Ep, no és cap meravella, no és cap peli estratosfèrica. Simplement aconsegueix el què vol des del principi, provocar nervis a l'espectador. Com al començament d'una altra peli de l'estil (Límit vertical), aquí trobem dues noies que superen el trauma de la mort d'un amic a la muntanya de maneres diferents. Una convenç l'altra per escalar una torre de comunicació de 600 metres d'alçada, i ja us ho podeu imaginar. Queden allà dalt sense manera de baixar. A partir d'aquí, les decisions que van prenent per avisar algú, per mirar de sobreviure, per animar-se, per beure aigua... No hi ha filosofia. No trobarem en aquesta pel·lícula cap rerefons per reflexionar sobre la vida. No l'han fet així, Podrien, però no era l'objectiu. El què volen és posar nerviós a la persona que mira la peli i la veritat, ho aconsegueixen.
Dues actrius poc conegudes, són les encarregades de mantenir l'emoció tota l'estona, perquè de fet, al 90% de la peli són només elles dues. I sense ser grans estrelles, fan el seu paper sense estridències, de manera força natural. Les han dirigit molt bé. Les imatges des de dalt són impressionants. Ja dic, que sense ser res, et deixa un bon regust, i mira que estava disposat a passar l'estona sense pena ni glòria.
La sorpresa que té lloc cap al final també té molt mèrit, perquè, mira si n'he vist pelis d'aquestes, i em va agafar amb la guàrdia baixada i em va sorprendre com si fos un principiant. Aquestes tres pelis d'aquests darrers dies m'han alegrat la setmana. A veure si segueixo la ratxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada