THE CRY OF THE WILD

Un clàssic de Jack London filmat al segle XXI utilitzant al màxim la tecnologia per recrear artificialment els rostres i moviments dels animals que hi apareixen, sent aquesta una de les seves principals virtuts i una de les més repetides crítiques.

La història, més o menys coneguda, ens porta a Alaska, un territori que si ets de temperatura ambient tirant a càlida no seria el teu paisatge ideal per viure (sí per veure, clar, és meravellós). Allà hi arriba de males maneres en Buck un gos enorme que va passant de mà en mà fins que al final troba quin és el seu hàbitat natural. Entre mig, persones més amables amb els animals i altre no tant. Al meu parer, es treu poc suc de la convivència amb els carters que van amb el trineu portat per gossos, però clar, calia arribar fins en Harrison Ford, que és amb qui descobreix la seva naturalesa.

Diuen els crítics que la peli millora a mesura que avança. Jo personalment, amb el meu parer particular, he gaudit més amb la primera part que no pas amb la segona, suposo que perquè tenia més ganes d'acció que de reflexió. Possiblement, la novel·la original se centra més en aquesta segona part que no pas en la primera. Tot i no decaure, a mi m'ha enganxat més com ja comentava, la part de gos de trineu que la d'acompanyant d'en Ford (bé, qui acompanyava a qui?).

La creació del gos i la resta d'animals és un punt polèmic. Per una banda, hi ha els anti's, que diuen que clar, es vol parlar de la natura i els animals, i que amb gossos creats per ordinador, es veu tot massa fals i poc natural. És cert, però per altra banda, és evident que gran part de l'encert de la pel·lícula és la recreació dels gestos i les mirades d'aquest gos, que si no es feia per ordinador, no hauria aconseguit transmetre les mateixes emocions. Així, s'entén la crítica, però clar, sense això perd la meitat de la gràcia.

Així doncs, en definitiva, bona pel·lícula d'entreteniment, passes molt bona estona, tot i que és difícil, ja que bona part de la pel·lícula és un monòleg, degut que hi ha la veu de qui parla, però el gos, per motius obvis, no contesta.

FINAL: PRIMERA PART DE TRES

Com a subtítol podríem posar: "Això serà més llarg que un dia sense pa". I és que ja he comentat en moltes entrades anteriors sobre The walking dead, que ja fa temps que estan allargant la sèrie quan ja no dona més de sí, i més quan hi ha tanta competència en el món de les sèries televisives. Aquesta en concret s'ha convertit en una sèrie ja només apta pels seus seguidors més lleials o bé persones que després de tants anys, volen veure què s'empesquen per acabar-la. La qüestió serà si el final serà estil final Joc de trons o bé ho faran millor.

En plena última temporada, apareix un nou grup de dolents. Sí, una altra vegada, enlloc de ser més creatius, el què fan és enfrontar-se a un altre grup per tocar-se els nassos. per altra banda, hi ha el que s'han trobat amb una comunitat molt organitzada però tampoc veus clar quin és l'objectiu final. Han deixat tants caps oberts, amb tants personatges principals que  han marxat però no han mort, que no saps si això ho deixaran així o viurem un "The walking dead, la retrobada". També seria cutre, la veritat, però almenys seria un tancament, no com han hagut de fer amb The gifted.

Justament el retorn d'un dels personatges antics, la Maggie, no ha suposat cap canvi significatiu. La nova vida del dolent més dolent de la sèrie està esbiaixant tot el què havíem vist fins ara. I com ja deia, tornar a veure altre cop el mateix però amb gent diferent, doncs la veritat, deixa molt per dir. Ja fa temps que l'haurien d'haver tancat. Però bé, no ha estat així, i és ara quan volen ja donar per finalitzada aquesta sèrie. Una onzena temporada final que han volgut distribuir en tres tongades de 8 capítols cada una. Enlloc de fer-ho en dues parts, ho han fet en tres. Espero que sigui perquè ho volen acabar bé i no de qualsevol manera. Ara s'ha acabat la primera, i a principis de 2022 tindrem la segona. No sabem si ja amb alguna novetat interessant o no, perquè la qualitat d'aquestes tongades és molt irregular. Aquesta en qüestió, tot i les repeticions, ha estat normal, li posaria un 6. És cert que algunes amb prou feines arriben al 5, però clar, hi ha hagut temporades (sobretot les primeres) que eren de 9 i 10.

Ara ho deixem aquí i decidirem si m'engresco amb la segona temporada d'un dels seus spin-offs, la del World beyond.

CLÀSSIC EN DIRECTE

Feia molt temps que no trepitjava el Camp Nou. Des d'abans de la pandèmia que o hi anava, i soc incapaç de recordar quin dia o partit va ser, tot i que siguin pocs els que tinc la sort d'anar a veure en directe (dos o tres per temporada).

Però molts més anys feia encara de poder viure a l'estadi un Barça-Madrid. Ui si en feia d'anys que això no passava... Segurament des de que podia anar-hi amb carnet familiar, fa més de 20 anys enrere. I ostres... és com anar en bici. En cap moment vaig tenir la sensació d'aquesta llarga temporada sense veure'l. Va ser veure aquell color blaugrana (mira que és lletja aquest any, la samarreta) davant del color blanc, i la sang em va començar a circular ràpidament per venes i artèries, les cordes vocals es van tensar  per cridar, cantar i indignar-me amb els esdeveniments... Ai... quins records d'aquells temps tan bonics de hooliganisme... Veure els del Madrid allà al davant i més si provoquen com ho va fer el Vinicius aquest, un "ninyato" que no sé què es pensa que és... que nosaltres tenim els jugadors que tenim, però ell no arriba a la sola de la sabata de cap (bé, potser del Luke De Jong)... Aix, quina ràbia...

Però una de les coses que més em va impactar d'ahir no va ser res relacionat amb el futbol. Veure més de 80.000 persones juntes altra vegada en un estadi, apilotonades i cridant... no sé... després de la pandèmia, quan està pervenir la sisena onada... a mi, la veritat he de dir que em va inquietar molt. I veure la calma amb què la gent ho vivia més. I veure com, tot i estar prohibit, la gent anava sense mascareta o se la baixaven quan es giraven els de control... E va recorda als de les discoteques: "no podem controlar que la gent es tregui la mascareta". Doncs local tancat si no ho pots controlar. i a cagar a la via. Doncs als estadis igual. Si no es pot controla, doncs no entra públic. Ai... és que si es pot, es fa, no? Pe això la humanitat és imbècil perduda i no pararem fins a destruir la vida i el planeta, perquè les persones som una colla d'egoistes. Jo ja se sap que soc molt dur amb aquest tema, però és que els que no compleixen les normes, una bona injecció de covid a les venes i pimpam.

Ah, per cert, sí, el partit es va jugar, vam perdre una altra vegada, etc. Fot ràbia perquè tampoc és que els altes equips espanyols siguin superiors, però és que els nostres semblen que estiguin de vacances. Quan toca atacar, tot són tocs enrere, frenar l'atac, anar a ralentí... En canvi, el Madrid agafava la pilota, i en cinc segons es plantaven a la nostra àrea amb 6 paios corrent com si els perseguís un toro. Quan passava al revés, quan la pilota arribava als dominis de Cortuois, els defenses blancs ja havien tornat sense presses. Estic d'acord en què Memphis està desaparegut... que en Frenkie està sota mínims... que no hi ha gol, i menys si juga l'altre de Jong... que ara toca explotar en Gavi com van fer amb l'Ilaix, i així va anar el tema... que el Coutinho sense fer res és el que més demana la pilota i mira endavant... La veritat és que veure el Barça actual desespera una mica (molt si juga contra un gran), però jo continuo dient que guanyarem la lliga.

A COR OBERT

Un cop sembla que han passat els pitjors moments de la pandèmia (molt malament haurien d'anar les coses perquè no fos així), he llegit el llibre que ha escrit el doctor Oriol Mitjà, conegut epidemiòleg, sobretot pel seu ran treball per l'eradicació del pian als països més pobres del planeta. El confinament el va agafar aquí a Catalunya i s'hi passat tot aquest temps, fins just ara que torna cap a Papua nova Guinea. 

Aprofitant que estava aquí, va posar els seus coneixements i el seus esforços en la covid, investigant i donant la seva opinió. Aquest últim fet, opinar sobre com es feien les coses ha provocat que es guanyés molts més seguidors i/o coneixedors de la seva tasca, però també molts enemics, sobretot en el món de la política (entre els dirigents i també entre els caps-buits del militants). Des del primer moment, va dir que les restriccions havien de ser més dures des de l'inici, més restrictives i que sempre s'anava tard. crec que independentment de si ell tenia raó o no, és evident que les coses es van fer com el cul, Fruit en part pel desconeixement, però també en bona part per la pressió econòmica i política del moment. Els partits governants (PSOE a Ecspanya) i ERC 8Pel departament de Salut) a Catalunya, no li van perdonar que qüestionés els seus líders, i van engegar tota la seva maquinària propagandística per tal d'insultar-lo i menysprear-lo davant de tothom.

Ell ja reconeix que la seva manera de dir les coses és molt directa i poc correcta, ja que no s'està de res i diu que no vol enganyar. Que sempre ha posat per davant la salut de les persones que no pas altres conceptes. En canvi, la classe política justament deia el contrari. I què voleu que us digui, per historial i perquè no saben fer altra cosa, està clar que els mentiders són els polítics. Aquesta gentussa només tenen entre cella i cella el poder per sobre de la gent i es creuen posseïdors de la veritat absoluta. I no suporten que ningú intel·ligent els destaqui les vergonyes i ineptituds. Segur que el doctor Mitjà també té algun costat fosc, però de fe, no el tenim tots?

En aquest llibre repassa una mica el seu camí fins a ser qui és, i després es concentra en la vivència de la pandèmia, escrivint el què va viure i posant noms i cognoms allà on els havia de posar. Té un bon començament per conèixer bé la persona i que e mou, explica perfectament la vivència de la covid, i acaba una mica volent mig filosofar-mig concretar però no acaba de ser massa clar i entenedor en aquest darrer tros.

La veritat és que tota la part de les trobades amb la gent de la Generalitat és mot depriment, i sense cap mena de dubte ens deixa amb la sensació d'estar en mans d'una colla d'aprenents amb un grau d'inutilitat important, i que davant d'una crisi han sabut fer el què calia, en part perquè l'estat no els deixava, però en bona part perquè són força inútils i partidistes. La conclusió és que més val que no patim més crisis, perquè acabaran amb nosaltres si continuen decidint coses sense utilitzar el cervell, la lògica, el raonament i la coherència.

FREE GUY

Agafes Tron, Ready player one, Rompe Ralph i El show de Truman. Ho ajuntes tot en un bol i ho barreges tot. Al final, què et queda? Un xurro. un xurro ben gros.

Evidentment, també els podria haver sortit bé, i quedar una bona pel·lícula d'acció i entreteniment, ja que segurament aquest era el seu objectiu. Però no l'han aconseguit, ni de bon tros. Podem considerar que els ha quedat una peli distreta, però ben poca cosa més. De fet, a pocs minuts del final, si no estàs descansat, t'entra una nyonya important que et pot fer arribar a tancar els ulls i deixar-se endur. I és una llàstima, perquè podria haver estat alguna cosa més interessant, però no queda clar si volen dur la història a l'acció, a la comèdia, o a l'entreteniment més simple, i es queden a mig camí de tot, que vol dir enmig d'enlloc.

Trobem a un xicot que viu en una ciutat i que cada dia fa exactament el mateix. Al seu voltant, explosions, cops, violència, robatoris... de tot, però els passa desapercebut, forma part de la seva vida i cada dia experimenten el mateix. La qüestió és que es tracta d'un joc online on els jugadors tenen els seus avatars lluitant en aquella ciutat i els seus habitants són simple decorat. Fins que un d'ells, comença a fer-se preguntes i voler anar més enllà, degut a una programa d'intel·ligència artificial que uns informàtics havien creat però que el propietari del joc els havia robat.

I a partir d'aquí, embolic online i embolic offline, però que queda, a mesura que va avançant el metratge, ben diluït i poc consistent. Vet aquí la barreja de les quatre pel·lícules que comentava al principi, i que totes tenen la seva aportació en aquesta, que es queda a anys llum de la pitjor de les quatre. No passarà a la història, segur que no.

UNA DIADA DE NOU

En una situació "normal" i parlant de castells, aquest títol per l'entrada ens donaria a entendre que hem realitzat una diada amb castells de nou.

Res més lluny de la realitat, després de més d'un any i mig sense castells (exceptuant alguns pilars de festa major), finalment les condicions ja han estat propícies per tornar a veure actuacions castelleres a les places de Catalunya. De nou, s'han tornat a fer castells. Per fi. Ja era hora.

Segurament, després dels nens i nenes, el col·lectiu de la cultura popular ha estat un dels més perjudicats socialment durant aquesta pandèmia. Altres col·lectius han patit per altres raons (econòmiques) però se'ls ha permès intentat recomençar. En el cas de la cultura popular, la seva activitat s'ha vist reduïda en la seva totalitat: no podien assajar, no podien trobar-se, no podien actuar... I en el cas dels castellers, doncs era claríssim que la proximitat entre els diversos membres de la colla no aconsellaven la seva execució. Es fa difícil imaginar un castell mantenint les distàncies entre els castellers i castelleres.

Però de mica en mica les restriccions s'anaven relaxant, i aquest agost, en grups bombolla molt reduïts, es podien fer pilars de 4 en moments puntuals, amb el públic lluny i assegut, etc. Més tard ja van permetre assajar amb més d'un centenar de persones, però les restriccions tant per complir en assaig com en les actuacions, continuaven vigents. Amb aquest panorama, ja es preveia el retorn a l'activitat castellera aquest cap de setmana, i en el cas de Gràcia, es plantejava la celebració de la Diada. El divendres abans de l'actuació, s'eliminaven la gran majoria de restriccions que encara quedaven, donant via lliure a la cultura popular.

I així, arribàvem a la celebració d'aquesta actuació, on vam poder gaudir de dos castells de 6 (el quatre i el quatre amb l'agulla), d'un 3 de 7 i un pilar de 5 (més pilars de 4 habituals). Va ser una actuació que passarà a la història, i no pas pels castells assolits, sinó per ser els primers castells post-pandèmia, no del tot normals, continuen les mascaretes. Es va veure molta gent emocionada. Personalment, em comentaven que hauria d'haver anat amb camisa, però crec que aquesta era una actuació per a què la gaudissin els castellers i castelleres que estant en actiu, han passat aquesta pandèmia intentant mantenir la colla el màxim d'activa per poder tornar a començar en les millors condicions possibles quan arribés el moment. Aquesta actuació era per ells i elles. I a nosaltres, el públic del moment, molts ex de la colla i altres espectadors habituals, a fer claca i animar-los a tornar a tocar el cel ben aviat.

THE GIFTED (x2)

Abans d'escriure aquesta entrada, he llegit què vaig comentar en acabar la primera temporada de The gifted, perquè ho recordava com a una mica pobra. I sí, el meu record, que tampoc era tan llunyà ja que la vaig veure a l'agost, era tal com ho recordava: una sèrie de mutants que estava bé, però que no acabava de complir les expectatives, no acabava d'enganxar del tot.

Ara, n cop acabada la segona temporada i sabedor de la notícia que no hi haurà tercera per baixa audiència m'ha fet empipar de valent. Aquesta segona tongada de capítols és molt millor que la primera. Des del primer capítol (en té setze), veus un tarannà diferent, un desenvolupament més madur, sense tantes floritures, i tot i que es van donant a terme altres subtrames, no els passa com anteriorment, que semblaven poc creïbles, sinó que aquesta vegada aconsegueixen que encaixin com un bon trencaclosques. Amb la resistència mutant dividida i gairebé anul·lada, trobem ara per una banda els que queden vius i aguanten la bandera de la resistència intentant remuntar-ho tot. El cercle intern, que vol anar de cara a barraca fent de les seves, i lluitant contra humans i conta mutants a la vegada. I els purificadors, racistes que supleixen el paper dels sentinelles i que mostren la cara més crua de la xenofòbia. Els capítols van passant i van aconseguint interès en cada un d'ells, donant més contingut, més debat i també, aquest cop sí, alguna sorpresa.

Si la primera temporada aconseguia un valoració personal de 6'5, aquesta segon arriba al 8 i fins i tot al 8'5 sense discussió. Al meu parer, només falla just al final quan reapareix un personatge que teòricament ja no hauria de ser. El fe que alguns protagonistes vagin caient per les lluites en joc, fan de la sèrie un espai en què no tot és sucre ni finals feliços, donant-li un aspecte més real, de que les coses no tenen perquè sortir bé. És a dir, si no fos pels últims tres minuts, hauria estat una temporada excel·lent.

I a sobre, resulta que aquest final, que dona peu a la tercera temporada, estiguis o no d'acord en la manera de presentar-ho, acaba sent un bluf perquè no hi haurà continuació. La manca d'audiència ha fulminat la sèrie. A veure, serà que l'audiència que tenia no compensava els gastos que comportava, per efectes, personal, etc. Dubto molt que hi hagi sèries que no segueixin fent-se amb audiències molt menors. Pots donar una volta al món de les sèries televisives del moment i trobarem centenars de produccions molt més dolentes i amb menys seguidors que The gifted. Trobo molt injust que ho paguin amb ella. No dic que no hi hagués poca audiència, comprensible perquè com ja he dit, la primera temporada no enganxava, Si l'haguessin cancel·lat llavors, s'hauria entès. Però en acabar la segona, que li ha aportat indiscutiblement més qualitat, no sé, fot, què voleu que us digui.

Així ens quedem sense poder seguir la lluita entre mutants radicals i mutants de taules de diàleg, del debat si cal lluitar fort contra la injustícia o més suau. Per últim, comentar que de tots els bons moments d'aquesta temporada, em quedo amb l'atac al banc, quan l'equip que ho fa es planta davant de la porta i veus que està format per un noi mutant i 6 noies. Poder mutant femení brutal. No deixa de ser curiós i segur que no és una casualitat aquest fet. En canvi, a la resistència està equilibrat en un 3 a 3. Missatge d'empoderament clar. Que malauradament, es queda aquí.

A FOC LENT

Tercer llibre de la Paula Hawkins, després de l'exitós "La noia del tren" i "Sota l'aigua". Em sap greu, però sense cap mena de dubte, el pitjor dels tres. La noia del tren va ser un thriller que enganxava i va estar força bé, però Sota de l'aigua el va superar amb escreix, em va agradar força més que el primer, que tenia molt ressò mediàtic. Per aquest motiu, quan vaig veure un tercer llibre d'aquesta escriptora, no ho vaig dubtar gens i com que tenia ja la biblioteca de lectura esperant novetats, em vaig fer amb ell de seguida.

I ha estat un bluf. La història de l'assassinat d'un noi en una barca d'aquestes que serveixen de casa en un canal de Londres, destapa tot n seguit de històries que abarquen tant gent de la seva família com altres persones que d'una manera o una altra estan lligades al noi o a la seva mare o tiets. I sí, està bé, és interessant, però no arriba a l'emoció i interès que desprenien els altres llibres ni tampoc altres thrillers que he llegit darrerament. He quedat força decebut. Ni els personatges ni la trama han aconseguit donar-me alguna cosa més que la rutina de llegir i anar veient com es desenvolupava tot. Crec que estava tot molt tancat en 4-5 personatges i no hi havia massa llibertat per anar més enllà d'ells.

És curiós que un des protagonistes, acusat de plagi per copiar un manuscrit d'una senyora que ell converteix en un èxit de vendes, és criticat perquè la seva manera d'escriure és molt embolicada, ja que salta en el temps contínuament sense avisar. És graciós i curiós perquè justament l'autora de "A foc lent" fa exactament el mateix. I així com en altres libres aquests salts van explicats, ordenats i ben presentats, en aquest estan dins dels capítols, apareixen sobtadament i no aconsegueixen l'impacte que potser tenia "La pacient silenciosa" per posar un exemple de fa molt poquet.

Ara ja només em queda un llibre per llegir, que fa temps que està a casa i per fi li ha arribat el torn. Gir radical d'estil, en parlem d'aquí uns dies.

ANIVERSARI DESLLUÏT

I ja està, ja han passat els actes per commemorar el 4t aniversari del'1 d'octubre. I hi ha una mica de mala maror en aquest record. Semblava que l'embranzida de la Diada donaria ales a a quests actes, i tot i que han estat bé, només han estat això, actes commemoratius. Crec que en el fons això és el què havien de ser, i no un moment de lluita. Això va en un altre apartat.

Alguns espanyolitos se'n riuen, però és que així estava concebut, tot i que entre tots els actes sumats, seguim sent el moviment amb més capacitat de concentració de persones. El dijous 30 a la nit ja començaven els record s d'aquella nit a les escoles, i l'endemà, el primer d'octubre, algunes concentracions i actes que recordaven el fet. Dissabte, marxes de l'ANC, que com molt bé deien a l'Està passant, sembla que els de l'Assemblea ens vulguin cansats. I diumenge 3 d'octubre, aniversari de la vaga general, també una manifestació que estava bé, però en cap cas era res espectacular.

I és que després de l'èxit de la Diada d'enguany, sembla clar que l'únic que pot tornar a reactivar e procés i tornar la lluita als carrers i places, és l'estat espanyol. Només ells, fent alguna bestiesa, són els que tenen l'encenedor dels independentistes. He de ser sincer explicant que quan van detenir el President Puigdemont a Sardenya, vaig pensar que aquí ho teníem. Ja s'encenia la guspira de la revolta de nou. Ja veia el capítol final. Però caram, va durar ben poc, perquè la justícia (la de veritat, no l'espanyola) el van deixar anar. I la gent va tornar a casa. 

Sigui aquesta o sigui una altra, cal trobar la situació desencadenant, i no pot trigar massa en arriba, perquè dia que passa, gent més desmotivada que hi ha. Jo com sempre, soc optimista i penso que tard o d'hora passarà. Serà la detenció d'en Puigdemont o qualsevol altre acte feixista, però hi arribarà, i llavors, no només els carrers seran sempre nostres, sinó que ho serà tot el país.