CASA CALORES

Fa uns anys (no molts), en un taller de teatre escolar per a mestres, vaig conèixer la Rosa Gàmiz. Des de llavors, ja fa quatre anys, i aquest serà el cinquè, que ens ve a l'escola a fer tallers per als nens i nenes. És una experiència genial i que als petits actors i actius els va molt bé de cara a la imminent estrena de les seves obres de teatre. Sobretot en el cas de l'alumnat de sisè, molts copsen les idees bàsiques que transmet la Rosa i les posen en pràctica des d'aquell moment.

Aquesta coneixença ens ha fet parlar més d'un cop entre nosaltres dels seus projectes, i trobar-nos en algun esdeveniment. Per aquest motiu, avui hem tingut l'ocasió d'anar a veure la funció que està representant a la Sala Beckett, Casa Calores. Sembla un nom ben estrany, però l'explicació és que tota l'obra té lloc al terrat d'una casa de poble, propietat de la família Calores. La Rosa és la mestressa i mare.

aquesta obra es mou amb sis personatges: la mare, el seu fill i tres amics, i el "manetes" del poble (el gran Jordi Boixaderas), que sempre està per allà arreglant qualsevol cosa. Té tres parts, una representa el 1989, quan els nanos tenen 15 anys; set anys després, amb 22 anys, i set més, el 2003, quan amb 29, estan a punt dels 30. tenen llocs les escenes al terrat, on es van explicant coses de les seves vides: els dubtes, les il·lusions, les pors, els amors i les discussions.

Tot està perfectament lligat, i tot i ser força llarga, es manté ferma i interessant tota la durada. Cal comptar que l'obra l'aguanten els personatges, de vegades només dos (converses entre mare i Pipa, entre mare i fill), o màxim quatre (quan són els 4 joves).Per això té més mèrit mantenir la tensió tota l'estona. segurament, el  més destacat és el guió, els diàlegs d'algunes de les escenes, que en algun moment posen els personatges en una tensió molt gran i que saben transmetre a l'espectador. Per aquesta banda, potser el paper més sucós per com evoluciona i pels seus dards cap als amics és el de la Clara, magníficament interpretada per la Júlia Molins, però seria injust pels altres, perquè s'ha fet un càsting molt bo; tots els intèrprets estan genials en les seves caracteritzacions.

Totes les escenes tenen el seu punt de reflexió que les acompanya, i cada una representant un moment vital diferent, ja que no és el mateix aquells nanos amb 15 anys que no pas amb 30. Ni pels personatges més adults, és clar. Un deu pel guió.

una estona agradable, divertida, i gaudint de teatre de qualitat en petit format, tan important i necessari per la cultura d'un país com el nostre. I la sala, plena. tot rodó!