 a 0. Una primera part meravellosa. Amb 3 gols, quatre ocasions claríssimes i 3 pals. I això que les blanques ho intentaven. Però s'han trobat un equip concentrat i que tot i perdonar, les ha enviat al descans amb 3 gols en contra. Sense Rölfo, ni alèxia, ni Paredes, ni Jana ni Bruna.

Però no sé perquè han sobrat 45 minuts. La segona part, des del minut 1 al 45 ha estat força avorrida. Hi ha hagut ocasions, però no era aquell domini tan asfixiant. Les nostres semblava que no volien fer-ne sang, i això no pot pas ser. Si ets del Barça, i jugues contra el Madrid, el teu objectiu principal és guanyar, però si pots fer un resultat d'escàndol, l'has de fer, estàs obligada. Però no ha estat així. El partit ha seguit controlat, però no s'hi esforçaven massa.

Fins que quan ha arribat el minut 90, alguna deu haver pensat: "Calla, que això s'acaba i només n'hem fet 3." Així, Pina (qui si no?) i la jove Vicky han fet en tres minuts els dos gols que faltaven per la maneta. Abans, ja havien marcat Aitana (quin recital), Graham (fa el què vol) i Mariona (qui veu millor els espais que ella?).

El partit s'ha disputat al Lluís Companys, amb gairebé 40.000 persones a les grades. Bon ambient, com sempre, però se sent poquet la grada d'animació.

Finalment, els dubtes. Tot i que cada vegada se les veu més rodades i en estat de gràcia habitual després d'un començament dubitatiu, hi ha coses que no encaixen. La poca confiança en Oshoala (pitxitxi de la lliga dels últims anys), fa que juguem sense davantera centra oficial. Feia jugar l'Alèxia, que no és el seu lloc, i com que estava lesionada, tururut. Salma (que marxa a l'extrem) i Mariona que se'n va al mig del camp, deixen buit aquell espai. Aquí falta una peça. Ona Batlle és un fitxatge espectacular. Segurament avui no era el dia, però tampoc acabo d'entendre l'ostracisme en el què viu la Dragoni, internacional italiana i que encara no ha jugat cap minut en un any i mig que porta aquí. Seguim!

NO EXIT

Sense ser tan espectacular com a Un home anomenat Otto, ens trobem de nou amb una pel·lícula en què el títol original, No exit, l'han traduït com els ha donat la gana (En la tormenta). Cal dir que en aquest cas, no molesta tant, perquè almenys el títol també encaixa amb la trama, no com a la peli d'en Tom Hanks.

En aquest cas que ens ocupa, estem davant d'un thriller angoixant, on una noia s'escapa del centre de rehabilitació per anar a l'hospital on té la mare ingressada. de camí, una tempesta de neu l'obliga a fer aturada e un centre de visitant d'un parc muntanyós on es troba amb 4 persones més i... una nena segrestada dins d'una furgoneta. Qui és el dolent? Com anirà tot plegat?

L'emoció del descobriment i el seu desenllaç va combinada amb la impossibilitat de sortir d'allà degut al temporal. Els nervis estan servits gairebé des dels primers minuts de metratge. Tampoc enganyaré, no es tracta de cap gran film, però aconsegueix l'objectiu pel qual ha estat filmat: posar nerviós a l'espectador/a. Cal dir però que si mereix una entrada en el blog, és per un parell de detalls que fa que no sigui una més de tantes. Per una banda, la protagonista és una ionqui que no és un exemple de la "bona de la pel·lícula", i en algun moment es guarda alguna escena políticament incorrecte si fos com les altres pelis en què els bons ho fan tot bé. I en segon lloc, té un parell de sorpreses. La primera ja fa el seu efecte, tot i que un cop té lloc, ja penses que s'ha cobert l'expedient. El fet que hi hagi una segona sorpresa, que no t'esperes, just quan també té lloc el moment "incorrecte", va donar peu a la decisió de que No exit mereixia estar dins la llista de pelis del blog.

El grup d'actors i actrius, la majoria poc coneguts, compleixen a la perfecció, com a resultat d'un càsting molt ben fet. Ens retrobem amb un dels protagonistes de la mítica sèrie 24 (el president Palmer), però tots estan molt ben caracteritzats en el paper que representen.

LOKI (2)

Amb Infinity War i Endgame la companyia Marvel va arribar al cim de la perfecció en pel·lícules de superherois. Tota la trama muntada en les pel·lícules anteriors a aquestes, amb un crescendo constant explota en aquest final que representen un dels moments més impactants a nivell de blockbusters de la història del cinema. La manera com de pel·lícules normaletes i mediocres arriben a aquestes dues meravelles és exemplar.

Per això ara mateix ens trobem en un moment francament desconcertant. Des d'Endgame que no l'acaben d'encertar, i no serà per propostes diferents. La irrupció de la plataforma Disney+ provocant aquest excés embafador de sèries (Ull de falcó, Invasió secreta, Ms. Marvel, Moon knight, Falcon, Wandavision, Loki i She-Hulk) i les pel·lícules (Guardians, Spiderman, Ant-man, Thor, Strange, Shang-chi, Wakanda Eternals i Vídua negra) que han anat arribant estan provocant que els aficionats a aquest cinema estiguem cada vegada més desmotivats. La majoria mereixen un 5 pelat, algunes poques un 6 i un parell potser arriben al notable (baix). Però és com comentava amb el primer MCU unes propostes dolentes per tenir un crescendo espectacular com ja van fer? O realment estem davant d'una davallada creativa important? Hi ha hagut desercions dels projectes, vagues... que fan creure que realment tenen problemes. El futur és incert. En uns dies anirem a veure la darrera a la pantalla gran, The Marvels. Ja diré.

El cas que ens ocupa és la segona temporada de Loki. És l'única de les 8 sèries que ha arribat a fer aquesta segona tongada d'episodis, ja que tenen un dolent en comú amb aquest segon MCU que estan creant. Però la veritat, estic una mica cansat de multiversos, realitats paral·leles, mons paral·lels, desviaments temporals i companyia. Els actor i actrius s'esforcen en la seva feina, i el paper de Loki és especialment llaminer, però és que la trama, que et fa anar d'aquí a allà és tan enrevessada, que encara que tingui la seva lògica, acaba fent perdre el fil i l'interès de l'espectador perquè no entén res de res de tants salts i versions diferents. Ens quedem per la màgia que té, pels efectes, per nostàlgia, però la veritat, feia dies que volia tancar-la (i això que només té sis episodis). És una llàstima perquè havien aconseguit que un dolent tan dolent com en Loki acabi sent un personatge estimat.

No sé, veurem com evoluciona tot plegat i aconsegueixen salvar-ho. 

OBJECTIU MONTSERRAT - ETAPES 1 I 2

Quatre setmanes d'iniciar 'entrenament pel repte de tornar a peu a Montserrat el proper es de juny, he fet la segona sessió de preparació. Com que vaig fer el tram 2 i el tram 1 me'l sé de memòria, la intenció era fer els dos trams junts, 1 i 2, afegint una part no feta, que era creuar Sant Cugat, ja que havia d'anar des del punt per on entro a la zona del Pi d'en Xandri, fins l'estació de Volpelleres.

Mirant els tempos fets, tenia el rècord del tram 1 en una hora i 25, mentre que el tram 2, sense parades, era d'una hora i 45. Si comptàvem que Maps deia que el passeig per Sant Cugat era de 35 minuts, estàvem parlant d'un possible total de 3 hores i 45 minuts. Per tant, que em disposava a iniciar la caminada a les 9.36h, la intenció era de no passar de les 4 hores, perquè calia comptar amb les aturades de descans i que el cansament podia aparèixer al llarg del tram 2.

He arribat a l'estació de Les Fonts a les 13.21h, és a dir, 3 hores i 45 minuts després exactes. Increïble. Només hi ha hagut deu minuts per descansar a Volpelleres (i un minut en arribar a Sant Cugat que no compto). Per tant, 3 hores i 35 minuts de caminada. Crec que és una bestiesa, i el què noto ara a les cuixes, cames i peus així m'ho recorden.

Comentar que el tram 1 l'he fet en una hora i 24 minuts (una xorrada de minut menys, que és insignificant). Com sempre, la pujada fins la Carretera de les Aigües ha estat cansada (no em puc imaginar la pujada a Montserrat després de tota la ruta). Creuar Sant Cugat m'ha costat 30 minuts, ha estat fàcil i distret. El segon tram també l'he reduït en cinc minuts, fent-lo en una hora quaranta. Crec que he trigat menys perquè recordava força bé el camí, i no calia anar frenant de tant en tant per mirar el mapa com sí vaig estar fent la primera vegada. El què passa és que em notava cansat, i tenia la sensació de baixar el ritme, i veig que no ha estat així.

Bon entrenament. La previsió seria: desembre (tram 3), gener (trams 3 i 4), febrer (tram 6), març (tram 5), abril (trams 3, 4 i 5), maig (trams ja ho veurem).

Només un apunt. Avui sembla que era el dia mundial de ciclistes-podeu-anar-per-on-us-surti-dels-ous. Contínuament ciclistes circulant pels camins estrets per on no poden anar. Hi ha hagut tensió en algun moment amb algú que els ho recriminava amb més mala bava que un servidor. Estic segur que hi ha ciclistes catalans maleducats, però les coses com siguin, dels quatre grups trobats, tots es comunicaven en castellà. No és un anàlisi, és un fet. Seguim.

UN HOME ANOMENAT OTTO

Primera consideració. Abans de comentar res d'aquesta pel·lícula, dir que els traductors ecspanyols són més curts que una cua de conill. Si la busques, la trobaràs sota el títol de "El peor vecino del mundo". És anar-la veient i pensar que aquest títol no s'escau gens al què estic veient. Per això he buscat el seu títol en versió original i oh sorpresa! Un home anomenat Otto. Meravellós. Quina poca gràcia.

Segona consideració. Amb aquest títol, pensava que seria una distreta pel·lícula de planxa. I la veritat... com m'agrada descobrir pelis que comencen mirant-la mentre treballes i a mesura que avances, no només decideixes que no la pots veure a trossets, sinó que pares de planxar i t'asseus a gaudir-la. I això és el què m'ha passat.

Tercera consideració. No, no és cap obra mestra, no és cap meravella del setè art. Però tenint en compte que no tenia cap expectativa (aquest any ja en porto unes quantes d'aquest tipus), m'ha encantat.

Trobem un home ja gran, interpretat per en Tom Hanks, que et pot agradar més o menys, però actor convincent dels que més. Viu en una casa en un d'aquests carrers de ciutat d'USA que són totes iguals i només circulen els veïns. És molt tiquis-miquis, li agrada que les coses es facin com manen les directrius, i ho fa complir de manera diguem-ne... un pèl maleducada. De seguida descobrim que és així per la mort de la seva dona, fet que fa que ja no vulgui viure més. És una història d'amor. L'amor que tenia aquest home per la dona era grandiós, i com gestiona la pèrdua dona peu a la trama. Cal dir que sense els secundaris, aquesta peli no tindria res més. Però la família que lloga la casa del davant, amb la dona mexicana principalment, són detonants del canvi de l'Otto. Divertidíssima, emotiva i aquí sí, genialment doblada al castellà.

He rigut, somrigut i emocionat amb la pel·lícula. No sé, estic tendre, però la veritat és que m'ha arribat.

Darrera consideració. L'escena en què hi ha un accident i la gent, enlloc d'ajudar a l'accidentat que està a punt de morir, tots amb el mòbil a la mà per gravar. No hi ha futur.

LA TEMPORADA DEL RETORN

És repassar les diverses entrades del blog sobre castells i entendre el canvi que ha tingut aquest lloc i ja hem anat comentant en alguna entrada anterior. La incorporació del MEC a la colla i a aquest món des de principis de juny ha fet que hagi tornat la rutina dels assaigs i les actuacions castelleres, amb un ritme que no passava des de feia deu anys o fins i tot més.

La temporada del retorn doncs, va acabar aquest diumenge amb la Diada. Una Diada que ja fa uns anys que s'ha avançat en el calendari (abans era la tercera setmana de novembre) per motius climàtics i de colles convidades. Després de diverses proves, es va optar pel seny i es va descarregar la clàssica de vuit (4 de 8, 3 de 8 i 2 de 7) per segona vegada aquesta temporada. La primera va ser a Tarragona dues setmanes abans. Ha costat. Canvis en els troncs d'aquests castells punta, un complicat encaix de peces i poca gent per tendir a créixer més han fet que aquests hagin estat els màxims. Una temporada sense castells de vuit i mig. Una possible passa enrere per fer una gran passa endavant en el futur. O almenys això és pel què se sospira.

No ha estat tampoc una temporada fàcil per com va començar. Tocava canvi d'equip tècnic i no es va presentar cap candidatura, havent de tirar endavant amb un equip d'incondicionals que de cap manera donarien l'esquena a la colla. Aquest esforç és un bon motiu per no recriminar massa.

A nivell personal, he de reconèixer que celebro el final de temporada perquè aquest ritme d'assaigs i actuacions al qual no estava acostumat m'ha acabat esgotant una mica. Suposo que quan agafi més rutina en properes temporades serà més fàcil. Tot i això, no em puc queixar gens, ja que he pogut gaudir dels castells des de ben endins, fent d'agulla als dos castells de vuit, cosa que no feia des de feia mooooolts anys. 

Ara toca descansar i preparar-se per una nova temporada que serà més llarga segur, ja que en el fons, aquesta ha estat de poc més de cinc mesos. I sempre a l'espera de com evolucionarà la implicació del MEC, clar.

VENOM

El bitxo raro que apareix a Spiderman 3 no és un qualsevol. Per una persona que ha crescut allunyada dels còmics de Marvel (i això que en llegia alguns que tenien mons germans, que m'agradaven però no ho continuava), cada novetat en les pel·lícules del MCU, i que per mi són novetats, sempre resulta que ja són novel·les escites i il·lustrades de molts còmics anteriors.

I amb en Venom, passa el mateix. Aquí trobem un estil força diferent a la resta de superherois, ja que en aquest cas, el protagonista, es mimetitza amb aquest ésser de la galàxia que és dolent de nassos. Lleig, monstruós i assassí, amb l'objectiu de conquerir la terra amb els de la seva espècie. La convivència amb el periodista amb el qual s'infiltra, fa que es vulgui quedar a viure aquí. Sense ser res espectacular, la pel·lícula aconsegueix en mi fer-me passar molt bona estona (molt millor per exemple que la darrera d'Ant-man), sobretot perquè les expectatives eren no baixes; senzillament no hi havia expectatives. Llavors, la combinació del personatge humà amb aquest monstre provoca també alguna escena còmica, ja que és dolent, dolent, i parla de manera brusca, convertint la peli una mica en una gamberrada, però una gamberrada divertida.

Es veu la relació com deia amb Spiderman 3 ja que ara ja sabem què és i d'on ve aquest ésser simbiont, un personatge que té carrera a Marvel, però que per motius que ara mateix no conec però que ara vull esbrinar, no es troba la segona part dins la llista de Disney +. Estrany. Però m'ha deixat amb ganes de saber -ne més. Ara ve quan es compleix allò de "segones parts mai són bones", i més perquè ara les expectatives han crescut. Però és igual, algun somriure em traurà.

LLAÇOS DE SANG

Crec que la primera frase que ha d'encetar aquesta entrada és la següent: "Pensa-t'ho dues vegades abans de comprar un altre llibre d'aquests autors". No és que em desagradin, i com a mostra, la colla de llibres que entre un i l'altre ja he llegit (sis, aquest és el setè). Però si veus quins han estat, en general n'opino bé però en tots hi he trobat algun inconvenient (o més d'un en algun més). Per tant, i donada la mandra que em feia agafar el llibre, com m'ha costat acabar-lo, són signes evident que si no hi ha cap canvi digne de destacar, i per molt bona pinta que faci la ressenya, m'hi hauré d'abstenir d'agafar-lo.

Llaços de sang ens retorna a una època força desconeguda per la gran majoria de catalans i catalanes: la guerra del francès dels principis del segle XIX. És una època poc coneguda ja que ja fa una bona pila d'anys que estem absorbits per Ecspanya, compartint ara sí força recorregut històric. El setge que va patir la ciutat de Girona durant tants mesos per part de les tropes napoleòniques era un bon incentiu per endinsar-me de nouen la història del país. La peculiaritat d'aquesta novel·la és que volien destacar el paper importantíssim que van tenir les dones en aquell setge. En cap cas estaven d'adornament, sinó que van formar companyies per tal de treballar ajudant els ferits, transportant munició i en força casos, estar a primera línia fins i tot amb les armes. En molts escrits d'aquella època posen el seu valor com a exemple pe a tothom. Així doncs, el llibre està molt bé per conèixer aquesta època fosca.

Ara vindrien els peròs: sí que hi ha un parell de dones que van apareixent contínuament en els capítols i que ens fan saber de les seves desventures (personatges però, inventats del tot, tipus Sal roja), però les pàgines van narrant el setge com està anant, convertint aquestes pàgines en una repetició constant d'esdeveniments. Estàs llegint cada vegada el mateix. Ara passa una cosa per aquí, una altra per allà, però són fets puntuals que trenquen la monotonia de la narració. En alguns moments el fet de destacar el paper de les dones frega el ridícul. Està posat reiteradament per fer-se veure, però en molts moments es viu ficat en calçador. Més valia centrar-se en dues o tres dones i anar narrant el què van viure sense voler fer veure que és un cant feminista mal traçat.

Després, hi ha el tema de la llengua. Sí, ja sé que els comandants eren ecspanyols, i que tot es feia en castellà. Però estar llegint tota l'estona en la llengua de Cervantes cada vegada que diuen aquests alguna cosa, per tal de semblar més real... no sé, en aquests moments, que no suporto com el castellà cada vegada ens ofega més, doncs la veritat, m'ha semblat repugnant. No crec que els llibres que tinguin l'acció a l'antiga Roma faci parlar el seus personatges en llatí. i no em sortiu amb què el llatí ja no el sabem, i que el castellà sí, perquè és la raó amb què tots els judes es defensen. Segur que l'autor i l'autora són bona gent, però a mi aquest tema m'ha carregat molt.

Per tot plegat, m'ha costat llegir-lo, sempre trobava excuses per fer una altra cosa. Però per altra banda, no hi he renunciat i l'he volgut acabar, perquè el coneixement sempre té lloc.

BONMATÍ

Després de dos anys seguits amb l'Alèxia guanyant la pilota d'or, i pocs mesos després de recollir el premi The best, l'Aitana es va convertir en la segona catalana guanyadora d'aquest trofeu tan rodó. Justament amb el premi anterior, ja comentava la importància del joc de la jugadora de Sant Pere de Ribes al Barça. La lesió de l'Alèxia va provocar que tothom s'adonés que darrera l'efectivitat de la capitana, hi havia el cervell i el toc de l'Aitana. Indiscutible en l'onze inicial de cada partit, la seva manera d'entendre el futbol fa que se la compari amb el mateix Iniesta. Però no cal buscar comparacions, ella és l'Aitana.

En el seu discurs gairebé íntegre en català, potser va faltar algun detall sobre els afers masclistes ecspanyols, però potser ja ho van dir tot a la gala anterior. La veritat, un cop vist el penós espectacle musical que va haver, encara se'n fa poc ressò de com de malament estan encara les coses a nivell d'igualtat de gènere. En un moment donat, el cantant baixa a la primera fila, i dona la mà al Balde. Se salta TOTES les jugadores que hi ha al seu costat, i continua donant la mà a la resta de jugadors homes. Llavors es troba l'Alba Redondo i la inèrcia fa que la saludi. Però a la Caicedo, està a punt de saltar-se-la, però com que ella fa el gest, ell li dona. Molt pitjor que aquesta actitud, són les respostes a les persones que ho han difós per les xarxes: que si exagerats/ades, que si no les coneix, que sí dona la mà a algunes... Els masclistes de merda són incapaços de veure com de fastigós és el seu cervell i la seva persona en la totalitat.

Crec que també seria important destacar que és la cinquena vegada que es dona aquest premi a les jugadores. De les cinc, una noruega, una ianqui i... tres catalanes! Poca broma! Crec que això deu voler dir alguna cosa de com ho està treballant el Barça (alguna cosa bona fa). Per cert, la segona pilota d'or, va ser per la Megan Rapinoe. Quan va recollir el premi, va començar que els que l'escullen, poc futbol femení veuen, ja que s'havia passat bona part de l'any lesionada. L'any passat amb l'Alèxia, tres quarts del mateix. Aquest any, el premiés més que just, però quan veus la llista de la resta de jugadores, veus coses ben estranyes. Algunes boníssimes darrere d'altres que no tant. Es veu que el mundial té molt pes, d'aquí el tercer lloc de la Salma. Tercera! Per davant de jugadores estratosfèriques! O l'Olga Carmona, que estava sisena només pel gol que va marcar a la final del mundial. Ho feia tan malament que la van posar suplent, i la sanció de la titular la va fer tornar a jugar. Res, que realment és penós. L'ostracisme de la Graham, la Mapi, i altres que no són del Barça (Oberdorf, Asllani...)

Esperem que algun dia realment tot sigui més lògic. Mentrestant, gaudim de la nostra nova reina, Aitana Bonmatí!