GUARDIANS DE LA GALÀXIA

El 31 d'agost és un dels dies més temuts de l'any. Les sensacions que l'envolten aquest 2020 són el de mandra (com sempre), amb grans dosis d'incertesa. Torna el temut despertador a quarts de set... S'acaben els sudokus, les estones sovintejades de lectura... i ho acabem amb un blockbuster de Marvel.
No fa gaire, quan parlava de Black panther (que per cert, trista notícia, com moltes més, de la mort de l'actor que la representa per càncer; i és que no som res), que no havia vist totes les pel·lícules dels superherois Marvel que culminen a Infinity war i Endgame (dues pel·lícules que he estat reveient aquests dies).
També he revist Guardians de la galàxia i per primera vegada, la seva continuació, Guardians de la galàxia 2. Sensacions diferents em donen les dues pel·lícules. La primera, que vaig veure així de casualitat un dia i m'ho ha confirmat aquesta segona vegada, és que és molt distreta, més original respecte les típiques de superherois als què estem acostumats, on el sentit de l'humor és tan o més important que en els altres films. Una colla de perdedors s'acaben trobant per formar un estrany grup de personatges que es troben enmig del què encara no saben que serà una de les batalles més grans de l'univers quan un d'ells ensopega amb una de les famoses gemmes de l'infinit. Interessant peça del trencaclosques que de mica en mica s'estava formant. Segurament per les poques expectatives que tenia, ja que als tràilers la veia com una anada d'olla van fer que quedés amb bon gust de boca un cop vista.
La segona part no comparteix aquesta valoració positiva (mai segones parts són bones, diuen).És una peli distreta, però perd molt encant. El fet de conèixer ja els personatges li treu gran part de l'originalitat i sorpresa primeres. El sentit de l'humor hi continua, i segurament podem dir que és el millor de la pel·lícula. om a trama, és una més de moltes, amb la típica aparició d'un familiar per allà al mig, destrucció de planetes, etc. No té massa més. Es pot veure, és clar, però no té massa detalls que facin recomanable fer-ne revisions. De lligam amb la trama gran, no hi ha res, excepte l'evolució de la relació entre les dues germanes", la Nèbula i la Gamora, que acabarà sent força important al final.
S'anuncia ja la tercera part, que ja serà post-endgame. La fluixesa d'aquesta segona continuació no evitarà que la vegi, perquè els personatges tenen molt encant per si sols. La qüestió a endevina serà cap a on anirà, ja que té dues portes obertes. Aquesta segona part acaba amb una promesa de venjança per part d'una civilització, que ens ensenyen un artilugi que utilitzaran per trobar i acabar amb els guardians, Però per altra banda, Endgame acaba, pel què fa als guardians amb una claríssima missió per realitzar. Segurament la tercera part combinarà els dos objectius. Ja veurem.

I MALGRAT TOT, VULL TORNAR

Doncs sí, en tinc ganes. Potser em poden titllar d'irresponsable, però tinc ganes de retrobar-me amb els nois i noies a l'escola el proper 14 de setembre. és evident que totes les mesures que es prenguin no seran suficients.
S'haurien de fer grups més petits i difícilment es faran. Representa una despesa de diners que els polítics o estan disposats a assumir.
Mirar de fer classes a l'aire lliure, tampoc. No crec que el carrer Gran de gràcia estigui preparat per a això.
Haver de dur mascareta, però és antinatural que uns nens i nenes la portin posada de 8'30h a 17'30h en el millor dels casos. Senzillament no pot ser, i qui no ho entengui, o no ha estat mai nen, o no sap empatitzar, per molt necessari que sigui.
Que vindran nens sense que se'ls hagi pres la temperatura a casa. Que ara també ens tocarà fer d'infermers (ja ho fèiem), però amb una responsabilitat afegida: qui serà el bonica o bonica que decideix trucar o no trucar els pares quan vegi que el nen o nenes tus molt o no es troba bé?
La higiene de mans encara la veig possible, sempre que no s'acabi el gel... Tan bé que anirien aquelles aules amb piques tan reclamades... I lavabos... per grup? Per gènere?
L'estona de pati, de menjador, les extraescolars... que complicat que pot arribar a ser tot, marededéusenyor!
Doncs malgrat tot. vull tornar a l'aula amb els nens, siguin 20 o 25. Després de tot el què hem viscut, em reafirmo que l'educació i la feina de mestre és 100% presencial, de mirar-nos als ulls, de cops a l'espatla, de picades de mans, d'abraçades... de poder seure al costat del noi i noia per parlar de tu a tu, per escoltar, per confiar l'un en l'altre, per ajudar i aconsellar... Els nens i nenes ho necessiten, per molt que encara alguns tinguin la mandra de tornar a l'escola. Necessiten el contacte amb els amics i amigues.
Mantenim els bars oberts, per l'economia i perquè som éssers socials. Doncs els nens i nenes també són éssers socials, i és l'escola un dels llocs primordials on dur-ho a terme. Seguirem mantenint bars oberts i tancarem escoles i parcs. A cagar! Sí, clar, ja hi som... que als bars hi ha distància (en alguns, no fotem), que no són grups de 25... bla bla bla... me la bufa! Cal tenir les escoles obertes, però tampoc cal aquest "sí o sí" que diuen els polítics. Ells han de fer tot el què puguin per aconseguir que sigui de la millor manera possible, i malauradament, no ho fan. Però tampoc podem fer que els nens i nenes segueixin pagant la seva ineptitud. Nosaltres hem d'anar amb el màxim de cura possible, fent tot el què es pugui sanitàriament parlant, i ja veurem com evoluciona la cosa. Tinc clar que l'expansió no serà només culpa del què passi de 9 a 17h, sinó del què passi després.
Així que sí, vull tornar a l'escola. I què voleu que us digui, a la meva edat, i després de 25 anys, trobo que és un valor afegit i positiu, no? Això sí, apretem el cul i que Déu ens agafi confessats!

DE MALAMENT A PITJOR

El dia del 2 a 8 que ens va clavar el Bayern, m'ho vaig prendre molt bé. Els del bar on el vèiem, deurien pensar que aquest noi que tant s'aixecava per cada ocasió perduda acabaria malament. Però no, m'ho vaig prendre prou bé, De fet, al final reia i tot. És que era increïble com ens arribaven fins dins la cuina, i feien el què volien dins l'àrea, passant-se la pilota mentre els nostres jugadors s'ho miraven incapaços d'aturar aquell bany de joc. Tot i merèixer perdre i tot el què havia de comportar (final de cicle, d'entrenador, etc...)potser els vuit gols van ser un càstig excessiu. Però era la confirmació dels últims anys amb les diferents derrotes europees sofertes. M'ha sabut greu no veure el mateix joc dels muniquesos en els altes partits, on han semblat futbolistes de la Terra i no extraterrestres com aquell dia. Em va saber greu pel ter Stegen, que no fes el seu millor partit justament quan s'enfrontava a en Neuer. Va ser un ridícul estrepitós i costa d'entendre com jugadors del nivell del Barça, amb el què cobren per ser les estrelles que són, fossin capaces d'oferir un espectacle tan denigrant.
A partir d'aquí, les represàlies. Tothom sap que qui primer havia de plegar era Bartomeu i la seva junta d'ineptes aprofitats. Però volen fer com sempre, tapar-ho tot: canviar l'entrenador, disfressar-ho amb la renovació del vestidor. Renovació del vestidor vol dir fer fora gent i portar jugadors nous il·lusionants. I per ara, què voleu que us digui... Pedi, Trincao i Matheus Fernandes il·lusionen menys que una sabata. La seva cata ha estat contractar d'entrenador una llegenda, Koeman. Però per molt heroi de Wembley que sigui, qui salta al camp són els jugadors i no els entrenadors. La directiva també juga al fet que la lliga va tard i es jugarà sense públic. això li estalvia a la Junta l'escarni públic al Nou Camp, les xiulades, crits i insults durant el partit. I és clar, hi ha el tema econòmic, en aquest moment és un desastre total, i si pleguessin, haurien de pagar diners per arreglar-ho. Així que volen tirar el màxim.
I al final explota el plat fort: Messi, veient que la junta no plega, decideix que vol marxar. Té una clàusula que li permet fer-ho, però com que la temporada ha estat tan llarga, el club diu que no val. No sé, però l'endemà de l'anunci de Messi, Bartomeu hauria d'haver dit adeu. Però clar, econòmicament no pot. han ensorrat el Barça, han esborrat qualsevol senyal de les gran èpoques. Entre el Rosell i el Barto, han destrossat el què era conegut com el millor club del món. Felicitats.
Veurem com acaba tot plegat, ja que el merder és gros, gros de debò. Ara bé, si Messi al final marxés, penso qe ell també ens ha decebut. No pot ser que un jugador com ell, a qui mitja humanitat ha posat a l'Olimp, se'n vagi sense donar la cara i donar les gràcies als aficionats. No em puc imaginar que no surti al camp a dir adeu a la gent que tant l'ha idolatrat. Crec que seria un menyspreu molt gra a les persones que li han estat pagant tot el que té. Seria d'un lleig en aquests moments imperdonable. Per molt enrabiat que estigui amb la Junta, no pot marxar d'aquesta manera.
Les properes setmanes doncs, seran cabdals per veure com pot ser el futur d'aquest nou Barça, si seguirà sent mediocre o començarà a enlairar-se de nou. Per aconseguir-ho, cal deixar anar llast, i el primer són les coses que no serveixen, com el Bartomeu i companyia.

A LES PORTES

En un primer moment, havia pensat d'ajuntar en una mateixa entrada els comentaris sobre la Champions femenina i la masculina del Barça. Però al final no ho faré, perquè ho trobo injust per elles. Ja se les ignora prou com per seguir-les convertint en la comparsa dels mercenaris i d'una junta directiva amb un coeficient intel·lectual de 0.
Ahir l'equip femení va quedar eliminat de la Champions davant el totpoderós Wolfsburg alemany, i es van quedar sense la tan desitjada segona final en dos anys. Però justament crec que han aconseguit més prestigi davant el futbol mundial femení en la semifinal d'ahir que no pas en la final del 2019. No és cap secret saber que ser les sots-campiones davant l'Olympique de Lyon va ser en bona part gràcies al sorteig, ja que els tres equips més potents estaven a l'altra banda del quadre. Era una oportunitat única i la van aprofitar, encara que ja sabem com va acabar, suant la cansalada darrere les franceses.
Però en aquesta Champions atípica, a un partit i sense públic, primer vam haver d'eliminar l'atlètic de Madrid a quarts, i després enfrontar-nos al Wolfsburg. El partit contra les espanyoles el vam guanyar per 1  a 0 quan tothom pensava que seria un passeig (perquè nosaltres som millors, però sobretot perquè a les matalasseres els faltaven jugadores pel covid, no havien entrenat prou i tenien cinc jugadores noves que encara s'havien d'acoblar). Però no, un justet 1 a 0 a deu minuts del final. Això ens va fer pensar en un ai ai ai de cara la semifinal, on ens havíem d'enfrontar al segon millor equip d'Europa, que a quarts va clavar un 9 a 1 al Glasgow.
Llavors arriba l'hora del partit i et quedes a quadres. Control del joc, domini absolut, ocasions de marcar, Harder anul·lada... La primera part va ser un bany. La segona part, sense ser tan espectacular com la primera, va seguir mostrant que el Barça va ser superior a les alemanyes, tal com en acabar, així ho afirmaven els experts i expertes de futbol femení. El Barça va ser millor, però no va marcar. És veritat, va faltar el gol, i em costa d'entendre. Com pot ser que tenint Jenni, Graham, Oshoala, Martens, Mariona, Alèxia... en dos partits només fem un gol? Justament, un dels nostres punts forts és que som una màquina de fer gols. Alguns diran que clar, ho som fins que ens enfrontem als grans equips. Sí, però no, ja que no és que no tinguéssim ocasions, en vam tenir, però van anar gairebé totes fora. Va fallar la punteria. Potser també el fet que Martens sortís al minut 85, això també seria criticable. Però clar, a qui treus?
Sigui com sigui, i encara que sàpiga greu l'eliminació, perquè ho vam tenir a tocar, hem d'estar orgulloses del partit fet, sobretot perquè com deien els comentaristes, aquesta Champions ha demostrat que les totpoderoses ja no ho són tant. El Barça va tenir el Wolfsburg contra les cordes, perdent temps i sentint-se dominat. I l'Olympique va guanyar només per 2 a 1 l'Arsenal a quarts. Per fi sembla que a nivell europeu s'estan equilibrant els equips, i això és un aspecte que el Barça no pot deixar escapar. Caldrà veure també si la no-inversió en nous fitxatges serà la millor opció per aquesta temporada (els diners eren per uns tals Trincaos, Matheus i PedriS... MERDA DE JUNTA). Però aquest és un altre tema. Molt bé nies! Va ser una llàstima, perquè vam perdre en un dels millors partits que heu jugat.
Només un últim apunt. Vergonya d'igualtat de gènere, quan no hi havia VAR en aquests partits, mentre que en els dels nois sí. Les mans claríssimes d'una defensa alemanya haurien representat un penal que segur hauria canviat les coses.

S'ACOSTA EL SETEMBRE

Doncs bé, ens trobem ja a una setmana de l'1 de setembre. A una setmana vista de tornar a la feina.
Només set dies. Ara mateix, els equips directius dels centres deuen estar ja a un nivell tan alt d'estrès i bogeria que no pot presagiar res bo. Tot el juliol fent plans de re-obertura perquè avui a la roda de premsa, el departament d'educació segueixi sense concretar res de res.
Els polítics són uns cracks en no respondre les preguntes que els fan, en estar quinze minuts parlant i quan acaben no haver dit res de res. Però això és desesperant. Per una banda et diuen la importància que té l'educació, que les escoles estiguin obertes, que sigui presencial, i et diuen les mesures que cal prendre sabent que aquestes mesures no es poden dur a terme en molts centres. Després, no serà estrany tampoc, que tots els recursos que anuncien siguin per l'escola pública, i diran a les concertades que s'espavilin. I és que amb els recursos anunciats és impossible que arribin a totes les escoles i instituts del país, i per lògica, primer ajudaran les més vulnerables, i no ens enganyem, hi ha més escola pública en entorn desfavorit que no pas concertada.
Així doncs, tindré un grup de 25 o de 18? Caldrà mascareta o no? (encara que aquest punt sí que està més clar) Hi haurà mestres nous en cas de fer tres grups per curs? Hi haurà especialitats? Com s'organitzarà tot plegat? Moltes d'aquestes respostes les han hagut de preparar els equips directius, però clar, és que el tema de les ràtios és cabdal. Així com la infermera a cada centre. Seria primordial. Aquí sí que s'hi hauria de fer tots els esforços per complir-ho, Aquí sí que cal diners per això. Parlant de dines, segur que tot el pressupost de la Mercè d'aquest any va a sanitat i educació, oi, Colau?
No em puc imaginar el trencaclosques que deu ser organitzar les entrades i sortides, les hores de pati, les d'educació física, com organitzar els lavabos...
I hi ha un altre tema que es diu però es passa de llarg perquè es dona per fet. Els alumnes amb algun símptoma, que no vagina escola. Tots sabem del cert que moltes vegades venen a escola nens i nenes que no estan al 100%. Que si ocs, tos, una mica de febre... i que moltes vegades, es tira de Dalsy i au, cap al cole. O aquells casos febrils que l'endemà d tenir-os, au, cap al cole. Aquí caldrà el màxim de seriositat als pares i mares, perquè si ho segueixen fent, ens juguem enviar tota l'escola catorze des a casa! I això seria molt poc prudent en els moments que vivim. que sí, que els polítics fan el què poden, però ai pobret, és que no ha fan massa bé i no confiem en ells. Però si us plau, els pares i mares que no ho compliquin i que facin el què toca; no portar cap nen o nena mig malalt a l'escola perquè pringarem, i ells també!
I tot això, enmig dels contagis que van pujant i pels quals estan establint de nou restriccions: el tema de no fumar si no hi ha distància de seguretat, del tancament de discoteques i locals d'oci nocturn... Evidentment, fumadors i propietaris d'aquests locals, estan indignats i queixosos. Doncs sabeu què? Foteu-vos! La mare de Déu! No estem aquí intentant no sortir ni fer res perquè uns altres vagin de festa i escampin virus arreu, provocant que encara ens tanquem més. Aneu a cagar. Igual que les trobades socials o familiars de més de deu persones. Que sap greu? Sí. Que fot? Sí. Però renoi, estem en una emergència sanitària i som el pitjor país d'Europa i un dels pitjors del món. No s'adonen que estem fent el pena? Que sí, que els polítics tenen molta culpa d'això. Per no prohibir més coses per una banda, i per no posar remei a d'altres. Per exemple, el transport públic. No pots dir que no hi hagi aglomeracions i posar aquests intervals de pas entre els convois de metro i bus. És indignant. Pensen que si no hi ha servei, la gent no sortirà. La qüestió és que els que han de sortir, ho facin podent seguir les normes. i si cal posar més trens i autobusos, això és el que han de fer els senyors polítics. vet aquí perquè la seva credibilitat és nul·la. Perquè demanen, demanen, demanen... que sí, que està molt bé. Però renoi, que fotin alguna cosa, no?
Total, que més que anar cap al setembre, sembla que estiguem anant cap al túnel del terror.

DE LAGUNEN RES

Uns dies al càmping de l'Alt Empordà on hem anat altres estius ens ha permès palpar i notar en pròpia pell els efectes de la pandèmia en el turisme. Evidentment, pel meu interès personal, m'ha semblat bé, ja que les aglomeracions han estat inexistents, però és evident que per la gent que menja de la feina d'aquest sector, ha estat un daltabaix important.
El càmping estava força buit. En ple agost, no hi cabia ni una agulla més. En canvi, aquest any, podies veure els extrems del recinte girant el cap a dreta i esquerra. Molt, molt buit. Tant, que podies reservar el mateix 15 d'agost i tenies lloc, quan en situació normal, o reservaves el març, o no tenies lloc. També s'ha notat en la nacionalitat dels estadants. Com comentàvem a l'entrada Lagunen, la quasi totalitat de la gent eren holandesos, francesos, alemanys, belgues. Hi havia molt pocs autòctons. Aquest estiu, dels pocs que érem, la gran majoria eren del país. Hi havia algun europeu, sí, valents, però eren potser un 20%, una proporció inversa a l'habitual. Anessis on anessis, senties parlar català. A veure, a nosaltres no ens molestava pas ni una cosa ni l'altra, però és cert que pel MEC és més fàcil entendre's amb gent de la terra. Això sí, la caravana d'uns austríacs continuava allà, a primera línia de mar (però no a costat del camí com sempre, que tontos no són).
Durant aquests dies hem procurat fer el màxim de repòs perquè venen temps convulsos i complicats. Molta lectura, molt sudoku, i molta calma, que venen corbes. Això sí, vam trobar na estona per fer un petit recorregut en bici pels Aiguamolls de l'Empordà (18 anys després, vaig tornar a pujar a una bici!! No us dic com va acabar el meu darrere...)
I també vam fer una visita al jaciment arqueològic d'Empúries. Una visita guiada amb les mesures corresponents, tot i que vaig trobar que el grup era massa nombrós pel meu gust. El què em va cridar molt l'atenció, apart de la importància de les estes gregues i romanes, era que ens trobàvem allà, entre les pedres col·locades allà feia més de 2 mil·lennis, amb un senyor vestit de romà explicant.nos anècdotes, i just al costat, separats per una reixa, anaven circulant els estiuejants que anaven a la platja, amb els para-sols, les xancletes i els banyadors. Era una visió molt xocant. Es veia com una simple reixa separava 2.000 anys d'història. El contrast era brutal.

EL MEU GERMÀ ES DIU JESSICA

El següent llibre d'aquest estiu que ja està a les acaballes, ha estat "El meu germà es diu Jessica". Va ser veure'l, va ser veure que l'autor era en John Boyne, i no vaig dubtar ni un segon a fer-me'n amb ell. La seva lectura, com les altres obres seves que he llegit, es devoren ràpidament, per la senzillesa de la seva escriptura i per la gràcia i interès de les seves trames.
Així com hi ha com una germanor entre "El noi del pijama de ratlles" i "El noi de la casa de la muntanya", podríem trobar-lo també entre el llibre que ens ocupa i "El noi que no tocava de peus a terra". En aquest darrer, trobem uns pares obsessionats en no cridar l'atenció i aparentar normalitat. Doncs en "El meu germà es diu Jessica", aborda un tema molt actual i que ens mostra també com una notícia altera totalment la vida en una família (tot i que aquesta, ja no era normal d'entrada).
Ens trobem amb una família londinenca: la mare, política amb aspiracions a ser escollida primera dama. El marit, que fa de secretari de la parella. El fill gran, en Jason, esportista, i el petit, en Sam, assetjat a l'escola per un ganàpia. Els dos nois són permanentment ignorats pels pares, preocupats només per la carrera política de la mare, obliden totalment les necessitats dels fills. alguns dels diàlegs que s'estableixen són brutals per la poca sensibilitat amb ells. I quan la mare vol presentar-se a ser la primera ministra, en Jason els comunica que no és un noi, sinó una noia.
La reacció dels pares, i també la incomprensió d'en Sam, són unes mostres genials per intentar veure com és de complicat acceptar veritats, l'empatia, posar-se a la pel de l'altre, renunciar a comoditats... I és que justament la Jessica és la menys protagonista dels quatre membres de la família. Són la seva determinació  els seus plors a l'habitació qui la posen en primer pla, però com ho viu el germà petit, que no entén res i li costa, i evidentment, el paper dels pares, portat a l'absurditat i desconeixement són, insisteixo, brutals. hi ha passatges que són dignes d'estudi i per portar a debat a les escoles. Ens trobem doncs, davant d'un nou llibre que s'hauria de llegir als coles per mirar de normalitzar aquestes situacions. En aquest cas, la normalitat és l'acceptació, i xoca amb la idea de normalitat dels adults.
La sensació de soledat de la Jessica i la com és ignorat en Sam són exemples de realitats que ens trobem avui en dia a totes les societats.
Potser e fet de voler ser primera ministra la mare li dóna un toc poc real, massa innecessari. No cal arribar a aquests càrrecs per voler donar aquest punt de desconeixement total i menyspreu. Deixant-la amb càrrecs alts seria suficient, però, bé, també li dona un punt de bogeria total. Tampoc em convenç al final, la relació d'en Sam amb el seu assetjador. En aquests temes, encara soc dels de "ni oblit, ni perdó".
Un cop més, la similitud de llenguatge irònic amb l'utilitzat per en Roald Dahl es fa present a cada pàgina del llibre. I un cop més, excel·lent per a en John Boyne.

LA CADENA

Segur que tothom (amb certa edat) recorda aquells missatges que t'arribaven i dient per exemple: "Envia aquest missatge a 5 persones més o tindràs una desgràcia". I hi havia qui ho feia i hi havia que no. Els que no, no els passava res, és clar. Sempre hi havia aquella casualitat que sí passava i s'aprofitava per donar-li a a aquests missatges una falsa veracitat.
Inspirat en aquests missatges i en uns segrests de clans mexicans amb un sistema d'intercanvi ben peculiar, n'Adrian McKinty ha escrit un thriller que t'enganxa des de la pàgina 1. Una dona rep una trucada que li comunica que acaben de segrestar a seva filla. Per tal d'alliberar-la, ha de pagar un rescat i segrestar un altre nen o nena, i així continuar la cadena. Els segrestadors de la seva filla, ho han fet perquè també tenen la seva segrestada. A mesura que la cadena continua, es van alliberant els segrestats en el mateix ordre. Per les ments que ho han ideat, el més important és no trencar aquesta cadena.
Així doncs, tenim que vius el segrest de la teva filla, i per alliberar-la, has de fer el mateix, trencar els tes principis morals, anar en contra dels valors ètics i cometre la mateixa atrocitat. A més, si algú no compleix, o et maten la filla o tu has de a matar al nen que has segrestat.
Realment, és un argument terrorífic. Planteja-t'ho: què faries per salvar allò que més estimes, que és el teu fill o filla. Series capaç de trencar les lleis i fer mal a persones innocents? Pel què sembla, en aquesta cadena, gairebé tots ho han fet. I això respon la pregunta: sí, faràs el què calgui pels teus fills. Quan les persones humanes ens enfrontem a crisis que t'afecten, normalment acaba sortint el pitjor de dins de cadascú. alguns diuen que també surt el millor, però segurament això serà en els cassos en què no estàs realment en perill, ni tu ni ningú que estimes. Per la resta, tot peta. És veritat que molts llibres i films beuen d'aquesta premissa, però és que la història de la humanitat és plena d'exemples en aquest sentit. Esperem no trobar-nos-hi en la vida real, per molt que aquesta pandèmia que estem vivint és un bon primer assaig lleu.
Hi ha un altre tema polèmic que posa sobre la taula. Quan els segrestadors busquen les seves víctimes i planifiquen el segrest, ho fan seguint les xarxes socials. Es posa sobre la taula la megaexposició al públic que molta gent fa de les seves vides. Facebook, Instagram... hi ha qui penja cada cinc minuts què està fent, on ho està fent, amb qui ho està fent, donant informació que als que volen fer qualsevol delictes és una mina d'or. A més, tenim també els que no en tenen prou en explicar la seva vida, sinó que també expliquen la dels fills i filles, i pengen la seva imatge amb total impunitat sense pensar en les conseqüències. D'aquesta manera, en el llibre, saben perfectament quan poden segrestar-los. Aquest és un tema important a la vida real, que caldria que ens ho féssim mirar.
La novel·la és molt bona. Com dia, enganxa des del minut zero i et manté en tensió en gairebé la totalitat de les pàgines. Potser decau una mica cap al final, quan es va desenredant tot, i acaba amb un final més digna de peli que no pas mantenint l'horror de l'argument. Sigui com sigui, ha estat una lectura molt interessant i emocionant.

THAT DARN CAT

La plataforma Disney + aconsegueix tenir accés a les novetats més novedoses (penseu que ara inclou Lucasfim, Pixar i Marvel), però també permet revisionar i reviure clàssics d'anys enrere.
Un d'ell és That darn cat!, pel·lícula del 1965,que aquí es va traduir amb el títol de "Un gato del FBI". Això de tenir la paraula "maleït" en una pel·lícula infantil no era adequat segons el règim feixista espanyol. La recordo com a nen petit, però sobretot com a nen més granadet. Ara, quan la repassava, descobria passatges, escenes que tenia arraconades a la meva memòria però que com per art de màgia les començava a visualitzar just abans que tinguessin lloc. Segurament aquesta pel·lícula va ser una d'aquelles que quan ets nen, la mires una, dues, tres... cinquanta vegades i t'acabes aprenent de memòria. La veïna tafanera (gran Elsa Lanchester, amb la cara que posa quan la deté la policia), el promès de la noia seguint-la (escena de sabates mullades), mític Roddy McDowall descobrint en Dean Jones dins l'armari de la seva parella, Hayley Mills i la seva tendresa que la van convertir en noia Disney, l'Ed Wynn (oncle Albert a Mary Poppins, parlant amb l'FBI); el gos dels veïns com sortint pocs segons aconsegueixen provocar més d'una rialla... i tantes i tantes escenes que em van fer feliç a la meva infantesa i que recordant-les vaig tenir nostàlgia d'aquells temps sense tantes preocupacions (vist des d'ara, clar, segur que llavors qualsevol entrebanc era també la fi del món). He de reconèixer que quan em vaig posar a veure-la no tenia massa expectatives, més enllà d'un record que m'hi feia anar, però un cop començada, van començar a aparèixer totes les emocions i il·lusions que em van acompanyar en aquells temps llunyans. A la llista en tinc algunes més. No sé si tindré el mateix efecte que amb aquesta peli en concret, però les mirarem a veure què en surt. El què sembla impossible, 50 anys després, que allò que ens encandilava a nosaltres com a nens, ho faci avui en dia amb els MEC's respectius. Ells estan realment en una altra món.

RENOVEM LA CLÀSSICA

Cada estiu em passa el mateix, i més després d'haver estat al Pirineu de les valls d'Àneu: la intenció de poder fer de tant en tant, alguna caminada o excursió per dos motius. El primer, el plaer de fer-la de veure natura, de pujar el cim i gaudir; i el segon, no menys important, mantenir aquest cos flonjo una mica en forma. I cada estiu em dic que almenys u cop al mes, he de trobar el dia per poder-ho fer.
Al cap d'un any, em trono a repetir el repte, ja que no està assolit ni s'hi acosta. Així, un estiu més, trobo per això algun moment per fer alguna coseta, i per no perdre el costum, la caminada fins a Sant Cugat ha tornat. Aquesta vegada però diferent de les anteriors. Així com fins ara sempre començava des del Laberint d'Horta, aquest cop he fet l'excursió des de... casa mateix. Així, pujava fins el castell de Torre-Baró, i llavors anava tirant Collserola enllà fins agafar el camí que porta a Sant Cugat. Per una banda, hi ha l'avantatge de que com que ja estem prou amunt, el tros de pujada forta inicial és de deu minuts escassos. Però per altra banda, la distància fins arribar a l'alçada de Mundet és força més llarga, de menar que el temps de l'excursió augmenta i no té sentit comparar-ho amb les marques de l'any passat. Ara caldrà comparar-ho amb aquest nou recorregut.
Així, primer de tot vam fer l'excursió amb el MEC, tot recordant la què vam fer cinc anys abans! A un ritme tranquil, i parant per descansar, per dinar, etc, vam estar 4h i 15 minuts en total (sense les aturades deurien ser 3 hores i mitja, potser una mica menys). I ahir vaig decidir tornar-ho a fer, tot provant una possible drecera que vaig intuir però que amb el EC no em vaig atrevir a provar. El resultat és de dues hores des de casa fins Sant Cugat (sense comptar aturades; comptant-les van ser 2 hores i 20 minuts). Cal dir primer que el ritme va ser força alt gairebé tota l'estona; que es confirma que la distància és més llarga des de casa que des d'Horta; que la drecera és fantàstica, ja que vaig estalviar-me entre mitja hora i tres quarts segur; que fa molta calor; i que tard o d'hora voldré provar de superar aquesta marca de les dues hores. No sé quan serà, però segur que ho intento. Ara bé, hauré de tenir les cames una mica més fortes, perquè renoi amb les agulletes darrere els genolls!
Cal dir que ahir era dissabte d'agost i tot i trobar-me menys, encara hi ha força ciclistes pel camí. Es nota que els tarambanes han marxat de vacances, aquests eren més normals; no hi havia cap fitipaldi que necessités dels meus ànims a participar en cap curs a l'infern.

PETE'S DRAGON

A finals de la dècada dels 70, Disney estava en una crisi de creativitat i fama importants. Després dels grans anys amb les grans pel·lícules, van estar una temporada força llarga on de tant en tant sortia alguna pel·lícula interessant (o fins i tot genial), però la mitjana era molt mediocre. Fins el nou ressorgiment que va representar La sireneta, es van estar força anys perduts. Va ser l'època en què va aparèixer una pel·lícula, Peter and the dragon Eliott, que combinava dibuixos i persones, amb molt bones intencions però que no va arribar massa lluny. És una de les poques pelis Disney que no he arribat a veure.
Fa pocs anys, en van fer una nova versió, totalment amb persones, que tenia fàcil superar la qualitat de la seva predecessora, i ho fa sense despentinar-se. S'ha de dir que és una peli infantil. No hi ha segones intencions, no hi ha aclucades d'ull als adults, no hi ha tampoc cançons. És senzillament una pel·lícula de fantasia que explica l'amistat entre un nen i un drac en uns boscos perduts dels USA. A partir d'aquí, tot molt previsible, apareixen més persones, les que defensen el nen i el drac, els que talen el bosc i volen caçar l'animal... No aporta cap sorpresa excepte el fet de veure el primer drac mamífer! La bèstia creada, enlloc d'escates té pèl, i amés verd. Es pot camuflar entre els arbres i té una cara més semblant al Fuju (La història interminable) que a cap rèptil perillós. No hi busquem segones lectures apart del típic llagrimeig d'amistat i el crit ecologista (tot i que tampoc es treballa massa. És una peli molt planera, com deia apta per a menors i totalment dedicada a ells. Tot està pensat per a un públic infantil, no hi busquem res més. Distreu i entreté, és molt tranquil·la i de sofà. Però ja està.
Interessant aportació d'en Robert Redford (s'agraeix veure'l actuant de tant en tant sense voler ser protagonista quan ja no toca), i d'una sorprenent Bryce Dallas-Howard, una actriu amb unes faccions especials, que apareixia a les pelis de M.Night Shyamalan (La noia de l'aigua i la genial El bosc), més tard als nous episodis de Jurassic world, i fa poc vaig descobrir com a directora d'un parell de capítols de The mandalorian (per fer un resum de tot el seu treball, que evidentment és molt més extens).

TAPAR UNA ESPIFIADA EMMERDANT-HO MÉS

Pels que seguim el món del futbol, la tornada després del confinament ha estat agredolç. Per una banda, alegria per poder gaudir de nou de les emocions d'aquest esport, però amb la sensació i la certesa de que no era gens correcte aquest greuge comparatiu amb altres feines, simplement per ser com és una fàbrica de diners.
De la primera divisió ja hem comentat coses a través dels grans partits (😂😂😂) del Barça. Però toca parlar de la segona divisió. Quan ja ens trobàvem a l'última jornada, sense haver detectat cap contagi entre futbolistes, resulta que a l'equip del Fuenlabrada detecten positius i no poden jugar contra el Deportivo, amb l'afegit que uns es jugaven jugar la promoció a primera i els altres el descens a segona, en una jornada d'aquestes que es jugaven totes alhora. La decisió, que va ser la primera errada (d'entrada), va ser posposar el partit. Aquell dia ja s'havia d'haver fet el què calia: partit anul·lat: el Depor baixa (perquè els altres resultats el condemnaven encara que guanyés el partit) i el Fuenlabrada fora de la promoció. Si s'hagués fet, ara ja s'haurien jugat els partits per pujar a primera i s'estaria tothom de vacances o preparant la nova temporada, sabent a quina divisió jugaràs el curs que ve.
Però no, han anat allargant el "cuentu" per poder jugar aquest partit. I van passant els dies, i ara un del Fuenlabrada a l'hospital, i ara també positius a altres equips que s'estaven esperant (Almeria). I tothom enfadat. El Depor dient que no baixen perquè no és just, altres demanant lligues de 24 o 26 equips per compensar... Fins i tot l'Espanyol diu que no hi hagi descensos! Quin desgavell. Quina mala direcció de tot plegat!
Per què no es va fer bé des del principi???? Resposta: corrupció de la bona sumada a les cagades de diferent persones que ara no accepten les culpes, ho neguen i volen sortir-se amb la seva. Es veu que el Fuenlabrada va anar a La Coruña sabent que hi havia contagis. Un metge recomanava no viatjar, es va informar a La Liga d'en Tebas (un feixista de M), i es va obviar i tirar endavant. Quina negligència! Per fer la vista grossa i no aplicar les normes, s'ha muntat un merder de ca l'ample. I el millor està per venir... Qui és assessor del Fuenlabrada? El fill d'en Tebas. OLE, OLE, I OLE! Corrupció de la bona i com sempre, a Ecspanya, NO PASSA RES. En cap moment s'ha sentit cap mitjà de comunicació espanyol esbombant els lligams familiars amb el club madrileny. Un cop més, mitjans de comunicació comprats pels poders feixistes de l'estat espanyol. Merda sobre merda. Fàstic absolut. I aribarà el dia de començar nova temporada (si comença) i encara no se sabrà qui juga, no hi haurà claendari, i tantes i tantes coses que queden penjades i s'hauran de fer a corre-cuita per culpa de no haver fet el què calia des del principi per corrupció.

SI EL REI VOL CORONA...

I el Borbó va marxar. Després d'anys de sospites, investigacions i polèmiques de tot tipus, han pactat la seva marxa d'Ecspanya per viure la vida a la República Dominicana. I qui li pagarà l'estada? Nosaltres, és clar, com li hem estat pagant totes les seves dèries, aficions i festes diverses. Com paguem la seva manutenció, les escoles dels seus fills i néts, tot, absolutament tot.

I ara ja no es podia aguantar més. S'havien fet públics tots els tripijocs que duia a terme, la quantitat de milions d'euros que anaven amunt i avall per les seves gresques, amistats, amic, etc. I al final,com un "último servicio a España" i per no dinamitar el regnat del seu fill, ha decidit fugir. Bé, fugir, no. Com diuen els titelles del PSOE, no ha fugit, ha marxat a viure a un altre lloc. Després surt el sjgfsjhdagl del José Zaragoza i diu "El PSOE és republicà". És que se'ns pixen a la cara i ens creiem que plou! I és veritat! No passa res! Jo volia tuitar alguna frase tipus: "No entenc com els espanyols no s'independitzen d'Espanya". Però clar, de seguida vaig tenir la resposta: els mitjans d'informació, blanquejant la fugida i el personatge, els polítics lloant la seva figura a la transició i democràcia; #graciasMajestad com a trending topic del dia; la confirmació que la fugida s'havia pactat entre la Casa real i el gobierno dels "republicanos" del PSOE... I és que sentir els poders espanyols aquests dies ha estat tan fastigós com sempre o més, tenint en compte com ens tracten a nosaltres els catalans amb coses menors. Això sí que és incitar a l'odi, marededéusenyor!

Després, els il·luminats de TV3, posant de titular a una notícia "salvador del 23F"!! Però si en va ser instigador! Com es pot ser tan hipòcrita! De veritat és impossible trobar cap mitjà que finalment es dediqui a dir la veritat de tot plegat? És fastigós adonar-se en quina societat vivim en què és impossible que la veritat sigui la que domini la vida diària. Mentre aquí s'omplen la boca de com de bo era aquest senyor, a la premsa estrangera diuen la veritat, parlen de la seva fugida. I el més interessant és que totes les imatges apareix amb 'uniforme militar, donant-li un toc de dictadura africana (amb tots els respectes) que tira enrere.

I els podemitas? Doncs fent declaracions i tuits contra el rei, però clar... que no estan al govern? De cara a la galeria dels seus votants, fan l'espectacle, però són com tots, llepaculs. Va ser molt graciós n article d'opinió d'en Vicenç Villatoro que havia fet estadístiques amb els titulars de la Colau, i com el que guanyava de calaix era el "Exigeixo..." i els últims eren els "proposo, penso..." Són KK política com tots.

Bè, la qüestió és que el Bribó ha fotut el camp, i la justícia no ha retirat passaports, ni euro-ordres per portar-los a judici, ni res d'això. Diuen que quan se'l cridi ja vindrà. Però encara que ho fes, per què? No passaria res, com a tots els delinqüents que deixen anar pel fet de ser qui són. Com sempre, nosaltres hem de seguir amb "lo" nostre, perquè els espanyols, ja se'ls poden cagar a sobre, que no ho voldran veure, o almenys, diran que és culpa de Catalunya.

LA BRUIXA

Feia temps que no llegia un llibre que m'enganxés tant com aquest. N'hi ha hagut que m'han enganxat, d'altres que no, però la dependència que m'ha creat aquest de la Camilla Läckberg ha estat molt gran. Com m'ha passat moltes vegades, arribo tard. resulta que aquest llibre que fa força temps que tinc a les mans quan soc a la llibreria (i que mai agafava degut a les seves més de 700 pàgines) és el darrer d'una sèrie de thrillers ambientats en una ciutat sueca, Fjällbacka (d'on és l'autora). Però les coses com siguin, aquest era l'únic que em cridava l'atenció.
Finalment, aprofitant un estiu llarg, i que no calgués dur aquest pes a la motxilla per llegir-lo al metro, m'hi vaig llençar. al principi va costar, per dos motius: la gran quantitat de personatges que apareixen; em vaig haver de fer una llista amb qui era qui! La trama a tres bandes. Tot i que el 80% està ambientat a l'actualitat, hi ha referències a 30 anys enrere i també a uns fets sobre cacera de bruixes de finals de segle XVII. Encara que la meva valoració d'aquest llibre és molt bona, ara que n'he trobat un en què el policia protagonista no és alcohòlic, ara toca un llibre on no hi hagi flaixbacs, que darrerament, és un festival de recurs utilitzat a les meves lectures.
Anem al llibre. Desapareix una nena de 4 anys que apareix morta quan en fan la recerca. Però resulta que trenta anys enrere, va passar exactament el mateix (una nena de 4 anys assassinada), a la mateixa casa. D'aquest crim, van acusar a dues nenes de 13 anys (van confessar i poc després ho van negar) i casualitats de la vida, just quan una d'elles torna al poble és quan torna a passar. A partir d'aquí, anem veient com es va desenvolupant la investigació del crim, amb detalls del cas anterior i al qual han de tornar donades les circumstàncies. I paral·lelament, ens envien al 1681 on veiem la història d'una vídua que viu amb la germana i el cunyat després de la mort del seu marit en els temps en què per qualsevol,motiu cremaven una dona per bruixa.
Doncs bé... era d'aquells llibres que em cridaven. Cada vegada que tenia una estona, l'agafava per saber com anaven les investigacions. I malgrat les més de 700 pàgines, he de dir que en cap moment se m'han fet feixugues. De fet, al final, tenia ganes de que fos més llarg encara, ja que veia que estava arribant al desenllaç.
Tot i que li dona el títol al llibre, la trama més antiga, encara que ha estat emocionant també de seguir-la, he de reconèixer que m'ha sabut a poc en l'aspecte de la gairebé nul·la relació amb la trama principal. Només un aclariment al final del llibre vol establir el lligam, però què voleu que us digui... em sembla una mica forçat. És l'únic punt feble que li trobo al llibre. La resta, punts positius, molts. apart del típic interès i intriga de la història, dels girs que va donant de tant en tant, cal aplaudir com apareixen de rerefons, altres temàtiques socials que donarien lloc a altres llibres, o com deia, a fer-ne més pàgines:
Apareix la immigració en forma de refugiats sirians que arriben a Suècia per iniciar una nova vida, i mentre lluiten contra els seus fantasmes s'enfronten a una població que no acaba de ser del tot acollidora en la seva totalitat: racisme.
Les vivències dels fills i filles de diversos personatges, la crisi de l'adolescència, els enfrontament amb els pares i mares, l'aïllament, el desconeixement per part dels pares del què fan els seus fills. La poca força de voluntat d'uns,el poder d'uns altres. I aquí entre el bullying, en la seva forma més cruel. Pateixes com el què més en algun moment del llibre veient el què arriben a fer alguns joves amb una de les noies. I també arriba l'anada d'olla que no puc explicar perquè seria un spòiler molt bèstia.
La veritat és que els personatges que apareixen tenen molta personalitat i molta vida darrere, es nota que fa anys que treballa amb ells, i per tant, donen molt de joc a mil i una trames petites que van englobant la principal, de manera que queden molt ben integrades en la història. Chapeau!

OZ

Interessant troballa durant aquests dies. Quan la van estrenar i quan estava a diferents plataformes de pagament, mai em vaig decidir a deixar anar els quartos. La veia prometedora, però hi havia un no-sé-què que m'aturava a l'últim moment i em feia decantar per altres pelis. Finalment ahir vaig poder fer-la entrar als films del 2020, i amb total desconeixement, quan als crèdits vaig veure dirigit per Sam Raimi, vaig tenir ja un bon pressentiment. Un altre detall dels primers minuts: amb només quatre notes de la música a l'inici ja vaig reconèixer la batuta d'en Danny Elfman. Després, vaig pensar que els decorats recordaven molt a la fàbrica de xocolata de Willie Wonka, i que el mag era un paper que semblava predestinat a en Johnny Deep. No m'estranyaria que la peli fos oferta primer a Tim Burton i que per algun motiu no va arribar a bon port.
Bé, anem per la peli. Els bons pressentiments van continuar en veure l'aclucada d'ull al clàssic de Judy Garland quan tot el què passa a Kansas està rodat en blanc i negre, i també en un metratge més petit. Un bon començament que ens presenta el mag, bon James Franco (tot i el cognom), amb les seves estafes de pa sucat amb oli. Un cop a Oz, la trama va seguint una mica el ritme habitual, sense gaire originalitats, però el què era més interessant era veure com amb una senzillesa infinita, anava lligant temes i conceptes amb el clàssic que tots coneixem: les tres bruixes, d'on surten cada una d'elles, com es fa el rei d'Oz, els ginys tecnològics que també coneixerem... La veritat és que he de dir que com a preqüela d'un clàssic, és de les millors que he vit en l'aspecte de parar la taula pel què vindrà després. apareixen també nous personatges que assoleixen cert carisma i que és una llàstima que no tinguin continuïtat, però clar, això no es pot canviar. El mico alat que els ajuda, actua amb mesura, no es converteix en el típic animal xerraire poca-solta. La nina de porcellana és un gran descobriment, i més si trobes el paral·lelisme amb una nena que apareix al principi de la peli, allà on el mag fa els seus trucs. Es troba amb una nena en cadira de rodes que li demana que amb la seva màgia la faci caminar, i clar, no pot fer-ho. Quan més tard a Oz, es troba la nina, apareix amb les cames trencades i l'arregla (amb cola).
Estem davant, doncs, d'una bona pel·lícula d'entreteniment que pels amants dels clàssics els agradarà els lligams que estableix amb la història original. Els més puristes, segur que diran que es van avorrir i que els colors d'Oz embafen. Però què carai! Veure d'on surt la famosa bruixa de l'est és un momentàs, la veritat. No és convertirà en res que pur-entreteniment, però ho és de qualitat, i això s'agraeix.

DIVINA JOVENTUT

Avui és 1 d'agost de 2020, i tal dia com avui, però del 1990, vaig viure un esdeveniment que, 30 anys després, encara és un dels records més potents de la meva joventut. A moltes persones que em coneixen, és un xoc descobrir quin és aquest fet, ja que no sembla molt de la meva línia. Però en aquells moments, al 17 anys quasi 18, em va deixar una empremta difícil d'esborrar.
Es tracta del concert de la Madonna a l'estadi Olímpic. Sí, la Madonna. Qui ho diria, no? Però la veritat és que en aquells temps, tenia un ventall de gust musical molt gran. Diguem que la Madonna era l'exponent més pop i extremat de tots, però també és veritat que estem parlant de la Madonna del True Blue, del Material Girl i de tots els hits que la van portar a la fama. Era llavors quan amb Vogue va començar a anar-se'n una mica de l'olla i en pocs anys deixaria de ser un seguidor. Però el 1990, em tenia ben enganxat. de manera que quan vaig saber que venia a Barcelona, com no podia ser d'altra manera, vaig comprar l'entrada. Va ser més tard que es van decidir les dates de les colònies de l'esplai: començarien l'1 d'agost. I a més, eren les meves primeres colònies com a monitor. Ostres, quin dilema! I el responsable de es colònies era... capellà! Com li podia dir que no podia pujar a es colònies amb tothom per anar a un concert de la Madonna? Però per sort, hi ha gent amb la ment més oberta, i tot i no recordar si hi va haver massa reticències, ho vaig poder fer. El dimecres 1 mentre començaven les colònies (a Vallfogona del Ripollès... quins altres records), jo em preparava per un concert multitudinari, i pujar el dia 2 cap al Ripollès (amb la samarreta del concert, és clar).
I què dir del concert? recordo nervis, estar a baix, a la gespa (no excessivament a prop), moltes hores abans...I del concert, de fet, no recordo gran cosa excepte l'empremta emocional que em va deixar. Segur que va cantar totes les seves millors cançons. Però d'una sí que me'n recordo, la primera, suposo que per l'emoció del començament, el fet de ser la primera... bufff!
Crec que seria interessant fer una entrada amb el record de diferents concerts que tinc un record especial. He anat a molts, i crec que per tots tinc un lloc especial al cervell. Però és veritat que aquest de la Madonna, estaria en el top ten del meu oci particular. I amb orgull, què carai!