JURASSIC WORLD: DOMINION

La saga dels dinosaures iniciada amb Jurassic Park arriba a la seva fi (fins que vulguin tornar a fer diners) gairebé 30 anys després. Després del primer pack de tres pel·lícules, es va recuperar la franquícia amb Jurassic World, que en el fons era més del mateix però amb alguns canvis i més continuïtat de la trama entre les tres.

Doncs bé, un cop més en començar les vacances d'estiu, com va passar amb la primera (quarta) part i la segona (cinquena) part , hem anat amb els ulls tancats a deixar-se portar per la màgia de l'espectacle dels blockbusters. 

Coses bones: la història es tanca (momentàniament) de manera clara; la reaparició dels protagonistes de Jurassic Park (trenta anys més grans); i evidentment, les escenes d'acció. La persecució pels carrers de la ciutat de Malta és sense cap mena de dubte el millor de la pel·lícula i segurament de moltes altres pelis d'aquest estil; vaig xalar com un nen durant els deu-quinze minuts d'aquesta part. Els altres moments d'acció també són bons, de fet, sort d'ells, però la de Malta, és excel·lent (i això que en anteriors entrades deia que preferia veure els dinosaures a la natura que no pas urbanitzats). També es pot destacar com a positiu el bon encaix dels personatges antics amb els nous; ho han lligat bé, sense semblar un pegat.

Coses no tan bones: la durada, dues hores i vint minuts... excessiu. També com costa arrencar l'acció. Sempre gasten una primera estona en situar per on anirà la trama de la història, i tot i que aquest cop ja surten els dinosaures des del principi, l'acció forta triga massa en arribar, quan és el millor de la peli. La convivència entre humans i dinosaures, tot i explicar-se'n els motius, es veu massa fictici, poc creïble.

Però les coses bones superen amb escreix les negatives, aconseguint que l'estona de cinema sigui divertida i emocionant. No crec que passin vint anys entre aquest Dominion i les properes pelis juràssiques, que segur que tard o d'hora, arribaran. I com un peu, les anirem a veure.

MALALTÍS

Això del wordle és malaltís. Quan m'hi poso, normalment al matí, abans de començar la jornada laboral, penso que és una mica pesat estar fent això cada dia. Però un cop començo, ja no paro. I sempre el mateix ordre: català, el de l'Ara, en anglès, i els tres en castellà (normal, accents i científic). I és important fer-ho d'aquesta manera. L'única vegada que per descuit vaig fer un canvi (vaig fer primer el castellà que l'anglès), va comportar que m'oblidés de fer-lo i vaig perdre la ratxa. Què voleu que us digui, perdre-la perquè no encertes la paraula, t'enfades però ho acceptes. però perdre-la perquè t'oblides de fer-lo sense voler, toca molt els nassos.

I com estan els números ara que aviat comença el període de vacances? Doncs de la següent manera:

- El wordle català, continuo la ratxa que ja tenia a l'anterior entrada, ara ja amb 150 seguides, i un 98% d'encerts.

- El wordle de l'Ara, demà arribaré a les 100 partides, amb un encert del 99%i una ratxa màxima i actual de 93 (tan sols n'he fallat una)

- El wordle en anglès, amb un 93% d'encerts, una ratxa màxima de 41 (trencada per oblit). Ara la ratxa està a les 20 seguides després de 141 partides.

- El wordle en castellà: la versió normal, amb 143 partides, 98% d'encerts i ratxa màxima i actual de 114. Amb accents, 77 jugades i sempre encertat, 100%, i ratxa, és clar, de 77. Mentre que el científic, que crec que és més difícil que l'anglès, està amb 75jugades, 94% d'encerts i ratxa màxima i actual de 34 seguides.

En totes les modalitats, les estadístiques mostren que normalment l'encerto al 4t intent. La tàctica és de dues paraules amb totes les vocals i el màxim de lletres per fer-me una primera idea, i a partir d'aquí, veure què surt. En el cas del wordle de l'Ara, encertar-la al tercer intent està molt a prop del líder, mentre que en anglès, el 5è intent també té moltes opcions.

Encertar-la a la segona és molt guai, però els nervis quan estàs a la sisena, i te l'has de jugar a tot o res també són molt especials. Per sort, gairebé sempre que estic a l'últim intent l'encerto, i fas pujada d'adrenalina, que abans de començar a treballar, va bé.

I toca seguir, anar passant els dies, a veure fins on arriben aquestes ratxes. Per cert, el paraulògic, ja passa a millor vida. Com a molt, miro les lletres i si veig el tuti l'escric. Si no, poso una paraula de tres lletres per saber quantes n'hi ha, i tanco. Tard o d'hora passarà el mateix amb el wordle. mentre no arriba aquest moment, seguirem jugant, perquè es coses com siguin, a més de diversió, activa el cervell i el fa treballar.

OBI WAN KENOBI

Després de Boba Fett, la continuació de l'univers Star Wars per part de Disney s'ha fet realitat amb la sèries sobre Obi Wan Kenobi, mític entre els mítics. Aquesta vegada la sèrie va absolutament lligada amb les pel·lícules originals, ja que veiem l'Obi Wan interpretat de nou per en Ewan Mc Gregor (que deu haver corbat molt bé, perquè diria que va renegar força de les pelis que va interpretar). Es troba a Tatooine, desaparegut del mapa mentre vigila com va creixent en Luke. Però el segrest de la Leia pels caça-jedis que l'estan buscant, el fa sortir de l'amagatall. 

Tot i que en el fons, veure coses que afecten aquests personatges, i que es desconeixien, sobta una mica, aquesta vegada han anat amb molta cura de que no hi hagi res que desentoni ,olt amb l'univers conegut i que provoqui alguna incoherència. Per això, i com tot ha de lligar, veiem els tiets del Luke cuidant-lo, els pares adoptius de la Leia cuidant-la, i és clar, en Darth Vader actuant impunement per la galàxia. Apareixen fugaçment l'emperador Palpatine, records de l'Anakin i al final de tot, en Qui-Gon fent de jedi que s'apareix a l'Obi Wan. S'agraeix que els actors i actrius siguin els mateixos que a les pelis, li dona credibilitat a la trama.

Em fan gràcia tots els crítics que es queixen de la sèrie (i de totes). Ja ho sabem que no cal fer-les, que en cap cas milloraran res. Aquestes sèries es fan per engrandir arques econòmiques i merchandising, etc, no pas per donar-li més qualitat o excel·lència. No sé què esperen, aquesta gent. Si això ho tens clar, passes molt bona estona veient-la. És divertit veure què passa a aquests personatges en el temps que no controles a les pel·lícules. És veritat que veure un parell d'enfrontaments entre l'Obi Wan i en Darth Vader trenca una mica la màgia de la lluita a l'Estrella de la Mort de l'episodi IV, però clar, se li ha de donar metratge als capítols. 

Hi ha personatges nous interessants, com la Leia petita (en Luke gairebé no intervé, es deuen esperar a una possible segona temporada?), la Tala i en Haja. Personatges secundaris, però que sumen, i que gràcies a ells, no es transforma en una repetició de tot el què ja hem vist fins ara.

Sigui com sigui, ha estat bé endinsar-se de nou a Star Wars. Tot i que no cal, almenys no estan fent nyaps que no s'entenen de com ho emboliquen a l'altre gran univers Disney que està fent amb Marvel.

DE TOTS COLORS

Quan encara no ha acabat el mes de juny, i s'espera algun moviment més (incògnita de sortida, esperem que alguna entrada), ja hi ha força coses a dir sobre el mercat de fitxatges del Barça femení.

Comencem per les sortides. La banda esquerra se'ns queda òrfena gairebé del tot. Primer, mentre la temporada encara es disputava, la Melanie anunciava la seva retirada del futbol en actiu. Tota la vida al Barça, s'ha entregat en cos i ànima a l'equip, això no es pot negar, i ha aguantat molt bé la pujada de nivell. Recanvi de la Leila, però sense por a desentonar. A veure en quin lloc de l'staff es col·loca, segurament al futbol formatiu. Veurem. Però clar, l'altra lateral, la Leila, marxa. Una mica enfadada, sense dubte. La massificació a la davantera i necessitats de partits concrets feien que el lateral l'ocupés la Rolfo, deixant-la a la banqueta. Això no li ha fet gens de gràcia, i ha decidit marxar al City amb la Vicki. Una llàstima. Personalment, crec que podria haver jugat més del què ho ha fet. 

La patacada l'hem tingut amb la Lieke Martens. Ja hi havia els rumors, però el cop ha estat dur. Sense informar a ningú, va anar a parís a passar la revisió amb el PSG. I cap a França se'n va, a cobrar més diners. La primera estrella europea que va arribar al Barça quan va començar el canvi de paradigma. Sempre serà la primera. I la veritat, que fins aquests dos últims anys no hem vist el seu veritable potencial. Ha estat ara que hem vist la Lieke de veritat, la que va guanyar el The best. La seva marxa provocarà que la Rolfo jugui més al davant, suposo, espero i desitjo.

I també s'ha confirmat la marxa de la Jenni Hermoso. A veure sí, la ,màxima golejadora, però no és que em sàpiga especialment greu, la veritat. Penso que està una mica sobrevalorada... no ho sé, el temps ho dirà. Pensava que també marxaria per diners al Madrid, però diuen que marxa a Mèxic. Una veritable "trotamundos". A veure si hi ha alguna marxa més. per ara ja està.

I arribades, deu n'hi do... Primer, la tornada de la Laia Codina després d'un any a la Juve. Si torna com ho va fer la Clàudia Pina, jo ja signo! A continuació, signa la Núria, ex-lateral esquerra (és clar, s'ha quedat buit) de la Reial Societat. Benvinguda, a veure com va. Espero que sigui un boom, perquè si no, ja veig la Fridolina un altre cop defensant, però ara sense la Lieke, ai ai ai..

La sorpresa majúscula va sonar dissabte amb el fitxatge brutal de la Lucy Bronze. Uau! Això sí que és un fitxatge. Em pensava que també era esquerrana i resulta que és dretana... ai Marta, que t'ha sortit competència. Però bé, perquè això allibera la Crgnogorcevic per posar-la al davant. No sé perquè parlo, ja que qui mana és l'entrenador i farà el què voldrà.

I la segona sorpresa, no galàctica però, és la de la Geyse. Tantes patacades i mal rotllos que ha tingut sempre amb la Mapi, i ara juntes al mateix equip... Penso que és un fitxatge que tant pot sortir bé com malament. M'explico. És una davantera que corre molt, de contraatac. Però clar, el Barça no juga al contraatac, per tant, veurem com s'adapta al joc. És una incògnita.

I per ara estem així. Espero que no s'hagi acabat, perquè ens segueix faltant mig del camp. Seguim tenint les tres mosqueteres i l'Engen. Però no podem estar tota la temporada amb elles 4 i sense reforç, perquè si no, arriben foses al maig, i ja sabem què passa, no?

EUFÒRIA FA CALLAR

Deia a una entrada de fa un parell de mesos dedicada a Eufòria:  

El novè, el Chung Man, que van fer fora aquest divendres, per mi va ser el dia que ho va fer millor, però penso que tard o d'hora hauria sortit, com suposo que els passarà properament a l'Estela, l'Scorpio i el Triquell. Que la Mariona i la Núria no estiguin entre les tres primeres no ho entendria sota cap concepte. A partir d'aquí, en Pedro o l'Edu podrien ser el tercer del podi. Ja veurem com va.

Doncs aquest divendres passat es va acabar el programa. I ho va fer per la porta gran. Eufòria s'ha convertit en un fenomen al nostre país. Com dic al principi, Eufòria fa callar. Fa callar les boques que diuen que no es pot fer res pel jovent i adolescents catalans perquè mirin TV3. A veure, queda clar que no se la miraran si no es fa res que els interessi. Però a la que hi ha hagut algú que ha pensat de fer un programa de talents musicals com aquest, i l'ha fet amb qualitat, està clar que el públic hi és. Només cal oferir el producte correcte. Si fas xorrades, no t'ho miraran, o només ho faran els que volen xorrades. Però curra-t'ho, i tindràs un fenomen de masses com ha estat aquest programa. Quedar clar que hi ha talent musical al país, i que els nostres joves volen i poden consumir música en català o programes de tv3.

Pel què fa al resultat, vaig comentar que no entendria que la Núria i la Mariona no fossin de les tres finalistes. I aquí ho vaig encertar. Tot i que si he de ser sincer, penso que la Núria ha anat de més a menys. El Pedro i l'Edu, que eren els que creia que serien la companyia d'elles dues, justament són els que es van quedar a les portes, 4t i 5è. En el seu lloc, el Triquell, que justament ha fet el contrari de la Núria, de menys a més. Tot i que en alguns moments, la seva personalitat no m'acabava de fer el pes, tot i que justament té un humor més aviat semblant al meu. Deu ser allò dels pols iguals. Tot i que mai va arribar a la txabacaneria (fins i tot mala educació) de l'Scorpio. I mira que ho feia bé. Musicalment hauria d'haver estat entre els tres primers, però és que cal saber també on estan els límits.

I per fi, no com passava a l'Oh happy day, qui jo volia que guanyés no va quedar segona. La Mariona va guanyar el concurs, de manera molt merescuda. A partir d'ara, a veure per on van les seves carreres, i que tinguin sort. Mentre, ja ho han dit. Toca exprimir la fruita, de manera que tindrem Eufòria fins a la sopa. Com sempre, no saben equilibrar-ho. I ens ho faran pesat. Quina llàstima. I si és així,q ue s'aprofiti al màxim, que recluti jovent per la causa catalana musical, i quan toqui una altra cosa, que la tornin a encertar, que no tornin a deixar el jovent català orfe de programes a la televisió.

BOGERIA FINAL

Sempre els finals de curs són una bogeria, però poques vegades recordo que la bogeria fos tan gran. S'han ajuntat tantes coses... final de curs+final d'etapa+sisè+obra de teatre+Port Aventura+pintar la paret del pati+onada de calor. No sé si podria haver hagut algun esdeveniment més per acabar d'embolicar la torca. Segur que sí, però ara ja està. Xim pum.

Cinc anys després de l'última obra de teatre a l'escola, per fi hem pogut estrenar l'obra posposada el 2020 per la pandèmia. S'ha hagut d'esperar dos anys a la nevera per poder estrenar-se com cal a la sala d'actes. Algunes veus diuen, diuen, diuen... que no és el final de curs el millor moment per aquest projecte. Potser sí. Però per altra banda, no m'imagino aquest final de curs fent el projecte de l'energia, què voleu que us digui... Hauria sigut mortal.

El curs l'acabem a Port Aventura, una sortida que mai s'havia fet a l'escola i que quan ens fèiem la foto de grup al final, dèiem "fem la foto per demostrar que una vegada la nostra escola va anar a Port Aventura". Alguns parlen de la calor. Sí, calor, és clar, però més en fa a Barcelona o al menjador de l'escola. El problema més gran va ser la massificació. Hi havia moooooolta gent... la majoria, instituts (un 90%) i les cues eren interminables. Pensava que ens trobaríem gent, però no tanta. Calculava que hauríem pogut fer un parell d'atraccions més, però va ser impossible. Quin drama de cues... però les noies i nois van quedar molt contents. Jo no vaig tenir tanta sort. Em va tocar el Dragon Kahn per tancar la sortida, i de totes les atraccions "fortes" és la que m'agrada menys. Hauria preferit un Shambala, una caiguda lliure o un Furious abans que la clàssica del parc. Però què hi farem. A veure si me'n recordo per la propera vegada, de no tornar a pujar...

I acabem el curs, ja s'ha acabat. Començat amb mascareta i restriccions, acabat sense ella i una mica més alliberats, però extremadament cansats. I només faltava la calor. I sentir els polítics dient que sortim més al pati, com si fos diferent els 35 graus de la classe comparats amb els 35 graus del pati, i a sobre amb el sol. Colla d'ineptes... Però és ben cert que si les temperatures no baixen, alguna cosa caldrà fer abans que es comencin a desmaiar mestres o alumnes a totes les escoles del país.

Celebrem doncs que s'acaba el curs, que toca descansar, i tal dia farà un any!

TOTAL RECALL

 L'any 1990 es va estrenar Total recall, traduït al castellà com a Desafío total. Una pel·lícula de ciència ficció basada en una història d'en Philip K. Dick (si, el mateix de Blade Runner), dirigida pel controvertit director Paul Verhoven i protagonitzada per un tal Arnold Schwarzenegger. sense ser res de l'altre món, s'ha convertit en un dels títols clàssics del gènere, per la trama i per alguns efectes especials entre bons i cutres. I famosa també per l'aparició d'un Jordi Pujol en miniatura en una de les escenes clau.

Vint-i-dos anys després, n'estrenen un remake. Aprofitant el salt qualitatiu per generar nous efectes especials gràcies als ordinadors, i enmig d'una febre de revisitar clàssics dels 90, un nou equip, amb en Colin Farrell al davant del repartiment, la tornen a rodar. La trama és pràcticament la mateixa. L'únic que canvia és el context. Si a la peli original, la resistència la trobem a la colònia que la Terra ha construït a Mart, en aquest cas, com que (un cop més) la Terra s'ha convertit en inhabitable, la colònia es troba a Austràlia, i el món civilitzat a Europa. Un coet bala travessa el planeta per la meitat per tal de comunicar els dos territoris.

Hem de dir que aquesta novetat és el més interessant de la pel·lícula, amb la idea d'aquesta connexió per dins de la Terra. És divertit veure imaginar un futur amb aquesta tecnologia. Evidentment, no em passa pel cap com es pot justificar la construcció d'aquest túnel, passant per zones de més de 5000 graus centígrads. Però bé, ciència apart, l'única novetat és interessant. La resta, més del mateix. Acció i més acció, però tot el què passa ja ho havíem vist a la versió dels noranta. Així que com sempre, la resposta a la pregunta de si calia, és no. Tot i això, estona entretinguda. Diríem que seria pel·lícula d'estona de planxa. I ho sento pel comentari, però almenys la Kate Beckinsale motiva una mica més la visió de la peli.

THE COLONY

Ens prenem un kitkat en aquesta bogeria de final de curs després d'haver començat aquesta pel·lícula de ciència ficció en una estona de planxa. El fet de començar-la així ja deixa clar que el concepte que en tenia era de passar una estona entretinguda però sense veure res de l'altre món (mai més ben dit).

Ara un cop acabada, confirmo el què deia. No ha estat cap cosa horrorosa, però evidentment tampoc serà ni del top five ni del top ten de l'any, això està clar. En un futur llunyà, la humanitat ha hagut d'abandonar el planeta perquè era inhabitable. Una expedició hi trona per saber si ja s'hi pot viure, ja que allà on són, no expliquen perquè, ja no neixen criatures. L'astronauta supervivent de la tornada, descobreix que hi ha encara persones supervivents que s'han quedat al planeta, mentre busca l'expedició anterior per saber què els va passar, alhora que si veu que les condicions són favorables, ha d'avisar a la gent que va marxar per tal que tornin a poblar la Terra. Amb tot això, algun tema familiar, i el dilema de si la humanitat ha de tornar, quan ja hi ha gent vivint.

Van passant cosetes, vas passant l'estona, i hi ha més llacunes que claredat en el seguiment de la història. Massa coses que no lliguen perquè no s'acaba d'explicar del tot, i t'ho has d'imaginar a la teva manera. Els deu segons finals són un clar exemple de "estic fent una peli però se m'ha anat de les mans". Així que res, veurem si hi ha més sort en la propera pel·lícula.

M'oblidava comentar que una mica símbol d'aquest desgavell és que podem trobar aquesta pel·lícula amb tres títols diferents: The colony, Tides (que vol dir marees), i fins i tot traduïda al castellà la trobem com a Éxodo. Una mica esperpèntic. Per cert, que es digués Marees, referma que aquest és un aspecte important de la trama i que queda totalment desdibuixat. Crec que hi ha molt metratge i que a l'hora de muntar la pel·lícula han utilitzat les tisores dràsticament, deixant-la gairebé tocada de mort.