dimecres, 30 d’octubre del 2019

SENTENCIATS

Ja fa més de dues setmanes que va sortir la sentència del judici de l'1-O, condemnant a un total de 99 anys als encausats. El què més, l'Oriol Junqueras, amb 13 anys, i els Jordis, amb 9 anys. Sembla una bestialitat, que ho és, però clar, si compleixen la condemna, voldrà dir que o bé ens haurem rendit com a poble, o bé que hauran guanyat i encara estarem mes sotmesos i oprimits que mai. La meva esperança és que no compleixin aquests anys de presó perquè finalment assolim e l nostre objectiu i un cop proclamem la independència i la complim, a Espanya no li quedarà més remei que parlar i arribar a a cords que incloguin la seva llibertat.
Condemnats per permetre un referèndum, condemnats per desconvocar manifestacions... tots sabem que Espanya vol decapitar a tothom que tingui idees independentistes i tiri endavant qualsevol proposta per mirar de complir amb el mandat del poble que els va escollir. Ens odien, però no poden deixar-nos anar perquè significaria la seva ruïna total. Es quedarien sense res, a la cua d'Europa, i al seu orgull d'espanyol no els passa pel cap aquesta possibilitat. Abans ens maten que deixar-nos lliures. Com es pot ser tan mesquí? Com es pot condemnar a gent pacífica com els Jordis i tots els altres? L'únic que volen és derrotar-nos i els seus arguments i les seves mentides calen en els cervells insignificants dels habitants de l'estat que es creuen tot el què els diuen. Els planyo per la seva ignorància i incultura. Clar que estarien a la cua d'Europa.
Els nostres presos polítics aguanten ferms, i tot i algunes declaracions fora de lloc pels fets viscuts aquests dies de protestes, mereixen tot el nostre respecte i desig de llibertat. La in-justícia espayola és la cosa més rància del món.

diumenge, 27 d’octubre del 2019

LLACUNA

Al llarg dels anys que funciona aquest blog, hi ha hagut diversos moments de parades temporals on
els escrits han desaparegut del mapa. L'aturada més contundent és la que va durar poc més de dos anys, des de l'abril de 2010 a l'agost de 2012. Exceptuant aquest cas, que va ser bàsicament un conjunt de coses, les aturades han anat sent esporàdiques i de més o menys durada.
Aquesta vegada, ens ha quedat un mes d'octubre ben irrisori. Des de l'entrada del primer d'octubre, que fou un recordatori, fins avui, que iniciem de nou el camí, 26 dies més tard. Gairebé tot un mes.
La qüestió és clara i senzilla, un mes de bojos. Ha estat unes setmanes d'autèntica bogeria, on hi ha hagut moments de desbordament i tot: La feina a l'escola, la incertesa que té un nou curs en segons quines condicions, ajuntat al dia a dia del projecte que es treballava, més els paquets que van caient, alguns de solució immediata, i d'altres que es preveuen llargs de feinejar; la situació al país, comparable a la tardor del 2017, quan no sabies, quan sorties de casa, a quina hora arribaries ni d'on, sempre amb la bossa preparada; i el trencaclosques habitual que això comporta per tal d'ajuntar-ho amb la vida familiar, el càrrec a la junta de Twocats, i tres o quatre coses més.
Ara sembla que les coses comencen a quedar encarrilades, i que només el tema país és el què està més lliure de ser interpretat i actuat, que no és poc. Però almenys, la sensació de què personalment es començar a controlar la situació, és més generalitzada, com així demostra poder estar uns minuts fent aquesta reflexió en el bloc.
Així doncs, a l'espera de concentracions diverses, en les properes entrades procuraré explicar què ha anat passant aquests dies (tot el què es pugui explicar, clar...)

dimarts, 1 d’octubre del 2019

DOS ANYS