LA FARSA CONTINUA

Ja fa set setmanes que dura. Durant aquest temps, hem vist de tot. Primer, és clar, l'emoció de veure
junts tots els presos polítics, retrobament entre molts amics sense tenir un mirall que els separi. Però després d'aquests primers moments, començava la tortura psicològica, dia rere dia: aixecar-se ben d'hora, estar-se al jutjat hores i hores, suportar una tensió tremenda, i retorn a la presó a les tantes per tal de repetir-ho l'endemà.
I del què se'n diu, què es pot dir? Poca cosa que no haguem ja escoltat i vist moltes vegades. Sentir les mentides dels testimonis dels fiscals, com intenten tergiversar la realitat, com volen manipular constantment el què va passar... És un continu de moments que per no plorar, fan riure. També s'ha parlat molt de la imparcialitat des jutges, de com de segurs estan de la sentència, que porten dades errònies o falses i es queden tan amples, encara que els deixi com a una colla de sapastres davant de les càmeres. Molt preocupats no estan, ja que de fet, cap cadena estatal està ensenyant les imatges als teleespectadors espanyols. De la vergonya que passarien alguns.
Només cal mirar resums de telenotícies, de Polònies o d'Està passant per adonar-se de què tot aquest judici és un fake de dimensions descomunals. Però no hi ha res a fer. La premsa espanyola segueix dient el què li sembla, menyspreant a tothom que no cregui que la unitat d'Espanya és indiscutible. Quina llàstima que fan...
El judici està ple de moments que passaran a la història de la mentida: aquell guàrdia civil que parla de la por que va passar, mes que no pas amb narcos o etarres; aquell fiscal que li pregunta al G.C. si vol que li pregunti res més; l'altre G. C. que fins i tot el Marchena li diu que sigui més exacte en les seves respostes a la defensa; els "No me acuerdo" de tot el govern en ple del Rajoy... Se'n podrà fer un llibre. Però no deixa de ser un judici, i que acabarà malament. I llavors, què farem?

ELS CRIMS D'EN GRINDELWALD

Cinc! Diuen que volen fer cinc pel·lícules al voltant dels personatges de "Animales fantásticos".
Uffff... He de dir que després de veure la segona, només tinc una cosa positiva: que al final, no vaig anar a veure-la al cine com tenia previst aquest Nadal. És veritat que aquests dies vaig cansat i que per tant, que en alguns moments tanqués els ulls, pot ser efecte d'aquest cansament, i posar-se a veure-la a quarts d'onze no és molt bona idea. Però un sisè sentit em diu que en altres circumstàncies no se m'hauria caigut el cap, però que la sensació final seria la mateixa: No cal seguir, de veritat.
L'univers Harry Potter és gran i un dels nous clàssics de la literatura i el cinema. Això és indiscutible. Però aquest intent de seguir estirant la beta no enganxa gens. La primera part, encara tenia certa gràcia, on personatges nous vivien aventures màgiques amb un vocabulari ja conegut. Però en aquesta segona part, han volgut enllaçar personatges amb els de les arxiconegudes novel·les. Així, ja apareix en Dumbledore de jove, una noia que tots els números de convertir-se en la Nagini, poquet, però també la joveneta Mc Gonagall, i el cognom Lestrange planant per allà. Han volgut jugar carta segura, i posant sobre la taula gent coneguda, potser li donaven aire a aquestes possibles tres pel·lícules més. Doncs no, no cal.
I la peli en sí, fluixeta. Comença bé, però s'embolica d'una manera molt exagerada, iniciant trames, reobrint les antigues i retorçant-les de manera que personalment, al final, ja no sabia perquè passaven les coses. La quantitat de gent que surt al pòster promocional ja avisa del què pot ser un gran número de personatges que no sabràs de quin bàndol estan. Una llàstima, perquè els actors i actrius no són pas uns aficionats, ni molt menys... però el guió és massa embolicat com per acabar la pel·lícula amb bon gust. I a més, acaba totalment amb el "continuarà..." que encara fa més ràbia.
Sembla que aquest any no estic massa encertat amb les pelis que miro. A veure si canvia la sort...

INVASIÓ A LES ESCOLES

Avui divendres ha succeït un fet que trobo deplorable. Amb aquesta set de ràbia i odi cap al nostre país per part de tot l'estament polític i governamental espanyol (i ciutadà), els mossos ahir van iniciar la recerca del groc a algunes escoles i instituts. Van entrar, uniformats i van regirar armaris i calaixos de mestres buscant llaços grocs. Van eliminar-los d'allà on els van trobar. Fins i tot es dóna el cas de què si el trobaven pintat en alguna paret l'esborraven. És tal la ceguesa rabiosa, que fins i tot van esborrar pintades que no els semblaven bé (llaços amb a senyera que s'havien pintat per una festa set anys enrere, i per tant no tenia relació amb els fets actuals). O també es va donar el cas de que diguessin, quan passaven per un passadís on hi havia decoracions dels nanos amb tores de colors, que hi havia massa groc.
Fa un temps ens en rèiem, dient que prohibirien el color, però la veritat és que cada vegada ens apropem més a aquest moment.
Com és possible que es regirin armaris buscant llaços grocs... Que no tenen feina? No hi havia cap cdr per estomacar? No hi havia cap feixista d'ultradreta per protegir? Doncs llavors, anem a treure el groc, no fos cas que els nens no votessin unionista d'aquí uns anys. La veritat és que tinc ganes de dilluns per decorar la sala de mestres...
I per molt que actuïn per ordre de la justícia espanyola... Què estan fent els nostres polítics? Avui sentia el president Torra discutint amb uns cdr's sobre això i demanava respecte per la seva persona. És que fins i tot traient els llaços, ara l'investiguen per inhabilitar-lo! Però ja ho hem dit moltes vegades. Els catalans vam posar aquest govern al capdavant del país per aplicar el mandat del primer d'octubre, i quan es van presentar, ja teníem presos i exiliats. Si no estaven disposats a córrer aquests riscos, doncs no haver-se presentat.
Els mestres, a les escoles, seguirem explicant als infants què és la llibertat d'expressió i quins són els seus límits, que segur que no són els mateixos que tenen els "demòcrates" espanyols.

A STAR IS BORN

Amb la nova remesa dels òscars d'aquest any, i com si d'un sisè sentit es tractés, quan vaig tenir
l'oportunitat d'anar al cinema no fa massa dies, vaig optar per Green book, que dies més tard es convertí en la guanyadora. Passades ja unes setmanes, he vist "Ha nacido una estrella", una altra de les pel·lícules que sortia a les llistes d'oscaritzables, i de les quals vaig aconseguir un dels poquíssims encerts de la meva porra (aquest any només deu...).
La pel·lícula no té massa d'original. Estrella del rock que coneix noia que canta bé i la fa sortir de l'anonimat fins que arriba a gairebé eclipsar-lo, mentre entre ells s'estableix una química d'aquelles diguem-ne... habituals. S'afegeix, això sí, el tema de l'alcoholisme i drogoaddicció en el món de les celebritats.
La peli en sí està bé, passes l'estona, però sense dubte, la música és el millor, perquè tampoc hi ha massa més enllà, La cançó, amb la qual vaig fer el meu encert de la porra, s'arriba a enganxar força. Segurament o no ho sé, podria haver estat un bon drama, però sembla com si el director no volgués que s'hi convertís del tot, i llavors es queda a mig camí de totes les seves intencions.

TRES DIVENDRES

En tres setmanes hem viscut tres divendres amb celebracions i/o reivindicacions diverses que han provocat reaccions diferents en el meu interior i entorn més proper, i fins i tot, a nivell ciutadà, nacional i mundial. Caram... Sí, i la cosa, de setmana en setmana anava augmentant l'abast de la tragèdia (metafòricament parlant).
El primer divendres de la sèrie va ser el primer dia de març. A moltes escoles del país se celebrava el Carnestoltes. Altres anys hi ha hagut entrades sobre aquesta "festa". Passen els anys i segueix sent una de les activitats més polèmiques a nivell de muntatge i interès. A nivell de disfressa, no han canviat massa les coses. Molts nens i nenes disfressant-se de conceptes que no entenen, que no haurien de conèixer o que senzillament no saben ni qui són, però és la  moda...
El segon divendres, una setmana després, era 8 de març, el dia de la dona. Hi havia convocada una vaga feminista que va passar per l'escola sense pena ni glòria. Vaig dedicar el "Bon dia" a parlar del tema, però la resta del dia va seguir amb normalitat, fet que va provocar algun que altre comentari-debat sobre com es tractaven aquests temes a les nostres aules. Després, al vespre, les noticies es feien ressò de les manifestacions que hi havia hagut, i de fet, tota la setmana les xarxes anaven plenes de missatges en favor de la igualtat, respecte, etc, vers les dones. Personalment, no es pot dir que sigui gens contrari a parlar d'això, ni molt menys, al contrari, però permeteu-me que digui que en general em sembla que s'està convertint en un dia com la marató de tv3: Dono diners a la marató, però la resta de l'any no dono ni un duro més. O com els debats sobre refugiats: Sí, acollim refugiats, però si pot ser, al poble del costat. Què voleu que us digui, em semblà veure molta hipocresia. Tots molt feministes i visca la dona, però l'endemà ja seguia molta gent obviant el dia a dia de la problemàtica de la nostra societat masclista.
I el tercer divendres, el 15 de març. Hi havia convocada una nova vaga escolar. l moviment estudiantil en contra del canvi climàtic, per fi començava a ressonar a les nostres aules després dels mesos que porta la Greta, aquesta noia de 15 anys, lluitant, fent vaga, reunint-se amb polítics, etc. Primera punt: Els nostres alumnes no en tenien ni idea de què passava això. Segon punt: es fa un acte simbòlic al pati de 5 minuts. I tots cap a classe. Sense entrar a valorar aquest fet, continuo dient que la manifestació va convocar 2000 persones. 2000!!! On eren t
ots els 3rs i 4ts d'ESO i Batxillerats  de Barcelona? Perquè d'aquests 2000, hi havia també universitaris i cicles formatius!!! On eren els nostres estudiants crítics amb la societat? On eren tots els alumnes d'aquestes escoles que es posen les etiquetes d'escoles verdes, sostenibles, compromeses amb el medi ambient, crítiques amb la societat i blablablabla... que ara tant s'anuncien degut a les jornades de portes obertes? Sabeu on eren? A classe, fent un exàmens. #usfelicitofills

QUI M'HA ENREDAT?

Sense comentaris... Em llegeixo i rellegeixo el comentari de l'entrada publicada a mitjans de gener, GOT is coming. Deia així: "Ara que sé que s'estrena el 14 d'abril, em poso de repte haver visionat tots els capítols per tal d'anar fent un escalfament previ al final". I afegia a continuació: "És un repte difícil, donat el temps que queda, la quantitat d'episodis i els meus horaris". Quines paraules...

Doncs bé, no sé exactament com va anar la cosa, però la qüestió és que mentalment vaig canviar la data del 14 d'abril pel 14 de març. Sí, el meu subconscient em deia que la darrera temporada començava la setmana passada. I clar, ja em veieu alguns caps de setmana fent autèntiques maratons de capítols (bé, exagero una mica... com a molt, dos i mig algun cop molt puntual)... però la qüestió és que he estat moltes nits aguantant per tal de tenir vists tots els capítols abans de l'estrena final. I repte difícil, però aconseguit. Tres dies abans de la falsa data, l'onze de març, vaig veure el que era l'últim de la setena temporada. I patapam! Resulta que l'estrena és el 14... però del mes d'abril! En quin moment em vaig confondre? Com pot ser que em despistés d'aquesta manera? Per què no he estat atent als tràilers, ja que allà m'hauria donat de l'error?

Bé, sigui com sigui, ho he fet. I la veritat és que tot i la genialitat de la història, dels llibres i de la sèrie, crec que és evident que a mesura que avançaven les temporades, s'anava perfeccionant més i més. Les dues últimes són fantàstiques, l'última és senzillament esplèndida. Tindrem un final digne de l'èpica? Doncs ens haurem d'esperar uns dies més amb els que no hi comptava. A veure si quan comencin ja m'hauré oblidat d'on érem... Segur que no!

FOC I SANG

Amb el començament de l'any vaig iniciar el nou curs lector. L'escollit, un de desitjat, Foc i sang, de George RR Martin.Ja hem parlat força d'aquest escriptor en aquest blog per ser l'autor de la saga de Joc de trons. I més d'una vegada he mostrat la sorpresa o indignació pel fet que no continuï els llibres a mesura que sí que ho fa la sèrie de tv. I ara va resultar que enlloc de fer els llibres que tancarien la història, ha estat aquests anys posant ordre a les seves idees, donant forma a tot el passat de la terra de Ponent, talment com si ens trobéssim davant del seu "Silmarilió", amb tot el respecte per a a questa obra de Tolkien, és clar.
Foc i sang ens explica la dinastia dels Targaryen. La seva arribada a Ponent i com Aegon es fa el rei dels set regnes, gràcies als seus dracs i les seves germanes. a partir d'aquí, aquest llibre, de "només " 860 pàgines ens fa una repassada per les lluites,trames, baralles, guerres, casaments, traïcions de totes les cases, tenint sempre com a base, la Fortalesa Roja on regna sempre un Targaryen. Aquest llibre és només la meitat de la història, ja que ha d'arribar fins al rei boig que destrona en Robert Baratheon, just abans de què comenci la mítica obra de Joc de trons.
Ni més ni menys que dos mesos i mig he necessita per llegir el llibre sencer. I sí, no enganyaré ningú si dic que tenia unes ganes boges d'acabar-lo. Però era una sensació estranya, ja que no el volia acabar perquè no m'agradés, sinó per cansament d'estar llegint moltes coses semblants, i també, cal dir-ho, molta palla. És veritat que si ets fan de GOT, vols saber com va començar tot, veus la importància del què vol dir ser genet de dracs, recordes noms i poblacions que apareixen als altres llibres, i clar, en Martin té llibertat per fer el què vulgui, així que ens mostra a cada capítol mil i una maneres d'iniciar revoltes, acabar-les, i de diferents morts de protagonistes, tal com és el seu estil.
Però clar, dos mesos i mig són dos mesos i mig, i tenia ganes d'acabar-lo i canvia ja de lectura. Hi ha molts moments en tots els capitols que comenta per exemple: "... i es van reunir allà ser Urrathon el Trencaescuts, Lord Meryn l'escriba, Lady Yrma del Bol de l'or, Ser Barquen l'assetjador, Lord Edisson el Vell, lord Edisson el Jove i Lord Emerick el vencedor." A cada lluita, a cada reunió, llistes interminables de noms i títols que evidentment, a la llarga no són ningú, però que et provoquen tal estrés de noms que mareja. Després, tenim els noms dels personatges principals, però clar, repassant 150 anys d'història, en són moltíssims, i la veritat és que hi ha moments en què no sabia qui lluitava contra qui, si guanyaven els uns o els altres, donada la quantitat de personatges i molts amb noms semblants o repetits. Així, la confusió està servida.
Tot i això, evidentment ha estat un bon divertimento per tal de preparar l'arribada de l'última temporada de Joc de trons. Però espero que la segona part del llibre sigui una mica menys pesada (de kg, ja que amb tantes pàgines, anar amb ell pel metro, feia mal i tot!)