dimecres, 23 de maig de 2018

MATILDA

Dilluns vaig tenir la sort immensa de veure la representació del musical "Matilda", basat en l'obra de Roald Dahl. Fins aquell moment, la meva relació amb aquesta obra era doble. Primer de tot, hi va haver el Revolting. Aquesta cançó me la van fer conèixer les Cantabile ja fa uns quatre anys. La potència de la cançó la va convertir en part de la banda sonora d'una època que va culminar amb l'adaptació que en vam fer per l'obra de teatre de Pinotxo que fèiem a l'escola el 2015. I en segon lloc, quan fa n any uns pares de l'escola em comenten que els havien proposat que a seva filla participés en aquesta obra de teatre que farien al cap d'un any. Al llar de tot aquest curs, he estat pendent de com anava evolucionant aquesta història fins arribar a aquest dilluns, quan la vam anar a veure.
Primer de tot, dir que la llagrimeta se'm va escapar més d'una vegada veient l'obra, i sobretot veient la nena de la qual en vaig ser mestre l'any passat. Mira, per mi era emocionant veure-la dalt de l'escenari interpretant la Lavender, i tenint els seus minuts de glòria. Van ser uns moments en què per fi em tornava a sentir orgullós de la meva feina, tenint en compte que no havia fet res especial, tan sols estar al seu costat.
I pel què fa a l'obra en sí, francament genial. Quina feinada que van tenir per fer-la, quina quantitat de gent per fer-la tirar endavant... i què bé tot. Les cançons són genials, però s'ha de dir que les conjuntes, quan hi havia més veus i també més coreografies, estaven brodades, eren simplement perfectes. Segur que hi ha detalls que nosaltres, simples espectadors, no ens adonem, però de cara enfora, eren fantàstiques. Les interpretacions, molt aconseguides totes, la veritat. una molt bona estona. Per la meva humil part, tot i que no arriben a la sola de sabata de representacions com aquestes, el fet de fer les obres de teatre de l'escola, valoro encara més la feina feta per tot l'equip, i em fa recordar aquella sensació de satisfacció quan veus els nens i nenes com viuen el procés de fer l'obra i l'èxtasi final de l'estrena.

diumenge, 20 de maig de 2018

L'OFICI DEL MAL

Ha hagut de passar gairebé un any des que em vaig llegir El cant del cucut i El cuc de seda, les dues primeres aventures del detectiu Cormoran Strike, llibres d'en Robert Galbraith, que és, ni més ni menys, la J.K. Rowling.
Com ja explicava en aquelles entrades, la raó de la seva lectura era justament el llibre que ens ocupa. Em cridava l'atenció però no el volia llegir fins que no hagués fet els dos primers. Finalment, el vaig recuperar i me l'he llegit sencer. La pregunta clau és: Valia la pena doncs tot plegat, per llegir aquest?" Doncs la veritat, un cop fet i valorat, podria arribar a dir que sí, però no tant per aquest tercer capítol en concret, sinó pel fet d'haver-me familiaritzat molt amb els personatges principals, el detectiu i la seva ajudant, la Robin, L'autora ha aconseguit que em preocupi per l'esdevenir de la seva relació (personal i professional) i que aquesta trama paral·lela tingui gairebé tanta importància com el crim que s'està investigant.
En aquest cas, un misteriós assassí, que vol venjar-se de l'Strike, i que els envia a la seva oficina una cama tallada d'una noia. a partir d'aquí, se centra la investigació en tres possibles sospitosos que tenen un paper important en la vida de l'Stri
ke en la seva joventut.
Es podria dir, com en el cas del segon llibre, que l'interès ha anat guanyant i també la qualitat de tot plegat. Així, el segon em va agradar més que el primer, i ara el tercer més que el segon. Tot i que bona part de la culpa és la relació entre ells dos com he comentat abans. Ara, és veritat que per la sensació que tenia quan agafava el llibre a les llibreries fa molt de temps, me n'esperava més emoció i tot. Però bé, ja està. La qüestió definitiva és que si surt un quart, segur que me'l llegiré, així que tot i no haver eufòria lectora, sí que ha aconseguit guanyar el meu interès i ganes de saber-ne més. Sobretot donat el final...

dissabte, 19 de maig de 2018

BLADE RUNNER 2049

Aprofitant la gratuïtat temporal d'un determinat canal, he aprofitat per veure la seqüela de la mítica pel·lícula de ciència ficció, Blade Runner. Aquesta, ens explicava com en un futur no molt llunyà (ara ja és el passat), hi havia uns policies anomenats Blade Runner, que havien d'eliminar uns androides anomenats replicants que s'havien rebel·lat contra el seus creadors, ja que els utilitzaven de mà d'obra barata i ells es feien altres preguntes i començaven a tenir altres necessitats. La pel·lícula és una icona del cinema de ciència ficció, per tot plegat, trama, carisma personatges, decorats, il·luminació, efectes, música...
Però com que a Hollywood estan macats d'idees i assedegats de diners, havia arribat el moment de fer la continuació. Mentre l'estàs veient, tens la sensació d'estar seguint una història, que intenta ser fidel a l'original en quant a estructura, ambientació, so... I de fet, et fiques a la història, la segueixes, la gaudeixes en mesura adequada... Però quan acaba, et surt la pregunta clau: CALIA? I la resposta és que no. És que no en aquest cas que ens ocupa ara i en molts altres que s'han fet, s'estan fent i es faran. Hi ha icones que no s'han de tocar. van tenir el seu moment de glòria i èxit, i així han de quedar per la història, deixant un regust de boca fantàstic, que et faci sospirar quan hi penses, ja que normalment et trasllada a temps de joventut, altres temps. Un cop acabada, has vist una bona peli de ciència ficció, i prou. Tornar a trobar-se amb en Harrison Ford, que ja no està per a aquestes emocions com hem vist a les seqüeles d'Indiana Jones i Star Wars, comença a produir una mica de llàstima. El temps de Harrison Ford ja ha passat, i no tornarà. Hem de deixar que els seus personatges es mantinguin joves, i no cal veure com van envellint i convertint-se en una caricatura. No, de debò que no cal. Deixem que les grans pel·lícules quedin en el record, i els seus personatges també.
Blade Runner 2049, bé, però acaba essent una més, tot i que és destacable l'esforç de fer un bon guió que hi ha hagut al darrere, i que segurament està més aconseguit que altres seqüeles que s'han fet de moltes pel·lícules.
Llarga vida als clàssics dels 80, i deixeu-los en pau.

diumenge, 6 de maig de 2018

WONDER

Hi ha qui diu que wonder vol dir meravella. D'altres diuen que és sorpresa. I uns tercers afegeixen que és un verb que vol dir preguntar-se. El millor de tot és que les tres opcions són correctes. I aquests tres significats són els que podrien descriure perfectament la pel·lícula que porta el mateix títol que el llibre del qual se n'inspira. Wonder ja fa anys que és un dels llibres més buscats en el món educatiu per tractar el tema de l'assetjament. És un llibre d'aquells que se n'ha parlat boca-orella i s'han escampat per tot arreu. Doncs la pel·lícula, que és el que he vist, no desentona gens.
Explica el primer any d'escola (cinquè) de l'Auggie, un nen que des del seu naixement va tenir molts problemes i ha patit 27 operacions que al final l'han deixat amb una cara molt assenyalada. El  neguit del nen, el patiment dels pares, la lluita per trobar el seu lloc de la germana gran, la reacció dels nens i nenes de l'escola... tot és mostrat amb molta delicadesa. Potser massa, ja que el final pot semblar una mica ensucrat quan penses i saps que a la vida real, poques vegades acaben tan exemplarment aquests casos.
Doncs sí, és una meravella perquè cada seqüència té molt a dir per sí sola, et transporta a viure el mateix que els personatges que surten, t'ho fan sentir a la teva pell. És inevitable emocionar-se més d'una vegada.
També és una sorpresa per com tracta el tema de l'assetjament de manera senzilla però directa, i com, allunyant-se del què podria ser un "pobret...", et mostra també la vessant més fosca com és la de la protecció de la mare, i sobretot, les sensacions que viu la germana gran, en un paper que no és gens fàcil (com si no, diu en un moment donat, que és filla única).
I preguntar-se... mare de déu quantes preguntes et venen al cap i quantes preguntes et surten fer, quan veus les enormes possibilitats educatives de la pel·lícula. Genial si tothom es llegís el llibre, però a males, podem fer veure la peli als nois i noies de l'escola i muntar debats i més debats sobre tot el què hi té lloc: des de les nostres possibles reaccions, fins a la valoració de l'actitud de la mare del nen assetjador (un dels moments més importants de la pel·lícula).
En definitiva, genial, esplèndida i meravellosa. Per veure-la moltes vegades i poder trobar la manera d'aconseguir un món millor amb l'ajuda d'aquestes imatges.