divendres, 16 de novembre de 2018

NO HO VALORES FINS QUE NO HO TENS

Frase clàssica entre les frases clàssiques: "No valores prou una cosa fins que ja no la tens". Renoi, ja us puc ben dir que és ben certa. Ja fa uns quants mesos que estàvem preparant un concert de gospel, el GOSPELFEST, en benefici de Càrites. Uns cantaires, després dels atemptats de l'agost del 2017, van pensar de fer alguna cosa per fer millor aquest món, i se'ls va ocórrer organitzar el concert de gospel més multitudinari que s'havia fet mai. Així, 600 cantaires, dirigits per quatre dels més importants directors de gospel de Catalunya, es disposaven avui divendres a cantar una dotzena de cançons a l'Auditori del Fòrum davant de 3000 persones.
Doncs això, des de finals del curs passat que ens vam posar a estudiar les cançons, i a fer algun assaig dedicat a aquest concert. I ja en aquest curs, més assaig els dimarts, més aprendre les cançons i fins a 3 assaigs generals conjunts en dissabte. Mentre durava aquest procés, tot i ser solidari i engrescador, la sensació que tenia personalment no era prou motivada. Potser era perquè les cançons no me les aprenia com havia de fer-ho (no estudiava massa), potser era perquè no eren cançons per al nostre cor i que cantéssim en un concert nostre, potser perquè els dimarts quan les assajàvem, la tensió no era la mateixa pe la raó anterior... Total, que sí que en tenia ganes però no hi havia aquell bategar d'un concert propi.
Però vet aquí que arriba el dia, ho tens tot preparat: tornar ràpid de l'escola, canviar-se, agafar el cotxe i som-hi cap a l'auditori. Quan de cop i volta arriba allò que se'n diu l'IMPREVIST. Un imprevist que ara no ve al cas, però és un tema de salut d'una persona propera que provoca que l'organització de la tarda canviï, i que les possibilitats d'anar al concert vagin reduint-se a mesura que avancen les hores. De fet, gairebé des del minut zero ja sabia que no hi podria anar, i la veritat, després de mostrar certa passivitat amb l'esdeveniment, de mica en mica, m'ha anat entrant un xooof a dins molt gran. Evidentment, el tema prioritari és l'imprevist, però som persones, i podem combinar més d'una emoció a la vegada.
M'ha sabut greu no poder gaudir del concert, i interiorment anava cantant-me alguna de les cançons, i pensant si ara deuen estar fent aquesta o aquella. caram, és que realment no valores prou les coses fins que les perds...

dimecres, 7 de novembre de 2018

SIETE HERMANAS

L'últim dia de planxa em vaig posar a veure "Siete años en el Tibet", una pel·lícula de ja fa força anys, que explica la història real d'un alpinista austríac que enmig de la propaganda nazi de l'any previ a la segona guerra mundial, va anar amb un equip a escalar el Nanga Parbat i allà descobreix la cultura tibetana. No vaig acabar-la, així que el passat dissabte em vaig disposar a veure el final (potser quedaven vint minuts). I pam! Resulta que justament l'havien tret de la plataforma i no podia accedir-hi gratis a veure-la.
La qüestió és que buscant-la alfabèticament, el buscador em troba "Siete hermanas", una traducció literal de la pel·lícula "What happened to Monday" (madre del amor hermoso!). Encuriosit per la imatge de la caràtula, veig que es tracta d'una pel·lícula de ciència ficció, de la qual no n'havia sentit a parlar. Llegeixo que tracta d'un futur no molt llunyà (per variar), en que el tema de la súperpoblació i escassetat d'aliments s'han convertit en un problema compartit enorme. S'estableix la llei del fill únic, i als què en siguin més d'un, se'ls congelarà fins que arribin temps millors. Un avi amb set nétes que perden la mare al néixer, es nega a donar sis germanes a la "Central", i les amaga. Els posa per nom els set dies de la setmana, que representa l'únic dia que poden sortir de casa. Cada nit, s'han de reunir per explicar fil per randa tot el viscut, per tal que les altres germanes no s'equivoquin en res i les descobreixin. Fins que un dia desapareix Dilluns.
Vaig posar-me tard a veure-la, encuriosit, i vaig ser incapaç de parar-la i anar-me'n a dormir per seguir un altre dia. Tot i ser una pel·lícula normal, i que la crítica especialitzada no deixa gens bé, i que no ens enganyem, se'n sàpiga tan poc, no vaig poder-me estar i la vaig veure sencera. I com deia, sí, no és res de l'altre món, però quan no t'esperes res, trobar-te una peli així, doncs va ser un punt d'emoció per acabar el dia, i vaig gisfrutar força, encara qiue hi hagi grinyolades, i et pugui agradar o no el final.
Així que sense grans elogis, però m'ho vaig passar molt bé.


dilluns, 5 de novembre de 2018

CENT SETANTA-SET

Aprofitant el pont de Tots Sants, quan un any enrere van engarjolar a uns quants polítics catalans (que van deixar anar i després van tornar a tancar), la fiscalia espanyola ha fet públiques les seves peticions de presó pels encausats. Destaquen els 25 anys per a en Jonqueras, i els disset per gairebé tots els altres. En total, cent setanta-set anys de presó a repartir entre els nostres presos.
Encara hi ha gent avui dia que es pensa que els deixaran anar, que només és per fer por... Il·lusos! no hi ha res a fer! La set de venjança i sobretot l'orgull espanyol són superiors a qualsevol deix de sentit comú, democràcia o justícia. No pararan fins a esclafar-nos del tot. No saben que darrere d'ells hi ha milions de persones preparades per sortir al carrer. Perquè... hi són, oi?
Llegia en un tuit: "Menys queixar-se a Twitter i més sortir al carrer". Doncs sí, té tota la raó, però cal calibrar les nostres forces, i això vol dir que no podem sortir un cop per setmana, o dos. Quan sigui l'hora de la veritat, quan haguem de sortir i quedar-nos al carrer, ha de ser de debò, quan ja no hi hagi marxa enrera, quan la maquinària estigui engegada i sapiguem que els que estan al davant no defalliran.
Així que reservem-nos pel gran moment, però que no trigui en arribar. Els presos i exiliats ho estan esperant, i tot el país també, Aixafem la mentida i foragitem l'odi que ens tenen, sigui 177, 17, 7 anys o ni que sigui una sola hora més.

divendres, 2 de novembre de 2018

SMALL FOOT

Per fi! Per fi una pel·lícula per a nens, exclusivament per a nens! Ja era hora que poguéssim veure una pel·lícula infantil en què els diàlegs no estiguessin escrits per fer riure els adults. Sense paraulotes ni vocabulari d'aquest diguem-ne "modern de carrer". na peli on tot i que hi ha la idea de la maldat de les persones vers els animals, no hi ha un "dolent" oficial a qui s'hagi de derrotar. Una peli on l'humor és blanc en el 95% de la seva durada, amb les seves patacades, una darrera l'altra. I encara que no sigui especialment per grans, hi podríem trobar fàcilment temes de debat, com per exemple quan descobreixes que tot allò que has estat fent no servia per a res, i et quedes sense un objectiu a la vida. "Pedaço" de dilema que donaria per molt, representat en la figura del pare del protagonista, que es passa tota la seva vida (i la dels seus avantpassats) creient que era ell qui feia sortir el sol, i quan descobreix que no, els seus ulls revelen una frustració i desengany molt humans.
I és que justament els protagonistes no ho són, d'humans. Ens trobem amb un poblat de ietis que creuen que viuen sols al món, i se'ls trenquen els esquemes quan descobreixen que sota seu hi ha altres formes de vida. El missatge de la crueltat dels homes vers els animals és el debat que pots dur a terme amb els nens, apart de comentar la patacada que ha fet més gràcia.
Ara bé, tampoc ens enganyem. Moltes floretes, però com a peli, és simplement un entreteniment, no és una obra mestra de l'animació. Però és que després de les últimes que hem vist, que tenen el cap centrat en l'adult enlloc del nen, és com una ràfega d'aire fresc o més ben dit, innocent. Si us plau, que en segueixin fent d'aquestes, encara que el temps de poder-les veure amb el MEC ja s'estigui acabant.