NÚMEROS RODONS

L'últim dia d'agost arribem a l'entrada 800 d'aquest humil blog. Aviat es diu: vuit-cents... Quanta poca feina, no? Sort que és fàcil adonar-se que és per vacances quan el ritme de publicacions augmenta, deixant clar que hi ha unes rutines clares.
Aquest cop dedicaré aquesta efemèride en veure quant temps he trigat en realitzar cent entrades (arrodonint).
1 a 100: per tal d'assolir les primeres cent entrades vaig estar 2 anys i 1 mes (del 24/10/06 al 29/11/08)
101 a 200: aquí encara vaig trigar més, 3 anys i 10 mesos (gairebé 4 anys, el doble de la primera centena) Aquí va haver aquella llarga parada sense cap publicació, zero entre abril 2010 i agost 2012). L'entrada 200 va ser el 24/09/12
201 a 300: 11 mesos i mig, gairebé un any. Després de la sequera, el ritme es va accelerar, fins l'entrada 300, el 12/09/13
301 a 400: 1 any i 3 mesos, fins l'11/12/14
401 a 500: 1 any i 2 mesos, fins l'1/02/16. Semblava que havia trobat un ritme més o menys constant, al voltant d'un any per fer una centena fins que...
501 a 600: 7 mesos (1/09/16), en poc més de mig any, estableixo el rècord, encara no superat.
601 a 700: 1 any i 1 mes (fins el 16/10/17), retornant al ritme habitual
I fins aquí, del 701 al 800: 8 mesos i mig, acostant-me de nou al rècord però sense superar-lo (és molt difícil)
Així doncs, si volem fer un pronòstic, podríem dir que el súper-aniversari de les 1.000 publicacions, podria caure més o menys d'aquí dos anys. Veurem si hi ha constància i ho celebrem a l'estiu o tardor del 2020. En parlem l
llavors.

COPS I CAIGUDES

Així com quan arriba l'estiu, la programació de la tele s'omple de programes absurds, i les notícies
t'expliquen anècdotes per tal d'arribar als minuts d'emissió, em prenc la llicència de gairebé tancar el meu estiu blogger amb una entrada d'aquest estil, de pa sucat amb oli.
Tot veient Zona Zapping un dia d'aquests, vaig notar una doble emoció dins meu. Ens mostraven, com és habitual en aquest tips de programes, tot de cops, caigudes i patacades de diverses persones, ja sigui fent esport, ballant o en qualsevol estat. La primera pregunta que en venia era: Per què ens agrada veure com altra gent se la fot? La resposta sembla obvia; ens fa riure. Següent pas: si el que se la fot fos un mateix, potser, almenys en aquell mateix moment, gràcia no en faria ni mica. I és llavors quan arriba el quid de la qüestió. Veiem trompades i TROMPADES. Realment, hi ha vídeos que ens mostren unes caigudes o uns accidents, que semblen molt dolorosos, però dolorosos de debò. D'aquells que no rius i deixes anar un "uix", "ostres", "au"... que fa que per un moment (ja que la successió de vídeos és molt accelerat), pateixi per la salut de la persona que se l'ha pegat. Caure del revés, torçades de coll, la cara directa a terra... Com sabem que la persona que surt en aquell vídeo no s'ha fet molt mal de veritat? Que no hagi acabat a l'hospital, que no tingui una lesió greu... Et mig-calmes pensant que, home, si el vídeo és a la tele, la persona que l'ha filmat deu tenir certa decència de publicar-lo sabent que no hi ha hagut mals menors. Però evidentment, n'estem segurs? Veient el què són capaces les persones per tenir un minut de glòria, ni que sigui que la seva gravació té molts likes, ho podem assegurar, que la víctima està bé? No sé, cada vegada que ho veig penso el mateix. Suposo que per això hi ha imatges que et fan riure i altres que seguiran sent acompanyades per un "uix".

QUÈ MIREN ELS NENS AVUI

Darrerament he tingut la sort? desgràcia? de veure i/o escoltar diversos dibuixos animats de les
diferents cadenes de televisió. Algunes d'aquestes sèries són ja clàssics (Doraimon, Bob Esponja...), d'altres són "nous", entenent per nous dels últims cinc anys (Teen titans go, Somos osos, Casa de locos, Gumball, Ladybug...) i altres són clàssics però passats pels guionistes i dibuixants d'aquest segle (Mickey, Scooby Doo, Looney Tunes...).
Quina merda. Quina santa merda.
És molt decebedor l'estil i la qualitat d'aquestes sèries.
Per començar, la gran majoria repeteixen els rols masclistes de la nostra societat. Es burlen de les nenes, no són gens protagonistes... En gairebé totes les sèries les presenten pàmfiles, porugues, preocupades només per l'aspecte... Per exemple, a Loud house (Casa de locos), és una família amb deu filles i un fill. Doncs evidentment, el narrador, i el personatge a partir del qual passa tota l'acció, és sempre el nen. O la Ladybug. Algú dirà, mira és una superheroïna, aquí sí que prima la dona... Doncs bé, per resoldre els problemes, sempre necessita l'heroi masculí, el CatNoir, i la seva alter ego és una noia enamorada del guaperes de la classe. A la resta de sèries, les noies són secundàries, a no ser que anem a Disney Junior i ens trobem La princesa Sofia, la doctora Juguetes, Elena de Avalor o Vampirina. Llavors apaeixen els anti-Disney queixant-se de com les presenten. De debò? Curts de vista. I d'oïda, perquè per molt cursi que pugui semblar, almenys les posen al mateix nivell.
Continuem amb les relacions entre els personatges. En gairebé totes, el ser popular, o el fet de normalitzar el bullying és el pa de cada dia (o de cada capítol, més ben dit). Com es fiquen entre ells, com es tracten, com es menyspreen... no és res més que la font d'on beuen els nostres nens i que després interioritzen com a normal i reprodueixen ales escoles. Els progres diran que ja estic demonitzant a tele, i no és així, demonitzo aquestes sèries que sota l'aparença de fer riure i tenir entretingudes les criatures, els van donant valors erronis. Al final del capítol sempre s'arregla, sí, i es diu que allò no pot ser, però el nen ja ha vist la situació, i com en aquell moment feia gràcia.
El tracte als adults (en especial pares i mestres) és francament per plorar. Mireu els pares del Nobita (el pare sempre a la feina, la mare a casa sempre histèrica...) o qualsevol dels altres.
I el llenguatge és la traca final. Parlen ja no de manera col·loquial, sinó absolutament de manera vomitiva. Els "mola" serien genials si només fossin ells, però la quantitat de frases fetes que s'utilitzen per tal de porta els nens a la joventut abans d'hora és increïble. I sí, ho torno a dir, a les sèries i pelis Disney no passa. Tots els que hem crescut amb Disney no crec que siguem més panolis que els altres, o si més no, no ens ha passat res. tenim clar que les princeses no existeixen i ja està. Almenys hi ha respecte, delicadesa, bones intencions... coses que en les sèries de la resta de canals no trobarem. Segurament, aquests dibuixos nostrats han quedat desfassats avui en dia, però segur que es poden fer dibuixos nous o vels dignes. Les noves versions de Mickey, Looney Tunes o Scooby doo, cauen en el parany de convertir aquells dibuixos en un seguit de despropòsits que en nom de la modernitat han destrossat uns personatges. I els nens van empassant sense que siguem gens conscients.
I sí, si no agrada, sempre pots tancar la tele, i tant! Llavors passem del conflicte 1 al conflicte 2.

ABANS NINGÚ DEIA T'ESTIMO

No és un llibre. Per molt que des de fora tingui la forma d'un llibre. Per molt que tingui pàgines i pàgines escrites per ser llegides. Encara que tingui portada, autors, editorial... encara que es vengui a les llibreries i el trobis a les biblioteques. No és un llibre.
Ja m'enteneu, sí que ho és, però clar, ens trobem davant d'un recull emotiu de les vivències i pensaments d'un grup de joves que no et deixen gens indiferent. El testimoni de cinc dels fills i filles de presos polítics és un conjunt de paraules que et traslladen als dies viscuts, però ara des d'una perspectiva molt diferent. Aquells homes i dones que van tirar endavant el referèndum, no són autòmats. Tots són pares de família que han deixat a casa la seva família per restar tancats en una presó injustament. I qui més injust ho pot veure que els seus fills?
Cada "capítol" que llegia necessitava d'una pausa. Acabes la lectura i penses, o senzillament et quedes en silenci, un silenci respectuós cap a aquells qui, enmig de tanta adrenalina política, han vist com les seves vides redueixen el ritme i viuen uns dies més lentament que la resta. I sí, més d'un cop els ulls s'humitegen en llegir les seves paraules.
La franquesa amb la què t'expliquen les seves emocions és brutal; diuen les coses tal com les pensen, no necessiten ni endolcir ni endurir les situacions, ja que són tal com les presenten. Moments com quan en un cas, demana al seu pare que plegui de la política; o quan en un altre cas, explica com es va enfadar amb el pare per tot el què feia... La sinceritat és el què fa  que aquest llibre no sigui com els altres.
Posaria molts més exemples que et deixen amb el cor encongit: les visites a la presó, els dies dels comiats... però res del què jo pugui dir aquí pot arribar a ser res.
Només un exemple. Quan un dels presos diu a la seva filla que creu que els que estem a fora, ens oblidarem d'ells. Uau... com et toca. Està vist que molts mesos després, continuen sent presents en les nostres vides, que els tenim presents i que seguirem reclamant la seva llibertat cada dia fins que així sigui. No no ens oblidarem. I si algú ho comença a fer, que llegeixi el testimoni dels seus fills, que recarregarà les piles abans d'acabar el primer text.

ELS DESPOSSEÏTS

Feia molt temps que no llegia cap llibre de ciència ficció. Des dels temps de la Fundació, Ender,
Chanur i Star Wars, han passat molts anys i pocs llibres d'aquest estil per les meves mans. Curiós, quan segurament és el gènere cinematogràfic més especial per a mi. Sigui com sigui, a nivell de lectura, des d'aquells llibres de la meva joventut fins ara han passat poquets. La ficció històrica, l'educació, el país i la intriga han passat al davant.
Llavors és quan veig a les llibreries, per primera vegada, la traducció al català del llibre d'Úrsula K Le Guin, Els desposseïts. Tenia en un racó del meu cervell la dada de que és un dels clàssics més clàssics del gènere. I el fet de veure'l, 'haver-lo vist recomanat per diverses bandes, l'arribada de l'estiu... factors decisoris en el fet d'apropiar-me'l i tornar a la ciència ficció.
Un cop acabat, estic una mica enmig d'opinions no contradictòries, sinó més aviat complementàries i  disperses. M'ha entusiasmat? No. M'ha avorrit? No. M'ha agradat? No ho sé.
Explica la relació entre dos mons propers (cada un li diu lluna a l'altre). Un planeta, Urras, seria el més semblant al què coneixem com la terra actual, a nivell d'organització i societat. L'altre, Anarres, sec i estèril, format pels descendents d'un grapat d'habitants d'Urras que van marxar per fundar una nova societat (el què aquí en diríem els principis del comunisme, on es treballa per la societat, no hi ha diners, tot és a canvi de...) Un científic anarresti, veient que al seu planeta vol progressar, viatja a Urras (gairebé o sense gairebé, considerat un traïdor) i allà coneix una nova realitat.
El llibre, s'estructura en capítols alternats en què uns expliquen què li passa al doctor Shevek a Urras, (seria l'actualitat), i els altres seria el què va viure a Anarres per arribar al punt de marxar del seu planeta (el passat).
És un llibre diferent, que s'ha de llegir en el context de quan es va escriure, a principis dels anys 70, i per tant, els valors que transmet van molt en la línia d'aquell temps. Feminisme, capitalisme, anarquisme, comunisme... conceptes, o idees que són a cada una de les pàgines llegides, convertint el llibre en un interessant viatge entre dos mons propers però tan distants entre ells, i amb una lliçó final més que interessant i debatible. Sigui com sigui, potser torno a la ciència ficció, però malauradament, és un gènere poc traduït a la nostra llengua.

SUEM DE 9

Com vaig comentar fa pocs dies a Suem de nou, hi havia un cuquet que volia saber si quan acabés la Festa Major de Gràcia, podríem dir que suaríem també de 9, de 9 pisos. Després de la increïble xifra de cinc assaigs en menys d'un mes (rècord absolut dels últims anys), podem ja dir que l'esforç (no meu, sinó de tota la colla) ha tingut un premi merescudíssim, el 3 de 9 amb folre descarregat.
No estava sent un any fàcil, amb canvi de tècnica a mitja temporada i tot el trasbals que això pot provocar, degut a una mala ratxa de resultats i segurament altres coses que no sabrem. Però al final, la fina, l'esforç i també (per què no?) la tossuderia, han fet que després de dos intents desmuntats, el nostre castell punta hagi estat de nou conquerit. Ha anat acompanyat del 2 de 8 amb folre (el segon de l'any, tenint en compte que el primer l'havíem fet la nit anterior...) i el 4 de 8. Ha estat un bon premi per a colla i la vila.
Pel què fa a la meva participació, ha estat dels anys que l'he patit més, ja que he dut dos peus a sobre de laterals, tot i que als assaigs no en tenia... Després del primer intent desmuntat he pensat que això seria un infern, però que aguantaríem. I així ha estat amb el segon intent i el darrer, que ha estat el bo. Dolor, però sobreviscut amb dignitat! Altres aspectes a destacar són el fet d'haver tocat cuixa en alguns pilars de 4 d'aquests dos dies i algun castell de 6 del cercavila del dia 15. Gràcies pel detall a l'equip de pinyes.
I ara, la colla ha de seguir treballant i tirant endavant. Després de la Mercè, és any de concurs, i hi anirem un cop més en diumenge. No és el millor any, però si recuperem els dos castells de 9 (ja en tenim un) podem fer una molt bona actuació. Som-hi colla!
Dos apunts extra sobre la Festa Major d'enguany: després de molts anys, anàvem a gaudir d'un concert de nit, del grup Sense Sal. Malauradament, la pluja va danyar l'equip del carrer on actuaven i ens vam quedar amb un pam de nas i un concert suspès. La mala sort és tremenda quan la tens cara a cara.
I per últim, un cop més, sorpresa majúscula i indignació amb el veredicte dels carrers premiats. Progrés amb el seu Llibre de la selva, mereixedor de primer premi, al cinquè lloc. Per flipar... Però més inaudit és el quart premi pel carrer Jesús (???) i el segon per la Plaça Rovira. Satisfet per veure que el meu gust artístic i el de milers de persones més és totalment diferent a la colla d'snobs i alternatius que fan de jurat. Però per altra banda, ràbia perquè no és gens justa aquesta manera que tenen de puntuar. TONGO, TONGO!

UN ANY DESPRÉS

El disset d'agost anirà ja per sempre lligat al record dels atemptats a Barcelona i Cambrils de l'any passat. Avui fa un any, el temps es va aturar durant unes hores a tot el país, quan un terrorista entrava a les rambles amb una furgoneta i anava segant vides a mesura que avançava. Més tard, a Cambrils, els seus companys també ho van intentar però a peu. Fins que no van abatre el darrer terrorista a Subirats quatre dies després, no hi va haver ni mitja sensació de calma. Van ser uns dies de tensió, por, ràbia i tristesa a parts iguals.

Un any després, els actes de record volen tenir un detall vers les víctimes i sobretot, els seus familiars, de vuit nacionalitats diferents. Hi ha hagut molta pica-baralla política al voltant. El fet de què el conseller encarregat de la gestió excel·lent de la crisi sigui a la presó, el president a l'exili, i el cap dels mossos defenestrat, han provocat un regust agredolç de tot plegat. 

Personalment, crec que el dia 17 ha de ser només pel record de les víctimes, i per tant, deixar per un moment la situació política per respecte als morts i als seus familiars. Així és com hauria de ser.

Un altre dia, potser l'endemà, o al cap d'una setmana, és igual, es pot fer un homenatge a tota la gent que va lliurar-se per ajudar i solucionar el desastre: metges, infermers, guàrdia urbana, mossos... I llavors sí que cal fer una reivindicació del gran paper que van dur a terme. La professionalitat, l'altruisme, l'eficàcia que van mostrar han estat exemple i mereixedors de la felicitació de mig món. I l'estat espanyol, incapaç de pair tan bon treball, s'ha concentrat en tancar-los o fer-los dimitir. La seva incompetència va quedar a ulls de tothom i no ho poden suportar. I no entrarem en temàtica més complicada com és la seva possible intervenció en l'assumpte, o els seus ulls grossos. Tan de bo algun dia se sàpiga tot.

Però com deia, el 17 d'agost només ha de tenir un motiu de record, i és de tots els que ja no poden ser amb els seus.

THE DYATLOV PASS INCIDENT

Entre el gener i el febrer de 1959, uns estudiants russos van fer una expedició al nord dels Urals. Per motius encara ara desconeguts, tots van morir. No se sap perquè, van esquinçar les seves tendes i van sortir fugint. Evidentment, la hipotèrmia és la causa de gairebé totes les morts, però què els va fer sortir de les tendes sense anar vestits per a les baixes temperatures? Per què a un li havien tallat la llengua? Per què altres tenien traumatismes?
Gairebé 60 anys després, segueix sent un misteri. Evidentment, múltiples teories: fred total que van perdre el cap, ieti rus, extraterrestres, proves de militars russos... una teoria per al gust de tots els amants del paranormal o de teories de la conspiració.
El 2013, en Renny Harlin, director de pel·lícules d'acció, s'atreveix a imaginar-se què va passar i filma una peli on uns estudiants americans es desplacen fins el punt on van morir aquell grup per tal d'elaborar un documental. A partir d'aquí, ja inventen la seva teoria, i independentment de si t'agrada el què expliquen o no, aconsegueixen el què volen, que és mantenir l'espectador atent i en tensió durant tota l'estona. Sense ser cap meravella de pel·lícula, el misteri t'atrapa, i més tenint en compte que la base dels fets és certa. El desenllaç final, com deia, encara que no t'agradi per on l'enfoquen, té el seu punt de sorpresa que als amants d'aquest tipus de pel·lícula agraïm que ens facin. Algun dia sabrem què va passar?

ELS INCREÏBLES 2

Per començar, una de les coses més increïbles ha estat poder veure la pel·lícula en català. A
Barcelona, pots veure-la en castellà en cinemes, amb un total de sessions a triar. Si la vols veure en català, tries entre cinemes, amb un total de sessions. I evidentment, en català els més cèntrics (és una ironia, clar). Tot i això, ho fem.
Segona cosa. Havia llegit que estava feta per a un públic més adult que no pas infantil. Doncs no. És veritat que posa sobre la taula el tema dels rols en la família, el paper de la dona en el treball i el de l'home a casa, però la veritat és que comparat amb altres pel·lícules "infantils" fetes darrerament, n'hi ha desenes que tenen uns diàlegs més centrats en fer riure als grans que no pas als petits. No és el cas dels increïbles, que la poden seguir força bé.
Finalment, la pel·lícula en sí. Doncs bé, força bé. Amb molta força, molt no parar, molta acció, combinada amb l'humor habitual, representat també per la figura del Jack-Jack, el nadó de la família. Aparentment un nen sense poders, però que es descobreixen de cop en una de les escenes més divertides de la pel·lícula. Molt interessant una entrevista al director on explica que els súperpoders de cada membre de la família responen a la seva idea de cada un dels rols presentats (el del pare, la mare, la filla adolescent, el nen i el nadó), res està fet sense pensar, donant lloc al què vol dir crear una pel·lícula d'animació, no de qualsevol manera (perquè als nens els agrada tot) sinó amb unes idees concretes que reflecteixen la realitat. Un aspecte que és determinant per veure que aquesta seqüela està pensada, és el fet que hagi trigat 14 anys en arribar. En el Hollywood actual, i més i parlem de Disney, si haguessin volgut fer diners ràpids no haurien trigat tant. sembla ser que el director hi té bona part de la responsabilitat, i s'agraeix que no hagin fet una segona part perquè sí, o simplement per raons econòmiques (que també hi són, clar, no són pas uns kumbaiàs).
En definitiva, i tampoc cal donar tan bombo, peli per passar una bona estona, divertida, que sense ser res espectacular et distreu i et diverteix. I que encara que sigui veritat que als nens els agrada tot, també és cert que descobreixen diferències de qualitat, si no, el meu MEC no hauria dit de seguida, comparant-la amb l'altra film que havia vist aquest estiu: "Molt millor que Hotel Transilvania 3". Visca! Comença a tenir gust!!!!!

DIES QUE DURARAN ANYS

El conegut fotoperiodista Jordi Borràs ha confeccionat amb moltes de les seves fotografies i altres de demanades, un bon recull visual dels fets que van tenir lloc a la tardor del 2017 a Catalunya. Els fets del 6 i 7 de setembre al Parlament, la revolta ciutadana del dia 20, els previs al referèndum, el mateix dia 1, l'aturada del 3, la declaració del dia 27, manifestacions i concentracions posteriors... És un molt bon document gràfic d'aquells dies, que com molt bé diu el títol, duraran anys, i estan acompanyades d'alguns textos escrits per diferents persones sobre cada un dels diferents apartats en el qual estan classificades les imatges.
A mesura que les vas veient, i vas llegint, tornes a recordar allò que encara no hem oblidat, però sobretot. ho revius. En altes entrades ja havia comentat que una mica es troba a faltar aquell esperit combatiu d'aquells dies, però sembla clar que no trigaran en arribar. Diguem que ens hem pres un temps mort per a seguir amb més força i empenta que abans.
És veritat però, que aquestes darreres setmanes estan sent dures degut a l'atac dels espanyolistes i feixistes, animats per Ciudadanos, i assistim perplexos a les seves agressions, insults i atacs a tot allò que els sembla malament a ells. Pura democràcia, doncs... El mateix Jordi Borràs va ser agredit per un policia!!! que segueix treballant al seu lloc com si no passés res. I així molts d'altres exemples.
Ens diuen que sempre pacífics, que no responem a les seves provocacions. Entenc perquè no hem de tornar-nos, entenc que hem de ser gent de pau, però això ho podem ser si darrere nostres tenim uns mossos i un departament d'interior que deté a tots aquest energúmens i els tanca a la garjola com han fet amb els nostres presos. Podem aguantar (tot i que el got de la paciència s'està omplint), però sempre si els que tornen a manar fan la seva feina i ens defensen d'aquesta púrria agressiva i feixista que ens amenaça. I si no ho volen fer, si no es volen enfrontar a ells, no haver-se posat en el càrrec que ocupen. Nosaltres seguirem sent pacífics, però si us plau, que la policia faci la seva feina amb aquesta gent!

SUEM DE NOU

Quan arriba la calor, quan s'acosta la festa Major de Gràcia... són dos moments en què els últims anys han volgut dir que era hora d'enfaixar-se de nou i treure el cap per l'assaig dels Castellers. Així com l'any passat va costa anar-hi (fins a festes tan sols vaig anar a una actuació), aquesta temporada ja he realitzat dues actuacions, dos assaigs i una assemblea extraordinària. Una progressió força considerable. Això no vol dir en cap cas, que hagi de canviar massa la meva relació amb la colla respecte els darrers anys, però sí és una dada interessant.
L'any passat, a més, la minsa assistència va ser finalment poc útil degut als malaurats atemptats del 17 d'agost, que entre moltes altres coses banals enmig de tanta desgràcia va ser l'anul·lació de molts actes de les festes, entre ells les Diades castelleres. Esperem que aquest any tot sigui diferent, tot i que el record d'aquells dies ens acompanyaran dins el cap i dins el cor.
Així doncs, aquesta darrera setmana, la més calorosa dels últims 40 anys, he anat cap a assaig. He pogut comprovar que encara sóc a les llistes, m'he tornat a enfaixar, he petat la xerrada, he fet obrir els ulls a força gent del antics en veure'm per allà, he tornat a aixecar braços (quin mal quan els tens tan desentrenats), i un cop més, ens hem posat a les pinyes i hem suat a les soques (tot i l'aire condicionat del local). El primer assaig, em van col·locar allà on els va semblar, però divendres ja ocupava rengles més habituals pel meu físic i passat casteller. Hi havia gent, molta gent, tenint en compte que som als inicis d'agost. Sembla que aquest any ha estat força complicat en l'assistència; a veure si ara es remunta.
I a nivell de castells, l'any 2018 no està acompanyant massa, i per això hi ha hagut un relleu a l'equip tècnic. Veurem com va a a partir d'ara, esperem que el màxim de bé, i puguem convertir el títol d'aquesta entrada, "Suem de nou", per un "Suem de 9". Potser no serà d'aquí quinze dies, però veurem què ens depara la mercè,i és clar, any parell, el concurs de Tarragona.

AMB C DE CARALLOT

 Segur que alguna vegada has entrat en un Carrefour, o com a mínim saps què és i que existeix com a centre comercial. Doncs ha sortit la notícia que a Argentina, preparant el "dia del Nen", que té lloc el segon cap de setmana d'agost, ha iniciat i retirat una campanya publicitària... en diuen polèmica. I jo en dic: "això no ho arreglarem mai".
No se'ls ha ocorregut res més que fer conjunts de dues imatges, d'un nen i d'una nena. Al costat del nen: "Con C de campeón" o bé "Con c de constructor", i al costat de la nena, "Con C de cocinera" o bé "Con c de coqueta".
Sobren comentaris, no? Ja no caldria dir res més. Però no me'n sé estar.
Els han caigut crítiques per totes bandes (bé, de totes no, segur que la dreta rància que deuen tenir allà, i també alguna esquerra progre no han dit res). Han demanat disculpes a través de les xarxes, dient que retiraven la campanya i atenció, dient que "havia estat un error".
Analitzem-ho: un ERROR? A veure... d'errors n'hi ha molts a la vida, sobretot quan actuen en calent, quan fas el primer que se't passa pel cap, quan actues de manera improvisada o impetuosa... Però és clar, una campanya publicitària, la pensen d'un dia per l'altre? Se n'encarrega una persona i ningú supervisa el què fa? La direcció de Carrefour no dóna el vist-i-plau a les seves pròpies campanyes publicitàries? I el que feia les fotos! El què imprimia! El repartidor? Els pares de les criatures? Hi ha desenes i potser centenars de persones que veuen la campanya abans de sortir a la llum. Així que, estem parlant d'un error, de centenars d'errors, o de que realment la nostra societat està tan malalta a nivell sexista que ni tan sols se n'adonen?
Tots sabem que la tercera opció és, malauradament, la correcta. Estem en cara en una societat molt masclista, i tot i que a les escoles es mira de canviar la mirada, no es fa prou, i a més lluita contra l'educació que es rep a casa, i encara pitjor, l'entorn mediàtic, publicitari i audio-visual que miren els nens d'avui en dia, De manera que ells segueixen rebent els mateixos ímputs i els tornaran a repetir de grans. Cal un programa seriós d'igualtat de gènere i unes quantes generacions si volem que realment el nostre món sigui just a nivell home-dona.
I si no, mireu les sèries de dibuixos i no dibuixos que miren els infants, escolteu les cançons que escolten, mireu la roba que es compren... i responeu amb sinceritat si no veieu que això de la igualtat i la paritat és tan sols un concepte i no pas una realitat que es vulgui dur a terme. Però com David contra Goliat, lluitarem contra això, intentaren fer veure a les nenes i els nens de les nostres escoles què vol dir igualtat i seguirem denunciant campanyes com les del Carrefour.

BIG LITTLE LIES

Un bon dia, un fanàtic de les sèries em va parlar d'aquesta història de set capítols. El motiu, ben
senzill, perquè el què dóna peu a l'explosió de la trama és un fet que passa dins una escola. Un nen agredeix a un nena, i les mares d'aquella classe s'alien en dos grups enfrontats. Tot i ser un argument social, i d'embolics (podríem dir que és un culebrot però fet amb mooooooolts diners), té l'afegit que des del primer capítol saps que tot acaba amb un assassinat, però fins al final no saps què ha passat, qui mor, qui ha matat, etc. Vas veient com es van desenvolupant els esdeveniments, un darrere l'altre, i intentant imaginar quin serà el desenllaç.
Una de les coses que m'es criden l'atenció, és el repartiment: Nicole Kidman, Reese Witherspoon, Laura Dern i Shailene Woodley (Divergent). Quatre actrius que interpreten aquesta minisèrie i li donen un toc de qualitat exponencial, ja que, no ens enganyem, són actriuasses. Entre la sèrie, les actrius, els actors i el director, s'han endut fins a 18 premis en diferents certamens (entre ells els Emmy i els Globus d'Or). Està molt ben feta, enganxa, té interès...
El fet que dóna sortida a la trama ens fa conèixer aquestes quatre mares i les seves respectives històries, ja que cada una té un historial a casa seva que ja dóna per una sèrie, però aquí les enllacen molt bé entre elles, tot i que com bé diu el títol, fins i tot entre elles s'amaguen la veritat i no s'ho diuen tot. La mentida com a sistema de vida. Evidentment, això dóna lloc a tants equívocs i embolics, que et mantenen connectat a la història.
Com a mestre, cal dir que la part escolar és horrorosa, ja que la manera que té l'escola d'afrontar el problema de l'assetjament és deplorable; de fet és impossible fer-ho pitjor: amb tots els pares reunits amb els nens, la mestra li diu a la nena que han agredit; "Pots assenyalar qui ha estat?". I a partir d'aquí, tot malament; acusar sense proves, embolicar més la troca, no saber aturar el conflicte... Francament, una escola de "pago" que pobrets, no hi portis els nens...
Segona cosa que potser passa desapercebuda, però que podria ser la que pot donar més debat. Al llarg de tots els capítols, van apareixent altres pares i mares, que els estan interrogant a la comissaria de policia sobre els fets que han passat. Són personatges que al llarg de la trama, gairebé no se'ls veu, són més que secundaris. Apareixen pel fons, però en aquests determinats moments, els donen la paraula per opinar sobre aquell grup de mares. És bestial com critiquen, com opinen lliurement, com destrossen les persones sense tenir ni idea del què els passa en veritat, del perquè actuen d'aquella manera... És crítica destructiva gratuïta, i això, evidentment, et fa pensar en, per exemple, aquests grups de persones que els agrada criticar sense saber què ha passat, sense tenir ni idea de res, sense empatitzar amb ningú. Criticar per criticar. I això fa molt mal.
Sigui com sigui, una gran sèrie. Potser sí que serà veritat que avui en dia són millors les sèries que fan per la televisió que no pas algunes pel·lícules... Només un darrer afegit: la música. Cada vegada se li dóna més importància, i cal dir que les cançons utilitzades en cada un dels capítols estan molt ben triades i li donen encara més color i qualitat.