dilluns, 23 d’octubre de 2017

PER QUÈ HE PLORAT?

Avui m'ha vingut al cap aquest gran cançó del musical de Mar i cel, donat que m'he trobat en aquesta situació. Tres setmanes després de l'1 d'octubre, i amb tots els esdeveniments que han anat succeint des de llavors, ens torbem de nou a les portes d'una possible declaració d'independència. Després de l'intent fallit de fa dues setmanes, sembla que l'empresonament d'en Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, més la contínua mobilització al carrer i és clar, l'anunciada posada en marxa de l'article 155 de la Constitució, no ofereixin al president cap més sortida.
de vegades encara se senten veus de gent respectada dient que encara no, que hem d'aconseguir dialogar (amb qui?), que aquest no és el camí, que no ens precipitem... i a molta gent li arriben llavors els dubtes.
Però només clar fer l'exercici que he fet jo avui mateix. Passejant per les xarxes, arribo a un vídeo del dia 1 en una escola. I per molt que hagués dit que ja no en volia veure més, ho he fet. I ha estat, de nou, colpidor. Hi havia un parell de moments extremadament cruels, que m'han fet pensar en la ràbia que em circula per les venes i també és clar, en el ministre Dastis, dient a la BBC que aquestes imatges són "fake". Doncs sí, veient aquelles imatges he tornat a plorar, i m'he dit a mi mateix que què carai amb les pròrrogues i els diàlegs! Declarem ja la independència, i si no ho fa el Parlament, aquest dijous ho farà el poble.
Ens preguntàvem: "Fins quan ha de durar la broma?" Doncs ja tenim resposta: "La broma s'ha acabat". Venen dies obscurs però al final hi ha la llum, i és cap a allà cap a on anem. I hi arribarem, costi el què costi. Pels que no hi són i pels que hi seran.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

NO OBLIDEM

Arribem a l'entrada 700 amb els nervis a flor de pell.
Ja fa més d'un mes que vivim en un continu estat de tensió, nerviosisme i nus a l'estómac que ens impedeix dur una vida normal. Atenció constant a les notícies, al twitter, al whatsupp... fins a uns nivells que en podríem dir malaltissos. I seguim igual. A les vigílies d'un altre dia en què haurem d'estar molt pendents del què passi, gairebé una setmana després de la declaració d'independència més breu de la història. I quin ha de ser el següent pas? Seguir demanant diàleg? De debò? És evident que tirar endavant és saltar sense paracaigudes, però, és que en algun moment no ho havia estat? De debò es pensaven que seria d'una altra manera?
I per a tots els que pensen que hem de seguir esperant a que troni, dir que...
No oblidem els anys que portem demanant la independència.
No oblidem totes les persones que han perseguit aquest somni i que han mort sense veure'l complert.
No oblidem les humiliacions rebudes pels polítics espanyols, jutges i mitjans de comunicació.
No oblidem les mentides expressades contínuament per tal de posar tot el poble espanyol en contra nostra.
No oblidem els seus intents de demonitzar-nos.
No oblidem els feixistes que, mans alçades, recorrien els carrers de Barcelona insultant i increpant la gent.
No oblidem les càrregues policials de l'1 d'octubre.
No oblidem els centenars de ferits per la brutalitat policial.
No oblidem la por de la gent quan sabien que s'acostaven els furgons.
No oblidem tampoc la il·lusió de milers de persones mantenint les escoles obertes.
No oblidem els sacrificis de tant i tants voluntaris per tal de fer possible el referèndum.
No oblidem el seu menyspreu.
No oblidem els continus atacs a la nostra escola i la nostra llengua.
No oblidem les seves amenaces.
I perquè no oblidem res de tot això, i moltes coses més, demanem fer el salt al buit.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

DE L'1-O AL 10-O

Avui llegia alguns escrits d'aquest bloc al voltant de la Diada del 2012, la primera de les sis Diades multitudinàries (no comptem la mani de l'estatut retallat del 2010). En algunes entrades parlava sobre que havíem iniciat un camí sense retorn, que teníem pressa, que estàvem fent història... i ja veieu, cinc anys després d'aquella gran manifestació, ens trobem a les portes d'una possible declaració d'independència. Quin vertigen!
Demà dia 10 d'octubre, hi ha convocat un ple al Parlament de Catalunya on el president parlarà de la situació actual, i molts veuen la declaració amagada entre línies. I si no ho fa? La decepció de milions de persones i de mig món que ho està mirant serà enorme.
Però després de tot el què ha passat aquestes últimes setmanes, sabent que hi ha una porta tancada a l'altra bàndol, que ja te l'has jugada prou... després de tot això, podem pensar que no es farà?
Però clar, i si es fa, què passarà? L'estat espanyol actuarà de manera vil i desmesurada, com es preveu per la seva brutalitat i primitivisme, d'això no en podem tenir cap dubte. Els energúmens que fa deu dies apallissaven homes i dones, grans i joves, encara estan aquí, assedegats de violència, esperant que els tornin a donar l'ordre de donar cops a qualsevol persona pacífica que trobin.
Les cartes són damunt la taula, i
tothom vol guanyar. I si hi ha dubtes sobre qui són els bons, només cal repassar les imatges del dia 1, i de seguida ho sabrem.
Amics, amigues, el dia ja ha arribat. Que tinguem sort, i visca Catalunya lliure!

dimarts, 3 d’octubre de 2017

GAME OVER

No hi ha paraules.Cap ni una. Després de tants anys esperant moments com els del passat 1 d'octubre, ara mateix no em surten les paraules.
Potser d'aquí uns dies seré capaç de dedicar uns capítols especials a tot el viscut: el dissabte mantenint escoles obertes, la matinada a les cinc per defensar el col·legi, l'emoció de l'arribada de les urnes, la primera persona que va posa rel seu vot dins l'urna, els atacs informàtics, les cues, la victòria... i és clar, les llàgrimes vessades per la brutalitat de les forces d'ocupació; la ràbia, la ràbia i la indignació. Però avui encara no és aquell moment, encara estem enmig d'emocions a flor de pell per tot el viscut i per tot el què ha de venir en les properes hores. Però en parlarem.
Avui però, només dues paraules que resumeixen el que és la relació entre Catalunya i Espanya des de diumenge:
GAME OVER

O el que és el mateix però en català:

BUENO PUES MOLT BÉ PUES ADIÓS.