TRES ANYS

I torna a ser 1 d'octubre. I seguim on érem. Amb canvis, és clar. Les sentències dels presos, les respostes a les mateixes, els tsunamis, les pancartes, les repressions... Bé, aquestes últimes no són pas cap canvi, segueixen al mateix lloc, amb la injustícia espanyola repartint a tort i adret amb total impunitat contra qualsevol persona que faci olor a independentista, i deixant anar a qualsevol corrupte o neonazi espanyol. Això continua igual.

Aquesta setmana han inhabilitat el president Torra per (diuen ells) desobediència per no retirar la pancarta en període electoral. Tot i les crides a la lluita i perseverar, els nostres polítics no paren de fer passes enrere. Les seves contínues discussions, amb una part dels partits pensant únicament en eleccions per fer... què? Per aconseguir per fi ser presidents d'una autonomia? És això el què volen? És això l'únic que persegueixen? Perquè si el què volen és la independència, es deixarien de tonteries i tirarien pel dret, preparant realment les estructures d'estat que han d'estar preparades des del primer dia. Els altres, de Junts, ja veuen que sols tampoc desobeiran, sense suport de la majoria del Parlament és impossible. I la CUP, no sé si és que han marxat. Res, que com sempre, un desastre, no estan a l'alçada del poble.

I en Torra diu "Empenyeu". Però clar, surts a empènyer i et trobes els mossos donant garrotades i detenint arbitràriament. Després alguns es pregunten perquè no seguim apretant. Doncs perquè per fer-ho hem de ser més. I no, no em refereixo al famós "eixamplar la base" dels nassos d'ERC, sinó al carrer. EL dia de la inhabilitació, érem quatre gats. I quatre gats no poden entrar a la Ciutadella, per una sola porta d'accés d'entrada i sortida, ficant-se en una ratera de manual. Si haguessin estat milers, dons endavant, però cinquanta, no van enlloc. Cal tornar a ser milers. Si no, impossible. Els polítics no es mouran si no ho fem nosaltres. Trist però veritat.

Tres anys de l'1 d'octubre. un dia que serà recordat durant molts anys. Però encara no sabem si acabarà sent oblidat o si finalment es convertirà en el dia 0 del procés. Aquell dia també érem molts al carrer. És evident que els dies que hem guanyat són els dies que nosaltres estàvem on havíem d'estar (diades multitudinàries, 1 d'octubre i respostes a la sentència). Qualsevol cosa que no sigui això, no serà res. hi ha por, molta por. I mentre hi sigui, no s'acabarà de trencar el mur de l'asfíxia espanyola.

Si no ho fem, acabaran amb nosaltres, d'una manera o altra. En temps de pandèmia, deixar-nos sense el president, l'única persona que des del primer dia ha estat treballant per minimitzar els seus efectes (amb les seves errades, segur), té una claríssima intenció de condemnar-nos a que ens torni a pujar l'índex de mortalitat. Ens volen callats, i els és igual si el silenci el fem respirant o havent deixat de respirar.

Seguim doncs. No he defallit abans, ho faré ara... Apa!