LADY BIRD

Les vacances han començat fortes pel què fa al cinema. Segur que s'anirà relaxant a mesura que vagin
desapareixent tots aquests títols que fins ara no he disposat de temps o oportunitat per veure'ls. Tot arribarà.
Però ara parlem de Lady Bird. una pel·lícula d'aquelles que en diuen "independents", realitzades i interpretades per gent poc coneguda, amb poc pressupost, i que el boca-orella l'ha portat a les grans sales i fins i tot a estar nominada als òscars de millor pel·lícula, directora, actriu principal, actriu de repartiment i guió. El tràiler em deia un "no-sé-què" que m'ha dut a veure-la. I renoi, quin encert...
La quotidianitat, la senzillesa, la innocència de cada una de les seqüències, les magnífiques interpretacions de la mare i la filla... tot plegat fan un còctel que m'ha agradat molt. Els detractors potser diran que és una típica pel·lícula de nois i noies d'institut en l'any previ a la universitat. I ho pot semblar, però u, si tan típica és, com és que és una de les cinc nominades a guió original? I dos, té tants detalls que la fan diferent que encara que pugui sonar a moltes altres, és francament diferent.
Però direm tota la veritat. després d'uns primers tres quarts d'hora brillants, arriben uns vint minuts que sí, corren el risc de caure en el mateix de sempre. És el moment en què Lady Bird (així es fa dir la noia), perd la seva identitat i es deixa portar pel populisme de la classe. Acaba retornant, com també podia ser previsible, però ho fa de manera brillant, i donant lloc als darrers minuts del film, que com al principi, són genials.
Un encert l'actriu que interpreta el personatge principal. realment sustenta la pel·lícula em molts moments, i dóna realisme a tot el què veiem. Té un rerefons que es podria fer servir en qualsevol cine-fòrum de l'ESO i Batxillerat, amb moltes farses i escenes que soles ja podrien donar molt a parlar. I sí, per molt que sembli una peli més d'estudiants, no, és especial.