El disset d'agost anirà ja per sempre lligat al record dels atemptats a Barcelona i Cambrils de l'any passat. Avui fa un any, el temps es va aturar durant unes hores a tot el país, quan un terrorista entrava a les rambles amb una furgoneta i anava segant vides a mesura que avançava. Més tard, a Cambrils, els seus companys també ho van intentar però a peu. Fins que no van abatre el darrer terrorista a Subirats quatre dies després, no hi va haver ni mitja sensació de calma. Van ser uns dies de tensió, por, ràbia i tristesa a parts iguals.
Un any després, els actes de record volen tenir un detall vers les víctimes i sobretot, els seus familiars, de vuit nacionalitats diferents. Hi ha hagut molta pica-baralla política al voltant. El fet de què el conseller encarregat de la gestió excel·lent de la crisi sigui a la presó, el president a l'exili, i el cap dels mossos defenestrat, han provocat un regust agredolç de tot plegat.
Personalment, crec que el dia 17 ha de ser només pel record de les víctimes, i per tant, deixar per un moment la situació política per respecte als morts i als seus familiars. Així és com hauria de ser.
Un altre dia, potser l'endemà, o al cap d'una setmana, és igual, es pot fer un homenatge a tota la gent que va lliurar-se per ajudar i solucionar el desastre: metges, infermers, guàrdia urbana, mossos... I llavors sí que cal fer una reivindicació del gran paper que van dur a terme. La professionalitat, l'altruisme, l'eficàcia que van mostrar han estat exemple i mereixedors de la felicitació de mig món. I l'estat espanyol, incapaç de pair tan bon treball, s'ha concentrat en tancar-los o fer-los dimitir. La seva incompetència va quedar a ulls de tothom i no ho poden suportar. I no entrarem en temàtica més complicada com és la seva possible intervenció en l'assumpte, o els seus ulls grossos. Tan de bo algun dia se sàpiga tot.
Però com deia, el 17 d'agost només ha de tenir un motiu de record, i és de tots els que ja no poden ser amb els seus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada