SISENA SEGUIDA

Sisena semifinal de Champions seguida. Ningú, ni el totpoderós Lyon ho havia aconseguit mai. Clar que ja els hi canvio amb totes les copes guanyades que porten. La qüestió és que estem a dos partits d'una nova final, aquest cop a Bilbao. Tot i que com els dos anys anteriors, ja tinc l'entrada a la butxaca, he de reconèixer que aquest any no ho veig tan clar com els anteriors. El joc d'aquesta temporada no ha estat tan bestial com altres. Hem tingut grans partits, grans moments, però hi ha hagut força partits que ha costat desencallar, i alguns moments se les ha vist ofuscades. Això no ha impedit que ja siguin campiones de la supercopa, que la lliga estigui al sac, amb 12 punts d'avantatge sobre el Madrit, i esperant jugar la final de la copa de l reina. És a dir, que els tres títols estatals estan guanyats sense baixar de l'autocar, com és habitual.

Però la Champions... els dos partits de quarts contra el Brann han costat. Molta possessió, moltes ocasions... però justet. UN 1 a 2 a l'anada i un 3 a 1 a la tronada. Suficient, està clar. On s'ha de signar per aquests resultats contra el Chelsea a semis? Però les angleses no són les noruegues. Tenen més nivell, i tindran les seves oportunitats, el seu domini. La qüestió és que si no estem encertades i connectades els 90 minuts de cada partit, tinc dubtes. Diguem que la probabilitat està en un 65-35. És factible, evidentment, però caldrà esforçar-se molt. La defensa i la Cata extremadament atentes (ho estan fent molt bé, però ara tindran davant unes cracks); un mig del camp controlador i clarivident (que no perdin pilotes); i una davantera efectiva (seguim sense killer, la Salma va bé fins que s'enreda i la Graham, que està pletòrica, que no tingui aquells lapsus). Ja ho veurem com anirà...

A més, pel mig tenim tot l'embolic del canvi d'entrenador per la temprada que ve, i els dubtes de les renovacions pendents de l'Alèxia, la Mariona (que està fent la seva millor temporada), i el fet que s'ha de reforçar, sobre tot la posició de 9, tot donant joc a la Vicky, Dragoni i companyia. Però això serà pel curs que ve.

Per cert, si passem les semis, cap a Bilbao, on ens esperaran unes franceses. Prefereixo el PSG, crec que seran més fàcils de guanyar que el Lyon, amb qui tindrem el factor psicològic en contra des de dies abans. I contra això no hi haurà altre remei que algun dia guanyar-les.

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPES 5 i 6

L'entrada d'avui segueix el format de les anteriors etapes realitzades per preparar la fita del 28 de juny (queden tres mesos). Mentre la feia, em venien al cap uns quants subtítols:

- ENS HI POSEM EN SERIO. Doncs sí, quan queden tres mesos per la fita, cal començar a activar-se i agafar forma per poder afrontar-ho amb un mínim e garanties. Per això aquesta setmana santa porto tres dies seguits al gimnàs, cosa que he de mantenir al màxim, i el quart dia ha estat per fer l'última parella d'etapes que quedava per fer, des d'Olesa fins el Monestir. Com a mínim cal fer dos grups de 3 etapes (2-3-4 i 3-4-5), a l'espera si fem alguna repetició o busquem una ruta alternativa a la 5 per evitar les obres. El més important serà anar al gimnàs per agafar "fons".

- AI, AI, AI... Avui tocava pujar després de dues hores caminant des d'Olesa. Cal dir que les cames ho han notat. La pujada, que en el fons no és llarga en temps, és dura perquè cal grimpar força. Caldrà anar molt en compte amb l'estat en què he d'arribar per fer-ho sense trencar-me res. realment, avui he tingut la sensació de que el repte (per algú com jo) és majúscul. I només he fet una sola etapa abans de la pujada. Això em porta a un altre subtítol per avui: RESPECTE.

- ON SÓN ELS CATALANS? Mentre pujava, m'he creuat amb molta gent que baixava. Molta no, moltíssima. Crec que un 5% eren catalans. La gran majoria castellà (de l'estao ecspañolo o llatinoamericans) Caram... On eren els catalans i catalanes? Doncs a dalt, perquè allà sí n'he trobat, però no estan per romanços, pugen amb cremallera (amb l'aeri tampoc, ho he comprovat).

- ENCERT DE DIA. No hi havia pensat. Com se m'acut pujar a Montserrat... Divendres Sant? Quina gentada per tot arreu. I l'Aeri... ostres l'aeri... amb una cua interminable, tipus PortAventura, amb gent que segurament quan he arribat al Monestir, encara deurien estar abaix. I quan he baixat, no hi havia tanta gent, però encara estava ple de persones esperant per pujar!

Per la resta, l'etapa en sí, poca cosa a dir. Estic content perquè he fet les dues etapes en 3 hores i 20 minuts (10 minuts per sota del previst). Parada supercurta al mig de l'etapa 5, abans de La Puda, parada més llarga abans de començar a pujar, després de l'aeri, i la pujada, anava fent 20 minuts i parava 4. Això vol dir: 3h15m etapes 1 i2 juntes, 3h35m etapes 3 i 4 juntes, i aquestes 3h20m a les etapes 5 i 6. Un total doncs, de deu hores. Caldrà pensar-hi.

L'etapa 5 era la més complicada perquè perdia força temps buscant senyals esborrats (confirmat, es veu que hi han pintat a sobre) i les obres. Aquesta vegada he fet tot el camí sense consultar les indicacions ni una vegada! Realment, només cal seguir la carretera. Destacar la part de les obres que potser em tocaran els nassos i caldrà pensar alternatives, i que justament, el tros des de les obres fins l'aeri, pla i resseguint Llobregat, es fa etern. Avances molt en distància, però no s'acaba mai, són 35 minuts llarguíssims!

L'etapa 6, la primera part és força salvatge, pujant paret i grimpant força. Són trenta minuts així, després, uns 7-8 minuts per un camí ample fins la casa de l'aigua on comencen les p**** escales, gairebé mitja hora mé, fins que surt al camí de la Santa Cova, una pujada final criminal de deu minuts.

I ja està. Ara, com deia, a fer "fons" al gimnàs i buscar una data per fer tres etapes juntes. Som-hi!!!

DUNE, PART 2

Espectacular. No crec que hi hagi un altre adjectiu possible per a la segona part de l'adaptació que el director Denis Villeneuve ha fet de Dune, la complexa obra de ciència ficció (primera de sis) de Frank Herbert.

Des de que el passat setembre vaig veure en pantalla petita (sacrilegi!) la primera part, ja llavors vaig tenir clar que quan estrebessin la segona, la veuria en pantalla gran. Primer encert. Elsegon, és la pel·lícula en sí. Altra vegada, 160 minuts de llargmetratge que en cap cas s'han fet evidents. He estat xalant durant tota la peli, de mera que quan he mirat el rellotge, no ha estat per saber quan faltava per acabar, sinó per pensar quina llàstima que ja s'està acabant.

No és una novel·la fàcil. És molt complicat condensar els embolics de la història que va crear el seu escriptor i fer-les visibles i entenedores. Ho va provar David Lynch i deu n'hi do. Deu ser cosa de la peli el fet que els directors que s'hi han atrevit tinguin una mica una fama de diferents. La primera part acabava amb el planeta Arrakkis dominat pels Harkkonen, que es pensen que han acabat amb tots els Atreides amb l'ajuda de l'emperador. I en Paul i sa mare, amagats entre els fremen, que han de decidir si els accepten o no. I aquí és on guanya molt pes la part més religiosa de la trama, per la idea de que el Paul és el messies que esperen els fremen per alliberar-los. Les proves per ser acceptat, l'arribada de més Harkkonen... bé, tot es va desenvolupant com recordo de la primera peli i més mínimament dels llibres, però de manera pausada i brutal a la vegada. Realment. és per veure al cinema.

Tot està ben fet, el repartiment, el so, el muntatge, els efectes... sorprèn que no tingui més opcions de premis. Ara mateix, estan debatent si vol seguir filmant almenys el llibre següent. No hi ha res decidit. Això sí que ja seria nou,  per tant no es compararia amb res ja fet sinó només amb ell mateix. Sigui com sigui, una gran estona de cinema en majúscules.

SENSACIÓ AGREDOLÇA

Setmana Santa és una època típica per fer unes curtes vacancetes, però al llarg dels anys, estadísticament les he aprofitat poc per anar a algun lloc en concret. Aquest 2024, feia una altra pinta. Remenant coses noves per fer però que no estiguessin massa lluny, vaig trobar un poble d'Osca, Alquézar, que té un recorregut per les vores del riu a través d'unes passarel·les clavades a la paret. Semblava prou interessant com per anar-hi, lluny però no tant, i quilòmetres pel cotxe i per les meves mans. La situació del poble, a una hora d'Ainsa, va despertar el cuquet de pujar fis a Pineta, on el MEC no hi ha estat mai, i així tornar "a casa".

Doncs com no podia ser d'altra manera, quan marxem per Setmana Santa, aigua. Aigua sense descans. Aquí a Catalunya en situació d'extrema sequera, i allà, els pantans ben plens. Quina enveja. I gràcies a la pluja d'aquests dies, més s'ompliran. Del què teníem previst, l'excursió per Alquézar va ser molt guai. Són u parell d'hores d'una ruta circular que realment et porta pels costats del riu, penjat per unes passarel·les de sentit únic, amb unes vistes i imatges espectaculars.

Però a partir d'aquí, comença a ploure i tot es torça. El mal temps, que allà a Bielsa és neu i temperatures molt baixes, desaconsellen anar-hi, de manera que el fet de renunciar de pujar a Pineta, quan estàvem només a 40 km, fa mal. Sí, fa mal perquè no és un lloc on puguis pujar cada cap de setmana. De fet, no hi vaig des de fa 20 anys! I ho trobo a faltar. Pocs llocs em tenen encantat com aquesta vall. Recordo la sensació de l'últim cop que hi vaig ser. Era com deia més amunt, com estar a casa. La màgia de la vall em té sota un encanteri que per molts anys que passin, és impossible d'esborrar.

Així que sensació agredolça. Dies de desconnexió? Sí. Escola oblidada per uns dies? Sí. Descobrir un lloc molt bonic? Sí. Però la pluja ens ha impedit realitzar res més, i m'ha tocat el voraviu. Però ho tinc clar. No sé quan serà, però tornaré.

BÄCKSTRÖM (x2)

No volia allargar massa l'espera per veure la segona temporada de Bäckstrom després de la primera, vista durant el gener. No perquè en tingués molt interès, sinó perquè ja que era curta de nou (sos episodis més), veure-la m'obria la porta a començar-ne alguna altra més interessant, que sembla que n'hi ha a la llista d'espera.

Segueix una mica l'estela de la primera temporada. Ara la trama és al voltant d'una caixa de música amb forma de Pinotxo, valorada en milions d'euros. Al seu voltant, els mateixos protagonistes a la part de la policia i alguns de nous a la part dels dolents a més a més dels russos que no es van capturar a l'anterior tongada d'episodis. La història en sí, correcta. La sèrie sencera, correcta. Però res més.

De fet, el més impactant d'aquesta és que quan acaba, desitges que tingui un final diferent. Bàsicament, dolent pel propi detectiu Bäckström. És un indesitjable. Cau malament, és corrupte i la veritat, vols que acabi a la garjola o fins i tot un final pitjor. Això de fer protagonistes "bons" que tenen un costat fosc no és una novetat, però en aquest cas, hi ha zero esforços per fer-lo caure simpàtic. És un imbècil.

Però bé, ja està vista. No passarà a la història, però ha estat en part divertida.

Per cert, una cosa que molesta molt i que no és culpa seva sinó de la plataforma o de qui sigui. Tot passa a Suècia. Però quan surten per exemple, els russos, aquests parlen en rus i no es subtitula. Quan apareixen uns finlandesos o altres personatges que no són suecs, parlen en anglès, altra vegada sense subtitular. I no són diàlegs curts, no, fins i tot n'hi ha que són essencials per la trama. Era desconcertant i poc engrescador. 

UN CEL DE PLOM (FILM)

Quan van estrenar aquesta pel·lícula ja tenia ganes d'anar-la a veure. No només el tema m'interessava, sinó que també havia llegit el llibre en el qual es basa. Com gairebé sempre, no va poder ser, i no va ser fins fa 4 dies que vaig poder veure-la. 

Doncs bé, ja està vista. Sap greu, perquè el tema és prou important i la història de la Neus Català digna de conèixer... que la pel·lícula sap a poc. Està bé, però... aix. Sobre la trama, res a dir, tot i que els flaixbacs funcionen fins que apareix una tercera època, i tot i que no et perds, vas una mica amunt i avall. Es nota potser massa que no hi ha molts diners al darrere, perquè ens entenguem... El què distorsiona més però, és al meu parer, la música. Un so fosc i monòton que es va repetint contínuament. una cosa és que vulguis posar aquesta música per donar el rerefons dramàtic a la història, i una altra cosa és que encaixi bé. En aquest cas, molesta molt sentir-ho a cada escena, i és la demostració de com un aspecte de la producció d'una pel·lícula com és la banda sonora, te la pot destrossar. Sí, sí, destrossar. Em sap greu, però és el meu parer. Per variar, el so és complicat, i hi ha força escenes en què no s'entén el què diuen les actrius i els actors. Bona feina de la Nausicaa Bonnín, però les altres interpretacions acompanyen i prou, no la fan gran.

Si volgués fer conèixer la Neus Català als alumnes, els faria llegir el llibre, seguríssim. Veure la peli no ajuda. I mira que és interessant, veure com el feixisme va canviar la vida de tanta gent, i com els nazis, que a Catalunya queden lluny per la història que hi va haver, però que no va ser aliè a la vida de molts catalans i catalanes.

JO MAI MAI

No sé per on començar... La darrera sèrie sobre el món adolescent de TV3, és difícil que deixi indiferent. A mesura que anava veient els primers capítols, una cosa tenia clara. Si ets pare d'adolescent, no l'apuntes a colònies ni borratxo! Està clar que és una sèrie, i el que volen és temàtiques polèmiques i caòtiques per tal que enganxin a l'espectador tota la temporada. Així, el què cal és agafar totes les problemàtiques, amb tots els seus estereotips, fer-ne una bona barreja i au... a la cassola! A la realitat, les coses no són dl tot així, però clar, a qui li importa? Qui veuria una sèrie sobre uns colònies d'estiu on el més important és el joc de nit del dimarts?

Així doncs, trobem l'addicció al mòbil d'una noia a qui se li va morir la mare en un accident de cotxe amb ella dins. Un noi destinat a ser estrella de futbol que vol amagar a tothom que és gai. La germana d'aquest noi, absolutament ningunejada per la seva mare perquè només té ulls per l'estrella de futbol; el noi poca-solta que s'enamora de la monitora; la noia amb problemes emocionals que s'ha intentat suïcidar amb uns pares que passen d'ella; la noia tímida que la vol perdre; i el gai oficial. Enmig d'ells, una monitora bisexual que beu, es droga i es tira un altre monitor; que se salta les normes. I finalment, el grup de nois amb els seus conflictes interns que també s'escapen al poble, beuen, fumen de tot... Total, un panorama de colònies. I no t'ho perdis, fan gimcanes i jocs com si fossin un grup de nens més petits. Segur que les colònies actuals no són tan pures com les d'abans, però dubto que hi hagi aquest descontrol.

Però bé, acceptant que la trama hagi de ser així per captar públic, la sèrie què? Doncs res de l'altra món, la veritat... tot i que potser ha estat més propera que Les de l'hoquei, però en cap ca arriba a la sola de Merlí. Ara bé, el repicó que ha sentenciat la sèrie ha estat l'últim capítol, on tot es precipita, i ho dic literalment. un final molt mal fet, i que a més, no és un final, acaba amb un tararí de campionat. Però clar, és que es colònies s'acabaven, voler provocar una segona part d'aquesta manera és força penós, la veritat. un final que envia la sèrie a la paperera de la història televisiva, desencadenant un seguit d'insults a V3 a les xarxes espectacular. Les colònies reals són molt millors que les de ficció.

OSCARS 2024

Un any més la festa del cinema s'ha celebrat als USA. Sí, ja sé que és tot fals, que és dines, glamour i propaganda (no barata) de l'estil de vida nord-americà. Però què voleu que us digui, per any que passi, a mi em segueix agradant aquesta esdeveniment, veure-ho, fer la porra habitual, etc. M'agrada el cinema i ja està.

Aquest any, com sempre, la majoria de pel·lícules nominades no les havia vist. Aquest any em fa empipar especialment, perquè he tingut l'oportunitat de veure-les a casa, sobretot les més nominades (Oppenheimer i Barbie), però ni així. La bogeria de Pobres criatures, que em surt gratis, tampoc. I és que deu ser una paranoia important, ja veurem si passa pels meus ulls, ni que sigui per veure l'Emma Stone, guanyadora i que era una de les meves apostes segures a la porra.

Finalment es van complir els pronòstics i Oppenheimer va superar de llarg a Barbie. Déu n'hi do la polèmica que hi va haver quan la Margott Robbie i la directora del film no van ser nominades en aquest film feminista ien canvi sí que ho va estar en Ryan Gosling, que fa de Ken. Però és que així és Hollywood, o ho compres o ho deixes estar. Oppenheimer es va emportar la meitat de premis grans (peli, director i els dos actors). L'actriu ja ho hem comentat i la sorpresa va ser a la secundària, mentre que els guions se les enduien unes altres dos, deixant enrere les favorites. La sociedad de la nieve es va quedar sense cap dels dos premis als quals aspirava.

Pel què fa a la porra, no ha estat dels millors anys. Com l'any passat, a l'oficial, onze encerts (de 23). Si descomptem els cursi documentals, serien 11 de 19, que ja és millor número. Després vaig fer una altra porra particular, amb algun canvi respecte a l'oficial, i també en vaig fer 11. Espero que l'any que ve em vagi millor. Potser caldria veure les pelis abans de la cerimònia, segurament ajudaria.

parlant de la cerimònia, encara no l'he vist tota, però sí un dels seus millors moments. Just quan es va acabant, el presentador comenta que a Twitter, en Trump ha fet un tuit sobre els oscars. El presentador, que comenta que ja és molt tard, diu: "Però... a quina hora se'n van a dormir a la presó?" Brutal. aplaudiments de molta gent, però també molts feixistes amb cara de pomes magres. Riem, però està a punt de tornar a sortir president, i es pot liar una de grossa. Preparem-nos.

CONTES INACABATS DE NÚMENOR I LA TERRA MITJANA

He de reconèixer que m'ha costat. M'encanta l'univers Tolkien, i es soc un fan des de que vaig veure la pel·lícula d'El senyor dels anells" dels anys 80 (la de dibuixos) al cinema Arkadin. Des de llavors, que tenia uns 8 anys, no hi ha hagut any que no tingui algun moment per sentir-me dins d'aquest món. els llibres (llegits més d'un cop), les pel·lícules, músiques, samarretes, marxandatge... no hi ha res que em faci oblidar aquesta joia de la literatura fantàstica.

Aquestes setmanes he llegit "Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana", un seguit d'històries del mon de Tolkien recollides pel seu fil, que l'únic que fa és anar traient al mercat compendis i històries com aquestes per seguir engrandint la seva butxaca, perquè, al cap i a la fi, les històries són les que són, ja estan escrites. Ell ara n'ajunta unes així, després les ajunta aixà, i va fent. En aquest llibre, va deixant constància de quan escrivia aquestes històries, i sense posar-la tota sencera, va explicant com hi ha diverses versions de la mateix al llarg dels anys, per textos i cartes que el seu pare anava deixant per escrit.

La veritat és que aquest món és tan gran, que t'hi acabes perdent. Ser un expert, això sí, ha de ser meravellós i brutal. Saber qui és cada personatge que surt, de quina època és, el noms de les batalles, de tots els indrets... i és que Tolkien va crear una meravella. Però com deia, m'ha costat. El llenguatge és carregós, ha de ser així, ho sé, però a l'anar amunt i avall, i no tenir un eix que et centri en un lloc i temps concret, m'ha donat pocs motius per agafar el llibre amb més assiduïtat. Això no provocarà, ni molt menys, la renúncia a Tolkien. Només faltaria. És i seguirà sent el millor que he llegit mai.

De fet, m'ha fet agafar ganes de rellegir El silmaril·lió, ves per on. Llàstima que amb la cua de llibres que tinc, no hi trobaré lloc.

40 ANYS I SEGUINT

Aquest diumenge va ser un moment  per recordar antigues vivències. Tornava a l'escola on vaig passar la meva infància i adolescència, des de 1r d'EGB fins a COU, i després uns anys més mentre seguia fent de monitor i/o responsable de Foc Nou. És aquest esplai escolar el motiu del meu retorn, ja que aquest 2024 se celebren els 40 anys.

Sí, un llunyà 1984, fent setè, el mentre de religió va tenir la idea de muntar un cap de setmana de convivències a una casa de colònies de nom L'Eucaria. Tres anys més tard, aquells nois i noies de les primeres convivències van ser els monitors i monitores de Foc Nou. Començant amb caps de setmana, després els grups, anant augmentant els cursos on s'oferia l'activitat, etc.

Deu anys després de la celebració dels trenta anys, tocava, és clar, la dels 40. Aquest cop, ens reuníem al pati de l'escola (quants partits de futbol...) per compartir un dinar plegats. Primer, una bona estona parlant amb els més vells (tenint en compte que els més vells eren nens dels meus anys), mirant fotos, llegint Vul-k'ns actuals... Ens van ensenyar el despatx que utilitzen actualment i... què voleu que us digui... si abans era precari, ara ho és el doble. Que desconcertant que es tingui tan poc en compte per part de les direccions de les escoles el voluntariat del jovent.

Uns macarrons van donar pas a una estona en rotllana cantant algunes de les cançons més mítiques, guitarra en mà. La primera, Canya Foc Nou, la dels deu anys. Sorprenentment, quan dúiem cinc o sis cançons, es va posar a ploure i després de la foto de grup, es va donar per acabada la trobada, tot convidant-nos a la festa dels 40 anys que faran al maig amb infants i famílies.

Unes hores compartint records. Que xulo és poder explicar els origens de Foc Nou, d'on sortien els noms de les coses, etc. No sé si podré anar a la festa, però quan facin els 45 o els 50, allà hi seré, perquè com comentava en alguns espais, aquí és on va començar tot.

THE MAN WHO FELL TO EARTH

Una sèrie desconcertant. No sabria dir si m'ha agradat o m'ha deixat fred. Sé que segurament no estarà en el top de l'any (malament si ho està), però reconec que he tingut moments en què gaudia. Segurament aquesta inconstància és qui al final li ha fet pagar el preu de no ser del tot reconeguda com a boa per un servidor. Però llavors penso en els detalls creatius i especials que ha tingut, i penso que tampoc hi ha per tanta mala sensació. De fet, una mica semblant al què li ha passat a l'altra sèrie d'aquestes setmanes, Helstrom, però aquesta és veritat que m'ha costat més.

L'arribada d'un extraterrestre a la terra, buscant a un altre que va arribar fa uns quants anys degut a què el seu planeta es mor i necessiten trobar una solució; la necessitat de crear la fusió quàntica per fer avançar la Terra i per tornar al seu planeta; la clàssica persecució per part de la CIA de tots els implicats en la trama, l'extraterrestre i els humans que l'ajuden... Hi ha hagut força detalls que feien d'aquesta sèrie una història molt interessant, aportant idees creatives a tot el què ja està inventat. Però després es perdia en detalls místics i l'argument deixava de ser atractiu perquè es perdia el "punch", l'interès. 

Tot i això, ha estat entretinguda, però per mi ha estat una ocasió perduda per veure una sèrie de ciència ficció que aportés espectacularitat i originalitat a la vegada, mantenint-ho durant els deu episodis. No si al final, serà com bé diuen: Més val dolent conegut que bo per conèixer.

VENDA ANTICIPADA

Darrerament s'ha posat molt de moda comprar entrades per a esdeveniments que tindran lloc al cap de molt temps. Va sortir la notícia que s'havien esgotat les entrades per un concert d'un músic, previst pel novembre... del 2025!!! Tampoc és que sigui res nou. De tothom és conegut que si vols viure el concert d'Any ou a Viena, la llista d'espera és de no sé quants anys. La qüestió és que ara s'ha posat de moda en tots els esdeveniments culturals i no culturals del món.

I per molt que em sembli bé o malament, o simplement no em sembli res de res, he de reconèixer que jo també ho faig, no la part de la venda, sinó la de la compra. En les últimes setmanes, a més, ho he fet per tres moments especials... tres!!! 

Un d'ells ja és un clàssic dels últims anys: la final de la Champions femenina. La confiança cega en aquest equip em va portar, fa dos anys a comprar l'entrada abans de disputar els quarts de final, i l'any passat també. Aquest any, igual, així que esperem que el 25 de maig pugui gaudir d'aquesta compra anticipada a Bilbao.

Però no m'he quedat només amb aquesta compra. La notícia de (per fi!) concert de l'Avril Lavigne a Barcelona el proper juliol em va portar a fer-me amb una entrada abans que sigui massa tard. L'Avril havia de venir el juny de 2008, però per salut el va haver d'anular. Setze anys esperant que tornés. No m'ho penso perdre!

I encara hi ha més! El setembre torna, aquest cop per última vegada, Mar i Cel. Es tracta de l'adeu de Dagoll Dagom, i no podien marxar sense reestrenar l'obra més emblemàtica ja no d'aquesta companyia, sinó del teatre musical català. Evidentment, no perdré l'oportunitat de tornar a gaudir d'aquesta obra en directe, i més sabent que aquest vaixell no tornarà mai més.