NATIONAL TREASURE

El 2004 s'estrenava "La búsqueda" una pel·lícula d'aventures que retornava als orígens d'aquest estil del cinema, on és Indiana Jones el seu màxim emblema. Evidentment, en Nicolas Cage no és en Harrison Ford, però el film va passar pels cinemes amb prou èxit. Tot i això, penso que mai se li ha acabat de fer justícia. Personalment, crec que és una de les pel·lícules d'aventures més interessant de totes les que s'han fet, combinant acció, misteri, comèdia en parts iguals i bona mesura. Anys més tard, van fer una segona part que tot i ser correcte, en cap cas li fa ombra. No va ser fins fa un parell d'anys, que amb Jungle cruise es va intentar tornar a aquest tipus de pelis. Però els estudis Disney no volien perdre l'oportunitat que els està oferint el món de les plataformes televisives, i l'any passat van estrenar una sèrie basant-se en aquestes històries.

Tornem a presenciar la recerca d'un tresor amagat per les grans tribus precolombines, que el van amagar perquè els espanyol no el trobessin mai. El personatge d'en Harvey Keitel de les pel·lícules originals reapareix aquí per donar alguna pista i presentar-nos el seu net com un dels joves protagonistes. La intérpret principal és una noia, immigrant il·legal mexicana, que comença aquesta recerca quan descobreix el passat dels seus pares, que ja van intentar trobar el tresor. S'aliarà amb els seus amics, una bona mostra d'interracialisme (mexicana-oriental-afroamericana-europeu-ianqui), cinc orígens diferents, contra els dolents que també busquen el tresor, capitanejats per la Catherine Zeta-Jones, 

I quin n'ha estat el resultat? Doncs a veure, ha estat una sèrie entretinguda, força dinàmica, recuperant el ritme de les pelis, però que no és el mateix fer dues hores de metratge que no pas deu capítols d'una sèrie. Al ser més llarg, cal omplir més de palla, cal donar més girs a la trama, i cal embolicar la troca per tal d'arribar a complir amb tota la temporada. Així, tot i que ha estat divertida, no podem dir que hagi estat fantàstic i ben lligat. Es tracta d'un bon entreteniment, refrescant... però com la pel·lícula original, res de res. crec que els autors ja ho intuïen, i per això en un capítol del mig fan aparèixer al secundari graciós i company d'aventures dels originals (no poden fer aparèixer en Cage perquè deuria ser molt més car). La seva aparició no aporta res en concret, confirmant el fet que calia allargar la trama com fos. i aquest "com fos" és el què perjudica el resultat final. Ara bé, no en renego i la col·loco en el notable baix.

PREDESTINATION

Després d'unes quantes pel·lícules que no mereixen comentari en el blog (per simples, com "La chica de la ventana", o per simples amb efectes, com "La furia de la montaña"), va arribar als meus ulls Predestination, una peli de l'any 2014, d'aquelles de ciència ficció però que passen força desapercebudes perquè no aporten res molt espectacular. A partir d'aquí aviso que és impossible parlar d'aquest film sense fe mil espòilers.

En ella, veiem com un servei secret vol evitar un atemptat terrorista viatjant al passat, abans de que tingui lloc. Fins aquí sembla una trama d'aquelles típiques i senzilles. Però es complica quan aquest "policia" del futur entra en contacte amb un home trans (bàsicament era una noia fins que descobreixen que és intersexual i li canvien el sexe). Tota aquesta història ocupa el 80% de la pel·lícula, de manera que arriba un moment que et preguntes si havies somiat allò de que són agents secrets que volen atrapar un terrorista. Al final tot té un sentit, i la veritat és que, i per aquest motiu en parlo en el blog, és que el lligam final és sorprenent. L'efecte sorpresa que té la peli al final mereix que li dediqui unes línies. Quan al final se sap tot, deixes anar un "ostres, quina tela...·, però per altra banda, tota aquesta història que teòricament és paral·lela a la trama policial resulta que justament és la trama principal de tot plegat, de manera que et penses que vas a veure un tipus de pel·lícula i en realitat et trobes una altra cosa.

Aquesta sensació de no tenir clar què estàs veient li fa prou mal com per acabar sent una peli oblidada, ignorada. La manera en què es va resolent tot no és molt clara, no ajuda a fer-la entenedora. Et quedes amb la idea però hi ha massa interrogants penjats que dificulten que quedi tot clar i entenedor. És una llàstima perquè insisteixo, la resolució final és potent. El paper de l'Ethan Hawke, que és el "poli", imagines que és el protagonista, quan el protagonista real i principal i més important és el del home canviat de sexe. 

Així que uau final, però que no va acompanyat d'emoció fins arribar-hi. De totes maneres, passa la prova de ser exposada aquí, així que tampoc
és horrorosa, sinó que se salva tranquil·lament.

AL SAC!

Quatre dies de moltes fites assolides per l'equip femení del Barça. Dijous es classificava per la final de la Champions, i diumenge es proclamaven campiones de lliga, el mateix dia que, nou mesos després tornava a jugar la capitana, l'Alèxia.

Doncs sí, finalment, el barça torna a s camió de la lliga femenina, on no hi ha cap equip que li faci ombra, per molt que ho intenti cada any una mica més el Madrit. Tots els partits guanyats, màxim equip golejador i mínim equip golejat... bé, tot com sempre (dels últims anys, clar). Sempre podré dir que la meva afició per l'equip ve de quan encara no havíem guanyat res de res, perdíem partits de lliga i a Europa no érem res. És cert que aquest any, el joc no ha estat tan fluid, ha costat marcar el primer gol en alguns partits, i aquella piconadora ha estat més relaxada, tot i que, com deia, s'han guanyat tots els partits. L'equip titular del partit quan vam guanyar aquesta lliga, amb totes les suplents de la Champions, l'equip reserva. Tt de cop. Brutal, amb la Clàudia Pina capitana, amb la Jana i la Laia a la defensa (i a sobre van marcar dos dels tres gols)... tot perfecte. A més, el retorn de l'Alèxia. Esperem que no recaigui i que vagi agafant força, perquè a la final de la Campions la necessitarem. Segur.

I és que el 3 de juny tenim una cita a Eindhoven, allà on vull treure'm l'espineta de Turí de l'any passat. El dijous empatàvem a casa contra el Chelsea i fèiem bo el gol de la Caroline a l'anada. Un partit que vam patir, que va costar, amb unes angleses que sabien molt bé el què es feien, aguantar per tenir la sort de marcar i jugar-se-la als penals. Però per sort no hi vam arribar. De manera poc vistosa, però ja som de nou a la final, que jugarem contra Arsenal i Wolfsburg, i tot i que evidentment som favorites, tampoc anem de llestes i pensem que la final està guanyada. Les noies arriben cansades, com l'any passat, i hauran de gestionar molt bé aquest mes per no cansar-les més i recuperar-les físicament, així com mentalment per prendre's el partit com una batalla a vida o mort. No jugar amb la seva superioritat, si no marcar dos gols en els primers minuts i tira milles.

Però això serà d'aquí un mes. ara, toca gaudir de la lliga i donar-se cops de cap a la paret per estar fora de la copa de la reina per temes burocràtics i deixaren safata el primer títol del Madrit per una errada de despatx.