dijous, 16 de febrer de 2017

UN MONSTRE EM VE A VEURE

En pocs dies de diferència, he llegit aquesta novel·la i he vist la seva adaptació cinematogràfica. Amb l'excusa de la seva estrena als cinemes, se'n va fer força ressò aquesta història, i van proliferar molt les recomanacions de la lectura d'aquest llibre com una de les imprescindibles en aquesta darrers anys.
El temps va fer que no anés al cinema, però els Reis em van portar el llibre i ara fa unes setmanes que el vaig començar i acabar. Pim pam. Perquè en tres dies el vaig tenir llest. apart de ser un llibre de lectura fàcil, és cert que la trama enganxa el suficient per a saber què passarà, encara que se sàpiga abans de començar-lo (coses dels spoilers). Té els seus moments. Alguns que et deixen sense respiració, i altres que et deixen amb el cap intentant entendre què ens està dient. Personalment, penso que el final és poc clar. No el fet en sí, que s'entén, però la manera que té d'explicar-ho, és recargolat i poc entenedor (al meu entendre). A la pel·lícula, tot i que s'entén una mica més, encara té un deix d'incomprensió en l'aspecte de "ximpum s'ha acabat, i això és tot".
Parlant de la pel·lícula, estic content de no haver anat al cinema, perquè la veritat és que no em va enganxar tant com el llibre. Potser donat que feia pocs dies que l'havia llegit, potser era perquè m'havia aixecat molt d'hora aquell dia... En definitiva, el seu ritme lent va ser una prova massa dura per mi. És fidel al llibre, perquè la història és així, però oblida alguns detalls que jo creia importants, com l'amiga del noi a l'escola, i la relació més "violenta" en l'expressió amb la seva àvia.
No és fàcil interpretar e noi. Ni empatitzar amb ell. Ens trobem davant d'un noi que passa per una situació tremenda, però la seva manera d'afrontar-la t'impedeix que simpatitzis amb ell; la veritat, a mi em feia ràbia com actuava (el personatge). Tot i que aquesta manera d'enfrontar-se als problemes té una causa molt dura, penso que tal com s'explica en la pel·lícula, però sobretot al llibre, fa de mal simpatitzar.

dilluns, 30 de gener de 2017

LES ESCOLES QUE CANVIEN EL MÓN

És difícil explicar els pensaments i les idees que et van sorgint a mesura que avances en la lectura d'aquest llibre. En César Bona es va fer "famós" quan va ser nominat al premi del millor mestre del món. Aquesta nominació l'ha permès publicitar encara més l'actual canvi de paradigma de l'educació. Primer, amb el llibre "La nova educació", explicava diverses experiències realitzades per ell en el seu viatge per diverses escoles. Un recull d'idees sobre l'educació i de propostes que en cap moment es presentaven com la solució de res ni com a exemple prepotent, sinó que es respirava molta humilitat en les seves paraules.
Tot aquest ressò l'ha permès conèixer altres escoles i instituts que formen part de la xarxa d'escoles changemaker, i aquest nou llibre ens les presenta. Un altre cop, no pretén ser el model de res. Ell exposa el què va veure i viure en cada un d'aquests centres, i explica les coses diferents dels mètodes tradicionals que existeixen. Fins i tot, en molts moments exerceix d'advocat del diable, fent aquelles preguntes incòmodes per detectar incoherències o llacunes. En cada una d'elles, les explicacions convencen força per la sinceritat. Després pots estar d'acord o no, però la gent que està en aquestes escoles (alumnes, famílies, educadors) ho creuen i tiren endavant sense cap mena de problema; és més, són feliços.
Coses en comú que tenen la majoria d'aquests set exemples: els nanos hi van contents, hi ha un respecte entre ells i els educadors brutal; no segueixen massa l'estructura tradicional, sinó que tot és més vivencial; la importància de la biblioteca; els nanos expliquen que importen als mestres i professors, que es preocupen per ells...
La lectura d'aquest llibre ha estat un continu prendre apunts de frases que hi apareixen o propostes a fer a les aules o escoles. Per exemple:
"No són els adults del futur, són els infants del present"
"El que fa diferents les escoles és la gent que hi treballa"
"Creus que portaria el meu fill a una escola que s'ho passés bé però no aprengués?"
"Quan hi ha una falta de respecte, s'atura el món. Com pot ser si no?"
I moltes altres frases d'aquelles que haurien d'estar en totes les sales de mestres de totes les escoles del país.
Dos últims apunts. Crec que l'ordre dels exemples no és casual. Vas llegint cada un d'ells, i vas obrint la boca amb les seves experiències... I quan creus que ja ho havies vist tot, arribes a l'últim centre, i alucines, ja que és absolutament lliure. Diuen: "És un caos controlat". Està bé, perquè t'adones que pots tenir ganes de fer canvis a l'escola, però que saps que et quedaràs curt, que el què vols fer són canvis molt petits.
I finalment, i lligat amb això, llegir el llibre és també una cura d'humilitat, ja que et penses que estàs fent canvis a la teva pròpia escola i te n'adones què lluny que estàs de canviar res, que estem a les beceroles del canvi.
En definitiva, tot està per fer, i tot és possible.


diumenge, 29 de gener de 2017

ROGUE ONE

Més d'un mes després de l'estrena, finalment, Rogue One ha caigut al sac. Dues hores i mitja més d'immersió en l'univers de la guerra de les Galàxies. Segurament, per persones com un servidor, que van viure l'explosió de la saga a la seva infància, tornar a a quest món és sempre un plaer. També és cert que des del punt de vista romàntic, aquesta progressiu bombardeig de noves pel·lícules anualment, pot ser una mica embafador, i trencar tota la màgia que tenien. És possible que deixi de ser una sèrie especial per passa r a ser només una sèrie espacial. Mirarem de recordar sempre l'experiència viscuda als anys 80 i entomar bé tot el què ha vingut i està per venir.
Dit això, Rogue One és diversió pura, i segurament, apart de gaudir d'una bona estona d'aventures galàctiques amb malvats coneguts i altres no tant, pels puristes segur que ens agrada pel fet de ser coherent amb l'episodi inicial (el IV). Així, no ens fiquen en calçador cap dels mítics (ni Chewbacca, ni els androides (encara que surten 5 segons), i cap altre). És fidel al què s'explica en aquella primera pel·lícula, i, ATENCIÓ SPOILER, si comenten que molts havien perdut la vida per aconseguir els plànols de l'Estrella de la mort, confirmem, en veure Rogue One, que és veritat. Molt interessant i ben pensat tota la trama, no la part inicial i del mig, que és una història d'aventures més, sinó la part final, per tal de fer-la lligar a la perfecció amb les pel·lícules originals.
La noia protagonista, té uns aires de Rey i de Leia, com si fos una barreja de les dues o bé una còpia. Són detalls que fan pensar que això ja ho hem vist abans. És aquest risc que comentava al principi que té el fet d'estar programant una nova història galàctica cada any. Però també com deia, les anirem consumint una a una, amb el sospir corresponent de nostàlgia per una màgia que en el fons, és irrepetible, i que les noves generacions, encara que vagin plenes de merchandising, no entendran ni viuran mai.

diumenge, 8 de gener de 2017

BELLEZA OCULTA

Acabarem les diverses entrades del bloc que s'han produït durant les vacances de Nadal fent esment a la pel·lícula "Belleza oculta", un drama protagonitzat per una colla de bons actors (tot i que hi hagi en Will Smith reintentant fer un paper allunyat dels seus blockbusters habituals; ep, no està malament que ho faci, i fins i tot la majoria de vegades se'n surt).
En aquest cas és una pel·lícula senzilla, amb una trama ben pensada, amb tot ben lligat, encara que això faci que les dues sorpreses entre cometes del guió, siguin força previsibles. Explica la història d'un home que, dos anys després de la mort de la seva filla, segueix enfonsat del tot, i com a teràpia escriu tres cartes als valors que ell sempre abans del fet desgraciat havia posat com a elements claus de la vida; amor, temps i mort. a partir d'aquí, doncs passa algun fet interessant (no és pas el meu estil fer spòilers).
Per mi és aquesta pel·lícula és una clara demostració del què ha de ser el cinema: emoció. sense grans efectes especials, sense parafernàlies de tot tipus... sinó que amb un guió senzill, uns diàlegs ben conjuntats amb les interpretacions, enmig d'una música que et trasllada a la història... tot plegat aconsegueix arribar-te ben endins i ja sigui per mimetisme, per por, per la imaginació o per la vida viscuda, trobes on agafar-te, per on entrar a la història i emocionar-te de debò.
Segurament no estarà en cap llista de possibles premis a res, però per mi, un deu, perquè no et deixa gens indiferent, i quan vas al cinema, això és el què busques.