dijous, 13 d’abril de 2017

L'EMPREMTA BLANCA

L'empremta blanca és un llibre de l'Ana B. Nieto, i el darrer que ha passat pels meus ulls i cervell. Explica una ficció a la Irlanda dels declivis de l'Imperi Romà, on les tribus celtes vivien com podien, a la seva manera i enmig de mites, tradicions i lluites diverses entre pobles i famílies. Tenim un noi i una noia enamorats, de dues tribus enemigues, i que ell ha de marxar a guanyar-se la vida per tal de fer-se gran... Amb un tema tan comú, calia trets diferencials que no han acaba
t d'arribar.
És un llibre distret, on l'autora demostra com ha treballat el tema. Ha investigat molt sobre aquesta època, cosa que no deu ser gens fàcil, perquè moltes, el què se'n diu moltes coses escrites no hi deuen haver. Molt bona feina d'investigació. La història és correcte, però tampoc és cap cosa fora mida. És a dir, que no ha estat d'aquells llibres que et criden i t'atrauen per tal de seguir devorant pàgines. tampoc arriba a deixar indiferent, vols saber què passarà, però no entrarà dins el top dels meus llibres. Diguem que aquesta tendència a la lectura de llibres de temàtica fantasia històrica, de vegades surt bé (per exemple recent, la trilogia del Mar Trencat), i altres vegades, no surt tan bé. I L'emprenta blanca estaria en aquest segon grup. Però no passa res, seguirem llegint, a veure què ens trobem a la propera.

dimecres, 12 d’abril de 2017

DE DEBÒ, NO CAL QUE REMUNTEU

Avui toca escriure en calent. En aquests dies de blog en blanc, un dels moments en què em venien ganes era per comentar la gran remuntada contra el PSG; el 6 a 1; el dia d'en Sergi Roberto. També el dia del 4 a 0, a l'anada, em va provocar molts pensaments al cap. Però finalment va quedar en no res... fins avui.
Tres dies després de perdre al camp del Málaga, la Juventus ens clava un 3 a 0 a l'anada dels quarts de final. I emulant a l'expresident impresentable Pujol, "FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA?"
Crec que una de les claus rau en una diferència evident amb els bons temps del Barça. Abans hi havia humilitat. Ara hi ha supèrbia. I és aquesta supèrbia la què ha fet que ens passin per sobre una vegada i una altra, i una altra... Em recorda al 4 a 0 de la final de la Champions del 94, a Atenes amb el Milan. Va ser el final del Dream Team d'en Cruyff.
Alguns encara parlen de lo bé que ho ha fet el Luis Enrique. a veure, senzillament, amb els jugadors que tenia, era difícil no optar a guanyar títols. Però què ha fet exactament? De tant en tant s'ha jugat algun partit bo, però la gran majoria són oblidables, això no es pot negar. Deia al principi de temporada: "És l'any que tinc millor plantilla". I tant, ja s'ha vist, no només avui sinó altres vegades, aguantant els 90 minuts amb un sol canvi. Quina banqueta més fiable, que no surt ningú a refrescar l'equip...
Tenim jugadors mediocres. I per fitxar mediocres, millor donar oportunitats als de la Masia, que ja fa dies que l'únic que es buida al camp és en Sergi Roberto, no pas cap dels mercenaris. De veritat calia vendre Munir, Sandro i fer venir Alcàcer? Vendre Thiago, Deulofeu, per fer venir André Gomes i Denis? A mi em sembla que com a mínim, ho farien igual.
Res, que van de sobrats, i quan es troben un equip, i no cal que sigui de primera línia com avui la Juve, qualsevol equip que corri i els tapi una mica, ja està, partit perdut.
Quina pena, quina vergonya... Adéu Luis Enrique, però adéu Robert i tots aquests jugadors que estan aquí escalfant cadira tot jugant. Adéu aquests nous fitxatges (Umtiti es pot quedar); adéu a antics fitxatges (Mathieu...) I potser que comencin a pensar com redreçar això, després de llençar lliga i Champions en 4 dies.
I no, no parleu de remuntada, si us plau. Potser s'ho mereixen? De debò cal anar jugant així? Primer fem el pena i ara veniu a animar-vos per remuntar? Que els moqui la iaia! Tornem a donar el poder a la masia. Potser no guanyem, però almenys s'ho treballaran! I total, quan siguem independents, tampoc caldrà ser tan potents per guanyar la lliga del país, no?

dimarts, 11 d’abril de 2017

TOT ÉS POSSIBLE

Aquest 2017, com és tradicional els anys senars, hem dut a terme dues representacions teatrals a l'escola. Aquesta vegada, les escollides han estat "El zoo d'en Pitus" i "Festival al barri d'en Pitus". Caram! Sacrilegi! Una obra repetida!! El Zoo d'en Pitus ja la vam representar fa deu anys. Com pot ser que es torni a fer? Això no havia passat mai. Hi ha un doble motiu que ho justifica: primer, que justament l'any passat va fer 50 anys que es va publicar (i aquest any, 10 de la mort d'en Sebastià Sorribas), de manera que era na efemèride que no podíem deixar passar per alt. Segon motiu, es tracta d'una obra ben senzilla i coneguda, treballada a la classe, de manera que facilitava la seva execució com a obra de teatre per als nens i nenes. I clar, tercer motiu amagat, és que la feia l'altre grup, i així jo em podia embrancar amb alguna totalment nova. En aquest cas, la més desconeguda segona part de les històries de la colla d'en Pitus, en Tanet i companyia.
El "Festival al barri d'en Pitus" és una obra encara més coral que la seva primera part, força divertida, però és veritat que tota la trama està molt fora de context de l'actualitat, mentre que el zoo encara pot ser més o menys vigent.
En definitiva, molta feina per fer, molta feina feta al cap de dos mesos i han anat molt i molt bé. No sé, com diu la gran frase, si tot està per fer, però després d'aquestes representacions, podem assegurar que tot és possible. Vaig aconseguir, un cop més, gaudir de l'espectacle, assegut a terra davant seu, mirant el què passava sense gairebé intervenir per res, només mirant i gaudint. I això, ja us dic jo, que és un èxit sonat.
Una cosa que sempre deia, "aquest és l'últim any", per fi serà realitat. La nova distribució escolar elimina les obres de tercer i les col·loca definitivament a quart. És una llàstima, però què hi farem... show must go on!

dilluns, 10 d’abril de 2017

38 A 9

Quin canvi! Un cop més en la llarga vida d'aquest blog, hem tingut una altra època de vaques flaques. L'any passat, durant els primers tres mesos de l'any, vam arribar a les 38 entrades. En el mateix període d'aquest 2017, han estat només 9, i per ser més exactes, zero en el darrer mes i tres quarts.
Què provoca aquestes diferències tan grans? Segurament hi ha molts motius en cada un dels casos que això ha passat. En el cas que ens ocupa, l'obsessió en el bon resultat d'un treball al qual dediques moltes neurones, aconsegueix que el temps dedicat al blog passi a ser una prioritat Z.
Acabada aquesta feina, reprenem el fil, sense presses i sense pauses, o potser sí, qui sap? "Lo" bo que té aquest blog és que l'utilitzo quan em ve de gust i en tinc ganes. Som-hi!