dijous, 11 de gener de 2018

STAR WARS: THE LAST JEDI

Podria començar a parlar de la vuitena pel·lícula d'Star Wars (sense comptar Rogue One) dient meravelles, que si és genial, trepidant, genial, etc. Peò també vull ser honest i afirmar que he xalat molt de la peli, sí, però sobretot quan ja duia una hora assegut a la butaca.
Dura ni més ni menys que dues hores i mitja, i he vist dues pel·lícules amb ritmes diferents. Una hora ben bona al principi on passar, passen poques coses, i el ritme és més aviat lent. Però ai las! A partir de la meitat del metratge, els esdeveniments es precipiten i les escenes amb acció, ritme, emoció... es van succeint contínuament. La veritat és que si la pel·lícula fos només aquesta segona meitat, estaríem davant d'un prodigi del cinema d'aventures i ciència ficció. Recuperen aquell estil tan nostrat de la saga en què hi ha tres o quatre escenes diferents al mateix moment on es mostren tres o quatre desenllaços de la trama segons els protagonistes on es troben i en quina situació. Aquestes escenes es va alternant donant-li un ritme alt d'acció. A més, tenen lloc alguns moments que no t'esperes quan saps que hi ha una tercera part d'aquesta nova trilogia al forn. tal com han deixat la història, els guionistes tindran una feina de por per tal de donar forma al desenllaç final i que els quedi una cosa digna i creïble.
Els nous personatges han agafat la força necessària per fer-se un lloc a l'univers d'Star Wars. Tant la Rey, com el Finn, en Poe, en BB8 i també en Kylo Ren, Snooke, l'almirall... tots fan la seva feina i es guanyen el seu lloc, deixant clar que no són personatges secundaris. Tot i que no ho tenen fàcil al costat del Luke, la Leia i en Chewbacca, com tampoc amb el record d'en Han Solo i la resta... És impossible arribar al seu nivell.
En definitiva doncs, la puntuació que li dono, tot i la primera part més sossa, és d'excel·lent, sense cap mena de dubte.

divendres, 5 de gener de 2018

ORIGEN

M'encanta aquesta sensació de buscar moments per llegir un llibre. Ja he dit moltes vegades que per saber si un llibre m'agrada o no, és veure si només el llegeixo al metro o bé per casa cada vegada que tinc cinc minuts. I en Dan Brown, amb la nova aventura d'en Robert Langdon, ho ha aconseguit.
Origen és el títol d'aquesta nova trama, que a més a més, té un al·licient espectacular. Gran part dels esdeveniments tenen lloc a Barcelona, amb els edificis de Gaudí com a protagonistes, apart d'altres elements (com Montjuïc...) Que un llibre que llegiran milers de persones, d'un autor i un protagonista famosos a tot el món, amb la possibilitat d'adaptació al cinema amb en Tom Hanks, hagi escollit la nostra ciutat és propaganda gratuïta! I la veritat és que feia pessigolletes seguir la història amb aquest rerefons. Sí, també apareix Bilbao, Madrid.. però no tant. Malauradament, i amb els temps que corren, es posa poc de manifest la cultura catalana, s'esmenta poquet al meu gust.
Sobre el llibre, ja he deixat clar que senzillament molt bé. Dinàmic, espectacular, intrigant... tots els adjectius ja coneguts a aquesta col·lecció de Dan Brown. He de dir però, que a mesura que s'acosta el final, al meu parer es va desinflant una mica. Tot té la seva lògica, és clar, però s'alenteix molt a les darreres pàgines i li manca una mica més d'espectacularitat. La sorpresa habitual de qui està darrere de tot, l'he descobert abans que es faci públic a les pàgines, tot i que no va ser fins la pàgina 500 que ho vaig començar a sospitar. Tot i això, ben resolt. És, si més no curiós, que altra vegada es repeteixi algun patró, com que al professor Langdon l'acompanya en la seva aventura una noia. Es podria parlar de certa repetició en l'esquema, però bé , tampoc molesta que sigui així, i més en aquest cas, en què el personatge femení té certes vinculacions amb la trama importants (bé, com a les altres novel·les, no?)
Aquesta vegada és la tecnologia i el nostre futur qui mana a l'argument, i fins i tot apareix el fantasma de la idea de Terminator en algun moment. Sigui com sigui, he devorat aquest llibre com no feia potser des dels temps de la trilogia de Mig rei o el darrer lliurament de Harry Potter. Però insisteixo que potser es desinfla al final, no per la part de descobrir els culpables, sinó per la resolució de la temàtica.
Un últim apunt, sobre els protagonistes secundaris: la casa reial espanyola, els franquistes, l'església, la història d'Espanya dels últims anys... Tot i que al final s'arregla una mica, durant bona part de la trama, molt ben parats no els deixa, però que gens ni mica. Antiquats, gairebé hereus de la dictadura, uffff... no deuen estar molt contents a les espanyes... Només dir que el Rei té un hereu d'uns 40 anys que es vol casar amb una dona de poble; us sona?

dijous, 4 de gener de 2018

MÉS DEL MATEIX

Comencem forts el nou any. Durant aquestes darreres setmanes anava visionant gràcies de nou al web www.seriesencatala.tv la vuitena part (o més nen dit, la primera part de la vuitena) de The walking dead.
No ha estat la temporada més decebedora, només cal recordar l'entrada de The walking dead - Z, però clar, la cosa no està per fer salts d'alegria. Aquesta nova tongada de capítols té moments força interessants i entretinguts, combinats amb altres força prescindibles, però el problema és un altre. Tens la sensació de que estan allargant descaradament la trama. Ja fa força temps que estem presenciant la lluita entre dos bàndols, el del Rick i el d'en Negan. Un continu de "ara et dono jo, ara em dónes tu". I quan semblava que aquesta temporada era ja el desenllaç... PATAPAM, tot torna a estar igual que al principi. És qüestió d'anar passant capítols i no avancem. Tot continua igual. I clar, arriba un moment que penses que ja n'hi ha prou de la broma. Quan ahir vaig veure el darrer capítol, o més ben dit, a mesura que l'anava veient, ja m'adonava que això acabaria igual que fa mesos que ens trobem. No s'ha arreglat res de res, de manera que la propera tongada d'episodis, seguirem tenint més del mateix.
La màgia de les primeres temporades, on la presència dels caminants era principal, i les lluites entre els principis dels protagonistes i les seves reaccions morals eren el més interessant, s'ha anat esbiaixant fins trobar-nos en una sèrie de lluita entre clans, amb algun zombi per allà al mig molestant. 
Entenc perfectament que els fans dels còmics, de la història original estan no decebuts, sinó molt emprenyats, i a les xarxes i per tot arreu demanen la dimissió dels guionistes actuals. No sé com acabarà això. Per ara, esperem que els nous capítols que han d'arribar en un parell de mesos, donin un veritable tomb a la sèrie o que siguin ja el punt i final.

diumenge, 31 de desembre de 2017

L'ANY QUE VAM PERDRE EL SOMRIURE

Finalment s'acaba el 2017. Quines ganes que en tenia, i com jo segur que molta més gent. Fins 2l 16 d'agost era un any com els altres, amb les seves coses bones, les no tan bones, les oblidades al cap d'un minut i les que recordes durant molt de temps. Però aquest any va canviar el 17 d'agost. Primer van ser els atemptats, i quan ja iniciàvem una mínima recuperació, a mitjans de setembre comença la desfilada de dies històrics, de movilitzacions espontànies, d'incògnites diàries... i l'1 d'octubre. El dia en què la revolució dels somriures va deixar de ser-ho. Aquell dia, molta gent va plorar. I els dies després. I encara avui quan reveus aquelles imatges. Des de llavors, tots els intents per a recuperar el somriure, tot i que sigui forçat, en el fons sabem que ja no hi són. Aquell dia es van desemmascara del tot per a aquelles persones que encara creien que això era un procés bonic i de floretes. Des d'aquells dies, la incertesa que dominava al nostre entorn va donar lloc a uns mesos lents, d'angoixa, estressants... mesos que s'han fet llargs, que a les escoles hem hagut de donar-li la volta amb les dificultats que això representava. Aquests 4 mesos han estat com 4 anys. I en aquest aspecte, no sembla que e 2018 vagi a ser diferent. Començarà encara amb presos injustament i amb mig govern a l'exili. Segur que tornarem a sortir al carrer, i seguirem lluitant. Però els somriures els deixarem al 2017, la meitat el 17 d'agost, i l'altra meitat l'1 d'octubre. Si us plau, 2018, dóna'ns alegries!
Tot i això, seria injust canviar d'any sense recordar coses que sí han anat bé, com unes noves obres de teatre a l'escola, el primer concert amb els Twocats, les vacances d'estiu als diferents càmpings, i és clar, Disneyland París. Totes, però, anteriors al setembre; vaja, vaja, vaja...
El 2018, com és habitual per a cada nou any, hauria de portar resposta a moltes incògnites: sobre el futur del país, com seran els propers mesos; a la feina, on els canvis estan ara a mitges i alguns pinten bé i altres caldrà deixar passar temps; al temps d'esbarjo, on Twocats té coses a dir i nous capítols sobre relaxació i mind-fullness... Tot això, només per citar coses externes, caldria sumar les internes... Ufff, ja fa costa amunt el nou any! A per ell!!! (ui. no!) Bon any a tothom!