El joc de l'Aitana ja fa temps que destaca i brilla a cada partit. Ja es notava la diferència quan ella estava al camp i quan no. Ha estat quan l'Alèxia ha estat lesionada, que ha acabat de fer el pas que li faltava, demostrant davant de tothom el seu joc, a la mateixa vegada que liderava l'equip. Sense ser la capitana, és sense dubte l'emblema d'aquest Barça campió. Veurem ara si el retorn de la de Mollet la fa tornar a amagar-se darrere seu o es converteixen en el centre del camp més màgic del món després del de Xavi i Iniesta. Ara hi ha el boom, però jo ja em vaig fer amb la seva samarreta el Nadal passat. L'únic que em fa cosa és que ara se la relacioni més amb l'equip ecspanyol que no pas amb el culer.
EL dia del lliurament de premis va ser sonat. Primer, el premi a millor entrenadora, indiscutible per la Sarina Wiegman, que acaba el seu discurs dedicant el seu premi (el seu premi!!!) a les jugadores ecspanyoles perquè ningú parlava d'elles amb tot el merder masclista que ha tingut lloc. Després, al final del discurs de l'Aitana, també en fa referència (que nerviosa que estava...), denunciant la situació. Per ara, ja han fet fora el Vilda, i veurem com acaba el tema amb el Rubiales. El que és més fastigós és entrar als diaris esportius ecspanyols i llegir els comentaris dels lectors a les notícies de futbol femení. Per cada missatge d'ànim n'hi ha cinquanta amb menyspreu, masclisme, ràbia, odi... Després diran que en Rubiales no representa Ecspanya... i tant que la representa! Ecspanya és això, matèria rància i podrida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada