A PRENDRE PEL...

A pocs dies del 5è aniversari de l'1 d'octubre, què hem aconseguit? Res. Hem anat endavant? No, si més no, hem anar enrere. Tenim lideratge? No. Hi ha motius per estar engrescats? No.

Durant aquests cinc anys, la gran majoria d'entrades sobre el procés independentista del país han estat lamentacions i crítiques al nostres governants, que ens han venut per seguir cobrant el seu sou per tal de dirigir una autonomia espanyola que no pas un país amb aspiracions d'independència.

Però si ens pensàvem que no podia anar pitjor, van ells i ho aconsegueixen. Noves baralles polítiques entre els dos partits al govern, ERC i Junts, ens han deixat un panorama desolador, de vergonya i d'indignació general. Jo no soc pro-Junts, però el què està fent ERC, primer amb La Laura Borràs, i ara amb el cessament del vice-president, és més semblant a una cacera de bruixes que no pas a un procés d'independència. Ens han enganyat com a "xinos", tots els partits, i la CUP també, que l'únic que fa és criticar i lamentar-se. Enlloc d'aprofitar el ridícul dels dos partits grans i fer-se forta amb propostes que animin els ciutadans, es queden en segon (tercer? quart? terme) sense aportar res de nou. 

El president, amb la seva proposta d'acord de claredat, que segons sembla és el camí per no aconseguir res, la moció de confiança proposada i no avançada al president, el cessament conseqüent per aquest motiu... aquest continu estira i arronsa protagonitzat per aquests polítics de segona és una vergonya que no ens mereixem. Tu sents i veus tot el què fan, i a continuació et poses les imatges de l'1 d'octubre, i et quedes amb una cara de "panoli" total. Ens prenen el pèl i ens el deixem prendre. Va ser bonic mentre va durar. Però els nostres líders estan disposats a fer de l'independentisme un moviment residual com era abans. Vull creure que no ho aconseguiran, i que la força de la gent tornarà a fer-ho petar tot. Creuem els dits.

MISS MARVEL

Una sèrie Marvel que la tenia desada la llista de pendents per veure, però mai trobava el moment per fer-ho. No acabava de veure clar quin interès podia tenir, tot i la novetat de ser la primera superheroïna musulmana. Evidentment, aquest no era el motiu. Quan veia el tràiler, no sé... la veia massa simplona.

Però un bon dia de planxa vaig decidir passar l'estona veient el primer capítol. I... mira, va ser interessant, em va distreure força. Encara vaig trigar una miqueta amb el segon, però a partir d'aquest, ja està. Vaig veure per on anaven les coses, la manera de fer l'edició, el muntatge, la trama... Res, que de vegades surt malament, però aquest cop, anar amb les expectatives baixes acaba portant-te una sorpresa agradable. No sé ara mateix en quina posició del rànquing quedarà, perquè té grans rivals difícils de superar per història i mite, però possiblement seria la primera de les que anirien darrere de les gegants.

Així doncs, ens trobem amb una adolescent musulmana (gran casting) de New Jersey que troba una polsera de la seva besàvia que li atorga poders. Ella, que és una fan incondicional dels Avengers, però sobretot, és clar, de la capitana Marvel. El què al principi sembla una trama poc agraciada, de mica en mica va obrint horitzons, i a l'habitual argument d'acostumar-se als nous poders i veure què poder fer amb ells, van apareixent els habituals del govern que volen saber qui dimonis és i controlar-la, el grup de personatges que sí coneixen la història de la polsera i es posen en contacte amb ella, la història de la seva família (súper-interessant aposta per al documental història acostant-nos a la partició de l'Índia i el Pakistan, un fet històric de grans repercussions, desconegut per la majoria a no ser que hagis vist Gandhi).

Es desenvolupen doncs, en només sis capítols, quatre subtrames ben lligades i connectades entre elles. De totes maneres, la sèrie és una campana de Gauss, com deia amb un primer capítol sense pena ni glòria, i un crescendo amb el segon que manté el llistó molt amunt en el 3r, 4t i 5è. El 6è va baixant per poder oferir un tancament de la sèrie. I sí, la sèrie es tanca, però la típica escena post-crèdits, et torna a fer un "subidon", perquè no t'esperes el què passarà, i que és el reclam per una nova pel·lícula Marvel, que justament es dirà "The Marvels", que lligarà la capitana amb la Miss i alerta, també amb la Monica de Wandavision. Embolica que fa fort.

L'ÚLTIM 24

Fa un any i tres mesos, vaig repescar d'una plataforma la sèrie 24 d'en Kiefer Sutherland. En aquella entrada explicava que era una sèrie d'acció molt original de la qual en vaig veure la primera temporada en directe, l'any 2001, però no la vaig seguir tot i que em va agradar molt. 

Doncs el juny de l'any passat la vaig tornar a veure, i aquest cop sí, he anat seguint les temporades, fins que aquest setembre l'he acabat, amb el què ha estat la novena i darrera tongada de capítols. Es podria dir que la vuitena temporada era ja l'última. Tota la trama va encaminada al seu final. Però la pela és la pela, i quatre anys després, van decidir tornar a donar-li vida. Aquesta novena temporada compta però, amb 12 episodis. En l'últim, als minuts finals fan un salt de "Dotze hores després" per completar els 24. Apart d'aquest, hi ha altres canvis importants, com que l'acció es trasllada a Londres. Per la resta, acció sense parar en el més pur estil 24. Apareixen personatges claus i reapareixen altres per donar més joc a la trama. Res sembla especialment impostat, però realment  tot té un regust d'afegitó que tot i no sobrar, tampoc feia falta.

Com és típic en aquesta sèrie, hi ha un continu de situacions rebuscades per donar el màxim d'interès en tot el què passa. La trama principal mana, i un cop s'acaba, allarguen una miqueta per trobar el final. És cert que aquest cop, haurien hagut de suar tinta per allargar fins els 24 capítols. Ja està bé que s'hagi quedat en dotze. Però un cop més, han aconseguit mantenir el meu interès en tot el què està passant. Han estat quinze mesos en què veure aquesta sèrie ha estat un dels moments d'evasió de la realitat més aconseguits. Les altres sèries que estic veient, estan bé, però no han aconseguit el mateix (esperant veure la preqüela de Joc de trons i del Senyor dels anells).

Només dos apunts més. El final. Era el moment de tancar definitivament la carpeta. No ho fan, perquè sempre els queda l'esperança de fer una desena tempirada, cosa que difícilment passarà (tot i que ja se sap que tot és possible), però el final hauria d'haver estat definitiu. Esperava una explosió per tancar i no es produeix. I segona cosa, el personatge de la Chloe O'Brian, tan antipàtic quan apareix a la tercera temporada, però que s'acaba convertint en el personatge més carismàtic de la sèrie, amb la seva manera d'afrontar sobretot la relació amb els altres. El canvi que pateix en aquesta darrera temporada no m'acaba de convèncer. Volien una cosa nova i ho aconsegueixen, però perd tota la seca personalitat que l'ha fet tan important com el mateix Jack Bauer.

I fins aquí 24. Ara ben aviat, tancarem també el cicle de The walking dead. Espero que sigui molt digne.

SUMANT UNA DIADA MÉS

Fa just un any, la meva entrada sobre la Diada del 2021 la titulava: Ressorgim. En aquell moment, primera Diada "oficial" després de la pandèmia, molta gent donava per mort el procés i augurava poca assistència. I es van equivocar. Centenars de milers de persones van tornar al carrer per cridar independència.

Un any després, les ganes d'engegar-ho tot a rodar s'havien multiplicat per deu. Les contínues baralles entre els partits independentistes, la seva incapacitat per tirar endavant el mandat de l'1 d'octubre, veure com a Ecspanya se'ns en foten a la cara, i els d'ERC no paren de donar-los suport... tantes i tantes coses que l'únic que fan és donar-nos bufes contínuament, fins al punt que el propi govern de l'Aragonés diu que no participarà a la manifestació perquè és en contra del seu govern, que no se senten convidats. És el súmmum de la seva renúncia. La manifestació és per reclamar la independència. Al Parlament hi ha el famós 52% de diputats independentistes per tirar-ho endavant i no han fet res. Doncs és normal que se'ls critiqui. Als governs se'ls critica sempre. I utilitzar- aquest fet per fer-se la víctima és absolutament fastigós i la demostració que ells l'únic que volen és governar una autonomia.

Ei, a veure, que si no és veritat, ho tenen molt fàcil. Que tirin pel dret, trenquin amb Espanya i comencin a fer els passos necessaris. Ja està. Enlloc de plorar i queixar-se, que facin el què teòricament han de fer, Si ho fan, ningú els ho negarà!

Bé, és igual, tornem a la Diada. Que total, encara érem més que el 2021. Més de mig milió de persones altra vegada cridant independència. Em fa gràcia perquè llegeixo que a Alemanya eren 300.000 i van tirar el mur de Berlín. I aquí? És que no ens acabem de creure el poder que tenim com a poble. Com era d'esperar, el discurs d'en Pesarrodona va ser el millor, el més directe i reivindicatiu. Els altres també prou bé. La Dolors Feliu té més veu que la Paluzie, però encara està lluny de l'enyorada Carme (abans que es fes política, evidentment). 

Cal seguir endavant, cal apretar fort aquest pallassos que tenim al poder i aconseguir trencar els ous d'una vegada per totes. Almenys, que aquest nou curs polític aporti llum a la foscor.

BULLET TRAIN

L'últim dia d'agost va acabar de manera inesperada. Abans de començar escola pensava d'anar a veure alguna peli al cine d'aquestes que em traiessin tensió. Però per motius que no venen al cas, em vaig trobar dins la ala preparat per veure Bullet train, la darrera peli d'acció d'en Brad Pitt.

Pensava que anava a veure una pel·lícula d'acció com moltes de les que hi ha, i em vaig trobar una gamberrada molt divertida. De fet, havia llegit que tot i la violència d'alguna de les escenes, era en bona part una comèdia negra, amb moltes bestieses, una darrera l'altra, que li donen un toc absolutament inclassificable. He de reconèixer que m'ho vaig passar pipa veient-la, però patia una mica pel MEC, ja que era la primera peli d'aquest estil que veia. En molts moments havia d'aguantar-me el riure per tal que no em veiés partir-me d'escenes en què es passen molt, un ha de mantenir la seva reputació. A la que pugui, la veuré sol per poder gaudir-la al 100%.

En un tren bala japonès, un mercenari ha de robar un maletí ple de diners. Però no és l'únic que hi va al darrere, i tota la gent que hi està embolicada ho està per diferents motius i amb diversos objectius. La barreja de tots ells es converteix en el típic embolic d'aquests d comèdia de situació, però clar, amb cops i trets per totes bandes. Sap greu riure en segons quin moment, però és que el director ha fet la peli per tal que riguem d'aquest tips de pelis. Com deia, és una bona gamberrada, però divertidíssima. una sorpresa que em va alegrar la tarda, una tarda que estava tenint molt males notícies i va aigualir l'espectacle. Per això caldrà revisar-la més tranquil.

Els personatges que hi surten estan absolutament estereotipats, i d'aquí surt gran part de l'humor de la pel·lícula. Es basa en una novel·la, i desconec si les pàgines del llibre poden transmetre la força de les imatges. Potser estem davant de la primera excepció de la norma de que entre llibre i peli, sempre és millor el llibre.