ALLARGANT RATXES

Han passat 100 dies des del 22 de juliol, quan en l'última entrada sobre el Wordle, repassava els diferents jocs i explicava que amb el d'accents en castellà havia arribat als 100 encerts en 100 dies, és a dir també amb un 100%. Doncs cent dies després, escric de nou sobre aquest joc, havent arribat a les dues-centes partides del d'accents amb castellà i seguim sense cap errada, amb un 100% d'encerts, i per tant, 200 partides, 200 encerts. Quina barbaritat!

La resta de partides, han tingut força mèrits assolits. Analitzem-les un cop més:

- El wordle original, en català, continua el rècord en 163. D'ençà d'aquell dia, vaig tenir una errada i ara en porto 91 seguits, lluny encara del rècord, però vaig fent.

- El wordle de l'ARA, després de la decepció de trencar la ratxa quan en duia 97, a només tres de la centena, no n'he errat més i estic ja fent rècord amb 119 seguits, esperem que demà 120.

- El wordle en anglès, manté també el rècord en 41, i ara estic amb 14 seguides. Va haver un dia que em vaig despistar i vaig tornar a zero, però bé, amb esperança d'arribar algun dia a 42.

- El primer del castellà, just avui he superat l'antic rècord, que estava en 118, i ja estic als 119!

- I el wordle científic, vaig tenir una errada després del juliol, però ara ja he superat també el rècord anterior i estic a 71 seguides. Dir que vaig encertar un dia a la primera, perquè sempre començava amb "Curie" fins que va ser la paraula a endevinar.

Així doncs, dels sis jocs, tenim 4 en què estic allargant rècords els tres castellans i el de l'ARA), i tinc dos, que vaig de camí (un lluny perquè en falten molts dies, el català, i l'altre també lluny perquè és el difícil en anglès).

Veurem d'aquí un temps, abans que acabi l'any, com estem en cada un dels jocs. Creuem els dits.

JA TOCAVA, NO? (2)

Si fa quatre dies publicava una entrada sobre el Barça masculí, després de dos mesos sense fer-ne cap, ara també toca de l'equip femení, que des del Gamper de l'agost no n'havia dit tampoc res.

En aquella entrada parlava de la facilitat amb què ens traiem de sobre els equips més fluixets, i com ens va costar els equips més ossos, amenitzat per una crítica i preocupació per la gran quantitat de lesionades que teníem, més el poc mig del camp que hi havia. Dos mesos després, les preocupacions són gairebé les mateixes. L'únic positiu potser ha estat que finalment van fitxar una altra migcampista (i quina una), la Keira Walsh, campiona de l'Eurocopa i eliminada de la Champions, cosa que va facilitar el fitxatge. Tot i això, el mig del camp continua coix, ja que en són 4 oficials (com l'any passat), a l'espera de la Vicki que està jugant amb Ecspanya i la típica reconversió de davanteres que també comentava a l'agost.

Ja portem uns quants partits de lliga i dos de Champions. Tot victòries. Llavors, cal preocupar-se? Doncs una mica sí. Excepte en alguns partits, l'equip ha tingut més dificultats per tirar els partits endavant. O bé ha trigat molt en venir el primer gol, o n'hem fet menys... Han jugat fins ara 8 partits. Només en un, han arribat a la mitja part amb més de 2 gols fets (el 9 a 0 al Benfica). N'hi ha hagut 3 que a la primera part n'havíem fet 2, dos partits que arribem amb un sol gol, i fins i tot dos partits que acabem els primers 45 minuts sense haver perforat la porteria contrària. Hem guanyat els patits, però ens està costant més, sense cap mena de dubte. 

Es troba a faltar l'Alèxia, s'ha notat quan no ha jugat l'Aitana... sigui com sigui, no podem badar ni mica. Avui, el partit amb el Llevant ha quedat per 2 a 1! No vull patir, però... aviat toca jugar contra el Madrid a la lliga, i contra el Bayern (venjança) al Camp Nou. Esperem que la màquina estigui ja ben engreixada. Que no tinguem més lesionades, que s'acabin de recuperar algunes, i que els fitxatges més polèmics, com la Geyse i la Salma, comencin a demostrar que s'ho mereixen.

Anem a veure-les: La Lucy, complint amb solvència, no s'esperava menys, molt gran. La Laia Codina, lesionada. La Núria, ha tornat de la lesió, ha complert bé quan ha jugat. La Walsh, sense ser espectacular, però es nota com porta equilibri al mig, súper necessària. Salma, avui primers minuts, tornava de lesió. La Geyse, ha fet gols i és una davantera empipadora, un pèl individualista, però ja se sabia, no? La Vicki, esperant que torni d'Ecspanya. L'Emma, gairebé inèdita, pocs minuts i lesionada. Allò que dèiem, de vuit fitxatges, quatre ja han estat o estan lesionades. Sort que tenim fons d'armari...

HOUSE OF THE DRAGON

A principis de 2019 vaig estar llegint Foc i sang, el llibre de George R.R. Martin que explica les trifulques dels Targaryen, des de que pugen al tron de ferro per primera vegada fins que en Robert Baratheon els destrona. Bé, de fet, de tota aquesta història, és la meitat, queda per publicar la continuació. Però amb això ja han tingut prou per poder crear una nova sèrie de televisió, en la línia de Joc de trons, per explicar una part d'aquell llibre. No serà per possibles arguments amb tot el què crea l'autor.

Doncs bé, La casa del drac, House of the dragon es centra en la figura de Rhaenyra Targaryen i la seva família. El seu pare, Viserys, és el rei, que ho va ser de forma votada però injusta, ja que ho havia de ser la princesa Rhaenys, però el masclisme habitual va fer que se saltessin l'ordre natural. Per allà també hi ha el germà d'en Viserys, Daemon, que la primera part se'l veu com un boig, però després, dins la impetuositat que el caracteritza, es regula una mica, i acaba canat-se amb la seva neboda, la Rhaenyra. La història la tenim des de que la princesa és una nena i el rei l'anomena hereva de la corona, trencant de nou la tradició. Però és clar, en noves noces acaba tenint hereu mascle, i la incògnita arriba fins el final de la temporada, quan el rei mor i el regne es trencar a favor d'uns i altres. I és clar, donant lloc a la segona temporada.

Tot i que el començament es viu amb una sensació estranya perquè evidentment, les expectatives deixades per la seva predecessora, Joc de trons, fan que no acabis d'entrar del tot. Però quan aconsegueixes canviar de xip, i deixar-te emportar per les trames, traïcions i lluites internes de la trama, la sang comença a fer xup-xup i l'emoció, interès i desig creixen de manera exponencial. Al final, tots i cadascun dels personatges acaben trobant el seu espai i crear-se el seu carisma. Bona part del mèrit és pel càsting, molt ben aconseguit, començant per les dues Rhaenyra (de nena i de gran).

La diferència més gran amb Joc de trons és que la primera tenia molts personatges i cada un estava en un lloc diferent, de manera que les trames eren múltiples, els escenaris diversos... En canvi aquí la trama és una principal i tot té lloc en tres espais. És important tenir clar que tot i les coincidències, són sèries diferents i cal gaudir-les per separat. Un cop fet, xales com feia temps que no feia. Simplement meravellosa. Amb ganes de rellegir aquests capítols del llibre.

GOODBYE CHRISTOPHER ROBIN

Fa gairebé un parell d'anys vaig veure la pel·lícula Christopher Robin, on en una trama fantasiosa, el nen protagonista de les històries de Winnie the Pooh, tornava a la seva infantesa que havia oblidat amb la reaparició de tota la colla dels animals del bosc de 100 acres. En aquella entrada, lloava la pel·lícula, que va quedar, vist en la distància, injustament fora del top ten d'aquell any, quan perfectament estaria dins i no pas a l'últim lloc.

Allà ja destacava també que Winnie the Pooh no seria un exemple d'història molt nostrada, però ara, veient com eren els personatges, les seves idees i reflexions, ho entenc fàcilment. Aquí, en plena dictadura feixista, era impensable que els pensaments que deixen anar els protagonistes d'aquelles històries passessin la censura. Pels nostres pares i per la nostra generació, Winnie the Pooh no existeix. És més, se l'ha ridiculitzat. No estaria malament posar-lo al lloc que es mereix.

Bé doncs, amb l'experiència d'aquella pel·lícula, vaig veure l'altra dia "Goodbye Christopher Robin", una peli que ens acosta a conèixer l'autor del llibre, la seva vida, d'on va treure la idea i com ho va viure més tard. Cal dir que sense ser una gran pel·lícula, en la línia dels drames d'aquest tipus, té el mèrit de fer veure al públic tot el procés creatiu de la història i els personatges, perfectament integrats dins la vida diària de l'autor i, evidentment, el seu fill, en Christopher Robin. Descobrir la relació entre el nen i els seus pares és una sorpresa majúscula. Una mare que pràcticament l'ignora i un pare que no interacciona amb ell, contracten una assistent per tal què el cuidi mentre ells segueixen la seva vida de feina i festes de luxe. Fins que el pare no es troba sol amb el nen una temporada, no es descobreixen l'un a l'altre. I un cop creats els personatges del llibre, la utilització del seu fill en el benefici de fama i diners, sense tenir en compte que li estan destrossant la vida com més tard el propi Christopher, ja jove, els hi retreu.

Com molt bé diu una crítica al film, és de destacar que darrere un llibre infantil de joia, alegria i esperança, s'amaga una vida familiar fosca i gairebé inexistent. Déu n'hi do...

CASTELLS POST-PANDÈMIA

Ens trobem a les portes d'acabar la temporada castellera, la primera post-pandèmia, la del retorn. Fa quatre dies va tenir lloc el concurs de castells, avui Santa Úrsula, i amb aquesta i la Diada de Tots Sants a Vilafranca, van desfilant les darreres actuacions de l'any.

I venint d'on veníem, la resurrecció castellera és un miracle dels grossos. La pandèmia va tancar molts projectes, va deixar la cultura popular anul·lada del tot. I a mesura que anaven desapareixent restriccions, és evident que l'activitat castellera seia de les últimes en reactivar-se per motius evidents. Així que de mica en mica, les colles començaven l'any assajant i provant-se, per tal d'anar recuperant sensacions progressivament. Si fa un any ens haguessin dit... qui diu un any? Si fa sis mesos ens haguessin dit que veuríem el què hem vist abans d'acabar l'any, l'hauríem titllat de boig. I aquí han anat desfilant per davant dels nostres ulls ni més ni menys que: el 3 de 10 amb folre i manilles, 4 de 9 sense folre i 2 de 8 sense folre, 4 de 9 amb folre i agulla, 5 de 9 amb folre, pilar de 8 amb folre i manilles... i avui encara hem vist un intent del castell impossible, el 3 de 9 sense folre! I hi ha rumors de pilar de 9 amb folre, manilles i puntals per d'aquí deu dies!

B-R-U-T-A-L!

Però hi ha una cosa que no m'ha agradat. Es veu que durant la celebració de la jornada de dissabte del concurs de castells, un dels periodistes comentava el poc nivell de les colles. Es queixava que els castells que es veien eren menors, i se'n mofava una mica. El típic periodista que només parla de les colles grans. El que només parlaria del barça i el Madrid, i és clar, la resta d'equips són desgraciats. Doncs mira, a aquest periodista li diria que se'n pot anar a la merda.

Això és com tot. Després d'una desgràcia, o com en aquest cas, després de la pandèmia, les colles grans, per infraestructura, poder econòmic, quantitat de gent i propaganda mediàtica, s'han recuperat millor. Mentre que les colles més petites, que amb prou feines han resistit reactivar-se i aguantar aquests dos anys, han suat sang i llàgrimes per recuperar castells. Que colles petites i mitjanes aconsegueixin tornar a fer castells de 8 pisos, o arribar al 2 de 8 amb folre quan abans podien fer castells de 9, és un ran assoliment. Perquè ho han fet després de dos anys aturats! Menysprear aquestes colles és menysprear el teu país i la força de la gent.

Sí, l'endemà, o a Santa Úrsula, o per Tots Sants hi ha gamma extra i súper extra. Però fins i tot a la jornada de diumenge del concurs, quan hi anaven les colles bones per aquell periodista de merda, es van veure 3 gammes extra descarregats. A l'anterior concurs, en van ser 8. Però no es va atrevir a dir que el nivell era molt baix, no?

SEE HOW THEY RUN

L'última de les poques visites al cinema ha estat una elecció per sensacions. El cartell, el tràiler, tot indicava la comunió perfecta entre thriller i comèdia, un retorn a pel·lícules mítiques com "Un cadáver a los postres". Un cop vista, no és tan brillant com semblava però tampoc és un desastre, tenint en compte la gran quantitat de mediocritat que hi ha al setè art i (ho és?) el vuitè (la tv).

Tenim una combinació explosiva quan, seguint l'exemple de les obres d'Agatha Christie, es reuneixen sota un mateix sostre un grapat de personatges i el més odiat acaba sent assassinat. Aquest sostre és un teatre; els personatges, els actors i actrius, productor, empresària teatral, director de cinema de l'adaptació... I el colofó està en què l'obra que interpreten és The mousetrap" de l'Agatha Christie. I és que han volgut representar al màxim allò que es va representar el 1952, però sense la mort de ningú, és clar. Així, els actors de la pel·lícula que representen els de l'obra de teatre, interpreten als reals Richard Attenboroguh i Sheila Sim, que van ser els intèrprets de l'obra en aquella època. Fins i tot, es permeten el lux de fer aparèixer la mateixa Agatha Christie, sent a casa seva on té la tradicional trobada de tots els sospitosos per tal d'esbrinar qui és l'assassí/ina.

Així doncs, han volgut cuidar molt aquests detalls, que són picades d'ullet a l'espectador més cinèfil i al seguidor d'aquest tipus de trames. I els ha quedat bé? Doncs com deia, potser estem davant d'una altra d'aquelles pelis on el tràiler t'emociona més que no pas la pel·lícula. Penso que té bones intencions, i hi ha moments molt graciosos i destacables. Però com deia també, són detalls per experts en la matèria i no tant pel públic general, que es pot veure perdut al llarg de tota la història. Crec que els detalls ajuden a no tenir molt la sensació d'haver vist una pel·lícula més aviat simple. Bé, deixem-ho clar. Els detalls i la Saoirse Ronan, una actriu, que ja va deixant els papers d'adolescent (ja en té 28; només en té 28) per encarar altres personatges, i que fins i tot dins d'una peli normal acaba sent el més destacat. Ja ha aparegut en més d'una entrada d'aquest blog perquè deixa empremta en les pel·lícules que interpreta, com Ladybird, Little women, City of Ember, i moltes més.

Tot i que d'entrada, no és clarament una pel·lícula candidata al top ten de l'any, amb la poca qualitat del què hem vist aquest 2022 no descararia la seva inclusió, ni que fos al desè lloc. Aviat ho sabrem.

JA TOCAVA, NO?

Dos mesos han passat des de la darrera entrada que vaig parlar del Barça masculí. Dos mesos. Era el 19 d'agost i acabàvem d'empatar a zero amb el Rayo Vallecano, al Camp Nou, a la primera jornada de lliga. Quin començament. Des de llavors, cap notícia, no bona ni dolenta. L'estrès d'aquest inici de curs tan horrorós per gentilesa del departament d'educació ha provocat un descens dràstic d'entrades, i les de futbol són algunes de les que ho han patit més.

Però fa una setmana, amb l'empat a casa amb l'Inter de Milà, un empat que ens deixa, a l'octubre, pràcticament eliminats de la Champions, ja em va començar a picar la necessitat. El temps i l'estrès ho van impedir. I al cap de setmana, arribà el clàssic, que perdem també de forma patètica per 3 a 1 a Madrid. Ja tocava. Però clar, comença la setmana i és impossible dedicar a una altra cosa que no sigui descans o relax els pocs minuts d'oci.

Però avui sí. ja és divendres, tenim una estoneta abans de sopar, i a més, encara hi ha hagut un partit més, que, aquest cop sí, el Barça guanya amb solvència al Vila-real, amb un 3 a 0a la primera part i una segona part més avorrida que algunes de les pelis que estic veient aquest any.

Total, que ens trobem a poques setmanes de l'aturada pel mundial iens trobem segons a la lliga a tres punts del Madrid per culpa de la derrota de diumenge, i esperant un miracle gairebé impossible per seguir vius a la Champions. Però, l'equip juga bé o no? Engresca o o? I la resposta és que com l'any passat. Alternem partits ben jugats (estones ben jugades) amb altres de desconnexió absoluta, d'errors de principiants. I ja sabeu com és l'aficionat al Barça. Aquell que falla, se'l matxaca xiulant. Jugadors que ara juguen de fàbula i al cap d'uns dies no n'encerten ni una. És un continua altibaix, una muntanya russa. El més trist és que anirem a l'Europa League perquè depenem de guanyar els ds partits que queden (i un és al Bayern) i que l'Inter no guanyi cap dels dos (contra el Viktoria Pilzen i contra el Bayern que es deixarà guanyar per eliminar el Barça).

El millor que ens pot passar és comptar els partits que queden fins el mundial en victòries, i la resta ja veurem. És el de sempre. Si guanyem tots els partits de lliga som campions. La qüestió és si aquest equip està preparat per fer-ho. tenim jugadors que estan excel·lents, En Lewandoski, que porta més de la meitat de gols de l'equip (dependència com amb en Messi), en Frenkie de Jong, en Gavi i en Ter Stegen. Es altres, hi ha de tot. Alguns tenen més dies bons que dolents (Pedri, Koundé...) i d'altres, estan ja per la retirada, honrosa, però retirada. Veurem què expliquem a la propera entrada culer (masculina), que ara sí, no trigarà tant, que en breu es prepara aquest mundial dels diners i la vergonya.

SIREN (x3)

Ahir va ser dia de finals. Si al matí acabava el llibre de lectura, Crim en directe, a la nit veia el final de la tercera i darrera temporada de Siren. Vaig començar aquest estiu passat a veure-la i l'he anat alternant amb altres fins arribar a aquest final. Sembla que no hi haurà quarta temporada, i és una bona decisió, no pas perquè la sèrie no estigui bé, sinó perquè més val poc i bo que allargar-ho sense sentit.

En aquesta temporada, apart d'anar mantenint els personatges i les seves lluites internes, l'aparició d'una sirena amb ganes de guerra, unint tribus de sirenes per la lluita, ha estat el fil conductor que ha arribat fins l'últim capítol. Les subtrames han estat molt més fluixes que a les anteriors temporades, i segurament això ha jugat molt en contra de la sèrie. La relació amb un altre científic, que al final resulta que és d'una altra tribu sirena a la que han d'ajudar; l'entrenament d'en Xander per ser policia, les aparicions de la Helen, les cèl·lules mare que s'injecta en ben i el fan canviar (massa ciència ficció); i fins i tot l'embaràs subrogat i naixement de la filla de la Rinn. Totes elles han anat acompanyant la trama principal, però semblaven massa impostades. En canvi, la que havia de ser la principal, queda diluïda enmig de les altres, tenint com havia de tenir el pes decisiu.

Tot i això, comparat amb tot el què es fa i es veu avui en dia, ha estat prou bé com per ser considerada una de les sèries revelació d'aquest any dins el meu visionat particular. Cal dir que, comparat amb algunes de les pelis que he vist aquest 2022, Siren en supera moltes d'elles que, com he anat comentant, ja ni esmento en aquest blog (la més recent, El carreró de les ànimes perdudes). Com també he dit en anteriors entrades, els personatges que fan de sirenes, interpreten molt bé, li donen el toc d'estranyesa perfecte amb els seus gestos i sons. La dolenta, que també és sirena, actua sense notar-se gens aquest fet, sembla humana del tot.

Mentre anem mirant el final definitiu de The walking dead i també "House of dragons", toca escollir la nova sèrie per anar omplint les hores d'oci. Toca una de nova.

CRIM EN DIRECTE

Tot i de tenir per casa alguns dels llibres de la sèrie de Fjallbacka de la Camilla Lackberg, he pres la decisió de llegir-me'ls en l'ordre cronològic. El fet que, paral·lelament al crim o crims que s'investiguen, hi ha l'evolució dels diferents personatges que apareixen, fa que no seguir el fil correcte, tota aquesta part més, diguem-ne costumista o sentimental, fos complicat. Així, mentre que al primer llibre tenim el retrobament i enamorament dels dos protagonistes, l'Erica i en Patrick. al segon la consolidació de la relació i embaràs, al tercer el post-part, i ara al quart, acompanyant la trama, la preparació del casament.

Crim en directe és, doncs, el quart llibre de la sèrie. En aquest cas, hi ha dos crims que succeeixen en un període de temps curt que aparentment no tenen cap relació l'un amb l'altre. Primer, un accident d'una dona que després veuen que no ho ha estat pas un accident. I després, la protagonista d'un reality show que estan rodant al poble. La gravació d'aquest pprograma televisiu trasbalsa una mica la vida de la localitat, ja que els joves que hi participen són uns desmadrats. No es tracta d'un Big brother, sinó més aviat d'un d'aquests de "Gandia shore", on l'únic que han de fer els nois i noies és beure alcohol i embolicar-se amb tothom que puguin. Escombraria televisiva en estat pur.

Al seu voltant, tenim com ja comentava, la preparació del casament de la parella principal. La recuperació de la germana de l'Erica, que surt d'un bon problema, perquè ha matat el seu exmarit maltractador. I la resta de membres de la comissaria, van apareixent i creant el seu personatge de manera plena. un cop més, l'autora combina de manera brillant totes les trames i subtrames a un ritme trepidant, tot i que més d'un moment, apareixen parts de la història molt supèrflues i que estan allà per omplir. Tot i això, serveixen per anar donant l'ambient necessari i fer-te barrinar el cap. El fet que existeixin aquests moments, de fet, estan per obrir els ulls a totes les possibilitats de resoldre el cas per part del lector/a, i cal dir que ho aconsegueix, ja que les meves sospites de qui hi havia darrere els assassinats, s'han complert. Sembla que m'estic convertint en un expert.

Per últim, i potser és la part més crítica, tot i comprensible per la situació familiar, la intervenció de l'Erica Falk, que de fet, és tan protagonista de la sèrie com en Patrick, és molt minsa. Ja portem dos llibres en què o bé pel part o bé pel casament, la seva funció és més d'adornament que actiu. Espero que, tal i com acaba aquest quart llibre, la situació comenci a canviar.

ONLY MURDERS IN THE BUILDING

Vet aquí una sèrie força peculiar. Dues estrelles del cinema amb un bon grapat d'anys a les esquenes (Steve Martin i Martin Short), juntament amb una antiga promesa (Selena Gomez) s'ajunten per interpretar tres frikis dels misteris que viuen en un edifici on té lloc un assassinat. Una coincidència els porta a formar equip i gravar un podcast per resoldre el crim.

A partir d'aquí, s'entrellacen, com a tota sèrie, la trama inicial amb les vides i característiques d'aquest tres personatges tan peculiars cada un d'ells, dins les seves rareses. Ha estat un entreteniment. Dubto si posar-li l'adjectiu "bon" abans del nom. Penso en la idea i sorpresa inicial, i en alguns moments molt ben pensats o ideats (com l'aparició de l'Sting) o tot un episodi sense veu per empatitzar amb un dels personatges secundaris que és sord, i sense cap mena de dubte posaria l'adjectiu i la definiria com a "bon entreteniment". Però per altra banda, l'interès i la trama té força altibaixos. Capítols interessants i capítols gairebé avorrits. De manera que no l'acabo de posar. Cert és que tira més cap a bona que no cap a dolenta. Al calaix dels desastres televisius no la posaria, com si hi he posat algunes aquest any (més pel·lícules, de les quals ja no he fet ni entrada, que no pas sèries).

Sigui com sigui, ha estat això, passar una bona estona amb alguns dels actors còmics més icònics de la indústria cinematogràfica, interpretant papers protagonistes però en un repartiment força coral en general. Constant de 10 capítols, he de dir, sense voler posar-me cap medalla, que al sisè-setè ja vaig imaginar-me qui podia ser la persona culpable de l'assassinat i ho vaig encertar. Per aquesta banda, poca sorpresa.

El final, obre la porta a la segona temporada, que veuré, sí. Però tindran feina per assolir més interès. A veure si s'ho han treballat i dona de si.

FINAL DEL DESPROPÒSIT

Semblava que no s'havia d'acabar mai, però per fi, ha passat el setembre, i amb ell un dels inicis més convulsos en la història de les escoles del país (en època no bèl·lica, clar). L'estupidesa de començar l'horari lectiu una setmana abans ha provocat desorganització, estrès, cansament, neguits, enrabiades... de tot. I s'ha de ser un cabronàs per fer que les persones que s'ocupen de l'educació del infants visquin totes aquestes emocions just quan comença el curs.

Amb prou feines està tot ja ben organitzat. Com sempre, el departament s'aprofita dels mestres com a col·lectiu de gent que per no desatendre els nens i nenes, fan hores de més per tal que tot funcioni amb uns mínims, o com a mínim, que no es noti cap grinyol. I això es pot haver aconseguit, però sense cap mena de dubte, ha estat a base de suor i hores de persones que ja venien de dos anys molt durs.

S'ha de ser doncs, un cabronàs reial, per organitzar aquest nou calendari, juntament amb una nova llei i un nou currículum que, alerta, encara no està aprovat. Són una colla de desgraciats, allà als seus despatxos, fent i desfent per tal que el professorat balli com una baldufa. I els sindicats... ai els sindicats... Després de tantes manis i queixes, veure'ls en aquella imatge contents signant un acord de merda, fent veure que fan la seva feina. Per mi, sindicats i departament són igual de xupòpters.

I a sobre, tenim el tema de la concertada, que agradi o no, té cura de gairebé el 40% dels nens, nenes i joves del país, i per tant, no se'ls pot ignorar d'aquesta manera. Putejar la concertada és tirar-te pedres a sobre, i aquestes darreres decisions només tenen l'objectiu de destruir-la anímicament. i aquí sí que els sindicats no mouran un dit, perquè a ells encara els importem menys que al departament. Com deia aquella mítica frase televisiva: "Cuanto cabrón..."

Però bé, ja s'ha acabat aquest caos del setembre i ara comencem un nou curs, que esperem que sigui més tranquil que aquest mes. Mmmmmm... no s'ho creu ningú, oi?

SENSE BAIXAR DE L'AUTOBÚS

A la història dels Castellers de la Vila de Gràcia hi trobem 10 participacions al concurs de castells de Tarragona. Si descomptem el gloriós 2014, quan la bona feina es va aliar amb la sort (o la mala sort de les altres colles) quan vam quedar cinquens, les posicions sempre han estat de dues xifres: 2002 (13ens), 2004 (14ens), 2006 (16ens), 2008 (15ens), 2010 (11ens), 2012 (15ens), 2016 (11ens) i 2018 (14ens).

La maleïda pandèmia ha fet que aquest 2022 quedéssim fora de la diada del diumenge i anéssim dissabte. Això per una banda és una desil·lusió, però per una altra banda, tenia l'al·licient de poder guanyar la diada si fèiem el 4 de 8, el 3 de 8 (estrenat a la Mercè una setmana enrere) i fer per primer cop el 2 de 8 amb folre. 

Els assaigs anaven bé, i en alguns casos molt bé, i e programa per dissabte era doncs, els 3 castells de 8. Primer el 3, segon de l'any i descarregat de manera brillant, A tercera onda el 4, amb més varietat de tronc, que remenava però també pimpam. A segona ronda era quan folràvem la torre. A més, es feia en ronda individual. Silenci a la plaça, i tothom mirant el nostre castell. I es va suar, i es va patir. Es va patir molt. Però el vam descarregar. Després de més de dos anys, fèiem la tripleta de 8 pisos en una actuació. Molt ha plogut des de l'última vegada que ho vam assolir. Però finalment, després de molts esforços de molta gent, l'eufòria es va tornar de color blau. Va ser el castell més aplaudit (o dels més aplaudits en aquella diada de dissabte de concurs). Amb aquests tres castells, vam assolir la primera plaça i ser guanyadors.

Però clar, l'endemà, diumenge, dotze colles que teòricament teníem davant gràcies al rànquing classificatori desafortunat que es va fer, havien de fer els seus castells. Els rumors i les il·lusions deien que podíem quedar entre els deu primers. Desens, o potser novens, s'aventuraven alguns a profetitzar. I al final, fins a 4 colles van quedar per darrere! Qualsevol que consulti la classificació final del concurs 2022 trobarà els Castellers de la Vila de Gràcia en vuitena posició! Vuitens! La segona millor classificació després de la mítica del 2014. 

Ja té nassos quedar entre els deu primers, que no havíem fet mai (apart d'aquell any) la vegada que no vas a l'actuació! Perquè a la diada de diumenge, amb les 12 millors colles, quedem vuitens sense baixar de l'autobús, i sense pujar-hi, sinó anant el dia abans. Increïble! Alegria el dissabte i alegria el diumenge. Cal dir que tots sabem que si haguéssim anat el diumenge, amb molta probabilitat no haguéssim tingut aquesta sort i la torre, en ronda conjunta i cansats, no hauria aguantat. Però així és el concurs, no? VISCA!

1400

L'entrada 1.400 no ha caigut en un bon moment. Igual com va passar a l'entrada 1.300, l'escric al cap d'un més, és a dir, aquesta és la 1.401. I per què, aquesta vegada? Doncs perquè justament l'entrada 1.400 va ser ahir, dia 1 d'octubre, cinquè aniversari del referèndum per la independència i els respectius mastegots. Naturalment, no podia deixar-ho passar.

Però és que a més a més, ahir també se celebrava el concurs de castells, quatre anys després de l'últim, i també hi ha molt a dir al respecte, cosa que farem demà. Així doncs, una efemèride en mal moment. 

Fins i tot he pensat de deixar-ho passar, perquè ara amb tot això, hi ha cua de temes a parlar, però al final, m'he decidit a incloure-la i dedicar-li unes línies.

Hi ha un motiu per haver-ho fet, ja que a l'entrada 1.300, feia una aproximació a quan podria caure la 1.500, que aquesta sí que la celebrarem. I en aquella entrada m'emplaçava a calibrar aquest vaticini, i això és el què volia fer.

Profetitzava l'entrada 1500 pel juliol de 2023. Ara mateix, han passat 8 mesos per fer aquestes 100 entrades (més o menys). Per tant, si es manté la mitjana, d'aquí 8 mesos seria... maig de 2023!!! Per tant, ni per tu ni per mi. A veure si ens cau al juny. La veritat és que espero que sigui juliol, per poder dedicar-hi unes bones entrades estant ja de vacances, lluny de la bogeria de la feina. Alea jacta est!

5 ANYS