DISCOS RETROBATS

Han estat "només" nou dies dels 23, perquè hi vaig pensar tard, però com vaig comentar a Lletres gravades a foc, vaig recuperar el tocadiscos per poder omplir les estones d'aïllament, ja que se'm permetia poca pantalla pel cap.
Tinc un total de 96 discos encara, després de la tria que vaig fer en una de les mudances. Tal com soc, no m'estranyaria passar per alguna botiga (de barri) per comprar-ne 4 i tenir-ne 100. Així d'obsessiu soc. Però mentre això no passi, he de dir que d'aquests 96, en aquests dies que els he pogut anar escoltant, no he pogut amb tots. Al final he pogut escoltar-ne 72. Un 75% clavat. Tres de cada quatre. Ara, alguns estan tan ratllats de posar-los mil vegades, que havia d'aixecar-me cada dos per tres...
I d'aquests que he escoltat vull fer un esment especial als que he gaudit més re-escoltant-los, els que m'ha fet més il·lusió, ja fos per qualitat, records o emotius. El què no faré és dir quin motiu s'aparella amb cada disc (grup o cantant) per no obrir debats. Els poso per ordre alfabètic:
- EDIE BRICKELL: com canta aquesta noia. El que més m'emprenya, i no sabria dir perquè, bé sí, és no haver seguuit la resta de la seva discografia. M'encanten les seves cançons, la seva veu... El problema és que troba tu un disc de l'Edie Brickell a Barcelona. Sí, ja sé que si el demanes, te'l poden portar, però no sé, no ho he fet mai, la veritat.
- BARS; Val a dir que el primer no, però la resta de discos, amb la Montse Llaràs cantant cada una de les cançons... bé, és que m'encanten tantes, les he seguit tant que és com si fos ahir que els anava a veure als concerts. Tenen tantes cançons especials...
- MADONNA: segurament el nom més polèmic d'aquesta llista (on no apareixeran els Sopa...). Però és que la Madonna està estretament lligada a la meva adolescència i joventut. Anar al concert de l'any 90 a l'Estadi Olímpic, saltant-me el primer dia de les meves primeres colònies de monitor, amb l'Express yourself per començar,,, i bé tota la resta. Tots sabem que de Madonnes n'hi ha hagut moltes al llarg de la seva carrera. Jo vaig tenir la sort de iure la millor i irrepetible, així que no en renegaré mai.
- RIVER CITY PEOPLE: tonc els seus dos únics disc. Però és que són boníssims. Quina llàstima que no seguissin,la veritat. Tenien molta qualitat i realment sonaven molt i molt bé.
- SANGTRAÏT:Què dir de Sangtraït. Escoltar-los de nou és un alè d'aire fresc, tant per les marxoses com per les balades. Van ser importantíssims en el boom del rock en català, donant espai al rock més dur que no podien omplir ni Sau, ni Pets, ni Sopa, ni és clar, la resta de grups que sense tenir el seu catxé, estaven omplint la música del país amb cançons emblemàtiques. Grans Sangtraït.
I ho deixo amb aquests cinc, perquè afegir-ne algun més, ja en desmereixeria els altres. Sí que vull fer esment però, d'Umpah-pah, Bangles (culpables en part de la recuperació del tocadiscos en aquests darrers dies d'aïllament), Yes, Primitives, Sau, REM...
Ara toca guardar de nou el tocadiscos (un cop desinfectat) i esperar que si algun dia tinc la sort de disposar espai per ell, treure'l de nou i rejovenir-me una altra vegada.

THE HANDMAID'S TALE

Si veure Chernobyl em va horroritzar pel què va passar, pel què no sabem pel què va passar i per totes
les mentides que poden dir els governs per tal de mantenir-nos callats i obedients, era en part perquè va ser i és veritat el què explica.
Llavors és quan per fi entro en el món de The handmaid's tale, i em torno a horroritzar. La diferencia principal però, és que la història que explica aquesta sèrie (basada en un llibre de la Margaret Atwood, que caldrà llegir), és que teòricament és ficció. Alerta, perquè el llibre és del 1985!!! Mare de déu quin futur ja preveia l'autora!
La qüestió que m'horroritza és que en el món en el què vivim, amb els governs que tenim, les idees que sents, la pujada de la ultradreta, l'emergència climàtica... ostres, no sé, però tot el què deia l'autora que eren els motius pels quals s'arribava a la situació que barrava el seu llibre, ja són aquí.
Però centrem-nos en la sèrie, que de fet, és el què he vist (la primera temporada).
Ens trobem amb uns USA desapareguts després d'una guerra civil provocada pels motius que comentava que havien provocat la infertilitat de les dones, Naixien pocs nens (recordeu "Children of men"? Allà ja no en naixia ni un). Ara manen una colla d'homes dèspotes que han creat una nova societat (Gilead), on les dones no pinten res de res. Bàsicament hi ha les esposes dels caps, que no són més que submises als desitjos dels seus homes i ja els sembla bé típica dona de classe alta que no serveix per a res). Després hi ha les Martha, que són les cuineres, que netegen, que fan servei a les cases. I les criades, amb els seus vestits vermells, són dones fèrtils capturades pels soldats i que estan una a cada casa amb l'únic servei de ser violades pels comandants de la casa, davant la dona, per tal de quedar embarassades, i després donar el seu fill al matrimoni que l'acull. Un cop fet, a buscar una altra parella per tornar a quedar prenyada i parir. És un argument brutal, tan bèstia, tan denigrant... Suposo que en els temps que corrien darrerament, en favor de la dona i el feminisme, algú va tenir la genial idea d'adaptar aquesta novel·la a la televisió. El pànic, la violència contra la dona, la humiliació... t'arriba ben a dins, d'aquí la meva horrorització, sobretot perquè segur que hi ha en aquests món, molts homes que estarien disposats a arribar a aquest punt si es donés la situació. És absolutament fastigós. També tenim els personatges de les "tietes", però no són les nostres tietes de l'ANC, sinó les que controlen les criades, i tenen una estranya relació de protecció i agressivitat molt gran, convertint-les en odioses. Es podrien dir moltes coses més sobre aquesta sèrie, com transmet aquest neguit que pateixen, i pateixes amb elles pel què els passa i pel què els pot passar a les que intenten fugir.
Juga molt amb els flashbacks per tal d'entendre com s'ha arribat a aquesta situació, o bé per conèixer el passat d'alguns personatges abans de la crisi. En alguns moments hi ha més flashbacks que minuts té el capítol, però en part ajuden força a entendre-ho tot, encara que en alguns moments s'agrairien més en els primers capítols que en els finals, ja que des de que agafen la protagonista fins el moment en què et narren els fets han passat tres anys, cosa que no t'imagines pas en cap moment.
Vista la primera temporada, reconec que seguiré amb ella i que buscaré el llibre quan les llibreries obrin de nou. És important adonar-se de l'horror i la maldat de les persones per poder lluitar contra elles.

L'ATZAR DEL MILER (segona part)

Continuant amb el què segurament serà l'última entrada relacionada amb la celebració dels mil, fem la segona fase d'articles a l'atzar, en aquest cas des del 501 al 1.000. I els escollits són:

- Entrada nº 558: Mig rei (23 de juny de 2016) El primer llibre d'una trilogia que em va encantar força, la veritat. Una barreja de novel·la de fantasia, cavalleresca que funciona molt bé. No ha tingut massa èxit perquè l'han catalogat com a novel·la juvenil, i allà triomfen un altre tipus d'obres, amb vessants romàntiques més clares. Jo, em quedo amb aquesta.
- Entrada nº 631: Deixem-ho estar (10 de novembre de 2016) En aquesta entrada em lamentava, igual que tres quartes parts del món, de l'elecció del Donald Trump com a president dels USA. Ara, vistos ja els quasi quatre anys que porta, es pot dir que sí, ha estat un president nefast, donat que ja era una persona nefasta. A veure si hi ha sort i els tontos dels ianquis recuperen el seny, perquè quatre anys més d'aquest sonat poden aconseguir el què no ha pogut fer encara: la destrucció del planeta.
- Entrada nº 793: The Dyatlov pass incident (16 d'agost de 2018). Es tracta d'una pel·lícula de ficció terrorífica que vol explicar la daparició d'uns muntanyencs a Rússia, en un lloc que es coneix com el pas de Dyatlov (així es deia el cap de l'expedició). Segueix sent un misteri, que després d'haver vist Chernobyl, la veritat és que m'ho espero tot d'aquella gent.
- Entrada nº 886: Ens hi posem (17 de juny de 2019). Aquesta entrada no aporta massa cosa. Era la primera després d'una altra aturada del bloc (més curta, d'un parell de mesos) i que posava el dilema de la bogeria que és un final de curs escolar. Doncs el d'aquest any, no sé si serà una bogeria, perquè ja som en ella.
- Entrada nº 961: Autopistes diferents d'abans (20 de desembre de 2019). Doncs de les deu entrades que han estat escollides en aquest joc d'atzar per celebrar els mil articles, segurament és la que em fa més gràcia. Fa referència a la caminada de 100 km (80 en el meu cas) durant les protestes contra la sentència dels presos polítics. Va ser una de les experiències és potents de la meva vida, al top 3 del 2019 seguríssim. Encara avui, més de mig any després tinc dos dits dels peus que no s'han recuperat del tot i em recorden cada dia que em poso els mitjons, aquella vivència. Ara quan hagi d'anar sense mitjons a l'estiu (si ens deixen sortir), hauré de fer alguna cosa, anar al podòleg o podòloga, perquè déu n'hi do amb les dits. Però bé, que la marxa, va ser tremenda, i m'ha agradat que sigui l'article que tanqui aquest recull dels 1000 articles.

CONFINATS IX (SORTIDA)

Mentre el confinament continua d'aquella manera, és a dir, per a alguns sí i per a altres no, hem
arribar almenys a un dia important. Després de 23 dies, els meus peus i la resta del meu cos ha pogut tornar a veure el menjador, el passadís, el balcó... Sí, s'ha acabat l'aïllament a l'habitació que per sort, no ha estat massa cosa més que la pesadesa de la situació. Els dies amb malestar han estat molts menys que no pas els que no he tingut res de res, però és evident que ha estat una circumstància complicada, amb tot el respecte pels que no ho han superat o han estat realment pitjor.
Ara toca tornar a la no.normalitat d'abans, mantenint distàncies i extremant encara més les mesures higièniques per prevenció. Sigui com sigui, tot forma part d'un compte enrere que malauradament no sabem quin és el seu temps límit.
He volgut compartir la imatge de les meves companyies aquests dies de tancament forçós. Val a dir que la guitarra l'he agafat tres o quatre vegades només. Amb ella he pogut descarregar adrenalina amb... La casa del sol naixent! Sí, no sé perquè però és una cançó que amb la guitarra la gaudeixo molt. L'aigua, amb tota el pastillam al costat (i el que no he posat per no espantar massa), l'ordinador que m'ha mantingut connectat amb l'exterior i m'ha distret amb les sèries que he estat veient i comentant en el bloc, excepte els dies que em van prohibir massa exposició a pantalles. Els llibres que he anat llegint, tant els còmics de Quino a les hores dels àpats com els que he anat llegint a estones. Les peces de puzzle que ja vaig comentar fa dos capítols del Confinats. I sí, sí, són unes peses! Apart de les meves caminades al voltant del llit, anava fent alguns exercicis per no perdre... bé, no ho sé exactament, perquè segur que qualsevol mestre de manteniment físic se'n riuria amb el què feia... Però més val això que res, no? Sobretot en el meu cas! El bingo i alguna de les manualitats que el MEC m'ha passat per poder fe coses amb ell... I les discos, que en faré una repassada en alguna entrada d'aquesta mateixa setmana. Setmana que entrarem al maig! Qui ho diria, fa un mes i mig, no? Just quan avui hauria de fer la motxilla per anar de convivències... Com acabava en alguna altra entrada anterior, quina merda tot. Però almenys, sortint de l'habitació, és una mica menys merdós.

L'ATZAR DEL MILER (primera part)

Per fer una mica de celebració del miler d'entrades del bloc, ja que no estem en temps de moltes festes, i com comentava ahir, tampoc cal repetir-se massa, he optat per un joc d'atzar. Consisteix en escollir deu entrades, una de cada centena. Per l'atzar d'una paperets, en traurem tres, i veurem quina és l'escollida. Com que no podem fer les millors (això seria difícil), ho farem d'aquesta manera. Primer, cinc representants de les entrades des de la nº1 1 a la nº500. I en una propera entrada, de la nº501 al miler. Comencem el joc. Aquí tenim les cinc escollides:
- Entrada nº 29: Miri, miri... Miró! (6 de novembre de 2007) Explicava la malaurada relació que vaig tenir ab aquesta empresa d'electrodomèstics, on hi vaig fer unes quantes compres, però quan va haver problemes amb l'ordinador, va ser un martiri aconseguir arreglar-lo, sense aconseguir-ho del tot. Servei pèssim en aquell cas.
- Entrada nº 170: Aracnofòbia. (7 d'agost de 2012) Va ser la tercera entrada després de l'aturada total del bloc que va durar un any i mig.No parlava de la pel·lícula, no, sinó d'una aranya grossa i de color que penjava d'un llum de les escales del metro de Roquetes i que s'hi va estar allà una bona temporada sense que ningú s'atrevís atreure-la d'allà.
- Entrada nº 220: Ara que s'acaba el món. (2 de desembre de 2012) En aquesta entrada feia referència a la proximitat de la fi del calendari maia (que s'acabava el 21 de desembre d'aquell any). Finalment, no va passar res de res. Aprofitava l'avinentesa per compartir un vídeo que resumia la deplorable història de la raça humana (bàsicament la part dels últims anys, que per cert, hi apareix algú amb mascareta!)
- Entrada nº 340: Playmobil. (18 de desembre de 2014) Feia referència a la trobada anual de la fira dels clicks de Playmobil a les - Entrada nº 416: Què vol dir ser mestre avui (15 de març de 2015). EN aquest cas comentava aquest llibre que recollia opinions de diverses personalitats del món de l'educació. I és que el tema de la innovació i els canvis ja fa anys que hi estem donant voltes. Em quedo, un cop més amb la frase que comenten del llibre d'Alícia al país de les meravelles, i que segueix vigent avui dia: "Si no saps on vas, tant és el camí que agafis":

PD. Quan ja havia fet el sorteig, he pensat que potser era més senzill fer un recull de les entrades 111, 222, 333... però ja era massa tard. En un altre aniversari!

ESTADÍSTIQUES DEL MILER

Ja fa setze entrades que vaig arribar al miler, i apart del canvi de look del bloc, al qual em costa
acostumar), no n'he fet més ressò. Evident, en la situació que s'està vivint. Tot i això, aquest cap de setmana em dedicaré a això, just abans de sortir del meu aïllament després de 23 dies.
D'estadístiques ja n'he fet moltes en algunes de les entrades que he anat fent (a les darreres centenes), quan vaig celebrar els 10 anys del bloc, ara fa tres anys i mig... i la veritat, no té massa setnit fer-ne cap, ja que les dades tampoc són essencialment diferents.
Per exemple, en categories, com que ja surt aquí a l'esquerra del bloc, ja es veuen quines són les més utilitzades en aquesta milena d'articles.
L'únic que potser sí que ve més de gust comentar, és l'estadística més llunyana, quan vaig arribar a les 500 entrades, la meitat del què hem fet ara. En aquest cas, comentava quins havien estat els articles més vists. Hi ha hagut canvis respecte aquell moment? Doncs sense saber-ho, no ho crec massa, per dos motius: el primer, i més decisiu, és que ningú es mira aquest bloc amb tant interès, ni gran, ni mitjà, ni petit. El segon, la proximitat. Així com per arribar a l'entrada 500 vaig necessitat 9 anys i cinc mesos, per arribar a fer aquests segons cinc-centes més, han calgut 4 anys i dos mesos. Menys de la meitat. Així que si li afegim el factor número 1, segur que molts canvis no hi haurà. Però anem a comprovar-ho!
L'entrada més vista és...
1- Bon Nadal, del desembre de 2008. Ja era el number one fa 500 entrades, i el motiu ja va quedar clar. Amb aquest títol, és fàcil que aparegui als cercadors, sense cap altra intenció amagada. Seria un primer lloc fals, sense cap sentit. I si no, captem la diferència entre el nombre de visites (2.380) respecte l'entrada que trobem en segon lloc. Això sí, en aquest temps, sols ha rebut 17 visites. Sembla que va la baixa! Jajajajajajajaja....
2- Newton, del desembre de 2012, amb 225 visites (allò que deia de la diferència), Un article que parlava de la desgràcia (una de tantes) que havia tingut en aquesta ciutat dels USA amb la matança en una de les seves escoles. Terrible. Justament aquesta entrada no apareixia en el top-five anterior.
3- Que no s'apagui la flama, del març de 2014, l'anterior segona posició ara la tenim la tercera. Va rebre força visites el meu text que parlava del 30è aniversari dels grups Foc Nou que havíem  celebrat feia poquet. 212 visites té aquesta entrada. Tot ja més apretadet.
4- Algun dia seràs nostra, del setembre de 2012. La que estava en tercera posició ara és la quarta, amb 188 visites. Parlava en aquesta entrada de la dificultat per a descarregar el 2 de 8 amb folre, un dels maldecaps de cal colla de Gràcia durant molts anys.
5- I el cinquè lloc és per una altra novetat respecte l'última revisió, es tracta de Colònies Jordi Turull (tercera part) de l'agost de 2012, amb 181 visites.Formava part d'una sèrie d'entrades que resumien el què havien estat els meus 25 anys de relació amb el món de l'educació en el lleure. La segona part, sobre l'Esplai del Carme, la trobaríem a la desena entrada més visitada.
Les dues entrades que formaven part del top five fa 500 articles, i que ara no hi són, les trobem igualment en sisena i setena posició.
Així doncs, molt canvis en aquest temps no n'hi ha hagut, el què segueix demostrant allò que comentava però que no em preocupa gens. Per a qui és aquest bloc? Bàsicament és per a mi, és una mena de teràpia que em fa escriure pensaments i que a la llarga resumeixen les meves idees i opinions, cosa que quan comenci a perdre la memòria, m'anirà força bé, crec jo.
Ah, i si algú llegeix aquestes paraules, benvinguda o benvingut siguis. Una abraçada!

CONFINATS VIII

I aquí seguim. Sis setmanes confinats a casa, sortint només a comprar i llençar la brossa. I per més inri, la meitat d'aquestes setmanes, avui ja en fa tres que personalment convisc en un espai de 10 metres quadrats, amb la companyia de discos, llibres i un portàtil. Però amb una mica de sort, el proper "Confinats" ja serà fora de l'habitació. Creuem els dits perquè així sigui.
Mentre esperem amb ànsia aquest moment, aquesta setmana hi ha hagut el rebombori per la possible
sortida dels nens i nenes al carrer. Com ja havia comentat en alguna altra entrada, el fet de què els grans puguin sortir a passejar el gos, a comprar tabac, i les nens no es puguin moure de casa ho trobava insultant. I no pas per la part dels nens. Ja ho entenc que el control dels nens i nenes a fora és difícil per evitar la propagació del contagi. Però de la mateixa manera que s'ha pensat solucions per als addictes i animals, es podria haver pensat en els infants amb el mateix respecte i la mateixa cura. La diferència, com sempre, és que ells no voten.
La qüestió és que fa pocs dies van anunciar que els ens i nenes podrien començar a sortir de manera controlada i que ja dirien com. La Generalitat va proposar uns horaris i unes normes per poder-ho fer, que com és habitual, el gobierno español se'l va passar pel folre pel simple fet de que els catalans no podem fer les coses millor que ells. Així que va, i no se'ls acudeix res més que dir que els nens poden sortir amb un adult a... (repiquen els timbals...) a comprar al súper, a la farmàcia i als bancs. És a dir, que no poden sortir a passejar al voltant de casa, mantenint distàncies, i en canvi podien tancar-se de nou en un espai amb molta més gent (ancians inclosos) podent tocar tot el què troben al seu  voltant. Quin despropòsit més gran! I ja en porten...
Les veus més assenyades, fins i tot de l'estat van posar el crit al cel. El mateix vespre ja van sortir a puntualitzar les declaracions, i a dir que no cali anar a aquests llocs, i que sí podien sortir a passejar. Però que encara ho havien d'acabar de mirar. Mentre, la Generalitat mantenia el mateix que va dir el primer dia amb el seu estudi: franges horàries per edats, manteniment de distàncies, mesures de protecció, temps de durada, etc... Coa que el Gobierno no marca tant (i en el nostre barri que com a borregos només escolten els seus gurús amb uniformes, estem fregits...)
Bé, sigui com sigui, sembla que a partir de diumenge ja podran fer aquest passeig, mentre veus sanitàries ens segueixen posant la por al cos de com de llarg serà aquest confinament dels pebrots.
Avui, tot i parlar dels nens i nenes, no faig cap reflexió sobre el tema escolar i les feines que es posen perquè em poso nerviós, i no em convé gens.

23 D'ABRIL

Em costa dir que avui és Sant Jordi. Per mi és un dels dies més bonics de l'any, segurament entre els tres primers. Per la diada, la festa, la cara de la gent, l'ambient, l'alegria, els llibres i les roses, les senyeres arreu, els carrers plens... No sé, senzillament és un dia que m'encanta.
Dir que avui és Sant Jordi em transmet molta llàstima, no em surt de dins, ni del cor ni del cap. I com sempre, les xarxes s'omplen de que sí, és Sant Jordi, i que bona Diada, i que tomba i que gira. Però la realitat és que totes aquelles característiques que comentava abans, no se'n dona ni una. Ja podem fer esforços, d'enviar dibuixos, de felicitar-nos, de fer actes simbòlics... però no podem evitar que això no és Sant Jordi. I ja està. Punt. No passa res. Com el tema de les escoles. El curs s'ha acabat i prou. No cal fer mandangues per fer veure que no és així. Però d'això ja en parlarem demà.
Avui és 23 d'abril de 2020. Em deien: ens recordarem sempre d'aquest Sant Jordi. Segurament sí, però el què més desitjo jo és oblidar-me'n el més ràpidament possible, i fer veure que no ha existit, com aquesta primavera de merda, no pel fet de ser primavera, sinó pel fet d'estar tancats, ara ja fa sis setmanes. Elogio els que encara tenen ganes de donar ànims a la gent, està molt bé, però és evident que de mica en mica el desànim va avançant entre la gent, excepte en els caps verds i imbècils que segueixen fent el què els dona la gana.
I què farem avui per intentar simular la Diada? Doncs algun dibuix de roses, alguna de virtual, i també hem fet ús de la iniciativa de les llibreries obertes per quan tot torni a la normalitat i pugui tornar a tenir un llibre nou a les mans. Aquesta web, amb més de 400 pàgines de 9 llibres cada una, vaig arribar a consultar fins la pàgina 100. Això em va fer escollir 6 llibres, dels quals en vaig eliminar tres, que ja arribaran a l'estiu.
I ja està, rebrem tot el dia imatges i memes del dia, a la ràdio de l'escola sentirem diverses activitats relacionades amb el dia per intentar fer més passable un dels dies més bonics de l'any. Alguns diuen que la diada passarà al 23 de juliol. No sé... queda tan lluny , i les notícies canvien cada dia dues o tres vegades que més val anar a poc a poc i esperar que tot passi d'una vegada.
PD. La imatge que acompanya l'entrada d'avui és un collage propi, rudimentari, però que em venia de gust. Només cal canviar la princesa, el drac i el cavaller pels nostres metges, metgesses i personal sanitari.

TERROR I MENTIDES

Mare de Déu amb la sèrie Chernobil
Una minisèrie de cinc capítols que recrea el desastre nuclear més gran de la història de la humanitat. Protagonitzada per un parell de cracks, com l'Stellan Skarsgard i l'Emily Watson, he de dir, amb tot el respecte, que la resta dels actors semblen realment ucraïnesos i russos del carrer interpretant les seves pròpies vides i vivències. La recreació doncs, de l'ambient, escenografia, vestuari, perruqueria, ambientació... són excel·lents, donant als capítols una dosi de realisme pràcticament perfecta.
Els dos primers capítols correspondrien a aquest títol de terror. Realment és terrorífic veure el què va passar i les seves conseqüències, com la gent s'ho mirava sense ser conscients del perill, com els bombers i resta de treballadors lluitaven a la central sense cap tipus de protecció, fet que va ser fatal per ells i les seves famílies. Personalment, ho incloc en la vessant terrorífica, perquè fa molta, molta por veure la perillositat que té un accident en una central d'aquest tipus, sabent que a Catalunya no n'estem exempts, ni molt menys. A mi, em va provocar molta angoixa veure aquesta primera part.
Els següents capítols, combinen encara  aquesta part més angoixant amb la de les mentides. Com el govern rus de la zona des del primer moment minimitza tot el desastre i ho vol mantenir en secret, ja no només de la comunitat internacional, sinó als seus propis habitants de la zona. Com de mica en mica els van desallotjant, quan ja és massa tard, com enganyen als treballadors que van a treballar, excepte si parlen amb els dos protagonistes principals, que acaben sent la veu de la veritat en tot l'assumpte. També es dona per entès que molts treballadors van a fer la feina sabent que no tornaran amb vida o que en pocs anys es posaran malalts i moriran. La situació és realment molt dolorosa.
I les mentides. Mentides i més mentides per amagar la realitat. Com uns aparells defectuosos, comprovacions de seguretat inexistents, materials barats... i tot s'havia d'amagar perquè en aquell temps, els darrers de la URSS, no es podien permetre quedar com uns inútils davant del món. I al final van quedar com a inútils, ineptes i homicides. El mateix Gorbachov va admetre que l'accident de Chernobyl va ser el començament de la desintegració de la URSS.
Salvant totes les distàncies i amb tot el respecte per morts, malalts, i professionals que s'estan deixant la pell ara amb la lluita contra el coronavirus, la part de les mentides no he pogut evitar de veure paral·lelisme amb la situació actual. La ineptitud per afrontar una crisi, el malament que actuen els governants per tal de no quedar malament amb els seus ciutadans, ni que sigui a costa de mentir-los i permetre's baixes. Els militars que apareixen a les reunions del comitè de la URSS em recorden als de les medalles de les rodes de premsa del "gobierno de España", dient que "esto es una guerra y que somos soldados", etc. Tots són la mateixa merda.

LES TRES VISTES I XALADES

Crec que mai he engolit una sèrie tan ràpidament com Stranger things (en part perquè tinc el temps per fer-ho clar...) I pensar que quan vaig començar a veure-la, no em semblava res de l'altra món. Però com ja vaig explicar en acabar la primera temporada, de mica en mica em va anar guanyant i agradant molt.

Ara, he vist tant la segona com la tercera temporada, i he de dir que m'han agradat moltíssim. Tenen una barreja d'aventures, ciència ficció, terror i humor que queden combinades en una relació gairebé perfecta. L'escena a l'últim capítol de tots, en plena crisi, i dos protagonistes cantant-se The neverending story és un moment absolutament hilarant dins la crisi que estan vivint tots els personatges. Tenen l'habilitat de partir la trama en tres o quatre parts, cada una amb els seus personatges adjudicats, i van avançant en les seves pròpies històries fins que s'acaben trobant al final en el desenllaç.

Parlant de personatges, apart de ser tot un paler poder gaudir de nou de la gran Winona Ryder, la resta d'actrius i actors estan molt ben treballats, amb menció especial al grup de nois i noies, cadascun amb la seva personalitat que aporta els seus talents al grup. La manera com se'n riuen també dels típics estereotips d'aquella època és també memorable. a transformació que pateix el típic xulo de l'institut al llarg de les tres temporades és genial, veient-lo en aquesta darrera venent gelats amb un uniforme ridícul. I quan finalment descobreix l'amor de veritat, s'emporta una sorpresa. Realment tots els detalls estan molt i molt cuidats. Segurament aquesta és la clau de l'èxit.

Potser l'aspecte que grinyola més a la tercera temporada (alerta spòlier), és que, per molts anys 80 que siguin, hi hagi tota una instal·lació plena de científics i militar russos en un poble d'Indiana. La veritat, no cola molt. És més creïble l'existència d'un monstre d'una altra dimensió que s'apodera dels cossos de la gent del poble que no pas aquesta instal·lació plena de soviètics. 

Està bé que s'hagi acabat perquè si no quedaria ben embafat de la sèrie i em puc dedicar a altres coses. També oenso que "allò bo, si breu, dues vegades bo". La tercera temporada acaba a la seva manera, però sense donar peu a cap continuació. Tancar la sèrie aquí seria un èxit i la convertiria en quasi una sèrie de culte. Però van haver d'afegir un plus que donarà peu a una quarta temporada. No seré pas jo qui no la veurà, però són aquelles coses que penses que no cal, perquè ja ha deixat molt bon gust. 

Els efectes del coronavirus faran que aquesta quarta tongada arribi més enllà del 2021. L'esperarem com ho fem amb altres clàssics de la televisió. Fins llavors, deixarem el demogorgon tranquil.

LLETRES GRAVADES A FOC

Una de les meves (anava a dir distraccions, però no ho és pas, senzillament és una activitat més deldia per passar les hores), maneres de moure'm és anar caminant al voltant del llit. Són deu passes mal comptades, que no puc fer a marxa ràpida perquè si no, cada vegada que donés mitja volta m'acabaria marejant. La qüestió és que per fer aquesta estona, em poso música del youtube. Al principi, música actual (de la meva, és clar), però més endavant vaig començar a posar cançons de la meva joventut. Van començar a sonar les Bangles, els Duble Buble, els Tancat per defunció i altres grups que van acompanyar la meva adolescència i joventut, per allà els anys 90.
La sorpresa va arribar quan posava algunes cançons que feia mooooooolts anys que no escoltava, i les paraules em venien amb relativa facilitat a la boca. Com podia ser que recordés les lletres de cançons que potser feia 20 o trenta anys que havia deixat 'escoltar? Em va començar a entrar una mena d'energia que em transportava a aquells temps d'escoltar una vegada i una altra aquells discs, i en els millors dels casos, els concerts als quals podia assistir i comportar.me com qualsevol teenager cantant a ple pulmó les cançons d'aquells grups.
I llavors, va arribar la revelació. I si muntava a l'habitació el tocadiscos que tenia tancat en un armari des de feia més de onze anys (coincidint en la recerca d'espai per l'arribada del MEC. Així que li vaig treure la pols, vaig posar els bafles, ho vaig connectar tot, vaig recuperar el moble amb els discos i au, cada dia a escoltar-ne una quants.
Altra vegada podia cantar de nou aquelles cançons mítiques que són la banda sonora de la meva vida. Durant aquestes 48 hores que porta tot connectat, he pogut escoltar ja l'Eddie Brickell, els Primitives, la Madonna (sí, sí, la Madonna), REM, Yes, Peter Gabriel, Umpah-pah, Detectors, Els pets (inicis), Tracy Chapman, Paul Simon, Rocky Sharpe and the replays.... un bon grapat de grups i cantants que eren la meva companyia fa molts anys i que trobo a faltar sovint.
Són brutals les sensacions que sento quan escolto segons quines cançons que van arribar a ser veritables himnes d'aquells dies que em queden tan lluny, però que em porten tants i tants bons records. Realment, si no comptes el fet de la vida en parella i el MEC (que no ho canvio per res del món), sense dubte, aquells temps seran sempre el moment més vital.

THIS IS THE WAY

Vista en dues part separades, la primera al sofà del menjador i la segona reclòs a l'habitació de
confinament, acabo la primera temporada de la nova i de fet primera sèrie Disney-Lucasfilm, The mandalorian.
Un cop vistos els vuit capítols, després de la primera sensació no d'indiferència, però sí de relatiu interès, s'han convertit en una bona distracció. Un dels encerts més gran són la durada dels capítols, que no arriben als 40 minuts i que ens mostren el protagonista en una situació complicada, però que comença i acaba en el mateix capítol. Hi ha una trama general de fons, que és la relació amb el petit Ioda i tots els caçarecomepenses i restes de l'imperi que se'n volen apoderar, però la meitat de capítols ens presenten trames independents que permeten centrar-se molt en l'espectacle. Al final, quan torna al principi per concloure la trama inicial, també ho fa amb encert, ajudant-se d'alguns dels personatges que han aparegut en capítols anteriors.
Sense tenir la necessitat de lligar amb cap fet de les mítiques pel·lícules, està ben situat en un moment de descontrol entre el final de l'imperi i el principi de la nova república. Hi ha un capítol que passa a Tatooine, i reveiem Moss-Eisley, jawes, moradors de les sorres... aquells personatges que tan sols apareixen a la primera peli i que s'han fe un lloc en l'univers cinematogràfic.
Ha estat doncs, una bona estrena d'aquesta relació televisiva entre les dues potencies holyywoodianes, i que ens han promès, evidentment, noves aventures, no només del mandalorià, sinó també d'un jove Obi-Wan Kenobi (encara que li l'interpreta l'Ewn McGregor tampoc serà tan jove), i alguna altra història més, relacionada amb alguns dels personatges de Rogue One.
The mandalorian, doncs, ha estat una bona sèrie per distreure's aquests dies. Almenys, en aquest aspecte, ho estic encertant.

ESPANYA DE MERDA (EL LLIBRE)

Si alguna cosa no m'ha acabat d'encaixar en l'organització d'aquest confinament, ha estat el tema literatura. El fet d'haver acabat els llibres que tenia en cartera just als seus inicis, m'ha deixat orfe de llibre nou. Tenia bàsicament dues opcions: rellegir algun dels que ja tenia, o donar un cop d'ull a llibres que tenia en standby perquè no em deien res de res, o els tenia per algun altre motiu. Com he comentat ja en les últimes entrades amb l'etiqueta llibres, vaig optar per la segona opció.
Això m'ha portat a llegir i per fi acabar una novel·la que va escriure l'artista polifacètic i estrambòtic, Albert Pla. Seguint el seu estil provocador habitual, el títol de l'obra és Espanya de merda. Així d'entrada, no deixa indiferent a ningú.
La seva aparició, l'any 1989 amb el seu primer disc ja va causar un gran impacte. Mentre a molta gent li feia gràcia, a mi, en plena adolescència i immersió en l'independentisme, la veritat és que em va caure fatal. A mesura que passaven els anys, la meva opinió sobre ell no va canviar massa. Soc massa quadriculat per entendre les seves anades d'olla. I tot i que els seus espectacles i declaracions provoquen a tothom per igual, sense mullar-se per ningú (més aviat seria un "anti-todo"), jo no hi he acabat de combregar mai.
Quan em van regalar la seva novel·la, bàsicament per la gràcia del títol, va quedar relegada a la prestatgeria, sense massa intenció d'agafar-la. Aquest confinament, doncs, ha aconseguit el què el meu interès no havia fet. I quina és la valoració? Podem dir que amb unes expectatives tan baixes, segur que ha estat una sorpresa agradable? Doncs no. És una paranoia absoluta de llibre. Reconec que hi haurà gent que li agradarà, però aquest continu de situacions inversemblants, per molt que busquin la ridiculització d'un sistema de vida típicament espanyol, què voleu que us digui...a mi, no m'ha transmès res de res. Un cantautor uruguaià, de gira per Espanya amb un mànager d'allò més passat de voltes, es troba amb ciutats en lluita, amb corrupció, amb històries de tot tipus (tipical spanish), que el fan rodar sense sentit d'un lloc a un altre com si fos una al·lucinació per LSD o per l'estil. He de reconèixer que en alguns moments pot arribar a fer gràcia segons quines situacions, comentaris o maneres de resoldre l'embolic en el què estan, però en general, és un despropòsit força gran.

THE WALKING CONFINAT

Una de les sorpreses agradables televisives d'aquests dies ha estat la segona part de la desena
temporada de The walking dead. Un cop més, em vaig enterar de xurro que l'estaven fent i he hagut de fer un altre intensiu en pocs dies. La sorpresa ha estat quan hem arribat al capítol 15 (en té 16) i llegeixes que no hi ha últim capítol. Resulta que la crisi del coronavirus ha impedit acabar el muntatge i aquest capítol es veurà... ves a saber quan. Quina tela...
Pel què fa a la sèrie, ha estat una bona tirada. Després d'unes quantes més sosses, aquesta ha estat emocionant, interessant, xula... amb algunes sorpreses, tot i que també amb altres fets que grinyolaven una mica. Per exemple (spòilers a partir d'aquí). Quan hi ha l'atac dels xiuxiuejadors a Hilltop, estan allà en un moment de lluita, i de cop i volta, ja és a l'endemà, i ens mostren els que han fugit, sense saber com ho han fet. Caram, això ha estat una mica desconcertant, la veritat... Hi ha hagut algunes coses d'aquestes, però en general ha estat molt i molt bé. A més, s'obren noves vies, com la noia que xerra amb l'Eugene per la ràdio, l'aventura de la Michonne on descobreix una pista d'en Rick, i el saber que a l'últim capítol que no hem vist, reapareixia la Maggie. Moltes cosetes que han fet d'aquesta una bona temporada. El fet però, d'obrir nous fils, té el risc de seguir avançant en la trama sense altra interès que l'econòmic. Potser s'ha trobat a faltar algun moment "Joc de trons", que elimini algun personatge important, ja que per ara tots segueixen endavant. Almenys aquest cop, m'han deixat amb ganes de més, no només pel capítol final, sinó per la següent temporada.

CONFINATS VII (RECONFINAT)

Quan ja hem complert un mes de confinament a casa, avui havia de ser el primer dia que podia sortir
del meu aïllament particular en una habitació, just complir-se dues setmanes del contacte amb una persona que havia donat positiu pel covid19. Però com són les coses, l'aparició de febrícula i malestar general m'han condemnat a estar-me 14 dies més confinat en una habitació sense entrar en contacte directe amb ningú. Ja us dic que dins la no-gravetat que sembla que hi ha, és una situació molt agobiant i moralment molt desanimant.
Els dies que he estat aïllat fins ara han tingut de tot. Excepte el primer i l'últim, anava apuntant en una llibreta les coses que anava fent, i de mica en mica anava passant les hores tot esperant el final de l'etapa. Per les entrades anteriors, el visionat de sèries de televisió pendents ha estat la més lúdica. Hi ha hagut estones de pensar en la feina del cole, cosa que en aquests moments em sembla la prioritat zeta. Les estones de lectura, de no fer res, de caminar al voltant del llit i algun exercici més per moure mínimament els músculs... Fins i tot he fet un puzzle de 500 peces! La veritat és que gairebé l'he fet dues vegades. Ja l'estàvem fent abans de l'aïllament, li quedava molt poquet quan vaig haver de canviar el meu lloc d'estada habitual. El vam desmuntar i el vaig tornar a fer aquí a l'habitació.
La veritat és que poques coses més he fet. Trucades, vídeotrucades, una mica de joc... tot més o menys passable si tenia en compte que ahir era el meu últim dia. Ara tinc dues setmanes més per endavant en aquesta situació, i la veritat és molt depriment, insisteixo des del punt de vista que no estic tenin problemes greus de salut. però la por hi és, i no només per mi, sinó pels que m'envolten. Realment, tot això és una merda.

UNA MENYS

Quan vaig veure en aquest confinament una oportunitat per poder veure sèries que a la vida normal Westworld, de la qual ja en vaig parlar.
no  podia seguir, la primera escollida va ser
Després d'haver vist la primera temporada, he de dir, com diu el títol d'aquesta entrada, una menys. Però no ho dic perquè ja n'he vist una i ara toqui anar per una altra, sinó perquè realment. tinc una sèrie menys per seguir.
Com ja vaig insinuar a l'entrada sobre Stranger things, aquesta sèrie em va començar amb molt bon peu, responent al què esperava d'ella, barreja de bons records juntament amb nova trama dins un màgic món de robots i humans on res és cert. Però la veritat és que a mesura que anava avançant en la trama i els capítols, he anat perdent tot l'interès inicial. L'he trobat extremadament embolicada. Fan un ús desmesurat dels salts en el temps, dels mateixos personatges en línies temporals diferents en un segon, i uns diàlegs amb un vocabulari filosòfic i tecnològic massa elevat pel meu gust en aquests moments. I a mesura que la veus, et vas fent una idea, però després t'ho canvien tot de cop, d'una manera molt brusca, buscant la sorpresa del teleespectador, d'acord, però quan aquest ja està molt perdut, aquests girs de guió, no ajuden gens a tenir satisfacció plena.
Quan dic una menys, em refereixo a que aquesta sèrie l'esborro de les pendents, i no tinc pas intenció de veure com continua, ni en la seva segona ni tercera temporada. A més, m'he atrevit a veure el tràiler de la següent, i sembla que segueix pels mateixos vorals. No sé, serà que m'he tornat més simple, però aquest nivell d'embolic filosòfic ara mateix el meu cervell no el pot tolerar. I és una llàstima, perquè evidentment, la idea original és molt bona i potent, però als guionistes se'ls ha anat la pinça amb tergiversar-ho tant.

ALADDIN

Fa molts anys van agafar un clàssic de Disney, 101 dàlmates, i en van fer una versió amb persones i gossos de veritat, amb la Glenn Close i el Jeff Daniels. Des de llavors, de tant en tant anaven caient noves versions humanitzades dels gran clàssics, fins arribar a la bogeria dels últims anys, en què s'han fet aquestes noves versions amb tots els diners i mitjans sobre la taula, amb les mateixes cançons que van aconseguir l'èxit. Per exemple, La Bella i la bèstia, Ventafocs, El llibre de la selva, El rei Lleó... Algunes han volgut allunyar-se de la versió Disney o donar-li un quart de volta (la transformació de La bella dorment en Malèfica), i les versions del gran Tim Burton d'Alícia i Dumbo. Aquest any, arriba el torn de Mulan, després del Rei Lleó i l'Aladdin de l'any passat.
És justament aquesta darrera la que ens ocupa. No vaig anar al cinema a veure-la, i no hauria pagat per veure-la, així que quan va aparèixer la possibilitat de veure-la gratuïtament, ho vaig fer. Resultat: que quina sort que no hi he gastat ni un duro. A veure, està bé, distreta i tal, però la veritat és que passa sense pena ni glòria, la veritat. En Will Smith fent de geni intenta recuperar la gràcia del de dibuixos (que amb la veu d'en Robin Williams tan furor va causar). Ho intenta i ja està, no ho acaba d'aconseguir. I les dos personatges principals, l'Aladdin i la princesa Yasmine, diguem que els dibuixos animats tenien més personalitat que ells dos. No és culpa seva, clar, senzillament que la cosa no ha quallat com hauria. La conclusió és que les girades de guió que han fet a Malèfica i Dumbo guanyen de carrer a les versions calcades dels clàssics.

25 ANYS DE SWEENEY TODD

En aquests dies de confinament arriba la notícia de l'anul·lació d'un concert del qual no en tenia ni
idea. Es tractava de la celebració dels 25 anys de l'estrena a Barcelona de Sweeney Todd, la malèfica història del barber de Fleet Street, obra de Stephen Sondheim.
És una obra que recordo molt. Estem parlant de quan jo en teni 22, així que estava recent sortit de l'ou, treballava al menjador de l'escola Sagrada Família i estava a punt de ser entrevistat per ser mestre en una escola de Gràcia. No sé perquè la vaig anar a veure. Crec que la fal·lera pels musicals ja m'havia començat, gràcies al Memory de l'Àngels Gonyalons (on vaig descobrir Joseph i molts altres musicals). Segurament va ser, si no el primer, un dels primers musicals que vaig anar a veure. I vist en perspectiva, no va ser molt bona idea. Sweeney Todd és una obra molt fosca i molt adulta. Recordo que em vaig quedar amb alguna cançó, amb la trama absolutament digna dels guionistes de terror, però sé que no en vaig sortir especialment satisfet, no em va acabar d'entrar. Això sí, alguna cosa em va quedar dins pel fet de seguir recordant-la en el temps, cosa que no em passa amb altres obres.
Quan en Tim Burton en va fer la seva versió, no vaig dubtar en anar-la a veure. Ja més granadet, vaig xalar com un nen petit, i és una de les meves joies preferides de la meva videoteca particular. La seva barbàrie, tenyida de justícia, et fa caminar pel llindar del què és correcte i del què no ho és. En el fons, és una obra esplèndida per posar cara a acara el dilema del què és bo i el què és dolent, el què és just i injust.
Aquesta setmana, els actors i actrius d'aquella versió de fa 25 anys volien celebrar-ho amb un concert, pel record d'aquella fita (no oblidem que era en català, cosa que, a part de Dagoll Dagom, no era molt habitual... i si no, mireu l'actualitat, que estem igual... les grans produccions, en castellà), i també recordant alguns dels que ja no són vius, com el protagonista inicial, Constantino Romero. Com que el confinament ha fet anular aquest acte, han volgut gravar un vídeo commemoratiu tot esperant el retorn a la normalitat. Gran muntatge.

CONFINATS VI

Ja portem quatre setmanes tancats a casa. Encara que podríem parlar de la "sort" que tinc d'haver-me
pogut moure (anant al súper o a cuidar la mare, tot i que ara ho estic pagant), el MEC de casa porta tot aquest temps entre les mateixes parets.
Crec que és immoral el què estan patint molts nens i nenes, ignorats per les autoritats. Els gossos tenen més drets que els nens. Els fumadors tenen més drets que els nens. Tothom té més drets que els nens. Que sí, que s'eviten més contagis, blablabla... per llavors, tothom que passi pel mateix, i es tanquin els estancs i els gossos... bé, sense comentaris, que sortiran els de les protectores dels animals... O tots o ningú. Però clar, veient la gestió que fan de la situació... Però la veritat és que cal fer conscients als nens i nenes de com són de menystinguts, i despertar-los l'esperit crític i rebel des de ben petits.
I ara ve lo bo. A partir de dilluns, "comença" el tercer trimestre. I Educació vol que el curs tiri endavant. Feines obligatòries, avaluables, connexions amb els nens  i nenes... Arriba el gran despropòsit. Sabem exactament com estan les nostres famílies? Personalment, sé d'algunes que estan separades, que els nens estan en una banda amb tiets, i els pares en una altra. És a dir, nens que fa quatre setmanes que no veuen els pares. Altres tindran gent malalta. Altres tindran familiars que han d'anar a treballar i s'exposen diàriament al virus. I ara hem de venir nosaltres amb "avui toca problemes i aquestes fitxes?" Llavors et diran que no, que les feines han de ser competencials, que serveixin, que no siguin d'aquest estil... A veure. Aquí el més primordial és el benestar de cada un de nosaltres, alumnes, mestres i famílies. "Doncs feu activitats d'educació emocional". I si els deixem en pau? L'escola mai ha de ser una preocupació per les famílies, i molt menys, un problema. I segur que per a a algunes d'elles, ho passarem a ser. Cal tenir clar com acompanyar-los aquests dies. Han de saber que estem aquí, al seu costat, i que podem donar tasques als nens sense que ells hagin de fer de mestres. És que només els faltat a les famílies suplir-nos en la nostra feina. Si això passa, augmentarà l'animadversió cal al col·lectiu docent. I segur que hi ha famílies que poden i volen aquest augment de la feina escolar, segur. Però és il·lògic voler fer passar tothom pel mateix forat. Tanta educació personalitzada... I seguiran amb excuses, que ningú està obligat a fer més del què pot, etc. Però llavors tindrem nens més activats i segurament, els que més ho necessiten, completament desactivats.
Res, que és un despropòsit, com ja he dit. El què serà més important serà com comencem el curs que ve, i no com acabem aquest.
Justament, sobre si arribem a tornar algun dia, jo pensava que després d'estar tancats a casa, no els tancarem dins una classe, no? Caldrà sortir, tant de bo poguéssim fer convivències, que és el què més falta els farà. Tornen a sortir els d'abans dient que "Home, després de tants dies sense classe, qaun es torni, els pares no voldran que marxin d'excursió!" Però a veure, no és l'estat emocional el més important. Si tornem per quinze dies, no serà més important socialitzar, jugar amb els amics que posar-se a fer escrits sobre allò viscut? Segurament s'ha de fer de tot, però no podem oblidar el córrer i respirar aire pur amb l'estúpida mania de "no perdre el curs"

STRANGER THINGS

La segona sèrie que tenia pendent per poder veure en algun moment si es donava l'ocasió (cosa que
ha passat) és Stranger things. La seva popularitat és molt gran, amb merchandising arreu i amb nens jovenets seguidors de la sèrie. Doncs ja n'he vist la primera temporada de vuit capítols, i és curiós el què m'ha passat. Després de veure els quatre primers, pensava que no veia el perquè de tant de nom. Estava bé, però no hi veia res d'original, ni que la fes especial. Paral·lelament, com estic veient Westworld, gaudia més amb aquesta que no pas amb la d'Stranger. Però de cop es va girar el mitjó, i així com la sèrie dels robots està perdent encant i atracció, aquesta que ara ens ocupa va anar guanyant emoció fins al punt de tenir-me enganxat i polir-me els vuit capítols en dos dies.
La trama ens porta als anys 80, amb un escenari que ens retorna a les pelis d'Spielberg, Zemeckis i companyia que tant ens van marcar a tota una generació. Trobem un edifici del govern on fan experiments i d'on s'escapa una nena amb poders telequinètics i un monstre sortit d'una altra dimensió. Tenim doncs per una banda, tot el què passa amb el monstre (segresta un nen, caça i mata...) i el què passa amb la nena, que es fa amiga del grup de nens que estaven amb el desaparegut. Amenitzat tot plegat amb les investigacions del xèrif, les il·lusions de la mare del nen segrestat, les vivències del germà amb els joves de l'institut, etc... Tot un ventall de personatges que van fent el seu camí per la sèrie de manera independent (tot i que el què els uneix és el mateix cas) i que al final acaben trobant-se tots al mateix punt.
Doncs com deia, m'ha passat un fenomen in crescendo d'interès en la sèrie. La veritat és que quan duia tres o quatre capítols, em preguntava què tenia d'especial. Com comentava d'original no en tenia massa res, i tot plegat era força normal. Una sèrie de ciència ficció, ben feta, això sí, no era cutre, però no entenia el perquè del boom. La segona part de la temporada la vaig viure ben diferent. Ep, a veure, no és que canviés res del què havia dit. Seguia sense ser res de l'altre món, però de mica en mica, l'encant d'algun dels personatges, bàsicament l'Eleven (què cutres els espanyols per variar, que li tradueixen el nom per "Once" i li deien "Ce") m'havia guanyat i empatitzava molt amb ella (tenint en compte que no hi tenim res en comú, és clar). A més com que la trama es va embolicant, al final vas veient com van encaixant les peces i com cada una de les històries comencen a convergir fins a ajuntar-se totes en el desenllaç. S'ha de dir que està ben trenat tot plegat, i ha aconseguit cridar-me l'atenció per la següent temporada. Tot i que insisteixo, no veig motiu per tanta histèria col·lectiva per la sèrie.

EL MÓN PERDUT

La mala sort o mala coincidència ha fet que visqui aquest confinament amb totes les novel·les que havien caigut per Nadal ja llegides. Queda un d'educatiu i ja està. Però resulta que l'estiu passat vaig agafar en préstec alguns dels clàssics de la literatura. Primer va ser L'home invisible de Wells, després La fletxa negra d'Stevenson i ara ha estat el torn de "El món perdut" d'Arthur Conan Doyle. No era que em motivés especialment en aquests moments, però tampoc tenia res més a mà que semblés que m'enganxaria.
I suposo que és cosa d'aquelles de baixes expectatives, que dels tres clàssics és el que m'ha agradat més. Segueix tenint aquest vocabulari i manera d'escriure rococó de principis de segle, però va més de cara a barraca i aguanta bastant bé el ritme de la narració per ser una obra del 1912!
També vull destacar l'autor, ja que bàsicament és conegut per les aventures d'un dels detectius més famosos de la literatura, en Sherlock Holmes. I resulta que va escriure un fotimer de novel·les. Aquesta potser és de les conegudes, de les que s'han fet versions al cinema, a la televisió... i bé, d'on va beure la inspiració en Michael Crichton per posar el títol de la segona novel·la de la saga de Jurassic Park.
El libre ens explica l'aventura que corren 4 homes (dos científics, un militar i un periodista) en un indret amagat de l'Amazones on un dels científics (Challenger, que després protagonitzaria altres novel·les de Doyle), assegurés que hi vivien espècies de dinosaures que teòricament s'havien extingit. Tots quatre van cap a allà i fan grans descobriments tot combinant-ho amb aventures perilloses. Suposo que una de les fites de la història i que ha estat clau per mantenir-m'hi connectat és que a cada capítol passaven un grapat d'històries diferents que posaven els protagonistes en perill, un darrere l'altre.
La valoració doncs, dins del què cap, és prou satisfactòria.

WESTWORLD

Aprofitant aquests dies de confinament forçós, he iniciat amb la web de seriesencatala.tv el visionat
de dues de les sèries que més em criden l'atenció: Westworld i la molt coneguda per molta gent, Stranger things. Quedaria pendent A handmade's tale, però anem per parts.
Westworld és una sèrie que viu de la idea d'una pel·lícula de l'any 1973 que a Espanya la van traduir amb el nom de "Ánimas de metal". Tot i ser una peli que he vist poques vegades, en tinc un record molt interioritzat. Va ser segurament un dels meus primers contactes amb la ciència ficció i em va impactar molt. La cara d'en Yul Brinner perseguint el protagonista és un clàssic dels meus records. Així que ara que tinc el temps i les possibilitats, vull veure la versió moderna d'aquest clàssic.
La sèrie ens explica com en un futur no molt diferent a l'actual, existeix un parc temàtic que recrea el paisatge i els pobles de l'oest americà. En aquest parc, hi ha robots humanoides que semblen persones normal i corrents. Els visitants del parc, es vesteixen de l'època i passen uns dies allà, vivint aventures de l'oest, amb els bandits, els trets, els saloons i tota la pesca. Ells poden disparar i carregar-se robots (que a l'endemà tornen a estar funcionant), però evidentment, els robots no els poden fer mal. A la pel·lícula, també hi ha representada l'edat mitja i l'antiga Roma, i en ella, els robots comencen a fallar i atacar els humans.
A la sèrie, que només mostra l'oest, es centra més en els personatges, tant els amfitrions (robots), com els hostes (visitants) i els creadors (la gent que treballa per tal que el parc funcioni). S'estableix un creuament de situacions que ara per ara mantenen l'atenció en tot el què està succeint, i el desenvolupament de la història és canviant cada vegada. També hi ha l'apunt filosòfic quan alguns dels robots comencen a pensar per si sols,a recordar coses que ja han viscut i preguntant-se què està passant.
A nivell d'actors, tenim tres puntals; dos de consagrats, l'AnthonyHopkins i l'Ed Harris, i la jove Evan Rachel Wood.
Hi ha 3 temporades. Actualment s'està televisant la tercera. Jo he començat amb la primera i ja informaré d'aquí un temps de la meva valoració. Per ara, tot i algun passatge que encara no m'acaba de quedar clar, que no entenc gaire, he de dir que molt bé.

I FINALMENT... 1.000!!!!!

Diumenge 5 d'abril de 2020.

Des del dimarts 24 d'octubre de 2006 han passat gairebé 13 anys i mig, un total de 4.913 dies (que bonic hauria estat fer-ho coincidir amb el dia 5.000, això no ho havia previst). I en tot aquest temps que ha passat, aquest blog acaba d'arribar a la seva entrada número 1.000!!!

Ostres...mai hauria dit que aquesta data arribaria en la situació en la què ens trobem tots plegats (a tot el món), i particularment en el meu cas, reconfinat (confinat a l'habitació de l'habitatge ja confinat). Però intentaré no pensar en aquest factor i centrar-me en aquesta fita que ja fa temps que estava esperant. A l'entrada 800 preveia que seria la tardor o potser estiu d'aquest any (no anava molt desencaminat). Al final, ha estat pocs dies després de començar la primavera.

Aquestes darreres 100 entrades han trigat 8 mesos i 29 dies en complir-se, mantenint una bona tendència (segons com es miri, clar..)

Com he comentat en altres efemèrides, descomptant alguns períodes llargs de desconnexió, el ritme ha estat força constant. I ara toca celebrar-ho internament i a través d'algunes entrades que faran una mica de memòria del què han representat aquestes 1.000 entrades. El primer que faré, això sí, és canviar el fons del blog, que fa mooooolts anys que és el mateix, i així li fem una cara nova (sense violència). 

Segurament en unes altres circumstàncies, faria aquí una exaltació tremenda, però les coses passen quan passen, així que moltes felicitats a mi mateix i au, endavant amb la celebració del mil·lenni!!!

CONFINATS V

No fa massa temps ens pensàvem que avui seria el primer dia de les vacances escolars de Setmana
Santa. Ahir hauríem lliurat informes, acomiadat dels alumnes i au, deu dies de descans abans d'encarar el tram darrer del curs.
I aquí ens trobem, tancats a casa des de fa tres setmanes, i amb la notícia que segurament l'estat d'alarma ja s'allarga fins el dia 26, i que evidentment, les escoles encara no obriran. Un altre dia dedicaré el "Confinats" a tot el tema escolar com ja vaig fer al capítol 3. Però ara parlarem de sensacions i emocions.
Per exemple, la d'impotència. Impotència perquè no pots fer massa cosa davant de tot el què està passant. Els metges intenten salvar el màxim de vides, i als laboratoris intenten trobar una vacuna que almenys ens vagi bé pel proper hivern. Però ja no es pot fer massa cosa més davant d'aquest fenomen. Llegia: "Tants avenços científics i tan moderns que ens creiem, i a l'hora de la veritat, davant la pandèmia el millor remei continua sent el mateix de sempre: la quarantena."
La sensació de resignació. Ara que estic tancat en una habitació creuant els dits per no haver-me contagiat, creuant els dits per no haver contagiat ningú, creuant els dits resant perquè no passi res de dolent als éssers estimats... i tan sols t'has de resignar a esperar, a deixar passar el temps. Per tant, també parlem de la por.
També comença a haver indignació. És molt sa, però arriba un moment que tots aquests moviments de:
- Ara tal dia farem un ball als balcons.
- Ara ensenyem que bé que estem en els nostres jardins fent esport confinat.
- Ara envieu els dibuixos dels nens a totes les webs, associacions... tothom demana el mateix.
- I el famós "Tot anirà bé" del qual ja vaig despotricar a l'anterior entrada. Per la gent que ha patit mort d'éssers estimats, que tenen familiars malalts, o potser han d'anar als hospitals cada dia a treballar en condicions precàries... aquest lema és poc encertat.
Deia un article: "Deixeu els nens en pau". Doncs als adults una mica també, no?
I enmig de tot aquest merder, qui ho hauria de dir, arribarem a l'entrada 1000 d'aquest blog. El què havia de ser una gran festa es convertirà en un aniversari més aigualit. Mirarem però de, almenys aquí, seguir mantenint flama encesa, per mirar de creure que al final, potser no anirà bé, però que acabi el millor possible.

TOT ANIRÀ...

N'estic ben tip del "Tot anirà bé".
Ni va bé, ni hi anirà.