divendres, 21 de setembre de 2018

EL NOSTRE FUTUR

Un cop passat l'onze de setembre, arriba l'aniversari del 20-S, i ben aviat de l'1 d'octubre... i així, anirem omplint els dies d'aniversaris de coses passades. Però i més enllà d'això, què hi ha? Estem avançant? S'està movent alguna cosa o no?
Per una banda tenim els polítics actuals, que parlen molt, però de fets, cap ni un. No se'ls veu massa per la feina en cap dels aspectes. Ni en el govern del dia a dia, que cal dir que sembla una mica oblidat, ni molt menys en la instauració de la República. Això només pot voler dir dues coses: o bé, ho estan fent tot d'amagatotis, perquè ensenyant les cartes ja saben què els espera (presó o exili) i caldria tornar a fer eleccions, posar altra gent i "seguimos pa'bingo", o bé realment són uns inutilets i uns cagadets.
Evidentment, tan de bo sigui la primera opció, però si fos així, caldria veure de tant en tant algun senyal, perquè és veritat que molta gent s'està cansant. I els que voten independència perquè ho veien clar però estaven de "subidón", se'ls pot acabar la paciència. Pels que portem anys de galeres no ens ve d'aquí uns mesos més, però si se n'abusa, al final, la gent de bona voluntat també ha de viure.
Està bé recorda el què vam viure fa un any, i seguir reclamant la llibertat i justícia pels que ho estan pagant a la presó. Però si seguim esperant que a Espanya soni la flauta, no farem res de bo, Si seguim esperant que s'eixampli la base, se'ns passarà l'arròs. Com molta gent opina, acabem ja amb els sopars de carmanyola, les trobades festives... i anem per feina. Cal prendre les regnes del país i tirar pel dret, perquè ells no ens deixaran marxar mai. I seguiran defensant el seu "aporellos" sense manies ni problemes, encara que els deixi en ridícul davant de tot el món. Es creuen amb la raó i el poder, i per tant, no baixaran pas del burro. Som nosaltres que ens hem de treure de sobre aquesta inseguretat en nosaltres mateixos, treure'ns aquesta llosa que ens autoposem a sobre.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer! Però més aviat la cançó que ara toca és la del
Pa amb oli: Si no ens el donen, si no ens el donen, ens el prendrem!"

dimarts, 11 de setembre de 2018

EL NOSTRE PRESENT

Onze de setembre de 2018. Un any més, reivindicant la independència de Catalunya, aquesta vegada acompanyada de crits per la República i la llibertat pels presos polítics.
Entre un milió i un milió i mig de persones provinents de tots els racons de Catalunya i més enllà, hem ocupat la Diagonal de Barcelona, tornant a mostrar al món que el poble català segueix tenint entre cella i cella la independència del seu país. No ens cansarem. Ja hem passat de tots colors. Qui ho hauria de dir fa un any, tot el què hauríem viscut? El setembre i l'octubre de 2017 seran per sempre dos mesos cabdals en la nostra història, però no podem permetre que es quedi en només això. Vam quedar que aquesta època els nostres fills/néts les estudiarien a les escoles. I per a què això sigui així, hem de seguir empenyent i sortint al carrer les vegades que faci falta.
És cert, segurament el famós "Ara o mai" no es pensava que aquest ara voldria dir un grapadet d'anys, però el què no podem fer és frenar. Qualsevol intent de frenada seran mesos de retard. Per això potser el crit més important o dels més importants és el de "Ni un pas enrere". Alguns hi han perdut molt (represaliats, presos  i exiliats), i no pot quedar en no-res. Es preveu una tardor calenta, doncs avui ja l'hem començat a escalfar. Un cop més, cal que tota aquesta gentada que érem avui a la Diagonal, seguim al peu del canó, i com més siguem, millor. Cal donar descans als que no paren mai, perquè arribarà un dia que farem falta tots. I hem d'estar preparats per a aquest moment. quan finalment fem el darrer esforç per arribar al cim.
Avui tot el món (excepte Espanya, que els seus mitjans d'informació continuen amagant la realitat) ha vist com seguim tossudament alçats. Europa ens mira, i quan sigui el moment, ens deixarà fer. No ens ajudarà, però ens deixarà fer. Per tant, seguim com fins ara.
D'aquí un any, tornarem a sortir al carrer, perquè la Diada seguirà sent la Diada com comentava ahir a "El nostre passat". El context en què ho farem, dependrà del què passi en els propers mesos. Sigui com sigui, sempre endavant!

dilluns, 10 de setembre de 2018

EL NOSTRE PASSAT

Un any més, una marxa de torxes ha recorregut diverses localitats catalanes en la vigília de la Diada Nacional. És un acte molt bonic, tot i que en el cas de l'organitzat a Barcelona (des de Fort Pienc o l'any passat des d'Arc de triomf), li falta un final més èpic. Hi ha molta gent, i encara que et perdis el final perquè no ets davant, alguna cosa més hauria d'haver en acabar el recorregut, per tal de fer-ho més solemne.
I és que per a mi és un dels actes més importants de la Diada, el que no s'hauria de perdre de cap de les maneres. És el moment del record, el moment en què reconeixem el sacrifici de milers i milers de catalans (Barcelona, Cardona i altres poblacions) a les acaballes de la guerra de successió. El setge inhumà que patí la ciutat de Barcelona, el continu bombardeig sobre les cases humils dels ciutadans que eia més d'un any que estaven encerclats per les tropes borbòniques... aquells homes i dones, nens i nenes, avis i àvies van patir molt. I al final van caure l'11 de setembre.
La marxa de torxes ens recorda d'on venim, el nostre passat, i crec que és important, en aquestes diades en què mirem endavant, tenir aquesta estona de silenci i record pels nostres avantpassats. Per això, encara que aconseguim la nostra fita de país lliure, hem de seguir commemorant aquesta data i aquelles persones que tant van lluitar per a què nosaltres avui seguim lluitant amb ells al nostre cap.

dimecres, 5 de setembre de 2018

TU QUE NO VINDRÀS

A pocs dies de la celebració d'una nova Diada Nacional, algunes males llengües diuen que aquest any no omplim; que no hi ha el mateix ritme d'inscripcions; que la gent se n'ha cansat i ja n'han tingut prou; res, que farem el ridícul.
Per la meva naturalesa de ser, una mica de por a què passi això, en tinc. Però la tindria encara que no s'haguessin publicat aquesta auguris pessimistes. Sempre en algun esdeveniment, per exemple, en els organitzats per les diferents associacions on he estat, he pensat els dies abans que no hi hauria públic, assistents, o el què fos. Però por apart, crec i vull pensar que un cop més, la massa social del país sortirà al carrer a donar de nou una lliçó de fermesa, compromís i lluita per la llibertat.
Tot i així, pel què pugui ser, em dirigeixo a algun indecís que ho hagi pel món.
No vols anar a la manifestació perquè estàs cansat. Doncs mira, en sé d'uns quants que no vindran perquè estan a la presó o a l'exili. Ves-hi per ells. Ves-hi, o és que et sembla bé que estiguin tacats i sota el poder de la in-justícia espanyola? Et queixes i despotriques però et quedaràs a casa?
No vols anar a la manifestació perquè estàs cansat. Potser et va semblar correcte que el passat 1 d'octubre estomaquessin a gent de totes les edats? Ja no recordes el què ens van fer?. No vols sortir a renegar de tots aquells policies que van venir, cantant "a por ellos"? És que t'és igual? Segurament a tu no et van pegar. Per cert, que ens envien 600 piolins a fer de servei d'ordre una altra vegada... Amb aquesta decisió, segurament milers de persones han decidit venir o apuntar-se a la mani de cop. Tu no? No et bull la sang? Tens sang?
No vola anar a la manifestació perquè estàs cansat. Ja portes... mmm... a veure... des dels 2010... 8 anys fent manifestacions!!! Clar, ja n'hi ha prou! Però llavors, els que portem anant a les manis de la Diada des dels anys 80, què? aquests no estan cansats, no? I tu sí? Serà que molt molt no et creies en res, no? Potser una visita al Valle de los caidos t'hi sentiries més descansat...
Ah... que sí que vols venir a la Diada... ho havia entès malament... menys mal... Catalans, catalanes, ho hem de tornar a petar. Aquest 11 de setembre
serà el tret de sortida d'aquesta tardor que diuen que serà tan emocionant. Un any després, n'hem aprés, estem preparats. Ho estem tots?