EL MEU GERMÀ ES DIU JESSICA

El següent llibre d'aquest estiu que ja està a les acaballes, ha estat "El meu germà es diu Jessica". Va ser veure'l, va ser veure que l'autor era en John Boyne, i no vaig dubtar ni un segon a fer-me'n amb ell. La seva lectura, com les altres obres seves que he llegit, es devoren ràpidament, per la senzillesa de la seva escriptura i per la gràcia i interès de les seves trames.
Així com hi ha com una germanor entre "El noi del pijama de ratlles" i "El noi de la casa de la muntanya", podríem trobar-lo també entre el llibre que ens ocupa i "El noi que no tocava de peus a terra". En aquest darrer, trobem uns pares obsessionats en no cridar l'atenció i aparentar normalitat. Doncs en "El meu germà es diu Jessica", aborda un tema molt actual i que ens mostra també com una notícia altera totalment la vida en una família (tot i que aquesta, ja no era normal d'entrada).
Ens trobem amb una família londinenca: la mare, política amb aspiracions a ser escollida primera dama. El marit, que fa de secretari de la parella. El fill gran, en Jason, esportista, i el petit, en Sam, assetjat a l'escola per un ganàpia. Els dos nois són permanentment ignorats pels pares, preocupats només per la carrera política de la mare, obliden totalment les necessitats dels fills. alguns dels diàlegs que s'estableixen són brutals per la poca sensibilitat amb ells. I quan la mare vol presentar-se a ser la primera ministra, en Jason els comunica que no és un noi, sinó una noia.
La reacció dels pares, i també la incomprensió d'en Sam, són unes mostres genials per intentar veure com és de complicat acceptar veritats, l'empatia, posar-se a la pel de l'altre, renunciar a comoditats... I és que justament la Jessica és la menys protagonista dels quatre membres de la família. Són la seva determinació  els seus plors a l'habitació qui la posen en primer pla, però com ho viu el germà petit, que no entén res i li costa, i evidentment, el paper dels pares, portat a l'absurditat i desconeixement són, insisteixo, brutals. hi ha passatges que són dignes d'estudi i per portar a debat a les escoles. Ens trobem doncs, davant d'un nou llibre que s'hauria de llegir als coles per mirar de normalitzar aquestes situacions. En aquest cas, la normalitat és l'acceptació, i xoca amb la idea de normalitat dels adults.
La sensació de soledat de la Jessica i la com és ignorat en Sam són exemples de realitats que ens trobem avui en dia a totes les societats.
Potser e fet de voler ser primera ministra la mare li dóna un toc poc real, massa innecessari. No cal arribar a aquests càrrecs per voler donar aquest punt de desconeixement total i menyspreu. Deixant-la amb càrrecs alts seria suficient, però, bé, també li dona un punt de bogeria total. Tampoc em convenç al final, la relació d'en Sam amb el seu assetjador. En aquests temes, encara soc dels de "ni oblit, ni perdó".
Un cop més, la similitud de llenguatge irònic amb l'utilitzat per en Roald Dahl es fa present a cada pàgina del llibre. I un cop més, excel·lent per a en John Boyne.