BON 300+1

I fins aquí el 2014. Un altre any ha passat, 365 dies amb moltes, moltíssimes vivències en tots els aspectes.
Coses que ja sabíem que passarien, d'altres que ens han sorprès, il·lusions i desil·lusions, però en definitiva, no és res més que un capítol més. A les 23:59:59 sortirà el rètol de CONTINUARÀ... i al cap d'un segon, comença el següent capítol. Això sí, sempre esperant que sigui millor.

TAURÓ A LA VISTA

L'Oriol Canals va ser l'animador que va venir a l'escola amb les seves cançons el maig de 2013. Va causar furor entre els nens amb el seu conte-cançó "Tauró a la vista", tant, que sovint es taral·leja la tornada en algun moment del curs. Fins i tot l'Oriol Bargalló en va cantar un trosset (no se la sabia) degut a la insistència dels nens i nenes.
Pocs dies després, el vèiem actuar a la Tamborinada de la Roda d'espectacles al Parc de la Ciutadella.
Aquell mateix agost, participàvem per primera vegada al Biberó Rock Festival, d'on era una de les seves ànimes; de fet, n'era la veu cantant, mai més ben dit.
Aquest estiu vam tornar al Biberó i seguíem gaudint d'aquells dies muntats expressament pel gaudi de la canalla i les famílies. Ja no era només l'Oriol del Tauró; també era el promotor del Biberó, el de les Bruixetes, el reagge del Che, l'Oriol Foll... i tantes i tantes coses.
Apart també la seva faceta com a líder dels Kumbes del Mambo, dels que vam gaudir a les festes de Gràcia.
I llavors arriba un dia enmig de les festes de Nadal i et diuen que mentre era a Indonèsia, al seu viatge de noces (en parlava aquest estiu), té un accident de moto i mor. Com és de dura la vida, d'inesperada, injusta. Amb tota la meva admiració i respecte, Oriol, descansa en pau.

RIDÍCUL

L'equip del projecte "Escoles més sostenibles", fins el curs passat anomenats "Agenda 21", han fet arribar la seva felicitació de Nadal i ho han publicat al seu web: sostenibilitatbcn.
Diuen: MOLT BON SOLSTICI D'HIVERN!
Bé, em sembla fantàstic que siguin una colla de hippies, anticonsumistes i respectuosos amb totes les creences del món i que conviuen avui en dia a la nostra ciutat. Però d'aquí a desitjar un bon solstici d'hivern per no dir la paraula NADAL ho trobo senzillament penós i lamentable. Una bona manera de fer el ridícul.
A mi tampoc m'agrada el consumisme, ni tota la parafernàlia que envolta aquestes festes, ni els excessos de cap tipus, ni en regals, ni en menjar. No m'agraden els amics invisibles. Però d'aquí a negar les paraules "bon Nadal", hi ha tot un món.
Ser "progre" no vol dir renegar de la nostra cultura, ni de les nostres tradicions. Siguem seriosos, si us plau!

TREVA DE NADAL

Aquest any, una cadena de supermercats anglesos han utilitzat com a reclam publicitari el centenari de l'anomenada TREVA DE NADAL.
Avui fa justament 100 anys (24 de desembre de 1914), durant la primera guerra mundial, soldats anglesos i alemanys van decidir aturar per uns moments la guerra per a celebrar conjuntament el Nadal. No cal dir que als seus superiors això no els va fer cap gràcia... Per una estona es van intercanviar fotos, postals... i fins i tot van jugar a futbol!
Aquests supermercats han tingut bona vista, però tampoc és cap novetat. El 2005 se'n va fer a França una pel·lícula sobre aquest fet, i hem d'anar una mica més lluny en el temps, el 1983, en Paul MCCartney va fer-ne una cançó, Pipes of peace.
Bon Nadal a tothom!

OH HAPPY DAY

Només han passat dos mesos i mig des del començament de la segona temporada del programa de tv3 "Oh happy day". Com ja vaig comentar a "Distraiem-nos una mica", és un programa distret i que et fa passar una bona estona. Aquest any participava el cor Cantabile, i per tant, el seguiment del concurs havia de ser més emocionant que mai.
Ahir es va acabar. In crescendo van ser els guanyadors per un (cec jo) exagerat 50% dels vots, i Cantabile (molt bé!!!) van quedar segones. Evidentment, és un premi enorme haver arribat fins la final i acabar en segon lloc (l'any passat, els meus preferits, els Messengers, també van quedar segons, caram!). I va ser doblement emocionant, ja que vaig tenir la sort de ser convidat a viure la final en directe. Com vaig dir a la meva patrocinadora (gràcies Alba), sense voler em va fer un bon regal d'aniversari!
Així que a les 17h ja érem a la tv3 per gravar la intro del programa; després, 4 hores veient vídeos gravats i visitant diversos platós fins el moment del programa. Va estar molt i molt bé, la veritat que anar al programa era per mi un desig d'aquells acomplerts.
Pel què fa als grups, les cançons, etc, en faig una breu valoració (o no) amb els vídeos de les millors cançons (al meu gust):

CANTABILE: Doncs penso que havien d'haver guanyat, i que consti que no és per afinitat, no pas. Van començar molt fortes, i mireu que els hi vaig dir... "Ai, que heu entrat a tope i no ho podreu aguantar..." I la veritat és que ja fos pel començament o bé perquè els donaven unes cançons que eren uns xurros, van patir més del compte. Però van ressorgir i la veritat és que ho han clavat més d'una vegada. 
Revolting children
Màgic
On my own
Abril del 74
All about that bass

IN CRESCENDO: els guanyadors. Just? A mitges... Crec que no dic cap mentida si comento que era el grup (no cor) que tenien més qualitat vocal. Canten increíblement bé. Però clar per alguns puristes (on m'incloc), eren mercenaris de la música. Van crear un grup amb les millors veus (fins i tot van fer càsting!) només per a particpar al programa. Les bases del concurs ho permetien i per tant, res a dir.
Fields of gold
Give me a reason

AMARCORD: els tercers. Pocs vots. Tampoc eren tan dolents comparats amb els altres dos finalistes. També era un grup massa professional, amb una tipologia molt marcada, i alguns tics que em feien arrufar el nas. Val a dir que el crit dels seus seguidors "Jo sóc amarcord, amarcord, amarcord" emulant el "Yo soy esp..." no em va ajudar a simpatitzar amb ells.
Toxic
La plaça del Diamant

MUSIC VOX: es van quedar a les portes de la final. Un pèl estranys. I la manera que tenien d'encaixar les crítiques era políticament incorrecta. Però és que són així, clars i directes.
La república de la tramuntana

LUTIANA: les Geriona de grans, aquest cor d'Arbúcies també eren en qualitat vocal, el milloret del programa, però clar, la posada en escena, comparat amb la resta dels grups les feia perdre. Gran personatge, el Quim, el seu director...
May it be
Videogames

VAKOMBÀ: els benjamins del concurs, queien bé, la veritat. 
Envia'm un àngel
Stronger

La resta de grups, Tastet de gospel, The new zombies i Fusions, van estar bé al seu nivell, però era evident que al costat dels tres finalistes tenien poques possibilitats. Però cadascú al seu nivell, van estar molt i molt bé! Si tornem de vacances a Palamós, ja els buscarem, als Fusions...

TOCA REPÀS

Amb l'article 400 d'aquest bloc, i amant de l'estadística, m'agrada repassar quins han estat les entrades dels diversos números rodons que he fet. Així, per exemple:
Entrada nº50 (11 abril 2008): La Ruca'08, on destacava algunes vivències de les convivències escolars d'aquell any a la casa de colònies.
Entrada nº100 (29 novembre 2008): I ja en van 100, on també feia un repàs dels primers 100 articles.
Entrada nº150 (23 desembre 2009): La gent és rara, em preguntava el perquè la gent caminava en aquests passadissos mòbils del metro si ja es mouen sols.
Entrada nº200 (24 setembre 2012): Tenen molta barra (segona part), on s'exposava la queixa de la vaga dels treballadors de TMB en plena Diada de la Mercè, molestant les famílies que volien gaudir de les festes.
Entrada nº250 (7 març 2013): Decepció, on feia una crítica de la segona temporada de la sèrie de TV3, Polseres vermelles.
Entrada nº300 (12 setembre 2013): No volia, però..., on valorava la Via Catalana que va creuar el país en la Diada del dia anterior.
Entrada nº350 (7 juliol 2014): Any de mundial, on comentava el què m'havia semblat fins llavors el mundial de Brasil.
Entrada nº400 (11 desembre 2014): Estat nou? Escola nova?, l'article on faig una referència a aquest llibre que explica l'experiència de les escola de La Bressola en l'aspecte de la llengua.

ESTAT NOU? ESCOLA NOVA!

Aquest llibre d'en Joan Pere Le Bihan és un llibre que en aquests moments de repensar l'escola van molt i molt bé de llegir i reflexionar. Amb l'exemple de les escoles de La Bressola a la Catalunya Nord, ens ve a explicar que és possible pensar l'escola d'una altra manera. Tot i estar centrat en un aspecte cabdal com és el de la llengua, s'entreveu tota una filosofia que marca un camí a seguir en el què hauria de ser l'escola d'un futur estat català independent. La metodologia d'escola vertical, pels que hem estat educats i treballem en escoles horitzontals, és xocant però s'ha de tenir en compte, donades les bones experiències que se'n parlen.
Entenem per escola vertical aquella que no s'organitza per grups d'edat, sinó que en una mateixa aula treballen conjuntament nens i nenes d'edats diverses. En el nostre cas, i com bé comenta el mestre i autor del llibre, es pot crear una escola vertical, però convertir-ne una d'horitzontal a vertical és extremadament difícil i complicat per estructures fetes, espais que es disposen, predisposició de tot el claustre i famílies... Potser nosaltres no podem organitzar-nos ara per ara d'aquesta manera, però en un futur no molt llunyà, segur que hi haurà més d'una activitat organitzada, que disposarà de temps per a realitzar-se, en què conviuran junts nens i nenes d'edats diferents. En això estem, i amb il·lusió anem a trencar esquemes!

MALA RATXA ACABADA

La temporada passada vaig poder gaudir de dos partits al Camp Nou. Un va ser la derrota amb el València. L'altre, l'empat amb l'Atlètic de Madrid que el va fer campió de lliga.
Avui, he tornat, però independentment de voler trencar la ratxa negativa (cosa aconseguida després de la victòria per 5 a 1 a l'Espanyol), aquesta visita a l'estadi tenia un component emocional important; era el primer partit que el meu MEC anava a veure en directe. La sort d'obtenir tres carnets ha fet que no em gastés una porrada de quartos en un esdeveniment amb un resultat incert. L'experiència, podem dir que ha estat molt positiva. hi ha hagut 4 grans moments destacats:
- quan ha preguntat com és que no se sent el que diu qui juga i què fan (acostumat a la televisió)
- la seva cara d'al·lucinat quan tothom s'ha posat a crida reclamant un penal no pitat
- quan després del 3 a 1 s'ha posat a plorar desconsoladament perquè "estic preocupat per l'Espanyol"
- i quan, ja a punt d'acabar, pregunta "són els jugadors de veritat?"
FANTÀSTIC!
A banda d'això, està clar que el partit ha acabat bé (i no gràcies a l'inepte de l'àrbitre precisament). He de constatar que la Tribuna del Camp Nou segueix sent la Tribuna. Allà no crida ningú! I m'he esgarrifat quan als minuts 17'414, els crits d'independència han sonat, però allà on era jo, quatre gats cridant. ai, ai, ai... quanta feina per fer encara... Clar que no m'estranya... dues files més endavant, un xicot jove, d'uns 40 anys, amb una bandera espanyola de capa amb l'escut del Barça!! Quin mal d'ulls!!!

I PER MOLTS ANYS MÉS!

Dagoll Dagom celebra els seus 40 anys amb la segona reposició de "Mar i cel". Després de la seva estrena el 1988 i la reestrena el 2004, no es podia celebrar d'una altra manera.
Segurament el musical a Catalunya, i podria afegir que el teatre català en general li deu molt a aquesta obra. Va suposar una empenta cabdal, una demostració del poder de la nostra cultura. Una mica com el què ha representat, salvant les diferències i amb tot el respecte a Dagoll Dagom, "Lo imposible" per al cinema espanyol (tot i que el teatre català ho ha aprofitat millor).
Dos mesos després de la compra, l'últim dia de novembre ha estat l'escollit per a què veiés aquesta nova versió de l'espectacle. Ha anat de ben poc, perquè el xàfec caigut a Barcelona ha inundat unes sales del teatre i sota l'amenaça de suspensió, ha pogut començar la representació 45 minuts més tard.
Mar i cel és espectacle, és emoció, és qualitat... és tantes coses!! Sent fidel a la meva figatoveria, hem tingut els moments de llagrimeta, i és que és impossible no rendir-se als encants de la història, a la seva música. Per mi, ja poden reposar-la cada deu anys, que allà m'hi tindran.
L'actor que fa de Saïd ho fa molt bé, però és que en Carlos Gramaje és molt Carlos Gramaje, i l'he trobat a faltar. La Blanca, paper destacat per una persona no catalanoparlant, molt bé. I la resta del repartiment a l'alçada. També vull destacar que hi havia moooooolts nens (edats de primària), una cosa molt curiosa... a veure si els agafa el cuquet teatral i quan es tornen adolescents, segueixen anant al teatre! Algú pot pensar que "Mar i cel" no és per nens menors de 12 anys... jajajajaja! Tampoc ho és el 95% de les coses que miren a la televisió i ningú s'esvera per això. Doncs posats a triar, que vegin "Mar i cel".

CÍNICS

Quan el passat dijous veia la paròdia de la pel·lícula "Der untergang" a Polònia, ja vaig ser conscient de què em trobava davant d'un dels millors gags de la sèrie de tv3 des dels seus inicis. La veritat és que darrerament ho estan clavant. Boníssim.

Les primeres crítiques no es van fer esperar, però què hi farem... ja se sap que el sentit de l'humor no és precisament una característica de la personalitat espanyola.

Però quan ahir llegia que el PP demana responsabilitats al CAC per aquest fragment, per banalització del nazisme... El seu portaveu, Enric Millo diu entre altres coses: "Plantejaments com aquests, que s'aparten de la democràcia, que comparen moviments democràtics amb totalitaris, que són una apologia directa o indirecta a la violència i que fomenten l'odi i el menyspreu són inacceptables, intolerables i indignes d'una TV pública" i també "Nosaltres sempre ho hem condemnat i censurat, i ara volem que es rectifiqui i es corregeixi perquè mai més es pugui repetir".

Però com es pot ser tan cínic, mentider i fals? Justament es queixen ells perquè comparen en un programa d'humor que es caracteritza per riure de totes les formacions i personalitats de l'actualitat política... ells que ens han insultat desenes de vegades comparant-nos amb els nazis! I ho deien en rodes de premsa, mítings, entrevistes, xerrades... no era cap programa de ficció humorística! Ells ens ho deien de veritat! Ells, que en el seu partit tenen militants i regidors que es fan fotos amb esvàstiques! Ara vénen amb aquestes? 

Què fomenta més l'odi? Un acudit o un insult dels seus? 

QATAR, EL NOU PARADÍS

Avui s'ha fet pública la seu que acollirà els mundials d'atletisme del 2019. Es faran a Doha, a l'estat de Qatar. Molt bé. Ehem... També s'hi farà el mundial de futbol del 2022... Des del 2004 també hi té lloc una de les curses del campionat de motociclisme.
Caram! Està molt bé per un país que té menys extensió que Suazilàndia, Yibuti o Fiji! Ens hem de treure el barret per com els dirigents d'aquest emirat han aconseguit el què molts altres països i estats més preparats que ells no poden ni somiar. Fa gràcia perquè l'elecció de Qatar com a seu organitzadora del mundial de futbol està sota sospita per suborns als membres electors, i enmig de tot aquesta inspecció, va i tenen els sants collons (perquè no és pot dir d'altra manera) de donar-los també el mundial d'atletisme.
Ep, que no s'entengui malament! A mi m'és igual allà on es facin aquestes competicions. El què em molesta és veure com la corrupció segueix instaurada al capdamunt de tots els estaments polítics, esportius, comercials de tot el món, i com se'n riuen a la nostra cara, mentre uns quants es van enriquint sense cap mena de mania. Senzillament em fa vergonya i fàstic.

TRES MOMENTS EN UN DIA

MOMENT 1:
Roquetes. 10:00h. SORPRESA. Caminant pel carrer Mina de la ciutat sentia dos homes grans comentant que "claro, si todo se lo hacen entre ellos". Dins meu circulava la idea de què allà al barri, votaríem quatre gats; els del sí-sí i poca cosa més. I llavors, quan creuo el carrer i m'acosto a l'escola... caram, quin moviment... què és tanta gent? Sí, és clar, res a veure amb les cues quilomètriques d'altres llocs, però què voleu que us digui? Hi havia unes deu meses electorals, i almenys en aquells moments, hi havia moviment constant. La gent venia a votar! I hi havia gent de tot tipus! Fantàstic! I tot en la més absoluta normalitat! Llàstima de l'incident ocorregut minuts abans al quiosc, qan la mestressa em diu que allà no tenen cap dvd de "L'endemà" (que venia amb el diari ARA del diumenge). Intolerància.
MOMENT 2:
Gràcia. 11:00h. EMOCIÓ. Sortia del metro de Lesseps i enfilava el carrer Gran. Ja la veia. Una cua de persones que anava des de la porta de baix de l'escola i creuava el carrer Maurici Serrahima. Durant les dues hores i mitja que vaig ser a l'escola c
om a representant del centre (juntament amb altres mestres, directors i membres del PAS), la cua no va minvar gens. Homes i dones, joves i grans, tots amb un somriure, disposats a exercir el seu dret a vot. Ja ho llegia en un tuit: "Mai havia vist tanta gent anar contenta a l'escola". Realment era emocionant veure aquell desplegament de catalans i catalanes amb ganes de fer sentir la seva veu. I encara més emocionant quan parava un cotxe davant la porta i en sortia algun avi o àvia amb dificultat per moure's però que venia també a votar en un dia històric.
MOMENT 3:
Gràcia. 20:00h. ESPERANÇA. Al vespre vaig tornar. Tenia ganes de tornar a respirar aquell ambient. Fins a les vuit en punt va estar entrant gent a votar. Però per què esperen fins tan tard? Es tanquen les portes i comença el recompte. Mentre anem recollint taules i cadires ja es veu que el sí-sí guanyava clarament, però havíem d'esperar fins el final. A les 22h, el recompte. el sí-sí guanya amb un 83%. Aplaudiments. I ara què? Doncs aviat serà el 10N, i queda encara un llarg camí. Menys, però encara queda.

FEM-LOS CALLAR

9 de novembre de 2014

BON DIA!!!

RUM-RUM A L'ESTÓMAC

No me'n podia estar. Després d'unes setmanes atrafegades, sentia la necessitat de tornar a escriure ni que fossin quatre línies a les vigílies d'un dia tremendament important. Per molt que a Espanya menystinguin el 9 de novembre, per molt que nosaltres també tenim clar que aquesta consulta no és el què volíem fer... és igual! Estem davant d'un moment crucial de la nostra història. Ni que siguin passets petits, no deixen de ser passes que van encaminades cap a un final incert i il·lusionant.
Ahir mateix, en un dels gags del Polònia (sublim el programa d'ahir), un ciutadà es desesperava demanant que s'acabés d'una vegada el procés, que ja no podia més. Tots volem que acabi, està clar. Uns el volem acabar d'una manera, i altres d'una altra. Però tot passa per diumenge, per molt que sigui una avantsala d'altres eleccions o possibilitats diverses.
El diumenge cal anar a votar. és imprescindible la màxima participació. I, evidentment, la victòria aclaparadora del sí-sí. I és que per molt que sigui una pantomima, aconseguir els anhelats dos milions de vots seria un toc definitiu, segurament l'empenta definitiva. I tant és que els polítics s'uneixin o no. Si ho fan, tot serà més fàcil, és clar. Però aquest procés l'ha iniciat la ciutadania i la ciutadania l'acabarà.
I si ens tanquen col·legis electorals, si ens prenen les urnes, els sobres o els vots... tant és! Seguirem lluitant perquè no hem arribat fins aquí per res. El camí no és fàcil, i de fet, a cada moviment es torna més complicat. Però amb el temps que ha passat, si seguim empenyent ho aconseguirem. Que no ens facin entrar la por, que no ens amaguem... La campanya ha estat impecable, independentment de si era fora de lloc el porta a porta o les trucades. La feinada ha estat increïble i mereixedora de tot el nostre reconeixement i aplaudiment. Cada anunci posava la pell més de gallina, cada imatge emociona més que l'anterior...
Hi ha un nerviosisme tens, hi ha un rum-rum a l'estómac... molta il·lusió que no es pot fondre així com així...
Ara és el moment, ara és l'hora! Ni un pas enre
re! O ara o mai!

(no) TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE (encara)

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

QUAN EL MÉS IMPORTANT ÉS LA VICTÒRIA

Setmana de bojos, frenètica, desesperant... mil i un adjectius, i tots li poden anar com a anell al dit a aquests darrers dies al voltant del procés sobiranista. El seguit de reunions i cimeres entre els partits partidaris de la consulta, finalment ha petat. Tots volen el millor per al país, sí, (bé, Iniciativa no crec), però també miren pel seu cul. Al final, el president ha tirat pel dret, ha canviat el format de la consulta i s'ha quedat sol.
El què semblava el final de tot, no és res més que un capítol més d'aquesta novel·la dramàtica que és aconseguir la independència.
El president ha convocat una nova consulta que no segueix el decret firmat i que té més paral·lelisme amb les consultes ciutadanes com la d'Arenys que no pas amb un referèndum. I després, eleccions plebiscitàries. I ja la tenim liada, tots han (hem) posat el crit al cel. Però si ens ho mirem fredament, no hauria estat el mateix si haguéssim fet la consulta com estava anunciada. Si finalment s'hagués realitzat, s'hagués votat massivament i hagués guanyat el sí.sí, què hauria passat a continuació? Doncs eleccions plebiscitàries i a declarar la independència. EXACTAMENT EL MATEIX.
Per tant, què és el què hem de fer? Anar a votar com sigui. Faci calor, fred, plogui, nevi o pedregui. Hem de ser els famosos 2 milions votant sí-sí. D'aquesta manera tot seguirà endavant. Si per una badada d'aquelles típicament catalanes, no es votés, i fossin uns resultats poc nombrosos, llavors ja la tenim. Els espanyolistes cantant victòria, i els cagadets dient que si no hi ha el suport del carrer, no cal fer eleccions ni seguir treballant.
Algú dirà: "Llavors, què? Altra vegada hem de ser els ciutadans qui es bellugui enlloc dels polítics?" Doncs evidentment! Som els catalans i catalanes del carrer qui hem aconseguit fer que el procés arribés fins aquí. Som nosaltres qui hem posat la independència sobre la taula dels nostres governants. Per tant, si volem ser un nou estat, hem de ser-hi cada dia! Ja no som en aquells temps en què s'era independentista només l'11 de setembre, se n'ha de ser cada dia! (i mira que en fa temps que ho dic, això...)
Aquest és el nostre poder i aquesta és la nostra força. 
Així que a votar i a seguir lluitant! No hem arribat fins aquí per a llençar la tovallola a la primera (ni segona, ni tercera...) FINS EL FINAL!!!!! O ARA O MAI!!!!

UNA MICA DE DECÈNCIA

M'ho intento imaginar, però no puc... Per molts esforços que hi poso, no me'n surto. Miro de tancar els ulls i veure la realitat a l'inrevés, és a dir, una Diada de Catalunya com les d'abans, amb uns quants milers de persones reclamant la independència, i al cap d'un mes, un milió i mig de manifestants cridant a favor de la unió amb Espanya. Què faria si m'hi trobés? Crec que dues coses: la primera, desil·lusionar-me, enfadar-me amb el món per no poder aconseguir el somni; i la segona, acceptar que la majoria vol una cosa diferent a la meva.
Però no és així, sinó al contrari. Durant tres anys consecutius han sortit gairebé dos milions de catalans al carrer a reclamar un nou estat per a Catalunya. I avui, dia de la Hispanitat (que per cert, commemora l'inici d'un genocidi brutal a Amèrica... no sé, aquests espanyols tot ho arreglen igual, no?), els unionisten no han ni omplert la Plaça Catalunya. I què fan? Reconèixer la veritat? Dir amb el cap ben alt que de majoria silenciosa res, que són menys i ja està. Doncs no. En la línia habitual demostrada en escreix al llarg dels segles d'història, han de mentir, han de seguir mentint i creient-se les seves pròpies mentides. Què trist, la veritat, veure com s'ennueguen en la seva pròpia burla a la veritat. Em pregunto com és que encara hem de compartir estat amb aquesta gent... com és que no marxem d'una vegada... Ah, sí, és que s'ha de fer ben fet, és veritat... Però si us plau, fem-ho!!
Algunes de les perles del dia:
- Culpen l'home del temps de tv3 per dir que plouria... Però si cap d'ells mira Tv3!!!!
- Els seus arguments en contra de la independència són... bé... és que no són.
- La Camacho, aquella que només veu la palla a l'ull del veí i es queda tan ampla, fa un tuit amb la foto de la plaça Catalunya... llàstima que ha fet un zoom i no es veu la meitat buida...
I així cada dia... Marxem ja!

5 QUÈÈÈÈÈÈ?

Després d'una matinada amb trons i llamps, amb aigua i més aigua i més aigua, el sol va sortir. Va sortir i ens va il·luminar com no ho havia fet mai.
Set concursos després, per fi, els Castellers de la Vila de Gràcia van sortir de la Tarraco Arena Plaça amb el cap i l'escut ben alt. I no només per haver signat de nou la seva millor actuació en poc més de dues setmanes, sinó perquè vam quedar ni més ni menys que cinquens.
L'actuació, per tots coneguda: 3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre i 3 de 8 amb l'agulla. Això és el què sabíem fer i així va ser. Un 4 rebregat, però coi, és que és un 4 de 9 amb folre, dimonis!!! Amb aquest programa, si tothom feia el què tocava, ens esperava un novè lloc. Però Barcelona no va provar el 3 de 8ag ni el 9 de 8; Sants va carregar el 4 i es va ti
rar pel cap el seu primer castell emmanillat; la Joves de Valls, que va equivocar l'estratègia i es va quedar amb dos castells; i Capgrossos, que va carregar el 3 de 9f i també va ensopegar amb la torre emmanillada. Les errades de les altres colles ens van catapultar cap a un sorprenent 5è lloc, cosa que ens afalaga i ens omple d'orgull, i no ho negarem certa incredulitat pel moment dolç que viu la colla. Quantes hores d'assaig que hi ha al darrere d'aquest triomf!
Per altra banda, quin concurs! Caigudes molt lletges en general, però quins castellassos! Tres 3/10fm carregats, dos 2/8sf carregats, dos 4/9fa, un 3/9fa, dos 5/9f, un 9/8... Tothom al màxim i donant-ho tot per seguir fent del món casteller un exemple de treball i superació.

DISTRAIEM-NOS UNA MICA

Enmig de tanta feina i il·lusió pel procés sobiranista...
Enmig de tanta feina i nervis pel concurs de castells...
Enmig de tanta feina i més feina pel principi de curs escolar...
Deixeu que m'assegui al sofà, i gaudeixi cada dissabte a la nit de l'"Oh, happy day"!!
Sí, què passa... m'agrada el programa, em distreu, em relaxa, m'emociona segons quines cançons i interpretacions... En la seva primera temporada, vaig anar-lo seguint: grans Messengers, curiosos Ol'green, mítiques Geriona... sense oblidar els altres cors participants! Està clar que no vaig votar Deudeveu, oi?
Però ara que aquest programa comença de nou, amb nou corals més, hi ha més motius que abans per seguir-lo. Hi participa Cantabile, el cor de noies del Cercle Catòlic de Gràcia, on hi canten conegudes i amigues. Els hi desitjo molta sort! A per totes!!

VIGÍLIA DE CONCURS

Any  parell... principis d'octubre... sí, les matemàtiques no fallen: arriba el XXV Concurs de Castells. I aquest any... ui, aquest any... mireu que hi hem anat de mil maneres (amb il·lusió, amb respecte, amb por, amb ganes...) però aquest any hi anem amb el cap ben alt i amb la intenció de seguir demostrant la bona feina de la colla.
Fa només una setmana, completàvem (un cop més) la millor actuació de la història de la colla (3 de 9 amb folre, 4 de 9 amb folre, 3 de 8 amb l'agulla i pilar de 7 amb folre). Increïble... és que costa de creure, no ens enganyem. Per tots els que hem viscut la colla des dels seus inicis, difícils, plens de decepcions, és catàrtic fer una actuació com aquesta o com totes les que hem anat fent des de fa més d'un any.
Però és que a més a més, la de la Mercè va ser la millor actuació que ha fet mai una colla de Barcelona! I la vam fer nosaltres! No cal dir res més. Segurament quedarà superada en breu per Sants, però aquesta dada sempre quedarà per a l'estadística i la història.
Aquest diumenge, concurs. Des d'aquell 1998 i 2000 que hi vam anar a ajudar Sants; des del 2002, la nostra "primera vegada", carregant el primer 4 de 8; des d'aquells 2004, 2006 i 2008, que sortíem amb el cap cot per no poder completar mai el carro gros; des d'aquell 2010, que sense fer res destacable, per fi vam poder comptar els castells per descarregats; des de l'últim concurs, el 2012, quan vam quedar setzens de dotze colles...

Justament farà dos anys dels nostres ben plantats primers intents de castell de nou. I arribem amb una tranquil·litat tremenda. Però el concurs és el concurs, i les pessigolles en entrar al TAP, els nervis abans de cada castell seguiran sent com els del primer dia. 

UNA ALTRA OPORTUNITAT PERDUDA

I jo que em pensava que podria escriure sobre l'actuació dels castellers a la Mercè, o altres temes, i poc més de 24 hores després, he de tornar a fer referència al procés...
Llavors és quan surten aquells que diuen que ja n'estan tips, que s'estan cansant de sentir sempre el mateix, que no es parli de res més... I jo els pregunto:
- És que no us adoneu del moment que estem vivint? No us adoneu que estem davant de l'oportunitat de fer un país nou? De veritat no veieu que estem vivint uns mesos històrics? Ens juguem el nostre present i el nostre futur! Com podeu estar cansats? Això no és bufar i fer ampolles, no hi ha cap vareta màgica que d'un dia per l'altre faci que tot sigui nou i diferent. Això és llarg i cabdal per a les nostres vides, i si dura x mesos, que els duri, perquè això no tornarà a passar en anys! És ara o mai! No estem parlant de cap tema banal, estem intentant construir un país nou i lliure!
Al què anàvem... Ahir, amb el decret acabat de signar, entrevista de la Mònica Terribas al president Mas. I avui, encara més important, l'entrevistava l'Ana Pastor de La Sexta per a tota Espanya. Quina gran oportunitat d'explicar als espanyols com és que hem arribat fins a aquí i a fer-los entendre que per fer la consulta no passa res de res. 
I què ha fet aquesta periodista? Un tercer grau al president. Cada vegada que el Mas mirava de fer entendre perquè passava això, o mencionava els milions de persones que hi havia al darrere, o la unitat parlamentària sobre la consulta, la periodista sortia una vegada i una altra amb el mateix. I que si el Pujol, que si les retallades... que també, però justament emulant al ecs-honorable, "avui no tocava". Quina ocasió perduda de fer periodisme imparcial i dir totes les coses sobre el moment en què vivim... 
Tenen una bena als ulls i no se la pensen treure!

SETEMBRE MOGUDET, OCTUBRE CALENTET

D'aquí tres dies s'acaba el setembre del 2014. Ja es preveia que a nivell nacional seria un mes amb una marxa... però fins que no es viu, no es veu.
Primer va ser la Diada, la celebració dels 300 anys de la desfeta a Barcelona, que ja hem comentat en altres entrades.
Però el silenci del bloc des d'aquell dia no es deu a la quietud dels esdeveniments sinó a l'inici del curs escola, sempre estressant, 
La setmana següent de l'11-S, va tenir lloc el referèndum a Escòcia. Que al final sortís el NO, personalment sap greu, ja que evidentment sempre he tingut un apreci especial a la causa escocesa. Per molts motius positius que hi vulguem buscar i trobar, el millor hauria estat que sortís el SÍ. Potser això serveix a no dormir-nos, o serveix per a què els espanyols es confiïn.
L'endemà mateix, arriba la llei de consultes, i finalment, avui dia 27, s'ha signat el decret que convoca la consulta del 9N. El govern espanyol no ha trigat gens en sortir i tornar a repetir-se com l'all. Poden dir moltes coses, però que la consulta va contra la democràcia?? De verita no en saben més? Clar, amb un president monolingüe, que no sap que el seu anterior rei era JC primer i no pas segon... què en volem esperar?
Doncs esperarem el què ja podem imaginar: atacs i més atacs, insults i més insults, mentides i més mentides... Fins on arribaran? Com ja he dit altres vegades, això no és tan important com "fins on arribarem nosaltres'" Espero que més lluny que els nostres amics escocesos!

EL DIA QUE VAIG FER DE DAVID MIRET

En David Miret és l'ex-cap de colla dels Castellers de Vilafranca. Abans d'això, ja era un casteller molt conegut, no només per la seves qualitats castelleres, sinó també per la seva feina en les actuacions més importants de la seva colla. Quan anaves a un Sant Fèlix com a espectador, o a Tots Sants, sabies que quan arribava el moment de muntar les soques vilafranquines, apareixia en David i començava a demanar voluntaris per a ajudar al castell. De vegades demanava, d'altres vegades t'acompanyava "amistosament".

Doncs per a la formació de la V el dia de la Diada, em vaig sentir com en David Miret. M'explico. Tots els que hi vau anar ho entendreu. S'acosta el moment de formar la senyera. Els 9 voluntaris aixequen els cartells amb els colors de les franges i ja està. La gent, amb molt bona predisposició, es va col·locant més o menys a la seva franja, però de manera força anàrquica. Com que la meva posició era dins de les franges només orientant, però veient que no hi havia cap ordre de ningú en concret, em poso a caminar entre les franges:

- Aquí cinc... sis...sou cinc?... sisos més cap a aquí... EP!!! Què passa aquí? Les franges sis i vuit vermelles juntes??? Falten grocs!!!

M'hi vaig trobar força vegades amb aquesta situació. Llavors era quan mirava cap a l'exterior, on hi havia força gent mirant-s'ho des de fora (com si des de fora es veiés res...) I cridava: "Grocs cap a aquí!!! Ei, aquells grocs, aquí en falten!!" No cal dir que els vermells que estaven necessitats de grocs m'ajudaven a cridar-los. D'altres vegades, sobretot si em trobava a les franges més externes, sortia i demanava als colors en qüestió que es col·loquessin en un lloc concret ja que faltava color allà. 

Els que ja eren dins de la senyera rebien amb aplaudiments els "nouvinguts" que entraven. Crec que ho vaig aconseguir convèncer la gent en un 80% d'ocasions. Suposo que com en David Miret... Bé, crec que en David no tenia tant èxit...

ESCOLTA ESPANYA!

No és pas un clam, aquest "Escolta Espanya"... Bàsicament perquè Espanya no escoltarà de cap de les maneres. Segueixen sords, cecs, i ignoren la voluntat de milions de persones. Viuen immersos en les seves pròpies mentides, en la seva història, la seva visió colonial del món. I no poden acceptar perdre Catalunya, perquè saben que sens e nosaltres, deixaran definitivament de ser res més que un país a l'alçada, amb tots els respectes, d'Albània, Xipre i companyia. Som de la seva propietat i prou. Voler comparar dues demostracions populars com les d'ahir (segons G.U., 1.800.000 persones enfront de 7.000). Hi ha un comentari que trobo molt encertat que diu: "Mireu si és silenciosa la seva majoria, que no van ni a Tarragona." Bé, sense comentaris.
De la Diada històrica d'ahir, no afegiré res de nou. Tots sabem la transcendència del moment, la importància del què vam fer. La pilota és ara a la teulada dels polítics. La unitat reclamada pels organitzadors i per tots els que hi érem i els que no... seran capaços els membres del Parlament d'aconseguir-la? Es deixaran de punyetes? Ahir a la V hi érem tots: de dretes, d'esquerres i del centre; indignats i conformistes; radicals i assenyats; verds i altres que el medi ambient els importa menys que les seves sabates; amics d'Israel i amics de palestins; capitalistes i comunistes... Però tots ens vam unir per formar una senyera que indica que volem votar el 9N i GUANYAR. Els polítics han de ser, com va dir la Carme Forcadell, dignes del poble que els ha votat i dels que no. Ells sí que han d'escoltar i seguir el procés endavant. Nosaltres hi som, ho hem començat i ho volem acabar. A les seves mans està que el poble els faci costat i recobrin una mica de confiança o que se'ls enterii definitivament i això acabi sent una batalla campal.
Noslatres hem complert. Tots hem vist les imatges. Qui ho vulgui entendre, que ho faci. I qui no, potser necessita un trasplantament, oi Marianu?

AVUI, DIADA PEL PASSAT; DEMÀ, DIADA PEL FUTUR

Aquest vespre, a les portes de la Diada Nacional, he participat a la Marxa de Torxes que ens ha portat des de l'Eixample fins el Fossar de les Moreres. Tot i el marcat sentit independentista de l'acte, quan demà es realitzarà un V humana i enorme, m'he volgut prendre aquesta caminada des d'un vessant més sentimental i de record.
Així, com que la Diada de demà ja té la vista posada en el nostre futur a mig plaç, he pensat que no podem oblidar la part històrica. I és que farà 300 anys que molts catalans i catalanes (i altres companys de viatge), van viure un dels episodis més tràgics de la nostra història. El setge brutal que van patir, amb el bombardeig de l'artilleria castellana i francesa, és digne d'estudi pels més salvatges. Quan l'11 de setembre les tropes enemigues van entrar a la ciutat, es van trobar una ciutat desfeta, gairebé en runes. Però enmig d'aquestes runes hi havia encara milers d'homes i dones, nens i nenes que l'havien defensat fins el final en una mostra de valor, orgull i amor pel país com pocs poden dir. Lliures o morts deien les seves banderes negres. Després d'aquell onze de setembre les coses van anar a pitjor, tot va canviar. Què passarà després de l'onze de setembre de 2014? Esperem que els milers i milers de catalans que demà sortirem al carrer (i els que voldrien ser-hi però no puguin) siguin dignes mereixedors de l'herència dels que van viure i morir fa tres-cents anys.

IMPACIÈNCIA

Aquests dies estic vivint en primera persona el valor de la impaciència. A falta només de tres dies per una nova Diada, en tinc moltes, moltes ganes. I per molt motius.
Per exemple, el més solemne: farà exactament 300 anys de la derrota a Barcelona. Després de mesos i mesos de setge, que historiadors imparcials reconeixen com una barbaritat (no els busqueu a l'instituto Cervantes)... Enmig de reivindicació independentista per tot el què ha de venir, també haurà de ser un moment per a recordar els milers de morts d'aquella guerra.
Un altre motiu pot ser el de satisfacció personal. Com bé deia en Toni Soler a un dels seus darrers articles: "tots sabem que sense aquella colla de bojos de l’estelada mai no hauríem arribat fins aquí.". Moltes vegades recordo aquelles diades on érem quatre gats mal comptats els que sortíem al carrer a cridar INDEPENDÈNCIA. I mireu ara, milions de persones...
Motiu objectiu final: l'esperança de ser altra vegada aquest milió de persones o més demanant un estat independent per al nostre país i que els polítics agafin el guant i segueixin endavant fins al final, acceptant totes les conseqüències.
Més motius... interès en saber com ho viuran a les espanyes i en el sí dels partits espanyolistes: mentint, atacant, ignorant... Potser estaria bé que comencessin a argumentar, no? Però és que la seva supèrbia els impedeix adonar-se de la realitat i es creuen que encara són aquell imperi de segles passats.
També en tinc ganes de fer la meva petita aportació, ajudant a organitzar un dels trams de la V. Enlloc d'anar amb els Castellers com l'any passat, aquesta vegada prefereixo ser més útil.
I a seguir entomant les perles d'aquests últims dies:
Mossos independentistes, en cursos de tàctiques de guerra (El Mundo); 
La Guàrdia Civil ha demanat el permís d'armes als Miquelets que aquest dissabte han recreat a Olesa de Montserrat diversos episodis de la Guerra de Successió
Censura de Victus a Utrecht

Finalment, gran sentit de l'humor de la gent de "Ara és l'hora" amb l'últim anunci... Quina diferència amb el senti de l'humor castellà...

UNA SETMANA

D'aquí només una setmana ja s'haurà fet. Un enorme mosaic amb milers de persones formant una V amb els colors de la Senyera hauran omplert dues de la avingudes més important de la ciutat de Barcelona. La Diada del 2014, igual que les dues anteriors, haurà passat a la història i esperem que compleixi amb el seu objectiu: ser l'empenta definitiva per tal que el procés d'independència del país vagi cremant etapes, i entre elles, la celebració de la consulta del 9N. 
No podem deixar que els polítics decideixin per nosaltres. És el poble qui ha iniciat això i ha des ser el poble qui segueixi estirant del carro. l'onze de setembre no fallarem. Hi serem gairebé tots i ensenyarem al món la nostra voluntat.
Mentrestant, a les Espanyes continuen el seu propi procés, el de negació de tot. Sabem que després de Pujol, voldran liquidar algun altre líder. No passa res. En posarem un altre. No han entès que això no és cap mania dels de dalt, al contrari. I no ens poden fer callar a tots.
Que vagin prohibint actes culturals com el de Victus a Holanda. Segur que ara uns quants holandesos entenen el perquè volem marxar. Que segueixin mentint, que segueixin atacant. Nosaltres hem de seguir el nostre camí amb decisió, confiança, il·lusió i esperança que en poc temps les coses canviaran. 
Els petits anècdotes es van multiplicant arreu, i per molt petits que siguin aquests granets, al final formen una platja. Un granet més, la cantant Merili Varik que ens dedica una cançó:

CANVI DE CICLE DE VERITAT

Com és gairebé tradicional, a principis de setembre cau una valoració de les primeres passes del cus futbolístic culé. No cal amagar que aquesta vegada sí que estem davant d'un canvi força gran; hi ha hagut una renovació tremenda, i alguns dels jugadors que ens han acompanyat en els anys gloriosos han marxat (Valdés, Alexis), han plegat (Puyol) o passen a un segon terme (Xavi). També n'hi ha d'altres que...bon vent i barca nova! (Cesc) I tot i que encara queden algunes vaques grasses, sembla que el nou entrenador, el primerament odiat i després estimat Luis Enrique, canviarà una mica la dinàmica de panxing en què s'havia caigut els darrers dos anys. O almenys això esperem.
Per ara, les coses van bé (només dos partits, els dos amb victòria), i és molt d'hora per dir res més del què ens espera (no fa massa havíem disputat a aquestes alçades les dues finals de supercopes, però clar, això és el passat).
Però què podem esperar d'aquests jugadors?
La porteria, una incògnita. No crec que aquesta dupla Bravo-Ter Stegen aguanti molt. Un dels dos marxarà, ja que tots dos necessiten ser titulars, cap d'ells pot acceptar una paper com el d'en Pinto. El què em sobta de debò és com un dels millors porters del món, en Víctor Valdés, avui encara no tingui equip on jugar. Aquí hi ha d'haver alguna cosa que no ens expliquen.
A la defensa, la jugada de fitxar un desconegut com Douglas tenint ja l'Alves i el Montoya és clara. El nº22 marxa l'any que ve, i aquell estiu el Barça no podrà fitxat per la sanció de la UEFA; per tant, ja l'ha fitxat aquest any. Vermalen i Mathieu s'ho han de guanyar. Ja m'agradaria tenir en Bartra de titular i els altres 3 (Piqué inclòs) treballant pel segon central.
Al mig del camp, bé l'aposta de Mascherano, Rakitic... No tinc tant clara l'opció Rafinha.
I al davant, Messi-Neymar està clar. La tercera peça és Suarez, del qual com a persona ja vaig dir el què. Ja que el tenim, almenys, que jugui bé i faci gols. Pedro és el 4t, i els joves del planter que apreten tant, que ho segueixin fent.
I per últim, el cas Deulofeu. Si Tito, Tata i ara Luis Enrique no ho han vist clar, per alguna cosa serà... Tampoc va ser indiscutible a l'Everton l'any passat... Per mi, ja està bé al Sevilla.

LA GALLEDA

La veritat és que estic ja una mica tip del tema de la galleda d'aigua freda, l'ice bucket challenge. I que no s'entengui malament. Tot el què sigui recaptar fons per lluitar contra una malaltia és positiu, però d'això a convertir-ho en aquest espectacle on no passa dia que algú ho fa, la veritat, és que comença a cansar. La veritat és que som poc originals i ens agafem a les modes d'una manera bestial, i això demostra com estem d'absorbits pels mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Ara ja comença a sortir gent que pateix de debò, perquè no tenen accès a l'aigua potable, posant-se les amns al cap i indignant-se de com s'ha convertit tot això en aquesta farsa. Si a més, sabessin la quantitat de get mediàtica (i no), que es llencen l'aigua i després s'obliden de fe la donació contra l'ELA!!!
Semblant, però en un altre camp, hi ha tota la informació sobre l'ebola. Milers de morts. Després surt la
gent de camp i et diuen que cada any moren milions per malària i no surten per la tele. Malaltia eradicada al primer món. Per què no al tercer? I així tantes i tantes injustícies.
Tornant a la galleda, el què deia. Potser que parem, no? Que la gent doni els diners que vulgui i pugui, però que deixin de fer el pallasso. Total, la gent que té els diners i poder per ajudar de debò, seguiran sense fer-ho per moltes galledes d'aigua gelada que es tirin pel cap.

OPERACIÓ MONTSERRAT

A manca ja de poques hores per tornar a la feina, he acabat el llibre "Operació Montserrat. Atemptat al cor de Catalunya" d'en Pere Perpinyà. Un llibre d'intriga apte només per a convençuts de la causa independentista, cosa que limita una mica el públic al qual va dirigit. És una novel·la de ficció on un grup ultra espanyol vol atemptar contra símbols del país per tal de frenar les ànsies de marxar d'Espanya. Tot i que es va escriure a finals de 2011, la coincidència amb la realitat actual és si més no, curiosa. La història està bé, fàcil de llegir, potser en alguns moments una mica simple, però l'objectiu de passar una bona estona de lectura està assolit, així com refermar-se en les pròpies idees... mmm... difícil de canviar-les ja avui en dia... L'autor deixa molt clar al principi les seves idees i com es va gestar la història, i la veritat és que és com un advertiment: "Ei, això és el què et trobaràs; si vols continuar i llegir, estàs avisat."

V A GRÀCIA (DE LLUNY)

El passat 19 d'agost va tenir lloc a la plaça Joanic, dins de les festes de Gràcia, un seguit d'actes organitzats per la territorial gracienca de l'ANC. Un dels moments culminants era la realització d'una V aprofitant els carrers Escorial i Pi i Margall. Si l'any passat es va assajar la cadena humana, aquest any tocava provar la V.
I també com l'any passat, m'hi vaig presentar com a voluntari per tal d'ajudar en el què humilment pogués. La coneixença amb un dels organitzadors va provocar que, quan faltava una hora i mitja per començar, em demanessin anar a controlar un tall del trànsit en un carrer, el què volia dir que no veuria la V. Per una banda sabia greu, però per l'altra sabia que si tocava fer-ho doncs es feia.
Vaig poder escollir quin carrer vigilava: el de Travessera de Gràcia amb Joaquim Ruyra; és adir, al costat de la guàrdia Civil. Ja que ho feia, doncs ho feia amb majúscula. Cap a les 18'30h vaig anar tirant cap a allà. La Guàrdia Urbana i l'organització m'havien comentat que el tall consistia en posar-me al mig del carrer i no deixar passar ningú més que els que anessin al pàrking. Semblava fàcil... 
Durant aquella hora llarga vaig poder gaudir de diferents estats emocionals.
Primer, el de "xuleria" davant la guàrdia civil, ja que el que estava vigilant a la porta em mirava amb cara de "qué hase este tío?" Després, quan els cotxes posaven l'intermitent i jo els anunciava que no podien girar, les cares dels conductors eren... com ho diria... poc tolerants.
Així que, quan vaig veure que hi havia abandonada una tanca molt a la vora d'on em trobava, vaig decidir tirar pel dret i posar-la al mig del carrer per dissuadir una mica més els conductors indignats.
Al principi, els comentava la impossibiltat de girar amb cara i paraules conciliadores, com si em sabés greu i tot. De mica en mica, i després d'uns quants comentaris desafortunats d'algun que altre conductor, ja intentava mirar cap a una altra banda a la que veia que posaven l'intermitent. I finalment, vaig arribar a l'estat de fer també comentaris envers els més indignats.

foto de La Razón

Una altra cosa que vaig provar va ser tota una descoberta. Consistia en saber quanta estona podia estar en silenci individual. El resultat és de mitja hora. Al cap de trenta minuts d'estar allà plantat tan sols dient de tant en tant: "només pàrquings", vaig començar a parlar amb mi mateix en veu alta, amb els conductors que passaven de llarg mirant-me amenaçadors, "canturrejar", etc... És un experiment curiós... 
Cap allà tres quarts de vuit, ja desfilaven alguns participants de la V, i els preguntava com havia anat. Tot eren comentaris positius, i sí, és cert, va anar molt bé... 4.000 persones segons Guàrdia Urbana, quan la satisfacció pels organitzadors estava en els 2.000!!! 
Molt bo, per cert, la portada de La Razón de l'endemà, parlant de fracàs, i posant una foto de la meitat de la V, tot afirmant que no s'havia fet. Això sí que és manipulació, i el demés són tonteries!

TRIPLETA

Hi havia una vegada una colla de castellers acabada de néixer, que començava, de mica en mica, a ficar-se en aquest món. Amb el "subidón" dels començaments, seguien l'actualitat castellera i anaven com a espectadors a les places on les grans colles feien grans castells. Allà on hi hagués una diada important, allà se'ls trobava, amb les seves samarretes acabades d'estrenar. I què veien en aquestes actuacions? Castells de 9. Miraven els tresos i quatres de nous de les colles de Valls, Vilafranca, Terrassa... les catedrals... I ens admiràvem. Sí que es feien gammes extres, sí, però això ja eren figues comptades.
Quina emoció veure un 3 de 9 amb folre... Aquells temps en què certa gent els deia que no tenien futur, que es disolessin i fessin més gran la colla de Barcelona. Aquells temps en què amb molta suor i temeritat "recuperaven", després de tres mesos, el 3 de 6 a la seva primera Festa Major, per allà el 1997. En moments com els viscuts ahir a la Plaça de la Vila, enmig de l'alegria, l'emoció, fins i tot la incredulitat, els records et porten per dos camins. Un, aquest ja comentat, la lluita dels inicis: aconseguir el 2 de 6, o el 3 de 7, la frustració de tantes i tantes actuacions. Tants i tants castellers, tanta i tanta feina, tantes i tantes hores, per, al final, arribar al 17 d'agost de 2014 i aconseguir el què fa anys estava a l'abast de 4 colles, i, no ens enganyem, ara mateix, només hi arriben una desena.
L'altre camí dels records, a la festa Major de l'any passat, com no podia ser d'altra manera. Ahir, tots hi érem presents, al 3, al 4, i evidentment, al 5 de 8.
L'actuació viscuda ahir a Gràcia va ser memorable, d'aquelles que no s'obliden. I encara que d'aquí poc es vegi superada (faltaven el 4 de 8 amb l'agulla i el pilar de 7 que tornen al setembre), la primera vegada que s'aconsegueix descarregar 3 i 4 de 9 amb folre és bestial. Per a molts castellers, va ser de les experiències més fortes viscudes. I he de reconèixer que tot i la meva gairebé nul·la implicació aquest any, amb només tres assaigs, la màgia dels disset anys anteriors van reviure i van aconseguir compartir aquests moments de joia amb la resta de la colla que tant ha treballat.

NO ENS PODEM RENDIR

El bombardeig ja és constant. Si no són missatges des de Madrid anunciant la fi del somni independentista (un periodista comentava que ja fa un parell d'anys que ho diuen...), som nosaltres mateixos qui ens autoflagelem. I aquí és on hi ha l'amenaça.
Ja fa un any, a la prèvia de la Festa Major de l'any passat, en Joel Joan comentava que la gent es desanimarà si no s'avança, que la gent deixarà de mobilitzar-se, que es cansarà... i quedarem els que ja hi érem abans. Potser no estem tan malament com això, però déu n'hi do, anem pel camí. Els neo-independentistes, no ho seran tota la vida, i mentre que els anuncis i amenaces des d'Espanya són com  píndoles de re-activació, les notícies que apareixen als medis catalans sobre la nostra desencertada classe política, tenen l'efecte contrari. És igual si són certes o no, la clau és que l'objectiu és destrempar el moviment. Aquesta ombra de la possible no celebració de la consulta del 9N és una espasa que ca a sobre de molta gent, que es desencanta i ho deixa estar.
No podem oblidar que si estem on estem, és gràcies a la gent del carrer, que ha forçat als polítics a avançar en aquest camí. Però ells han d'esta a l'alçada i seguir endavant. Un altre periodista deia en un missatge humorístic: "Catalunya declara la independència, si el Tribunal Constitucional està d'acord." Ha arribat un punt en què no podem dependre d'aquestes històries, cal tirar pel dret, perquè és ara o mai. I aplaçar la consulta no és el camí, a no ser que hi hagi un daltabaix considerable el mateix dia (declaració unilateral, per exemple...)
Alguns diran: "És que Europa l'hem de tenir al costat, han de veure que ho fem bé, etc." A veure, si Europa no ha fet res quan el conflicte ha estat violent (Balcans, Ucraïna, etc...), amb nosaltres ni es fixaran!
No ens podem rendir, i el primer pas és aconseguir fer la V de victòria (votar, visca, el què vulguis) com cal, per deixar clar, no a Europa, ni al món, sinó als nostres governants que això va de veritat, i que tirin endavant.

SEGON BIBERÓ

Per segon any consecutiu, ens hem desplaçat fins a la casa de colònies de Can Joval a gaudir de la quarta edició del Biberó Rock Festival.
Envoltats de moltes famílies disposades a passar cinc dies en un ambient festiu, hem gaudit de diversos espectacles destinats al públic infantil, familiar, i també adult. és una proposta molt interessant, unes vacances diferents... en definitiva, una molt bona idea dels seus creadors. Aquest any destacaria els següents espectacles:

- En Rocu i el mar dels invisibles, un conte musicat de la companyia Nuri Total. Les cançons mantenen un bon ritme en tot l'espectacle.

- Els contes de l'Ós Mandrós, fantàstic, com sempre.

- Peus de Porc de Calaix de Sastre, un espectacle de titelles molt ben pensat i realitzat.

- Sol O Cia de Katraska, clown divertit amb un final inesperat.

- Fades a l'aigua, en Jaume Barri hipnotitzant amb els seus contes.

I evidentment, l'actuació inesperada i fora de programa d'en Joan Dausà. Trenta minuts impagables. 

SER MESTRE PER A...

Imagineu un constructor de ponts que diu:
- Ei, per aquí no passeu!
O bé un quiosquer:
- No em compreu els diaris, compreu-los en un altre quiosc!
Per últim, podeu imaginar un dentista dient:
- No vingueu a la consulta, no cal.
Doncs al suplement del Criatures de l'Ara del passat dissabte, un entrevistat comenta: 
- La meva dona, que és mestra, diu que no escolaritzaria ningú fins als set anys.
Si us plau... això què és? Com pot ser? Una de les virtuts que ha de tenir qualsevol mestre és la vocació, per l'amor a la seva feina, per la dedicació als seus alumnes... Com pot un mestre dir això? Els mestres hem de creure en la nostra feina, hem de tenir molt clar de la importància cabdal que té a la societat. Un mestre que creu que els nens no han d'anar a l'escola fins els set anys, a mi, personalment, no em despertaria ni un mil·ligram de confiança. Com pot ser eficient en la seva tasca educadora si en el seu cap creu que els nens haurien de ser a casa? On és la socialització de les criatures, tan important en totes les edats? una altra cosa seria el què es fa en algunes escoles fins a aquestes edats, però això és un altre tema més embolicat i important.
Em sap greu, però mestres que pensen així, no en volem pas. Algú pot dir: "aquesta frase està treta de context, segur que hi ha una explicació, blablabla..." Però és que personalment, també m'he creuat amb mestres de llars d'infants que pensen que els nens no han de ser-hi. Doncs per favor de la vida, canvia de feina! Si uns pares han de dur els seus fills a una escola bressol, serà perquè no tenen opcions per a fer una altra cosa. després aquestes mestres sortiran amb la pancarta de "El 0-3 també educa". D'això se'n diu incoherència.
Francament, és que no entenc com pots fer bé una feina en què renegues de la seva existència, no ho entenc... Potser qui s'ha de quedar a casa són ells/elles i no pas els nens.

NO ANEM BÉ

A falta de poc més d'un mes per a tornar a engegar un nou curs escolar, ja m'estic veient a sobre les hores i hores de paperassa inútil i tonteries diverses que haurem de fer enlloc d'anar per feina i procurar que les classes siguin útils i profitoses. Ep, això també ho farem, és clar, però aquí entra en joc la combinació de dues paraules clau: temps i implicació.
Un dia faré un monogràfic sobre la implicació... però emulant a l'exmolthonorable: "Això no toca!"
La qüestió és que darrerament un dels hits educatius, una de les modes és el treball per competències. Un tema apassionant, i que segurament és cap a on hem d'anar en el món educatiu. Però com gairebé tot el què es fa en aquest país, per què fer les coses a poc a poc i bé si es poden fer ràpid (per tant malament)? En un sistema que funciona per assignatures, avalua assignatures, divideix l'horari per assignatures, i que només vol passar proves PISA, com encaixa el treball per competències? De cap manera, ah, sí, en calçador. Es podrà treballa per competències quan:
- l'horari escolar sigui per competències (i no cal que sigui: de 9 a 10h la competència lingüística; no és això, tampoc). Però cal trencar la rigidesa de les àrees tradicionals.
- quan el sistema governant no estableixi les àrees i la seva avaluació
- canviï la formació de mestres vers a aquest canvi.
I ja està solucionat? Tot anirà bé? No, és clar que no! Com totes les modes, seguir-les al 100% és un error. Cal agafar allò bo de tot el què es coneix, i aplicar-ho de la millor manera a cada àmbit. Segur que hi ha escoles que els funciona millor una manera que una altra... doncs endavant, que s'experimenti, es triï...
Ara bé, el treball per competències que es fa actualment a les escoles no deixa de ser una falàcia, ja que es fa fatal, només pel nom.
Copiant un fragment d'un article d'en Luri sobre el tema:
Només sis països de la UE pretenen implantar la programació de competències en totes les matèries i en tots els nivells. Són la República Txeca, Letònia, Espanya, Lituània, Àustria i Polònia. A la resta han començat amb les competències en llengua materna i matemàtiques. I “molts països han preferit centrar-se en una sola etapa i són pocs els que han optat per la incorporació al currículum de totes les competències clau en totes les etapes escolars”.
No fa falta dir res més.

TURISME AUTÒCTON

Després d'unes quantes setmanes de vacances amb el MEC, et converteixes en un expert en recerca d'activitats infantils, parcs i qualsevol acte de ser vist, escoltat o trepitjat. Al no ser molt de platja, sí que hi anem, però amb moderació. I per piscines, home, els preus no acompanyen, i NO, EL PARC DE LA CREUETA NO ÉS ECONÒMIC (si vas a les 18h sí, però clar, el dia té 24 hores!!!)
Total, que avui hem anat al Museu Marítim a fer una activitat familiar, i després, hem pujat al Telefèric, el de Montjuïc no, sinó el del port de Barcelona. Què hi hem trobat? Turistes i més turistes, ni un autòcton. Clar, és que tot això està fet per als turistes, igual que els museus de la ciutat, la Sagrada Família, etc... Podríem fer una enquesta de quants barcelonins han visitat el Temple d'en Gaudí. Segur que el percentatge seria molt petitet. Què fa que els habitants d'una ciutat coneguem les nostres riqueses per fora però no per dins? Perquè "és per turistes"? No ens interessa a nosaltres? 
Sempre que es visita París, es puja a la Torre Eiffel, o si vas a Egipte, entres a les piràmides, etc... però en canvi, potser no hem entrat a Santa Maria del Mar, al Museu de cera, pujat  a la estàtua de Colom, etc. És un fenomen interessant...
El què sí toca una mica la pera és que ens passi el què ens ha passat avui, i per Setmana Santa quan visitàvem el Museu del Barça o altres coses. Et dirigeixes a la oficina d'informació i et diuen:
- Hello... Can I help you?
Avui no, però a Can Barça els vaig dir: "No, thank you... - i dirigint-me al MEC - fixa't, no saben català!"

HONORABLE NO ERA AIXÒ, OI?

Ufffff! Quant s'ha arribat a escriure, dir, pensar... sobre la confessió de l'ex-molt-honorable Jordi Pujol. És que és gros, eh? I la veritat, no ho és pas tant pel fet, ja que la majoria de gent amb poder dels últims quaranta anys en aquest país i a Espanya deuen haver fet el mateix, sinó per la persona. Hi ha molta gent que es fa creus de la imatge d'en Pujol. Però és que ens agradi o no, el votessin o no, ens importés o no, ha estat una figura important dins la història recent de Catalunya. Independentment si feia bé o no, de si agradava la seva persona i manera d'actuar o no, s'ha de reconèixer que és una figura cabdal per entendre com ha anat i cap a on ha anat el nostre país. I qui no vulgui acceptar això, és que és curt de vista. 
A partir d'aquí, què em semblen els fets? Home, sap greu, fa ràbia, però sorpresa? Ostres, sorpresa no, cap ni una. Quantes vegades quan sorgien els rumors, o quan sortien pels medis de comunicació les notícies de corrupció dèiem: 
- És que estan tots emmerdats! Tots són iguals! Tots fan el mateix!
Doncs llavors, què és el què ens sorprèn? Personalment res de res. I continuo pensant que n'hi ha molt com ell, i alguns d'ells estan en llocs de govern ara mateix. I molts dels polítics que demanen caps, estan en el mateix sac. La veritat, em fa fàstic sentir els del PP exigint responsabilitats, o els del PSOE. Almenys, (i encara que sigui tot un pla estratègic), ell ha acabat confessant, cosa que els peperos encara neguen. Convergència actua en conseqüència (no té altre camí) i el destitueix de tot, cosa que peperos no fan ni de casualitat. Al PP li han imputat tots els tresorers i vint càrrecs; els milions d'en Pujol són engrunes comparades amb els seus sobres; en un país en què tothom intenta escapolir-se de pagar, d'intentar aprofitar-se dels altres... què s'esperava, que els que estan al poder no ho fan també? 
Però que no s'entengui malament. Això no és per justificar res. En Pujol ha de pagar pel què ha fet, només faltaria! Deia l'exrei dels espanyols: "La justicia es igual para todos"... Ara que hem de fer un nou país, posem-ho en pràctica! Ja sabem que a Espanya mai serà així.
I com molts dels representants del procés sobiranista comenten, hem de fer net. I fer net vol dir enviar a la garjola a tots els polítics lladres i corruptes, TOTS! Ara tenim a les nostres mans la construcció d'un nou país, mirem de fer-lo el millor possible. Que hi haurà aprofitats? Segur, com sempre, però almenys seran només nostres, no caldrà pagar també els luxes dels aprofitats d'Espanya. Tots els partits polítics a favor de la consulta i la independència han de fer aquests metres de la cursa lliures i nets de culpes, perquè si no, la divisió farà estralls entre nosaltres. Que res aturi el camí engegat.
O ara o mai!

SUNSHINE ON LEITH

Va ser d'una manera casual que em vaig assabentar de l'existència d'aquesta pel·lícula. Vaig pensar: "Caram, té el mateix títol que una cançó del grup escocès "The Proclaimers"... A veure el tràiler..." I així vaig descobrir que s'havia fet una pel·lícula versionant una obra de teatre basada en les cançons d'aquest grup format per dos germans guitarristes. Que curiós! I, oh, sorpresa! L'estrenaven aquest estiu a Barcelona, sota el penós títol de "Amanece en Edimburgo". No faré comentaris sobre aquesta traducció... La veritat, es mantenen els títols originals de moltes pel·lícules, i aquesta, que no s'ha de fer doncs és el títol d'una cançó... bé, és igual, quan no hi ha cervell, no n'hi ha...
La pel·lícula, força bé; la trama és de melodrama familiar, res espectacular, però sentir les cançons dels Proclaimers per allà, té molt de ganxo i la fa força divertida i entretinguda. Poc amant de les pel·lícules "costumbristes", ja en porto dues aquestes setmanes, i les dues amb bon gust de boca. Què m'està passant? Estaré canviant de gustos? No, calma, que ja he vist un pòster de la tercera part del Hòbbit i ja he caigut de cul!