Així com quan arriba l'estiu, la programació de la tele s'omple de programes absurds, i les notícies t'expliquen anècdotes per tal d'arribar als minuts d'emissió, em prenc la llicència de gairebé tancar el meu estiu blogger amb una entrada d'aquest estil, de pa sucat amb oli.
Tot veient Zona Zapping un dia d'aquests, vaig notar una doble emoció dins meu. Ens mostraven, com és habitual en aquest tips de programes, tot de cops, caigudes i patacades de diverses persones, ja sigui fent esport, ballant o en qualsevol estat. La primera pregunta que en venia era: Per què ens agrada veure com altra gent se la fot? La resposta sembla obvia; ens fa riure. Següent pas: si el que se la fot fos un mateix, potser, almenys en aquell mateix moment, gràcia no en faria ni mica. I és llavors quan arriba el quid de la qüestió. Veiem trompades i TROMPADES. Realment, hi ha vídeos que ens mostren unes caigudes o uns accidents, que semblen molt dolorosos, però dolorosos de debò. D'aquells que no rius i deixes anar un "uix", "ostres", "au"... que fa que per un moment (ja que la successió de vídeos és molt accelerat), pateixi per la salut de la persona que se l'ha pegat. Caure del revés, torçades de coll, la cara directa a terra... Com sabem que la persona que surt en aquell vídeo no s'ha fet molt mal de veritat? Que no hagi acabat a l'hospital, que no tingui una lesió greu... Et mig-calmes pensant que, home, si el vídeo és a la tele, la persona que l'ha filmat deu tenir certa decència de publicar-lo sabent que no hi ha hagut mals menors. Però evidentment, n'estem segurs? Veient el què són capaces les persones per tenir un minut de glòria, ni que sigui que la seva gravació té molts likes, ho podem assegurar, que la víctima està bé? No sé, cada vegada que ho veig penso el mateix. Suposo que per això hi ha imatges que et fan riure i altres que seguiran sent acompanyades per un "uix".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada