QAUTRE EN UNA

Tanquem aquesta ronda d'entrades cinèfiles parlant-ne de quatre a la vegada. Cap d'elles mereix tenir entrada pròpia, tot i ser diferents entre elles i amb diversos aspectes que les podrien ser mereixedores. De fet, n'he vist tres, però mentre veia la segona, em va fer pensar en una de la qual no n'he parlat. Però anem a pams.

La balena (The whale) és una peli de "lluïment per a en Brendan Fraser. Poso lluïment entre cometes, perquè aquest actor ha passat un bon calvari psicològic per no saber gestionar la fama. Va tocar fons i se n'ha sortit. Podem dir que per la porta gran, ja que el paper en aquesta peli li va servir fins i tot per guanyar un òscar. La peli en sí està bé, prou interessant, un drama ben portat tot i que no aporti massa res. Però està bé, fa reflexionar en algun moment, ja que la interpretació d'un home de tants quilos no pot deixar indiferent a ningú.

La més recent ha estat Elemental, l'última de l'estudi Disney-Pixar. Fa gràcia, passes l'estona, però no té res més. Es tracta d'una història d'amor teòricament impossible, entre una noia de foc i un noi d'aigua (Elemental ve pels quatre elements: terra, aire, aigua i foc). Doncs sí, és una love story tipus Romeu i Julieta, dins d'un món imaginari. Es podria fer incidència en com veuen tots els elements als de foc, gairebé marginats pel perill que representen. Però no, és una peli de dibuixos força per petits, lluny de les més adultes. Tot i que sembla una d'elles, no aconsegueix el punt de maduresa que hem vist en altres (In and out coma exemple més evident).

I arribem al punt clau: El triangle de la tristesa. Un tràiler que presentava una peli diferent, d'aquestes independents però amb gràcia, i que estava també a les travesses dels òscars. Optava a pel·lícula, guió i direcció. Bé. És una paranoia força important. Paranoia que es pot veure, però paranoia al cap i a la fi. De fet, parlem clar, és gairebé una presa de pèl. Les pel·lícules que acaben així, no haurien d'existir. Veient-la, i pensant que estava nominada, em va fer pensar en la quarta pel·lícula, Tot a la vegada i a tots els llocs, la que va ser la gran guanyadora dels òscars d'aquest any. La vaig començar a veure, i en mitja hora es va quedar. La vaig aturar per algun motiu i mai he tingut cap necessitat de seguir-la. Era una paranoia encara més gran que l'anterior. 

Tot plegat em fa preguntar una cosa. Com pot ser que pelis tan anades de l'olla acabin sent famoses, conegudes, importants, guanyadores de premis... i en canvi n'hi hagi altres que potser són molt millors però com que no tenen cap parí al darrere, queden en l'oblit. Qui decideix quina pel·lícula és bona i qui no? Crec que fins i tot en aquest tema ens estem deixant ser guiats (o manats) per interessos. Almenys veure pelis com aquestes em fa tenir més clar quines sí i quines no estaran al rànquing de l'any.

FALL

Arribem a l'entrada número 100 d'aquest any amb la tercera sobre una pel·lícula de planxa que he vist aquesta setmana per distreure'm... i mira si m'ha distret que quan he acabat de planxar, m'he assegut al sofà per veure com acabava.

Ep, no és cap meravella, no és cap peli estratosfèrica. Simplement aconsegueix el què vol des del principi, provocar nervis a l'espectador. Com al començament d'una altra peli de l'estil (Límit vertical), aquí trobem dues noies que superen el trauma de la mort d'un amic a la muntanya de maneres diferents. Una convenç l'altra per escalar una torre de comunicació de 600 metres d'alçada, i ja us ho podeu imaginar. Queden allà dalt sense manera de baixar. A partir d'aquí, les decisions que van prenent per avisar algú, per mirar de sobreviure, per animar-se, per beure aigua... No hi ha filosofia. No trobarem en aquesta pel·lícula cap rerefons per reflexionar sobre la vida. No l'han fet així, Podrien, però no era l'objectiu. El què volen és posar nerviós a la persona que mira la peli i la veritat, ho aconsegueixen.

Dues actrius poc conegudes, són les encarregades de mantenir l'emoció tota l'estona, perquè de fet, al 90% de la peli són només elles dues. I sense ser grans estrelles, fan el seu paper sense estridències, de manera força natural. Les han dirigit molt bé. Les imatges des de dalt són impressionants. Ja dic, que sense ser res, et deixa un bon regust, i mira que estava disposat a passar l'estona sense pena ni glòria. 

La sorpresa que té lloc cap al final també té molt mèrit, perquè, mira si n'he vist pelis d'aquestes, i em va agafar amb la guàrdia baixada i em va sorprendre com si fos un principiant. Aquestes tres pelis d'aquests darrers dies m'han alegrat la setmana. A veure si segueixo la ratxa.

DUNE, PART 1

Hi ha pel·lícules que s'han de veure en pantalla gran. De tant en tant ho faig, i altres vegades no. En el cas que ens ocupa, és dels que no ho vaig fer, i espero poder fer una entrada d'aquí pocs mesos dient comentant-ne la segona part, vista, aquest cop sí, en una sala de cinema.

El director Denis Villeneuve ha filmat la seva versió del clàssic de ciència ficció, Dune. La primera peli que es va fer d'aquest llibre d'en Frank Herbert va ser la clàssica d'en David Lynch, que tot i tenir alguna de les paranoies del seu director, no deixa de ser un clàssic en majúscules. D'aquesta pel·lícula en fa 40 anys, i com comentava a l'entrada anterior, de vegades no està malament revisar i/o modernitzar algun dels films antics per acostar-los de nou a la població. És clar, que quan surt bé, és genial, però quan és una patata, aquestes noves versions són totalment innecessàries.

En el cas que ens ocupa, estem en les pelis de la primera opció. Sense oblidar mai la primera versió, aquest nou Dune és bo, molt bo. També té el seu director algunes característiques que el fan especial, dels que no cau en el típic blockbuster, cos que pel què és la història, ja va bé. A la meva època de lector de ciència ficció, vaig llegir tota la saga de Dune (no s'acaba aquí), i tot i no recordar-ne massa res, està dins el podi de les grans novel·les d'aquest estil. L'actual pel·lícula, no n'és una, sinó dues. El director n'ha filmat dues parts (la segona està al caure). Tenint en compte que la primera part dura 160 minuts i la de 1984 dura sencera 140, podríem pensar que s'ha allargat gratuïtament i sense sentit. Res més lluny de la realitat. Mo sobra res de res. Els minuts es van consumint a mesura que viatges pel planeta Arrakis i els seus deserts. No es fa gens llarga, i és curiós, perquè clar, si n'és la meitat de l'altra, què han afegit? Doncs ara mateix no ho sé, no ho puc comparar, perquè senzillament la vaig consumir pimpam i no soc conscient de veure res de nou. Serà que és brillant?

La lluita dels Atreides amb els Harkonnen, amb la intervenció de l'emperador, els fremen al seu desert, els cucs, l'espècia, les bene-geserit... és que tot està al seu lloc i molt ben posat. L'actor no m'acaba d'entrar del tot, però què hi farem, no tot pot ser perfecte. La veritat és que tinc ganes de veure'n la continuació.

PETER I WENDY

A continuació venen quatre entrades seguides sobre cinema, amb tres pel·lícules vistes a casa en diferents moments.

La primera és Peter i Wendy, la darrera versió que han fet a Disney sobre el clàssic d'en J. M. Barrie. La peli es basa tant en el llibre com en la versió de dibuixos animats tan coneguda per tothom, encara que sembla que de mica en mica fins i tot aquestes es van perdent. Tinc un punt feble amb aquesta història. És un dels clàssics que més atrapat em tenen. Apart de la peli de dibuixos que ja hem comentat, vaig llegir el llibre (que evidentment es diu Peter i Wendy, i no només Peter Pan), així com gairebé totes les versions que se n'han fet, des de Hook (tremebunda en aquells temps) fins a la que van fer on l'únic que se salva és la cançó de Nirvana quan en Peter arriba a Mai Més acabat de segrestar pels pirates. En el meu perfil de Whatsapp hi ha l'estàtua d'en Peter de Londres, i la versió teatral em va acompanyar en unes pràctiques de magisteri i la vaig traslladar a l'escola, sent una de les primeres obres que he fet a l'escola. Evidentment, també he vist el biòpic sobre l'autor, interpretat per en Johnny Depp a Finding Neverland. Per tant, ja es veu, una relació de molt amor i poc odi.

La versió que he vist aquests dies està prou bé. Evidentment, potser no calia, però no està malament que de tant en tant es revisin aquests clàssics per com deia, acostar-los més als nens i nenes de l'actualitat, amb imatges més modernes i diàlegs més actuals. La peli reivindica també el paper de la Wendy, tant o més important que el del propi Peter, sobretot en aquesta pel·lícula, on la reforcen molt més per sobre d'ell. També és cert que a l'actor que l'interpreta li falta carisma per representar aquest personatge tan mític. Té algun detall interessant, i el final té la seva història per la decisió que ha de prendre, minuts abans i un cop presa. Així que tot i que la veia sense esperar res (m'imaginava un 4), potser la podem fer arribar quasi al set.

No descarto rescatar el llibre per recorda i veure bé quin enfocament li va donar realment a aquesta història el seu autor, perquè segurament ens enduríem alguna sorpresa.

EL MASCULÍ

I mentre el femení acaba de començar i ja n'hem dit quatre coses, ara toca el masculí, que ja porta unes quantes jornades de lliga, i apart de l'empat a zero de la primera jornada, la resta de partits estan guanyats.

En aquests, hi ha hagut una mica de tot: victòries avorrides (Cadiz), victòries amb remuntada èpica (Vila-real), victòries amb sort (Osasuna) i victòries amb bon joc (Betis). Com que la del bon joc va ser l'última, esperem que sigui el començament d'una bona atxa, avui que comença la Champions. Amb el grup que ens ha tocat, tot el que no sigui quedar primers de grup serà dolent.

Però com tenim l'equip? S'ha fet una nefasta gestió d'altes i baixes com al femení? El temps dirà, però clar, ha estat un mercat complicat i sorprenent alhora. Per exemple, tenim la venda de l'Abde. Semblava cridat a ser un revulsiu important, alternant amb titularitats en un equip on costava veure qui podia ser el que comencés els partits a l'onze inicial. Es veu que no ha volgut ser segon plat i ha preferit marxar. També ha estat l'estiu de la marxa de Dembélé, l'etern extrem promesa que cada tres partits en feia un de bo, i d'en Kessié, que no ha estat malament, però tampoc quedava clar el seu paper. Ja no compten, les marxes de Busquets i Jordi Alba, que han anat a passar-s'ho bé amb el Messi a Miami. La resta de jugadors que han marxat, ho han fet cedits. Apart dels clàssics de cada estiu (Lenglet i Dest), han sorprès les cessions de l'Èric, en Pablo Torre i és clar, sobretot, de l'Ansu, a qui tothom volia veure titular, però les coses com siguin, des de la lesió que no ha tornat a ser el mateix.

I les arribades, què? La veritat és que sense que siguin estratosfèriques, ara mateix sembla que sumen més que no pas resten. L'Oriol Romeu, que tothom deia "ai mare de déu, ve aquest perquè no tenim diners perquè vingui ningú amb cara i ulls". I resulta que és titular a cada partit (tampoc hi ha ningú més en aquesta posició) i va fent. En Gundogan, que seria el gran nom, ofereix qualitat i promet (però d'aquestes promeses ja n'hem vist força). Els Joao's, en Cancelo per la maleïda posició del lateral dret, sembla que això és aposta segura guanyadora, i en Fèlix, que també saps massa si encaixarà o no, per ara, com deia, no resta.

Ara bé, per ara, els noms segueixen sent els coneguts i alguns inesperats: Ter Stegen segueix genial, en Koundé ho està brodant de central (no sé què passarà quan es recuperi l'Araujo de l'enèsima lesió); De Jong incommensurable; Ferran inesperat; i en Lamine, amb 16 anys, brutal, però com bé diuen, amb aquesta edat s'ha de cuidar. I com l'estan cuidant? Juga sempre, i a més, també amb la selecció ecspanyola. Genial. Aviat estarà trencat com en Pedri. 

Sigui com sigui, permeteu que una mica, ni que sigui una mica, ens il·lusionem. A partir d'aquí, la realitat ens espera.

EL FEMENÍ

Volia fer una entrada comentant l'inici de les dues lligues (masculina i femenina), tot i el retard de la d'elles, pel mundial i la vaga, i així també fer el comentari sobre com han quedat les plantilles per aquesta temporada. Però hi ha txitxa per fer dues entrades separades, una per elles i una altra per ells. I tot i que la lliga masculina ja porta unes quantes jornades, permeteu-me començar per la femenina, que va començar ahir, guanyant al camp del Madrid (l'altre) per 0 a 2.

La primera jornada no es va disputar perquè hi havia vaga pels drets que fa anys que demanen i no arriben, i juntament amb el merder que es porten amb la Federació ecspanyola, els està quedant un aparador molt maco. Bé, doncs ahir van començar, guanyant al camp del Madrid, i complint-se els auguris que demostren que l'entrenador no sap gestionar les jugadores. Han marxat la Núria, l'Emma, la Maria Pérez (cedida), la Geyse i la Crgnogorcevic!!!! Han vingut l'Ona Batlle i l'Esme Brugts. I ja està. Ens queda una plantilla curta, molt curta per lluitar per tots els títols, sabent com es lesionen cada dos per tres i el cansament que arrosseguen a partir de l'abril.

A més, seguim sense killer (amb el permís de l'Oshoala), i amb la Frido operada, la banda esquerra és per l'Ona, i a resar perquè no es lesioni. Ja sabies que la Frido s'operava i no la tindries mitja temporada. Ja sabies que no tens davantera centra a part de l'Asisat. Què s'ha fet? Res. Arriba el primer partit i posa l'Alèxia a davant de l'atac, amb la Pina per la dreta (Salma lesionada). Primer partot i els canvis arriben la majoria al minut 75 i dos més al 85!! No sé, però jo veig, com sempre, que el Giráldez només confia en un grup de 13-14 jugadores, i aquestes ho han de jugar tot i sempre. L'any passat feia poquíssimes rotacions, i aquest any, amb menys jugadores, sembla que va pel camí.

Clar que s'han de cedir les del filial, si no tenen cap oportunitat a l'hora de la veritat! Tenim una titular de la selecció italiana jugant amb el B! Jo perdoneu, però em costa d'entendre. Si tens una plantilla, és per fer-les jugar a totes. Ja se sap que unes són més titulars que d'altres, però jugant com juguem, quan tenim partits més fàcils o a segones parts, fes jugar a les menys habituals, per favor...

No sé, espero que els tècnics em facin callar i gestionin bé els minuts de les jugadores. Temps dirà...

11S23

La Diada d'aquest any ha tingut dues parts ben diferenciades: matí i tarda.

Pel matí, reprenent el ritme casteller, hi ha hagut el retorn als pilars d'ofrena al Fossar i al monument de Rafael de Casanovas. Si en feia d'anys que no hi participava... A més, ara va acompanyat d'una actuació amb Borinots sense pena ni glòria. Però de les ofrenes sí cal dir coses. Fossar: Molt poca gent. Recordo el pilar ple a vessar de gent, amb les batalletes per agafar torn per fer l'ofrena. res de res. sembla que tot passa la nit anterior. Arribar, pilar i adéu. Ja no hi és l'àvia, segurament deuria morir, potser tenia dos-cents anys. Es deia que ja hi era el 1714... El pilar, amb senyera i no estelada. Això va provocar una mica de batibull dins el meu cap. Ja us dic jo que l'any que ve no torna a passar. A Casanovas, pitjor. Estava ben blindat per tanques i policia. La veritat, un cop han passat els polítics, podria estar més obert. Res, la gent ben lluny, i a més, sense orquestra, amb els Segadors enllaunats i només dues estrofes, no fos cas que es pronunciés "que tremoli l'enemic". Força penós.

I a la tarda, la mani. Excepte l'any de la pandèmia, cada setembre en parlo de com ha anat. Aquest cop no serà una excepció. Però què voleu que us sigui... comença a ser una mica cansat. Passa un altre any i on som? On sempre. Els governants barallats i barallant-se per les cadires, jugant a negociar amb qui ens vol aniquilats, fent veure que ara sí que estan pactant, quan sabem de sobres que ens prenen el pèl. Gent que va a presó per res, considerant a Europol l'independentisme català com a terrorisme... On volem anar així? Seguirem queixant-nos durant l'any a mesura que hi hagi atacs contra la llengua o el país, i ja està, l'any que ve, una altra mani, amb més o menys performance, i quatre crits. Cansa.

Cal enfrontament de debò, cal agafar el tro per les banyes i dir prou. Aixecar la DUI i quedar-se al carrer fins que s'acabi el procés, cap a bo o cap a dolent. Però o bé ho aconseguim, o bé ens esborren del mapa. Però aquesta cantarella de sempre, comença a ser desesperant. Mireu si ja cansa que no dic res més. Urquinaona ens espera. Hi serem?

A L'ALTRE BÀNDOL

Sempre he estat una mica radical amb les meves idees. Per això, veure'm ara a l'altra banda d'un dels meus atacs preferits, em fa certa gràcia i tot... Ja ho diuen que res és blanc o negre, o que mai pots dir "d'aquesta aigua no en beuré".

Calma, que no condeixi el pànic... no és sobre res seriós! Ni m'he tornat ecspanyol ni he adoptat cap gos. Però molta gent em deu haver sentit dir més d'un cop: "Els ciclistes al velòdrom, que per això el tenen!" O també els meus comentaris en algunes de les entrades del blog on parlo de les excursionetes per Collserola, com per exemple a "Ciclista, mon amour".

Doncs les circumstàncies de la vida, que m'han dut a la frontera entre Gràcia i el Baix Guinardó més l'estació de bicing al peu de casa, m'han dut a apuntar-me a aquest servei. Sí, ja he fet uns quants viatges de l'escola cap a casa, o cap a Vallcarca, o aquest agost, cap a la plaça de la Vila. Són viatgets curts, per carrers molt controlats. No veig la necessitat de ficar-me pel mig de Travessera de Dalt o el carrer Gran de Gràcia. No sé si quan arribi el fred en faré ús, però els dies de calor, no haver de caminar carregat i estalviar temps amb la bicicleta ha estat un bon regal.

Cal dir també que, apart de viatges per carrers poc transitats, agafo les elèctriques, perquè tampoc és qüestió de cansar-se. Per això em molesta quan agafo una i no acaba d'estar ben carregada del tot. Tinc un parell de pujades que no em ve de gust fer mentre no estigui en forma (si algun dia hi arribo a estar).

Així doncs, vaig en bici. Un dels meus objectius de crítica més clàssics. En la meva defesa puc dir el següent: Vaig a poc a poc (és clar), em paro als semàfors!!! (i em miren amb cara de "què fa aquest?"),  deixo passar vianants sempre i respecto els senyals... És a dir, intento fer-ho bé, no com el 95% de la resta de ciclistes del món!!! Jajajajajaja... Ara em molesta la gent que va pel carrer i passa per on no ha de passar, o sense mirar, o van pel mig del carrer enlloc de la vorera! És que la gent imbècil, és imbècil anant en bici, cotxe, camió o a peu. Potser el problema no és el mitjà de transport que s'utilitza, sinó que el món està ple d'imbècils sense respecte.

THE PASSAGE

Enmig de l'inici de curs he tingut la sort de veure una sèrie de 10 capítols, d'aquelles amb trama que a mi m'agrada, i a més a més, ben feta, aprofitant la morterada de diners que hi han posat. Es tracta de "The passage", on uns científics troben en una cova un vampir que mossega a un d'ells, i que per l'afany de buscar una cura per la mossegada (evitant que es converteixi), experimenten per tal de descobrir la immunitat a les malalties (característica vampírica). Ho fan de manera encoberta pel govern i experimenten amb humans del corredor de la mort que ningú troba a faltar. Ningú compta amb què aquests nous vampirs tenen unes altres intencions, que són escapar i apoderar-se del món.

Enmig de tot això, decideixen experimentar amb una nena, i 'agent de l'FBI que l'ha de portar al centre, se'n penedeix del què està fent i comença la lluita interna de tots els que apareixen a la sèrie sobre si estan fent bé o no. AL final doncs, ens trobarem amb l'habitual patró de catàstrofe mundial amb la fi de la humanitat... bé... nyam-nyam!!!!

Com deia, hi ha posat molts diners per cuidar tot l'embolcall de la sèrie. Al seu darrere està el mismíssim Ridley Scott i en David W. Zucker, així que la qualitat en les imatges estava garantida. Potser això hi ha jugat en contra perquè ja han anunciat que no hi haurà continuació, tenint en compte que la sèrie està basada en una trilogia de llibres d'en Justin Cronin.

El fet que ja hagi buscat si els llibres estan disponibles a les nostres llibreries, diu el suficient per entendre que la sèrie ha estat molt bé, emocionant, amb bones intencions i distreta, aconseguint que diàriament mirés de trobar una estona per veure un capítol. Espero aconseguir llegir els llibres per saber què hi ha de veritat en tot plegat, i saber, evidentment, com acaba, perquè el final xim-pum de la primera temporada et deixa amb un regust agredolç.

AITANA

Quan encara ressonen pels passadissos les passes de l'Alèxia recollint premis individuals (potser el últims, després d'estar tot l'any sense jugar no s'acabaven d'entendre), el relleu ja ha arribat. L'Aitana Bonmatí, de Sant Pere de Ribes, va recollir el premi a la millor jugadora de la final de la Champions, de tota la competició, del mundial femení, i finalment, fa pocs dies el de millor jugadora de la temporada. El següent que li queda i que suposem que també guanyarà, és la pilota d'or aquest desembre.

El joc de l'Aitana ja fa temps que destaca i brilla a cada partit. Ja es notava la diferència quan ella estava al camp i quan no. Ha estat quan l'Alèxia ha estat lesionada, que ha acabat de fer el pas que li faltava, demostrant davant de tothom el seu joc, a la mateixa vegada que liderava l'equip. Sense ser la capitana, és sense dubte l'emblema d'aquest Barça campió. Veurem ara si el retorn de la de Mollet la fa tornar a amagar-se darrere seu o es converteixen en el centre del camp més màgic del món després del de Xavi i Iniesta. Ara hi ha el boom, però jo ja em vaig fer amb la seva samarreta el Nadal passat. L'únic que em fa cosa és que ara se la relacioni més amb l'equip ecspanyol que no pas amb el culer.

EL dia del lliurament de premis va ser sonat. Primer, el premi a millor entrenadora, indiscutible per la Sarina Wiegman, que acaba el seu discurs dedicant el seu premi (el seu premi!!!) a les jugadores ecspanyoles perquè ningú parlava d'elles amb tot el merder masclista que ha tingut lloc. Després, al final del discurs de l'Aitana, també en fa referència (que nerviosa que estava...), denunciant la situació. Per ara, ja han fet fora el Vilda, i veurem com acaba el tema amb el Rubiales. El que és més fastigós és entrar als diaris esportius ecspanyols i llegir els comentaris dels lectors a les notícies de futbol femení. Per cada missatge d'ànim n'hi ha cinquanta amb menyspreu, masclisme, ràbia, odi... Després diran que en Rubiales no representa Ecspanya... i tant que la representa! Ecspanya és això, matèria rància i podrida!

EL "BARCU"

Durant aquest mes d'agost, en algunes ocasions guanyava l'opció de veure una sèrie en família. Totes les sèries de les que parlo en aquest blog són vistes de manera exclusiva per mi, així que aquesta activitat diguem-ne "familiar", estava cridada a ser considerada com a clau en aquests dies de vacances que comencen a allunyar-se.

La qüestió clau, ha estat l'elecció de la sèrie per poder fer aquest moment. La trama, sembla que sigui perfectament del meu estil: té lloc una catàstrofe mundial que provoca que tota la terra emergida quedi inundada i sota l'aigua dels oceans. Per fi, el planeta blau, és blau del tot. Una colla d'estudiants que estan fent un curs de navegació en un vaixell escola, se salven de la catàstrofe perquè amb ells viatja una de les científiques de l'equip que justament provoca el desastre, i dintre l'equip de profes, n'hi ha un que és un assassí que està seguin una de les alumnes, que justament és fila del capità del vaixell. Així, sèrie de catàstrofe i supervivència d'un grup de persones. Sembla la trama ideal per un servidor.

Apareix llavors el primer dubte. Es tracta d'una sèrie ecspanyola, "El barco". Ens ho prenem amb calma i mirem d'afrontar-la amb seny i disposats a viure la història independentment de la nacionalitat del muntatge. Però arriba un moment que una cosa va amb l'altra, i les coses van caient per propi pes.

I no parlo de l'habitual so, en què els personatges no vocalitzen gens i el muntatge de so, enlloc de perfeccionar-ho, ho deixa així. Aquest tema ja don per molt. Per què no vocalitzen els actors i actrius d'avui dia? Tot i que cal dir, tampoc cal entendre'ls molt, perquè de cop i volta comença a sonar la música de fons, que bàsicament son tres musiquetes que es van repartint tots els episodis, però que sovint no encaixa la música amb el què s'està veient, creant un so esperpèntic. Seguim.

Per molt bones intencions que tingui la sèrie i que tingui jo per veure-la sense prejudicis, és que és impossible. Allà on havíem de trobar una sèrie catastrofista on veiem un grup de gent enfrontant-se a situacions límit, ens trobem a una colla de persones que a cada capítol s'enfronta a algun inconvenient, però que el 80% del metratge el dediquen als embolics de les relacions amoroses: que si aquesta està molt bona, que a mi m'agrada el capità, que jo m'embolico amb aquest... És penós veure com enmig d'un moment de tensió, abans d'enfrontar-se a la mort, els personatges es miren i un li pregunta a l'altre si creu que li agrada aquest o aquesta. És patètic, poc creïble i que elimina qualsevol emoció de la situació que viuen. Enlloc de ser una sèrie madura que explori els límits de les persones, es tracta d'un seguit de situacions amoroses en un context apocalíptic.

Les incoherències són moltes, tant científiques com de guió. Estan tots desmaiats i intoxicats, i a la següent escena tots recuperats, i així moltes altres escenes. Els efectes són de primer de carrera d'efectes especials, i alguns dels rols són molt forçats i poc creïbles. 

Una cosa no treu l'altra. La sèrie es veu perquè distreu, però la sensació de "quina presa de pèl" és important. De totes maneres, sembla que seguirem amb la segona temporada. Francament, no crec que es posin les piles. En el fons, són ecspanyols, no? La conclusió seria que si els últims habitants del planeta després d'una catàstrofe fossin ecspanyols, està clar, que l'extinció està assegurada.

REDESCOBRINT MILÀ

La segona part de la visita italiana té lloc a Milà. No era una ciutat del tot desconeguda per mi. Fa mooooolts anys, exactament trenta, hi vaig estar fent algunes nits en el marc del projecte Eurobarri fent de monitor amb joves de diferents poblacions del país. aquella vegada, de fet, de Milà no vam veure gaire res. La plaça del Duomo i poca coa més. des d'allà anàvem a veure altres lloc com van ser Como i Venècia.

aquesta vegada, i preveient que no ens passés el mateix que a Torí, també vam incloure dues escapades. Una justament també al llac de Como i Bellagio i una segona a Bergamo. Tot i això, cal dir que Milà té una mica més de llocs d'interès que la ciutat de la Juve. La mala sort només ens va acompanyar en el viatge organitzat a Como. Un canvi d'ordre en les ciutats a visitar van provocar un desajustament horari que va fer veure poca cosa i menjar ràpid. Però el pitjor va ser la volta al llac dalt de l'autocar que ens van regalar de manera totalment innecessària. Per la resta, prou bé. Llocs força bonics, edificis interesants, i em quedo amb el Duomo de Milà. Impressionant. Imprescindible la visita a les terrasses. A Milà també vam tenir la coincidència de poder anar a San Siro a veure en directe un partit de la Serie A entre el Milan i el Torino. Brutal. Quin ambient... l'afició del Barça és de "senyoritus" al costat dels tifossi. quins crits, quina passió... Increïble.

Així com la sort ens va acompanyar per entrar dins el Duomo sense tenir l'entrada corresponent, aquesta ens va abandonar per visitar el Parc Sempione, que conté alguns indrets interessants. Estava tancat tot l'agost, teòricament pel perill de les tempestes. Que et diguin això amb un sol abrasador a 35 graus, no deixa de ser xocant. L'endemà sí que va arribar la tempesta, sí, que va tirar un arbre al mig del carrer davant de l'hotel. Però ens vam quedar amb un pam de nas al no poder entrar al parc. L'últim dia vam tenir l'encert de visitar, sense tenir-ho planificat, el museu d'en Leonardo da Vinci. Súper educatiu i interactiu, molt interessant. Va estar molt bé. Força car, però la visita va valer la pena. Per contrapartida, va ser impossible poder anar a veure en directe "L'últim sopar" del pintor (entre altres coses) italià. Fins l'octubre estaven totes les entrades venudes. Això és una mica rotllo. Si ho planifiques amb molt temps, et pots trobar que després no ho pots complir, i si no ho reserves, et pots quedar sense veure-ho. Que complicat tot plegat. 

Amb aquest viatge es tancaven les vacances d'estiu de 2023, un estiu una mica improvisat, que ha anat construint-se per sobre la marxa. El més trist és que no hi tornarem (a les vacances) fins d'aquí deu interminables mesos). Paciència i a gaudir de les fotos.

REDESCOBRINT TORÍ

Entrada del 28 de maig de 2022, sobre l'estada a Torí per la Champions femenina: "Torí... doncs home... ara mateix no seria un destí molt atraient per anar de vacances. Hi ha coses maques, força palaus i monuments interessants, però en general no té cap atractiu especial."

Mai hauria dit que poc més d'un any després, hi tornaria a ser, justament per això, de vacances. Circumstàncies alienes a l'ens propi han fet que passi una setmana a Itàlia, i e primer destí ha estat la capital del Piamont (una altra vegada). Confirmo novament que no té massa de res. Sabent-ho, l'estada ja era curta, no arribava a dos dies. Hem passat per alguns dels espais que ja vaig veure aquell matí de l'any passat, però aquest cop sí que hem afegit la visita a l'interior del Museu Egipci. Està molt bé, i segurament amb àudio guia molt millor. El més trist va ser que quan vam descobrir la millor sala, que evidentment és l'última, ja era l'hora que teníem la reserva feta per dinar, i no vaig tenir massa temps de gaudir-la. Ja és mala sort...

Vaig tornar a l'estadi de la Juve on vam perdre la final. Allà vam fer el típic tour per l'estadi i el museu. Cal dir que l'estadi és maco, i la visita és la típica, passant pels mateixos llocs de tots els tours de tots els estadis del món. El museu, no és molt gra, però està ben distribuït i és interessant. Algunes seccions interactives ben curioses, i un audiovisual ben xulo.

La pujada a l'església de Santa Maria de Monte di Capuccini per veure les vistes van completar el trio de les coses més interessants que vam veure, i que van acompanya com ja he dit, la resta de palaus i monuments vistos des de fora i que ja havia contemplat. La mala sort del final del museu egipci encara va fer acte de presència unes quantes vegades més, com els dinars i sopars del primer dia, les visites esgotades a la Mole Antonelliana (quan no hi havia cua, ni es veia a ningú a dalt), o el no poder completar una bona visita al parc del Valentino per les presses de dinar i marxar cap a la següent destinació: Milà, on la sort ens va acompanyar una mica més.

SANT FÈLIX 2023

Si fa ben poquet comentava que havia viscut una festa major de Gràcia com les d'abans, amb força implicació horària, ara toca afegir ha ver estat una altra vegada presenciant en directe una diada castellera de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès. Soc incapaç de recordar quan va ser l'última vegada, però en fa molt, seguríssim.

I com va anar? Doncs a nivell logístic, ben controlat per la part d'aigua, dinar, crema solar i gorra, però les cinc hores a peu dret es van fer notar en les meves lumbars de manera brutal. Per sort, la recuperació va ser ràpida, però no em fa gràcia aguantar tan poc.

A nivell casteller, fantàstic. La colla local, els verds, van descarregar tres gammes extres (3 de 10fm, 7 de 9f i p8fm) ien van carregar un altre (4 de 9fa). Senzillament impressionant. No podien fer menys quan estan celebrant la seva diada més important al costat de les colles més directament rivals. Després de l'intent desmuntat de 7 de 9f i amb les hores que eren, pensava que baixarien nivell, però no, hi van tornar, i amb èxit. 

Però en el fons, ja saps que Vilafranca fa aquestes coses, per ant, cal dir que la colla guanyadora va ser la joves. Com sempre, arriben aquí amb castells de 9 bàsics i poca cosa més. Però treuen l'orgull d'on sigui. Va descarregar el 4 de9sf, el p8fm (quart de la seva història) i van carregar el 5 de 9f, convertint-se en la millor actuació de la seva centenària història. Increïble. 

La Vella va patir lesions en castellers claus en carregar el 2 de 8sf (la bèstia indomable), després de tornar a descarregar el 4 de 9fa. Això del 2 de8sf és brutal. I Minyons, després de l'habitual 2 de 9fm que van descarregar gairebé sense patir gens, van ensopegar amb el 5 de 9f. Per mi, sent Minyons, va ser un error tornar-lo a intentar tres hores després de començar, al sol, i portant només un castell fet. Però en general, va ser una diada esplèndida a nivell casteller.

Per últim, comentar la sorpresa entre el públic. Com ha canviat... Abans, quan pujaven segons, la gent ja aplaudia i a continuació es feia el silenci. Doncs res. Els castells, tots, es feien sempre amb un murmuri de fons. semblava com si el públic fossin guiris que començar  dir aiaiaiai a la primera batzegada, i com deia, molt poc respecte i silenci a l'hora de tirar amunt els castells. Em va decebre força aquesta actitud entre els castellers i castelleres més novells que hi havia allà mirant l'espectacle, com si el què estiguéssim veient fos poc important o estiguessin mirant-s'ho des del sofà de casa odes del mòbil, amb poca passió. Peneta.