SOYLENT GREEN

De vegades em fa una mica de mandra posar-m'hi, però un cop ho faig, reconec que és una de les experiències de cinema més interessants que darrerament estic comprovant. Es tracta de reveure clàssics. Després de comèdies com "Arsènic per compassió" i "Ser o no ser", i de thrillers com "Amb la mort als talons", aquest cop tocava un clàssic de la ciència ficció de l'any 1973, sí, sí, de fa més de 50 anys. Amb el nom de Soylent Green, aquí es va conèixer amb la traducció literal (???) de "Cuando el destino nos alcance". Sense comentaris.

En un futur distòpic, la humanitat s'ha carregat del tot el medi ambient. La gent viu amuntegada pels edificis, la llum és grogosa, no hi ha aire, ni plantes ni animals. La gent s'alimenta a través d'unes barretes anomenades Soylent Green, que les fan amb el plàncton marí. El sistema de govern és força autoritari, mirant de controlar la pobresa de les masses. Un assassinat desperta les sospites d'un policia (Charlton Heston), ja que el mort és un cap de l'empresa. De mica en mica va desfent l'entrellat fins a descobrir la crua veritat.

Recordo l'impacte que va tenir en mi la solució de la pel·lícula (basada en un llibre). Després hi ha hagut altres pel·lícules que tenen part d'aquesta trama, però en aquell moment era molt trencador. Mentre la veia, reconeixia la manera de fer pelis dels anys 70. Amb tantes versions que es van fent, actualitzar aquesta seria en part interessant pels efectes i el ritme, però no tant per la trama, que en el fons és la gràcia del film. Ara, escenes com la de les màquines recollint els manifestants són brutals. Rodades avui en dia, serien tremendes!

La qüestió, quan veus pel·lícules com aquestes, és el fet de que es van imaginant futurs molt complicats, i en el fons, per mi no deixen de ser un avís de cap a on no hem d'anar. Però malauradament, els poders fàctics i els no tan fàctics ens porten cap a la misèria més absoluta. Violència, fam, urgència climàtica, tecnologia... sembla que ens creiem més llestos que ningú, a la vegada que ens estem condemnant com a humanitat. Avisats estem.

TERCERA EUFÒRIA

Fa ben bé un parell d'anys vaig publicar una entrada sobre el nou programa musical de tv3, Eufòria. Aquell any es va convertir en un fenomen del qual vaig parlar en aquella i en més entrades, tant per valorar les qualitats musicals dels participants com la histèria sociològica que va comportar. L'any passat en van fer la segona temporada, i tot i no tenir el feeling de la primera, va donar els seus fruits. I com que no hi ha dos sense tres, ara ja fa unes setmanes que està emetent-se la tercera temporada. El carisma dels participants va disminuint. Així com l'any passat els va costar més però al final ho van aconseguir, aquest any, la cosa està més desfigurada. Tot i això, a mesura que s'acosti el final, segur que alguns dels concursants hauran aconseguit guanyar-se l'estima de força gent i es podrà seguir exprimint la marca Eufòria un estiu més, però ara ja sense tanta projecció.

Dels setze que van començar el programa, ara ja s'ha passat l'equador i en queden vuit (bé, set per ser exactes, ja que aquest divendres van fer fora la novena persona). Cal dir que els que han marxat, en el fons ha estat força just, amb l'excepció de la Bita, que la veia com una de les finalistes, però se la van petar la setmana passada. Allà va ser quan em van agafar les ganes de fer aquesta entrada. Aquest últim divendres, van estar a punt de fer fora a una altra de les favorites. Personalment no m'agradaria que guanyés perquè és una Rosalia, amb tot el carinyo, però és estil ecspanyol, per complir amb la penosa quota d'ampliar la majoria. Però les coses com són, és de les millors veus del concurs.

El tema masculí no ha millorat massa. Ara mateix dels set en queden tres, en Lluís, el Xavi i el Julien. Aquest últim té la flor al cul amb el públic. Ha guanyat les votacions en què el públic ha pogut ordenar els concursant de millor a pitjor. A veure, és simpàtic, però no es pot comparar ni a la Valèria (la Rosalía), ni a l'Aina o la Misty. Dels tres nois, el és complet és el Lluís, però tampoc arriba al nivell de les altres tres. Per lògica, el trio final serien elles, però caldrà posar un home perquè no es noti tant, i per allà també hi ha la Maria, que compta també amb molt favor del públic. Així que, si no volen sorpreses desagradables, el jurat hauria de fer-s'ho venir bé per fer que quedin els millors a dalt, però no crec que ho facin perquè hi ha massa interessos darrere.

Qui voldria jo per la final? Misty-Aina-Lluís. Però crec que serà Julien-Aina o Misty-Valèria. Ens retrobem en unes setmanes.

SANT MEDIR, MEDIR, MEDIR

Cap de setmana a dos mesos vista de l'OBJECTIU MONTSERRAT. I com plou... al Pirineu!! Maleït sia! Avi era el dia destinat a fer tres trams seguits (2-3-4), l'1 de maig per buscar una alternativa diferent a l'etapa 5 i un dia de maig per fer el segon tros de tres juntes (3-4-5). Però les previsions de pluja per aquest quatre dies (dissabte fins dimarts) feien desconsellar la caminada. A punt d'arribar a l'hora prevista del final de l'excursió, no ha caigut ni una gota, excepte a zones de muntanya i Lleida. És evident que no em podia arriscar, però toca els nassos. A creuar els dits perquè dimecres no plogui i poder fer els tres trams, buscar un dia per buscar l'alternativa i a veure si segueix encaixant.

Entremig de tot això, almenys he convertit aquesta en la primera setmana de tres visites al gimnàs per anar caminant i agafar el màxim de ritme per aguantar. En les 4 setmanes que han passat des de l'última etapa de l'objectiu, he mirat de seguir treballant aquest aspecte, i prendre-m'ho seriosament.

I a més a més, degut a l'activitat d'escola de la ruta (així com l'any passat vam fer Torre Baró - Mundet), he fet dues vegades el camí de Sant Cugat a Sant Medir, que forma part del tram 1 de l'OBJECTIU. Un dia per preparar la ruta, un dia amb els nois i noies del curs, i d'aquí tres setmanes, tercera i última vegada amb l'alumnat de tot el cicle. L'hauré fet tres vegades en un mes i mig, que serien uns 10 km per cada una. Així que no es pot dir que no m'estigui entrenant. Clar que el ritme de caminar amb els nens i nenes que sol no és el mateix, però tot sigui per fer que aquestes cames aguantin el dia D.

El camí de Sant Cugat a Sant Medir forma part de la clàssica que he fet tants anys, bàsicament la part fàcil (no hi ha la pujada de Collserola ni després la baixada salvatge). Seria el tram que hauria de fer a velocitat endimoniada el dia que toqui fer-la. Com a extra, en aquesta activitat ens desviem per veure l'ermita de Sant Adjutori i el Forn Ibèric, unes indicacions que he vist mil vegades passant per allà, però que mai hi havia anat. Ara això també està fet. I re més, a esperar que dimecres no plogui, si us plau!!!

POOR THINGS

Una de les pel·lícules de l'any és Pobres criatures, una paranoia de mides colossals d'un director d'aquests genis de l'abstracte. En una situació normal no l'hauria arribat a veure mai, però em cridava molt l'atenció la interpretació de l'Emma Stone, estel·lar, que li ha valgut un bon grapat de premis, entre ells, l'òscar d'aquest any (un dels pocs que vaig encertar).

Parlant d'encerts, el fet de veure-la a trossets ha ajudat a no tenir la sensació de pèrdua de temps que hauria tingut si hagués estat les dues hores seguides. I és que és una anada d'olla brutal, però s'ha de reconèixer que té coses interessants: la com ja he dit, interpretació de l'Emma Stone, així com també els decorats de colors que ajuden a donar-li aquest aire de bogeria però que són molt bonics i bojos, i també alguns dels diàlegs que es donen a terme. La trama també té el seu què. Un doctor que es podria dir sense problemes Frankenstein dos, agafa el cos d'una dona embarassada que s'ha suïcidat. Li treu la criatura i li trasplanta el cervell i la reanima. Així, tenim un cos de dona amb un cervell de nadó. L'experiment consisteix en seguir la seva educació i creixement mental, cosa que evidentment dona lloc a situacions inversemblants i còmiques a la vegada. De seguida es concentra en el despertar sexual i això la porta a descobrir nous mons. 

Al final acaba sent una paranoia increïble i que et deixa sense paraules més d'un cop. Estem davant d'una d'aquelles pel·lícules que alguns titllaran d'obra mestra i altres persones de presa de pèl. Jo em considero una mica al mig (però tirant a l'estafa, tot i que les característiques bones són de molt pes.) El personatge del doctor d'en William Dafoe també és digne de menció. Està com un llum, i les seves explicacions de la seva infància, plena d'abusos de son pare, explicades com les explica et deixen constantment en fora de joc per la seva manca d'emoció. Segurament els extraterrestres de Mars attacks es van inspirar en els seus experiments per la seva pel·lícula (recordem les barreges de persona amb gos, per exemple). Aquí tenim un ànec-porc i al final un home-ovella. Sobren comentaris.

SETMANA TRÀGICA

Pim, pam, pum... i patapam. En una setmana es disputaven quatre partits de futbol d'importància enorme, cada un en la seva mida. Alguns decisius, altres mig decisius i algun altre emocional. Però tots quatre ens feien estar pendents de la pilota, amb nervis i estats alterats un cop acabats. I un darrere l'altre, hem anat caient esclafats per la crua realitat.

Dimarts i dimecres era el torn de la Champions League. El Barça masculí, després d'una temporada irregular i desesperant en força trams, havia guanyat el totpoderós PSG a París. Ningú s'ho esperava, això. Van fer un bon partit, van controlar els francesos, i van acabar amb un meritori i il·lusionant 2 a 3. Aguantar el partit de tornada, unes semifinals assequibles (At. de Madrit o Dortmund), i més d'un ja es veia a la final, emulant aquell Madrit horrorós que va quedar quart a la lliga i va ser campió d'Europa. Doncs primera decepció. El Barça va ser el què havia estat tot l'any, i ajudats també per l'àrbitre, ens van fotre un correctiu d'1 a 4. La sensació no va ser la mateixa d'altres desfetes europees, havíem donat a cara; però el resultat final, el mateix. Patacada.

I com molts culers, tan important és que guanyi el Barça com que perdi el Madrit. El City d'en Pep, actual campió, duia un 3 a 3 de l'anada. El partit va ser un atac i gol. Bé. Un atac i no-gol. Els blancs, classificats per penals. Quin desastre.

Tot i la tristesa de dimarts, alguns comptaven que el cansament del Madrit del dimecres els afectaria quan diumenge es jugués el clàssic. I així ho va semblar. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. En molts moments del partit, el Barça dominava el Madrit. I les ajudes de l'Àrbitre (quin escàndol... gol fantasma, targetes no tretes...) no impedien que penséssim que en trauríem alguna cosa de profit. Però el Madrit és el Madrit. Últim minut, i 3 a 2. Lliga sentenciada. Any en blanc i al racó de pensar.

I he deixat el tercerpartit cronològicament parlant pel final, perquè en el fons, és el que més mal m'ha fet dels quatre, i això que és l'únic que encara es pot arreglar. Semifinals de Champions anada a Montjuïc, Barça-Chelsea. Les mateixes semis que l'any passat, però començant a casa. A mi personalment, aquest factor no em feia gens de gràcia. Un bon Chelsea podia aguantar bé, i després jugar-s'ho a Stanford Bridge. Amb el què no comptava és que l'equip femení fes un dels pitjors partits de l'any. No van controlar gens la pilota, no feien ocasions, errades clamoroses... i també un arbitratge penós (era e primer cop que es xiulava l'himne de la Champions amb el femení, i així ens va anar). El Barça pot remuntar perfectament un 0 a 1 a Londres. Dos partits seguits jugant malament és difícil. Però només cal que el Chelsea torni a jugar bé. Estic preocupat. Tinc confiança en remuntar, però estic preocupat. No les tinc totes. I veient-les jugar dissabte, i després veient el Lió, no sé si ens convé anar a Bilbao i que ens tornin a guanyar fent més gran la ferida. Però bé, anem a jugar i intentar capgirar l'eliminatòria. I que en Jonatan sàpiga moure i sacsejar l'equip, enlloc d'esperar que les noies ho solucionin tot per la seva qualitat.

TIERRA INCÓGNITA

Així com l'anterior sèrie familiar visualitzada, The secrets of Sulphur Springs, liquido les dues temporades en una sola entrada en el blog, al contrari de l'habitual. Sembla que algunes de les sèries que em vaig guardant a la llista de visionables, les afegeixo pel resum de la trama, que sembla prou interesant. Aquesta tenia el punt afegit de poder ser vista en família. Però és evident que per molt interessant que pugui semblar una història, en qüestió de tv o cinema, ha d'haver alguna cosa més: bon muntatge, interpretacions, desenvolupament, efectes, so... Cal dir que en aquest cas, una bona idea acaba sent poc reeixida per la manca de tots els altres aspectes.

No vull semblar classista, però m'agradi o no, estic massa influenciat per les grans superproduccions nord-americanes, així que una sèrie de fantasia, misteri o ciència ficció que no vingui d'allà, ja parteix amb desavantatge. I els ianquis fan moltes merdes, eh, això també; però fan tanta quantitat de sèries, que la proporció de bones és més gran que en altes països. Tenim l'exemple de l'ecspanyola "El barco", que la segona temporada ha quedat sense acabar. ara també n'estic veient una altra d'aquesta nacionalitat, "La zona", que després de dos capítols em plantejo si continuar o no.

Tierra incógnita és una sèrie argentina, que del que primer peca és el so. No sé què passa amb les sèries amb el so original, que no se sent res de res, no s'entén què diu. I no perquè sigui castellà argentí. El castellà de Castella tampoc s'entén. Però és evident que és un hàndicap important. Després del xoc de veure que costa seguir els diàlegs, en el fons, com deia, la trama sembla interessant, almenys com a sèrie juvenil de misteri. Dos germans que volen descobrir què els va passar als seus pares, desapareguts en un parc d'atraccions de terror del qual eren propietaris. Ja us dic que un parc d'atraccions abandonat és un escenari terrorífic de primera divisió. A partir d'aquí, un monstre que devora persones, una llegenda antiga de les tribus índies de la zona, secrets, desaparicions... però al final, tot poc sustentat. Bones idees però poc pressupost o bàsicament mitjans precaris, perquè els escenaris són bons, però sempre cada escena està envoltada d'una àuria de cutre.

Al final, distracció senzilla però almenys, per fi, quan s'acaba la segona temporada, s'acaba la sèrie! Que morin els finals en tararí i continuarà!

YELLOWJACKETS

Déu n'hi do. Una sèrie molt interessant, que per molt crítiques criticones que pugui tenir, personalment ja la col·loco a dalt de tot del podi. The yellowjackets explica la història d'un equip femení de futbol, que té un accident d'avió i es passen any i mig perdudes enmig d'un bosc a les muntanyes. Els deu episodis combinen el què els va passant allà (ferides, alimentació, relacions...) juntament amb la vida de quatre de les supervivents vint-i-cinc anys després. Cada una d'aquestes quatre ha fet el seu camí, però es retroben degut a unes circumstàncies especials que provoquen els diferents conflictes de les trames i subtrames. Cap d'elles parla mai del què va passar realment a les muntanyes. Hi ha coses que ja ens les imaginem, que és que totes no tornen i que es van haver d'alimentar. L'ombra de la tragèdia dels Andes, ara un altre cop de moda per "La sociedad de la nieve" plana sobre elles tota l'estona, tot i que aquí encara mengen algun animal abans, i "viuen" en una cabana.

La sèrie m'ha agradat des del minut u, tant per la part dels 90, on anem veient com han de sobreviure a la muntanya, com per la part actual, amb les diferents paranoies de les quatre protagonistes. Fins a l'últim segon no es desvetlla que almenys hi ha una cinquena de viva. Caldrà veure la segona temporada. Cal dir que la part actual compta amb dues estrelles, la Juliette Lewis i la Christina Ricci, elevant la interpretació de tot el grup en cada una de les escenes. Els traumes viscuts van apareixent de mica en mica, i no se'ls poden treure de sobre. Una d'elles, drogaadicta quan recau contínuament per oblidar; una altra, totalment oposada, enmig de les eleccions a senadora, però que de nit perd els sentits i es torna salvatge; una tercera, família teòricament feliç però amb infidelitats; i la quarta, ben sonada.

A la part de les joves, també hi ha de tot, la líder que no ho és tant, l'amiga a l'ombra que s'ha tirat el novio de la seva amiga, la religiosa, la punkie, les lesbianes... També hi ha un entrenador amb elles, a qui han de tallar la cama després de l'accident, i els fills d'un altre dels tècnics. Les pors, els dubtes, les intencions de salvar-se... tot va passant capítol a capítol, amb bon ritme i sense perdre en cap moment l'interès. Genial.

De vegades em costa molt triar entre les sèries que tic a la llista de "preferides". Les veig que estan allà però em costa començar-les, acabo anant a jugades segures. Quan trobo encerts com aquests, l'alegria es dobla.

EL NOU MESSIES FILL DE DÉU

És increïble el poder que té el club blanc de la capital d'Ecspanya. a les seves files hi juga un bon jugador de futbol (però tampoc res de l'altre món) a que ja fa temps que protegeixen i volen convertir en el millor del món, però només de veu, ja que n'hi ha desenes que són més bons. Primer van ser les campanyes a favor seu en les últimes pilotes d'or, que per sort, no van arribar a bon port.

I com que a través del futbol ja han vist que no tenen res a pelar, han tirat per una altra banda, originant un fenomen absolutament surrealista. El jugador en qüestió, té un problema. És un maleducat. Un provocador. Una persona èticament poc afortunada. Gràcies a les seves accions i gestos cap a jugadors i graderia, s'ha guanyat a pols el rebuig de bona part de les aficions contra les que ha jugat. I com que el futbol és un esport paleolític, doncs la gent s'anima a xiular-lo i escridassar-lo. Però dins l'aficionat paleolític, n'hi ha que són encara anteriors, i alguns li van fer crits racistes. Ai mare de déu... a partir d'aquí, qualsevol crit que se li fa és degut al color de la raça, i han convertit en Vinicius en el nou Gandhi, Luther King i Teresa de Calcuta, tots tres a la vegada. I molta gent ha comprat la pel·lícula, per què clar, qui pot estar a favor del racisme (a part dels quatre merdes de torn). Així que premis, entrevistes, manifestacions als mitjans... tot perquè ai pobret, quant racisme hi ha al futbol, pobre Vinicius. Qualsevol persona amb seny s'adona de la falsedat de tot plegat. Si és racisme, per què no s'escridassa als altres jugadors negres del mateix equip? Però ja està. Ara és un màrtir. Per sort, esperem que el "cuento" no duri gaire i de mica en mica es vagi apagant.

El darrer episodi el tenim en un partit amistós entre Ecspanya i Brasil. Aprofitant els equips que s'enfrontaven, van dir: "Va, serà una partit contra el racisme". I ja me'l teniu allà, plorant davant dels periodistes perquè s'acabi el racisme, i després al partit, va tornar a fer ús de la seva baixesa moral... en un amistós!!! Per cert, normalment en partits "contra... el què sigui", els diners són per les fundacions que lluiten contra aquest "el què sigui", no? Doncs aquí, res de res. Els diners, pel Madrit i la RFEF, que organitzaven el partit i oferien el seu camps. Així, que van disfressar de partit benèfic una farsa de categoria.

Em fa fàstic veure com es barreja una cosa tan seriosa i odiosa com el racisme amb aquest personatge. El tema és prou seriós com per utilitzar-lo per "blanquejar" la seva persona (perdó per l'expressió, sé que no seria la més adequada, però és que en aquest cas seria això).

THE ARTFUL DODGER

Quan en vaig veure el tràiler, tot i que ja sabia que aquest any representaríem Oliver Twist a l'escola, no em va dir massa res. Al contrari, buscava sèries noves per mirar i em vaig quedar sense cap emoció especial. Tot i això, es va quedar guardada a la retina, i un dia de planxa, vaig decidir veure el primer capítol. I ja està, enganxat. Com que quan va arribar aquest moment ja havia escrit l'adaptació de l'obra, retrobar-me amb en Murri i en Fagin va ser com retrobar vells coneguts.

The Artful Dodger ens explica la història d'en Jack, en Murri, anys després de la història que en Dickens explicà a Oliver. Traït per en Fagin, acaba en una presó de la qual s'escapa i fuig en vaixell fins arribar a Austràlia. allà, després d'aprendre l'ofici de metge cirurgià en els viatges, treballa en un hospital a la vegada que juga i s'endeuta jugant a pòquer. La sèrie comença aquí, amb en Murri perdent una partida (per trampós l'altre) i havent de pagar un deute impossible. A partir d'aquí, es va desenvolupant la trama amb l'aparició d'en Fagin, que venia presoner en un vaixell, i per tal que no expliqui el passat de "doctor", se'l queda de criat. L'aparició de la filla del governador, que vol ser cirurgiana en un ofici absolutament mascle en aquella època; els robatoris i enganys per anar sortint dels embolics a mesura que van succeint-se... La sèrie té força ritme, i tot i no enlluernar, el carisma dels personatges i la recreació general aconsegueix que l'interès vagi creixent a mesura que avança la trama, encara que molts capítols segueixin sent de planxa. Podríem dir que ha estat planxa de qualitat. De fet les crítiques són molt bones en general. M'ha agradat força. Potser l'aparició de l'Oliver gran als capítols finals és innecessària, però ha de formar part dels girs de guió necessaris perseguir donant vida, i la veritat, la sèrie en té força i cal reconèixer que ben pensats, o almenys així m'ho ha semblat.

Enmig de tot això, la continuada separació entre rics i pobres, els aborígens australians (tot i que no s'entra molt en la seva raça), però sobretot els temes mèdics: les primeres utilitzacions de l'èter per fer dormir es pacients (al principi les operacions són sense anestèsia), i el fet que fossin operacions públiques, amb gent mirant, i sense cap mena d'higiene, és una visió molt xocant, i que aconsegueix donar la credibilitat històrica del moment.

Hi ha moltes altres subtrames a la sèrie, que li donen ritme constant. També té alguns desajustos, però em sento força satisfet, la veritat. I encara que hi hagués continuació, almenys s'acaba, i s'acaba sense típic final feliç, cosa que també està bé, perquè seria il·lògic i poc conseqüent. Cal dir que el repartiment està força ben escollit, sobretot els dos personatges principals. Al final, ha estat divertit veure aquesta sèrie al mateix moment que es va donant forma a l'Oliver que farem al cole aquest juny.

VESPER

Primer apunt: Exemple de pel·lícula de ciència ficció que, un cop vist el tràiler, no em treu la son saber que la deixo passar pel cinema i que la veuré directament a casa. I que un cop vista, la decisió fou encertada. Segon apunt: quan ja duia una bona estona, arribo a la conclusió de que el film ha d'estar basat en un llibre, ja que hi ha tants detalls, tantes coses que s'anomenen o es veuen però que no s'aclareix què són o el perquè de la seva existència, que per lògica, hi ha d'haver un llibre més extens on s'expliqui tot, i la pel·lícula s'ha hagut de reduir perquè no donava per tanta informació. Doncs no. No és cap llibre, realment el guió és així. 

Encara que semblin dos apunts negatius, la peli no està del tot malament. He vist coses realment pitjors, així que no considero que hagi perdut el temps. L'estona dedicada (en tres trams diferents de dos dies) ha resultat una estona entretinguda, però és cert que hi ha força incongruències. 

La trama parla d'un futur distòpic on la humanitat (com no) s'ha carregat gairebé tota la vida del planeta a nivell mediambiental. Queda poca gent, no creix res, bé un desastre. Hi ha gent "pobre" vivint com pot, i altres, que no veiem ma, a les ciutadelles. Sembla que la clau del futur està en aconseguir fer fèrtils les llavors per crear més vida vegetal, però com tantes altres coses, tampoc queda clar. una noia, Vesper, que cuida del seu pare malalt, troba una noia-androide que la pot ajudar a trobar aquestes llavors, portar-les a una ciutadella i millorar la seva vida.

Tot podria ser part d'una trama ben senzilla, però hi ha tants apèndixs que no tenen explicació o resposta, que al final no entens massa de què va tot plegat. Deia això de les ciutadelles. En cap moment surten (al final es veu una de lluny), però no saps com són ni com viuen i funciona la societat allà. Els androides quasi humans que apareixen, quina funció tenen, per què és tan perillosa la que coneix la vesper; els peregrins, qui són, què fan?; la sang que recull el tiet de la Vesper, per què serveix; els que viuen amb aquest tiet, tots aquests joves, qui són; i e final, després de tot el viatge, què significa?

Si almenys hi hagués un llibre on estigués tot ben explicat... però no, la peli és així, de manera que et deixa amb cara de "no m'he enterat de res". Insisteixo que mentre la veus encara et distreus, però home... si té sentit, molt millor, penso jo.

QUAN EL MÓN ES VA TRENCAR

Fenomenal. Feia temps que no tenia un llibre a les mans que em delia de consumir-lo sense parar. Coses del destí, perquè no és pas una novetat, és de l'any passat, i va ser en una de les meves visites a una llibreria, que em va caure a les mans. Com? La continuació d'El noi de pijama de ratlles? Entre el llibre que era i que a mi, la manera d'escriure d'en John Boyne em sembla directa i atraient, era impossible evitar que em fes amb ell. I renoi... Va ser començar-lo, i no poder deixar-lo.

La història es divideix en dues parts, i cada capítol correspon a una d'elles alternativament. Per una banda, ens trobem la Gretel, la germana del Bruno, amb 91anys, vivint la seva vellesa a Londres. Allà haurà d'acceptar l'arribada d'uns nous veïns, una parella amb un nen de l'edat del seu dissortat germà. Primer hi haurà un sentiment de rebuig (no fou molt amorosa amb el seu fill quan va ser nen) i després el descobriment d'un fet que la portarà a prendre algunes decisions que al final estaran més o menys relacionades amb la seva vivència. La segona trama ens porta a saber què va fer la mateixa Gretel els anys posteriors a la guerra en tres moments diferents: poc temps després, a París amb la mare; sis anys després a Austràlia; i nou anys després a Londres. A cada un d'aquests llocs, el seu passat hi intervé de manera decisiva i brutal a la vegada. Evidentment, es tracta d'un personatge amb qui es fa difícil empatitzar, tot i que quan és vella, gairebé ho aconsegueix, però el llast que porta és enorme, i en molts moments de la novel·la, t'adones de que la llavor del mal està guardada, molt guardada, però hi és.

Un dels moments més brutals del llibre és la conversa que té amb un dels soldats del camp on va viure (que també apareix a la primera novel·la). Parlen entre ells del què van viure, del què són ara, de la culpa, del remordiment... són els dos capítols clau de tota la història i el motiu real del perquè ha fet l'autor aquesta continuació. Quina part de culpa tenen les persones que van viure aquells fets, intervenint poc o molt? Entre les coses que diuen, les preguntes que es fan i el "moment ulleres", reconec que hi havia un silenci al meu voltant, tot i el soroll existent. Només hi havia aquelles paraules dins el meu cap. Quina sensació... Però és que donen tant a parlar aquelles pàgines. En elles hi ha el motiu pel qual, a 1 d'abril, sé que aquest llibre estarà en el top tres de l'any.

Com deia, no ´se que té en John Boyne de la seva manera d'explicar històries que em fan remoure i em criden tant l'atenció. Però és que realment, m'ha deixat sense paraules.