Ja fa set setmanes que dura. Durant aquest temps, hem vist de tot. Primer, és clar, l'emoció de veurejunts tots els presos polítics, retrobament entre molts amics sense tenir un mirall que els separi. Però després d'aquests primers moments, començava la tortura psicològica, dia rere dia: aixecar-se ben d'hora, estar-se al jutjat hores i hores, suportar una tensió tremenda, i retorn a la presó a les tantes per tal de repetir-ho l'endemà.
I del què se'n diu, què es pot dir? Poca cosa que no haguem ja escoltat i vist moltes vegades. Sentir les mentides dels testimonis dels fiscals, com intenten tergiversar la realitat, com volen manipular constantment el què va passar... És un continu de moments que per no plorar, fan riure. També s'ha parlat molt de la imparcialitat des jutges, de com de segurs estan de la sentència, que porten dades errònies o falses i es queden tan amples, encara que els deixi com a una colla de sapastres davant de les càmeres. Molt preocupats no estan, ja que de fet, cap cadena estatal està ensenyant les imatges als teleespectadors espanyols. De la vergonya que passarien alguns.
Només cal mirar resums de telenotícies, de Polònies o d'Està passant per adonar-se de què tot aquest judici és un fake de dimensions descomunals. Però no hi ha res a fer. La premsa espanyola segueix dient el què li sembla, menyspreant a tothom que no cregui que la unitat d'Espanya és indiscutible. Quina llàstima que fan...
El judici està ple de moments que passaran a la història de la mentida: aquell guàrdia civil que parla de la por que va passar, mes que no pas amb narcos o etarres; aquell fiscal que li pregunta al G.C. si vol que li pregunti res més; l'altre G. C. que fins i tot el Marchena li diu que sigui més exacte en les seves respostes a la defensa; els "No me acuerdo" de tot el govern en ple del Rajoy... Se'n podrà fer un llibre. Però no deixa de ser un judici, i que acabarà malament. I llavors, què farem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada