THE HANDMAID'S TALE

Si veure Chernobyl em va horroritzar pel què va passar, pel què no sabem pel què va passar i per totes
les mentides que poden dir els governs per tal de mantenir-nos callats i obedients, era en part perquè va ser i és veritat el què explica.
Llavors és quan per fi entro en el món de The handmaid's tale, i em torno a horroritzar. La diferencia principal però, és que la història que explica aquesta sèrie (basada en un llibre de la Margaret Atwood, que caldrà llegir), és que teòricament és ficció. Alerta, perquè el llibre és del 1985!!! Mare de déu quin futur ja preveia l'autora!
La qüestió que m'horroritza és que en el món en el què vivim, amb els governs que tenim, les idees que sents, la pujada de la ultradreta, l'emergència climàtica... ostres, no sé, però tot el què deia l'autora que eren els motius pels quals s'arribava a la situació que barrava el seu llibre, ja són aquí.
Però centrem-nos en la sèrie, que de fet, és el què he vist (la primera temporada).
Ens trobem amb uns USA desapareguts després d'una guerra civil provocada pels motius que comentava que havien provocat la infertilitat de les dones, Naixien pocs nens (recordeu "Children of men"? Allà ja no en naixia ni un). Ara manen una colla d'homes dèspotes que han creat una nova societat (Gilead), on les dones no pinten res de res. Bàsicament hi ha les esposes dels caps, que no són més que submises als desitjos dels seus homes i ja els sembla bé típica dona de classe alta que no serveix per a res). Després hi ha les Martha, que són les cuineres, que netegen, que fan servei a les cases. I les criades, amb els seus vestits vermells, són dones fèrtils capturades pels soldats i que estan una a cada casa amb l'únic servei de ser violades pels comandants de la casa, davant la dona, per tal de quedar embarassades, i després donar el seu fill al matrimoni que l'acull. Un cop fet, a buscar una altra parella per tornar a quedar prenyada i parir. És un argument brutal, tan bèstia, tan denigrant... Suposo que en els temps que corrien darrerament, en favor de la dona i el feminisme, algú va tenir la genial idea d'adaptar aquesta novel·la a la televisió. El pànic, la violència contra la dona, la humiliació... t'arriba ben a dins, d'aquí la meva horrorització, sobretot perquè segur que hi ha en aquests món, molts homes que estarien disposats a arribar a aquest punt si es donés la situació. És absolutament fastigós. També tenim els personatges de les "tietes", però no són les nostres tietes de l'ANC, sinó les que controlen les criades, i tenen una estranya relació de protecció i agressivitat molt gran, convertint-les en odioses. Es podrien dir moltes coses més sobre aquesta sèrie, com transmet aquest neguit que pateixen, i pateixes amb elles pel què els passa i pel què els pot passar a les que intenten fugir.
Juga molt amb els flashbacks per tal d'entendre com s'ha arribat a aquesta situació, o bé per conèixer el passat d'alguns personatges abans de la crisi. En alguns moments hi ha més flashbacks que minuts té el capítol, però en part ajuden força a entendre-ho tot, encara que en alguns moments s'agrairien més en els primers capítols que en els finals, ja que des de que agafen la protagonista fins el moment en què et narren els fets han passat tres anys, cosa que no t'imagines pas en cap moment.
Vista la primera temporada, reconec que seguiré amb ella i que buscaré el llibre quan les llibreries obrin de nou. És important adonar-se de l'horror i la maldat de les persones per poder lluitar contra elles.