INFILTRATS AL KKK

Òscar al millor guió adaptat del 2019, aquesta pel·lícula d'Spike Lee explica la història real del primer policia negre de Colorado, que els tenia molt ben posats i va aconseguir infiltrar-se en el merdós KuKuxKlan. Després d'un primer contacte telefònic, per motius obvis, els contactes físics els feia el seu company, apropiant-se del seu nom. Però fins i tot va aconseguir fer-se amic d'un dels seus líders, i paradoxalment, en una visita seva a Colorado, li va haver de fer de guardaespatlles.
Aquesta història que sembla inventada, va passar en realitat. El director hi afegeix algunes variacions, però bàsicament això és el què passa.
Com gairebé aconsegueix sempre, de manera molt natural i gairebé còmica, ens ofereix un retrat de la societat racista dels USA, amb el klan com a màxim exponent vomitiu. Com em passa sempre, aquest tema em posa especialment nerviós, com tots els que mostren les injustícies i crueltats de les que són capaces les persones. En el cas del racisme, tinc molt presents Mississippi burning i Cry freedom. Són dues pel·lícules que en la meva joventut em van ajudar a obrir els ulls a l'absurditat de la raça humana. EN el cas de la pel·lícula de l'Spike Lee, és interessant com s'ho va fer aquest jove policia per posar en ridícul els membres del KKK de la seva ciutat, en un moment en què ser policia, per la gent de raça negra era sinònim de racistes. Ha estat una bona peli per veure aquests dies, una bona troballa que em reafirma en les meves idees.
Crec que el millor de la pel·lícula però, o el què li posa el punt d'excel·lència és el final. Sense fer spòiler, es pot explicar. En un moment del film, expliquen com aquest cap del klan vol arribar al poder polític, i qui sap, potser a president dels USA. El policia ho posa en dubte, però li fan veure com infiltrant-se en política i enganyant, es pot arribar als llocs més poderosos i des d'allà blanquejar el racisme. Llavors, quan s'acaba la pel·lícula, apareixen escenes reals dels disturbis de Charlottesville de l'any 2017, quan una nazis van provocar aldarulls, arribant a assassinar a una noia que es manifestava en contra, i patapam, apareix el Donald Trump fent aquelles declaracions dient que hi havia violents als dos bàndols. Quin gran símil entre aquell diàleg de la peli i la realitat del boig que tenen els USA de president. I és important adonar-nos que, tot i que les elis de racisme ens porten sempre a les dècades dels 50, 60 i 70, aquestes imatges ens recorden que encara hi són, encara existeix i està fent mal allà on es propaguen aquestes idees. Per això, davant d'expressions o ofenses racistes, cal dir STOP, i aplicar les mesures necessàries per tal que aquests nazis desapareguin del món. Ells sí.

CONFINATS IV

Ja portem quinze dies. Dues setmanes senceres tancats a casa, com una gran majoria, però
malauradament per culpa d'ineptes desgraciats del Gobierno, no tan tancats com hauria de ser. I per culpa de fer les coses malament, ni quinze dies, ni un mes... això ja va de cap als dos mesos. I la veritat és preocupant imaginar-se quina serà la situació després de tot aquest temps, ja que ara ja comencen a haver-hi cosetes: gent que s'enfada, malentesos, gent que es mor i que coneixes o mig-coneixes, malentesos, augment de la por, malentesos... ufff...
La veritat és que la gestió de la pandèmia és gairebé criminal, digna d'entrar a la història dels despropòsits Però clar, què es pot esperar dels polítics que volien fer allò que volien fer el 17A, o van fer l'1O, o l'octubre passat? Ara ja han aconseguit que Hi hagi més morts a tot Espanya i no només a Madrid. Indignant. I davant l'exemple d'altres països, i recomanacions de l'OMS, ells segueixen capficats en lo seu. Quins inútils! Una de dos, o són imbècils o ho fan expressament. I per molt bé o malament que et caiguin, imbècils no són. Per tant, només queda una resposta.
Aquests dies twitter és un dilema. Per una banda, et posa nerviós, et sulfura )sobretot quan veus gent d'aquí defensant allò indefensable, Però també és un lloc on veus coses precioses o llegeixes articles súper interessants. Vaig estar a punt de deixar-lo, però et perds moltes coses...
Almenys, hem sortit al terrat de l'edifici un parell de dies, a cremar calories amb una piloteta, com n'era de necessari... però cada vegada les parets se't van acostant més i més...
Per altra banda, ja m'ha tocat de prop la primera mort d'una persona coneguda. Quina ràbia, per olt que estigués malalta, no hi ha dret que una merda coma questa se l'emporti, quan fa quinze dies cantàvem junts, l'un al costat de l'altre en un concert a Santa Maria del Pi.
L'altre dia vaig anar a un Bonpreu. Força gent. Hi havia un vigilant que regulava les entrades i que no deixava entrar ningú sense guants. Sí, sí, hi ha gent que va sense guants encara per aquests mons. S'ha de ser pallús. Jo no soc un exemple de prevenció, però hi ha coses i coses... Em va sobtar veure segons quines prestatgeries buides (carn i pollastre envasat i ... ampolles de vi!!)
Aquí a Roquetes l'altre dia algun d'aquests catòlics extremistes se'l sentia cantar "Líbranos, señor, líbranos Señor... por Madrid y por Valencia..." Aquí ja no vaig aguantar més. Què Madrid ni què nassos! Soc més de l'estil Clara Ponsatí. Davant la inoperància del Gobierno, va piular, "De Madrid al cielo" i se li van tirar a sobre. Quina pell més fina. No era cap desig de mort per ningú, sinó una crítica!!! Si no fos així, hauria dit "De Madrid al infierno", no?
Doncs res, seguim!

THE MANDALORIAN

Amb la incorporació a la graella televisiva del canal Disney+, es pot accedir a molts dels continguts d'aquesta empresa, i això vol dir a tots els estudis que ha anat absorbint, amb Star Wars i Marvel com els més destacats. Per ara emeten repetidament els mateixos programes. Diguem que varietat, varietat, no en té. Però tampoc és que ens faci falta, amb la de canals que hi ha, i amb la selecció de pel·lícules gratis que ofereix ara Movistar degut al confinament.
Però una cosa sí que estem aprofitant d'aquest canal. Podem veure la sèrie "The mandalorian", una història basada en l'univers d'Star Wars. Ja fa temps que Disney aprofita que es va quedar aquesta saga per produir més i més (i així anar fent més diners, que de fet, és el seu objectiu final). Hi ha hagut encerts, com Rogue One i la idea de tancar la saga amb els capítols 7, 8 i 9. Però també hi ha hagut nyaps, com Han Solo i el final (pel meu gust) de la saga. Des del primer dia es comentava la possibilitat de fer un biopic de Bobba Fett, el mític caçarecompenses. Al final, tot ha quedat amb una minisèrie (mini perquè els capítols són de mitja hora) sobre la vida d'un caçarecompenses, un mandalorià com Fett, pocs anys després dels fets del Retorn del Jedi.
Per ara he vist els dos primers capítols (els que han emès) i estaria al mig de les dues opcions (de les comentades abans: encerts i desencerts). Com molt bé s'explica, és més aviat un space-western. És a dir, una trama semblant a les de l'oest americà, però ambientat en els planetes i races del futur extraterrestre. Això l'acosta molt a Han Solo, que també anava per aquí. Però com que es tracta com deia, d'episodis curtets, passen molt millor. Unes quantes escenes, acció a dojo, i au, s'ha acabat i fins el proper.

És per ara, una sèrie molt silenciosa, no hi ha massa diàlegs. El mandalorià treballa sol i no parla amb ningú. I el personatge que apareix com a víctima seva, és un nen de la raça d'un altre mític entre els mítics: Ioda. Per tant, no hi ha massa xerrameca (per ara). Per fi he descobert d'on havia sortit aquest nino de Ioda petits que veia a les botigues especialitzades. no sabia d'on havia sortit, i ara sí. Veurem com va evolucionant la sèrie per fer una valoració més concreta. Per ara, no la deixo. 

FIRST MAN

Poc temps després de La la land, el seu mateix director Damien Chazelle reuneix el seu equip,
juntament amb l'actor del musical Ryan Gosling per recrear les vivències de Neil Amstrong, un dels noms més famosos de la història, el primer home que va trepitjar la lluna.
La pel·lícula vol explicar com va arribar a ser Amstrong l'escollit per fer aquest viatge, i parteix de la mort prematura de la seva filla. Aquest fet el porta a apuntar-se a la NASA, i juntament amb altres aspirants, astronautes i científics, van elaborant el seu pla. Primer la feina amb el projecte Gemini i després amb els Apolo.
No es tracta de la típica peli americana per penjar-se medalles ni fer-ne exaltació patriòtica. Tampoc és la seva intenció fer exhibir el ventall d'efectes especials que normalment acompanyen aquestes pel·lícules. Més aviat es centra molt en els sacrificis que havien de dur a terme, sense centrar-se però, en cap d'especial.
Per exemple, el rebuig que provocava sins la societat nord-americana el fet de gastar-se diners en la carrera espacial, tenint en compte les desigualtats del país. Aquest tema va sortint, però no aprofundeix, no entra en conflicte. També és veritat que un cop s'aconsegueix la gesta, tothom oblida les crítiques i surt a celebrar-ho.
Un altre exemple el trobem amb tot el munt de fracassos que van tenir, alguns d'ells amb pèrdues humanes. Van morir un bon grapat de persones en accidents en algunes de les proves. També sur aquest tema (de fet, moren dos dels seus companys i amics), però també seria un tema important per la desesperació que pot provocar o fins i tot la lluita interna.
I potser un dels temes més importants és el de la dona d'Amstrong, i per generalització, les dones i fills de tots aquests astronautes que es jugaven la vida en una aventura que no sabien si sortiria o no. La fortalesa mental de la dona, sabent que cada dia que marxava a treballar podia haver un accident, o quan ja és oficialment l'astronauta que marxarà a fer un viatge que ningú havia fet i en el què les possibilitats de morir superaven les d'èxit. crec que les emocions d'aquestes dones passen desapercebudes al costat de les gestes dels seus marits, i renoi, elles sí que eren heroïnes també, per aguantar tot el què van aguantar, i suportant un paper secundari totalment injust.
Així doncs, ens trobem amb una pel·lícula que en general està força bé, perquè et presenta aquests temes i molts altres enmig del què va ser una de les fites més importants de la història de la humanitat.

CONFINATS III

Bé, ja portem deu dies tancats a casa. Personalment només he sortit un dia al forn, un al súper, un a llençar la brossa i un altre a veure una estona ma mare, és a dir, un 0'7% de tots els minuts d'aquests deu dies. I sempre complint indicacions.
Independentment de com es van omplint aquestes hores, hi ha el tema educatiu, el cole. Sembla que les previsions són pessimistes, i tornar després de Setmana Santa comença a ser massa optimista. Podríem parlar de perdre l'abril, i fins i tot en alguns àmbits ja es para de perdre tot el curs. Realment, el tema és molt bèstia si es complissin aquestes premisses. La qüestió és que els nens i nenes, sense aquests dies d'escola, què han de fer? El debat sobre les feines que s'han de fer és un dels temes més polèmics d'aquests dies. Des dels "no han de fer res de res" fins als "deures diaris amb feedback continu amb els mestres", passant pels neohippies de deures creatius "cuina a casa, escombra, fes-te el llit i pinta una mandala).
Com sempre, el terme mig és el millor. Però aquesta vegada té un obstacle extremadament important que no es pot obviar. Tota aquesta feina, arribaria als nens i nenes telemàticament. Però la bretxa digital existeix, i tenim famílies que no poden accedir a internet, per qüestions diverses (no tenen ordinador, en tenen només un però és de l'adult i no el deixa, esta en algun lloc sense cobertura...) Si a aquest fet sumem que els nois i noies estan amb la família, no es pot passar la responsabilitat d'aquestes tasques als pares i mares, que potser tenen els seus propis problemes (cal recordar que no estem de vacances, sinó en confinament sanitari, i potser hi ha familiars malalts. o que han de sortir a treballar i això provoca patiment, etc.)
Llavors, clar, aquí està el tema: què cal fer? Tan important és que els nens i nenes segueixin treballant aquests dies? Afegeixo un darrer factor: l'edat (o el curs). Evidentment, no és el mateix primer, segon de primària, que no pas sisè, que és el meu cas. Quan tronem a l'escola, estaran a punt d'entrar a l'ESO,una etapa que demana un nivell d'autonomia força gran, i que potser alguns nanos no han assolit del tot, i per tant, el desgavell actual no els ajuda gens. I ja no parlem, si es torna al juny o si no es torna.
Per tant, des del meu punt de vista, els meus alumnes haurien de fer alguna feina més de la que han tingut fins ara, però pel seu bé, no pas per omplir hores ni passar l'estona. Una feina que se la puguin gestionar de manera autònoma, és a dir, que no necessitin la intervenció del pare o la mare, i que pugui ser controlada i supervisada contínuament pel mestre. El problema doncs, torna a ser, com fer arribar aquesta proposta a totes les famílies, i evidentment, sempre des de la voluntarietat i la no-avaluació. Difícil, o potser no difícil, però sí complicat.
Per cert, una cosa positiva sí que hi haurà (espero), no es faran les competències bàsiques!! O almenys 'ho imagino... perquè si tornem a l'escola, amb la feinada que hi haurà, espero que no ens facin perdre el tems amb xorrades...

TOLKIEN

No la vaig anar a veure al cinema. quan vaig voler, ja no la feien. Quan en vaig tenir la primera opció a casa, també va volar. Ara, a la tercera va la vençuda, així que aquest cop sí. No diu molt d'un fanàtic de les obres del gran J.R.R. Tolkien, però les coses van com van, i al final, la intenció és el què compta, no? La qüestió és que finalment ja he vist la pel·lícula que explica una mica una bona part de la seva biografia.

La pel·lícula recull les vivències que el van portar a idear amb la seva imaginació una de les històries més importants de la literatura mundial, acompanyada d'un univers mitològic, una llengua, unes races...bé, els seguidors de Tolkien ja saben de què parlo.

Veiem en Tolkien de nen, la seva situació familiar, arribada a l'escola i l'amistat que es forja amb tres nois més, formant la "germandat". Els primers anys a Oxford, notant com el cridaven les lletres. El descobriment de l'amor amb la jove que després es convertí en la seva dona. I és clar, l'experiència traumàtica que suposà la primera guerra mundial.

Tot plegat, ben muntat a la pel·lícula, i pel què sembla força fidel a la realitat, cosa que s'agraeix molt per poder acostar-nos a aquesta figura que va crear un món fantàstic. 

És divertit veure dins la peli diferents passatges que ens fan relacionar amb passatges dels seus llibres. Un dels més interessants, però que és una llicència fictícia dels guionistes és l'aparició d'un jove soldat anomenat Sam que l'acompanya per les trinxeres buscant un amic. És la manera que tenen de retre homenatge a aquest gran personatge de la història del senyor dels anells, Sam Gamyi que acompanya a en Frodo per tot arreu. O quan s'amaga jugant a fet i amagar i veiem l'escena quan surten de la Comarca i els quatre hòbbits s'amaguen d'un espectre de l'anell. O quan comença a explicar una història que serà la llegenda dels arbres dels Valar.

Ha estat doncs, una pel·lícula interessant, allunyada dels blockbusters habituals de distracció, però que m'ha agradat força per la relació que hi tinc des de fa anys amb les seves novel·les.

CEL INFINIT

En ple confinament he acabat la lectura de "Cel infinit", la tercera part de la trilogia de Katharine McGee, continuació de La planta mil i Vertigen. Feina només dos mesos que em vaig llegir la segona part, i tres que vaig catalogar la primera part com el millor llibre de l'any 2019.
Els embolics d'aquests joves del futur en aquesta macro-torre de Nova York han continuat d'ençà la mort d'una d'elles en el primer llibre. La manera com es trenquen les relacions i es tornen a forjar en aquesta darrera part han estat el motor que han dut al desenllaç final, que val a dir, no ha decebut gens.
Un dels dilemes que personalment em plantejava sobre el meu criteri és com una novel·la juvenil aconseguia arribar al meu podi personal. De debò val tant la pena o és que el meu criteri és absolutament descafeïnat i poc rigorós? Crec que tampoc tinc tant mal gust, la veritat... Sí que tinc un gust particular, però no és de pa sucat amb oli.
M'ha agradat molt com aconsegueix barrejar les novetats tecnològiques del futur de manera que siguin complementàries a tot el què passa, sense perdre el nord davant d'elles, normalitzant-les molt. Xoquen aquests invents moderns amb la situació social, que en tots aquests anys no ha canviat gens. Els rics són cada cop més rics i els pobres més pobres. I els rics encara són més banals i superficial que mai. Però llavors, enmig de tots ells, apareixen els personatges de la novel·la, en especial l'Avery, la Leda, la Rylin i el Watt, amb especial atenció en l'Avery.
Imagineu-vos la típica nena pija i rica rossa, de cabells llargs i tonteta. Aquesta seria la imatge de l'Avery Fuller, la noia que viu a la planta mil, la més alta de la torre. Una noia dissenyada genèticament pels seus pares per ser perfecta en tots els aspectes. Creada per ser perfecta. Les expectatives i l'atenció que recauen en ella són molt grans i al final desencadenen molt la trama. Sembla el què hem dit, però al llarg de les pàgines se'ns mostra una noia desenganyada amb la seva vida, que no li agrada ser com els altres volen, cansada de que tothom la miri i que esperin d'ella coses que l'importen poc més de tres pepinos. La dualitat que paeix aquest personatge és molt important per tot el què ens mostra, combinada amb els altres que apareixen. La Leda, sempre martiritzada pel seu passat, però que ens acaba sent simpàtica i propera. La Rylin i el Watt, els que viuen abaix de la torre i es veuen ficats en els merders dels "altejats", que no perden la seva essència.
Independentment de què més em llegiré aquest any, segur que aquests dos llibres es trobaran al top-five!

CONFINATS II

Avui complirem la primera setmana tancats a casa (alguns de nosaltres). Dijous de la setmana passada ens assabentàvem que quan sortíssim de l'escola a les 17h, l'endemà ja no tornaríem i començaria així una de les etapes de la nostra vida més plena d'incertesa, de por i de tantes i tantes emocions diferents combinades en una mateixa ment.

Segurament el pitjor de tot plegat, apart evidentment de la malaltia i els seus malalts i víctimes, és el saber del cert que en tenim per, com a mínim, tres setmanes més. Ja es comença a fer oficial que en dues setmanes no n'hi haurà prou, I més, tenint en compte que només quedarà una setmana per les vacances de Setmana Santa. Ara mateix signaria per tornar després de Pasqua.

Però clar, ja se sap que això depèn malauradament d'una colla d'ineptes anomenats "Gobierno de España", que l'únic que sap dir per lluitar contra la malaltia és que "Unidos venceremos". Units a què? A  ells? A la seva imbecilitat? El què cal és ajudar els malalts, als metges, metgesses, infermers i infermeres, ala gent vulnerable i deixar-se de merdes. Però l'únic que han fet és desplegar els seus soldats amb les seves metralletes, per tal que ens sentim segurs. Però a veure, que el virus el poden disparar? Ah, és clar, és que són una colla de bandits que roben mascaretes i material que ha d'anar a Catalunya per quedar-s'ho ells, allà a Madrid, que és on tenen més infectats degut a la seva ineptitud manifesta.

Alguns s'exclamen que utilitzin una emergència sanitària per ignorar Catalunya i fer-li mal. Però a veure, que s'han oblidat del 17 d'agost? De l'1 d'octubre? Si van ser capaços d'allò, a veure si no ens tocaran ara els nassos, no?

Per altra banda, avui llegia una entrevista que deia que així com la Guerra Civil va ser el tràiler de la Segona Guerra Mundial, la crisi del coronavirus és una prova de coses pitjors. I per què ho dic ara aquí? Doncs perquè justament aquesta idea la vaig comentar l'altre dia en petit comitè, i m'ha fet poca gràcia veure que no soc l'únic que ho pensa. Sí, teories de la conspiració de pandereta, però ja ho veurem, no? Si no és veritat, molt millor, no? Però com ho sigui, o encara que enlloc d'això, si algun dia passa alguna cosa més letal i greu, veient com s'ha gestionat, estem ben llestos, no? Mare de Déu... i això en només una setmana, que se'ns passarà pel cap d'aquí quinze dies?

JOKER

La segona pel·lícula confinada ha estat una de les més famoses de l'any passat. Joker explica la caiguda als inferns d'un dels personatges icònics del món de Batman. No és una pel·lícula de superherois, tot i que molta gent així s'ho pensava i duia els seus fills a veure-la... colla d'ignorants... És una peli fosca, molt fosca, paranoica, i que aconsegueix clarament el seu objectiu, que és el de ficar-te dins del cap del protagonista per tal de viure amb ell la depressió i bogeria que al final el porta a cometre els crims i convertir-se en un dels malfactors més famosos de la història del còmic.
Com no podia ser d'una altra manera, la interpretació que fa en Joaquin Phoenix és de les memorables, d'aquelles que semblen fetes per guanyar l'Òscar (que per cert, així ho va fer, i va ser un dels meus encerts de la porra). La bogeria dins la qual et fa entrar el film, tot i estar molt ben aconseguit, a mi personalment tampoc me la fa arribar al nivell de brillantor que sí li han vist moltes altres persones. Reconec, però, que el meu interès i satisfacció va anar creixent a mesura que avançaven els minuts. Al principi, la meva sensació era de: "Quina paranoia", però al cap de vint o trenta minuts, tot es va situant i comença a tenir un sentit més clar, i que aconsegueix transportar-te a aquella realitat que t'estan oferint. Els deu últims minuts, tot i ser cabdals, tampoc m'acaben de convèncer del tot. Així que la peli em deixa amb sensacions diferents.
El punt més fort per mi és com juga amb la moralitat. És a dir, tot es comença a torçar quan el futur Joker es carrega a tres homes que estaven primer molestant una noia i després es fiquen amb ell. Per tant, tenim tres imbècils que a més els presenten com uns pijos acosadors, que són morts per una persona que de cara a la gent del poble, el converteixen en una mena de justicier i defensor dels marginats. Bona jugada. Amb qui t'alies tu? Amb l'assassí, encara que per dins pensis que aquells tres s'ho mereixien? O en contra seva, defensant aquells energúmens? Clar, la qüestió és que la mosrt no és mai el remei de res, però amb la justícia que hi ha al món, aquestes persones haurien de ser ben castigades des de petits fins a grans, no? Després la situació es va complicant, perquè de fet, el protagonista té un trastorn, però clar, no deixa també de ser una crítica a la societat, no? Com ajuda el govern a persones amb discapacitats psíquiques tipus paranoide? Per tant, no és tema fàcil de resoldre tots els problemes que planteja la pel·lícula, que et pot agradar més o menys, però que és alguna cosa més que una peli de bons i dolents.

CONFINATS I

A punt d'acabar el quart dia de confinament. Qui ho hauria dit fa dues setmanes que ara ens veuríem en aquesta situació. Bé, la gent del poble és normal que visqués en la ignorància, però voldria creure que, per una banda, les autoritats sanitàries ja s'ho veiessin venir. Clar que si ells ho veien, segur que ho van dir als governants, i llavors... com és que ho han estat fent tan malament?
Massa preguntes que tenen respostes que farien caure les vergonyes a més d'un i enrabiar a molts més. Sigui com sigui, aquí estem ben tancats a casa, fent una mica de tot. Bàsicament, fent feina de l'escola, jugant o fent coses amb la família i descansant escarxofat al sofà, llegint o mirant la tv. El poc que portem aquests dies ens ha ensenyat ja dues coses: una, que això se'ns farà moooolt llarg, i que caldrà fer ús de la imaginació per tirar endavant; la segona, que la mare que va parir a tota la gent que podent-se quedar a casa, no ho fa. Així aconseguiran que aquests quinze dies es converteixin en un mes. Quins nassos que tenen. Cert que hi ha que no tenen més remei, però aquí els governs tenen molta responsabilitat, però ja hem vist que aquest deure es veu diferent segons si és el govern català o l'espanyol. La veritat és que veure metros plens, omple de ràbia. Sot que hi ha empreses que ham decidit ser persones i han tancat les portes.
Les primeres feines per als alumnes han sortit avi cap als correus dels seus pares. Esperem que amb l'excusa del confinament, no es caigui en fer tot el què no fem normalment a l'escola, que és omplir d'exercicis i més exercicis. Per una banda seria d'agrair per poder tenir els nens i nenes amb tasques a fer, però clar, seria també tirar-nos pedres a la nostra teulada. Serà complicat trobar el terme mig.
I així passem els dies, amb manualitats, lectura, tele, jocs de taula, deures, sudokus i joc electrònic. una mica de tot per poder passar les hores el millor que es pot. Encara no hem arribat a la fase d'ordenar i fer endreça. Això ja arribarà. No serà per temps...

MALÈFICA, MESTRA DEL MAL

Dues de les coses que pot provocar el confinament semblen evidents. Primer, poder posar-se al dia de
les diverses pel·lícules que tinc pendents de veure. Segon, arribar en breu a les mill entrades per ser el blog un dels recursos per omplir el temps.
Pel què fa al primer aspecte, ja hem vist una d'elles. La continuació de Malèfica, la versió humana del conte de la Bella dorment. Quan vaig veure la primera, una mica sense convenciment, va ser una sorpresa agradable, ja que potser perquè la veia sense expectatives, la manera d'afrontar la història, sense ser del tot original, la feia força interessant pel públic amb ganes de distreure's sense haver de suportar poca-soltades. Així, potser el més criticable era el doblatge de la Malèfica, l'Angelina Jolie. No li esqueia gens al personatge. Era una veu que volent mostrar-se dolenta, queda com molt falsa.
Així doncs, quan es va estrenar la segona part, sabent que no aniria al cinema a veure-la, ja que la selecció ha de ser molt més afinada, sabia que tard o d'hora veuria aquesta continuació. I així ja estat, aprofitant que estarem uns quants dies a casa.
Aquesta continuació, no aporta res a la història, però segueix mantenint una línia respecte la primera que fa que tingui un punt per sobre de les altres adaptacions que s'estan fent darrerament al cinema. La peli distreu, és divertida, té els seus moments tendres, de patiment, d'aventura... combina tots els aspectes que ha de tenir una pel·lícula per aconseguir l'objectiu de fer passar una bona estona sense necessita d'haver de demostrar res més. El tràiler ja t'explicava tot el què passaria a la peli, però no per això es fa poc interessant.
La veritat és que tan de bo la resta de pelis que vegi aquests dies puguin mantenir el bon sabor de boca que ha deixat aquesta Malèfica, tot esperant que, és clar, n'hi hagi alguna que m'aporti alguna cosa més que distracció. Anirem informant a mesura que es vagin succeint.

JA ÉS AQUÍ

I finalment el coronavirus va arribar a Catalunya, com abans havia arribat a altres llocs d'Europa i vèiem com la vida d'aquells països canviava d'un dia per l'altre. La veritat és que quan dimarts ens aixecàvem sabent que es plantejaven qualsevol escenari, de seguida es posava en marxa una porra no futbolística: Quan tancaran les escoles? Molta gent deia que seria dilluns. A més, diumenge hi havia la jornada de portes obertes! Però diguem-ne un sisè sentit, diguem-ne xurro, jo creia que no arribaríem a divendres. El tema estava avançant molt ràpidament, i cada dia, o més ben dit, cada dotze hores hi havia novetats. Quan es va confinar Igualada i altres poblacions de l'Anoia, jo em vaig refermar amb l'aposta. I finalment, així va ser, divendres es tancaven totes les escoles de Catalunya. I ja es veia que els governants escoltaven als metges del país, per preveure que les mesures cada vegada serien més dràstiques, fins que van xocar amb la realitat: la, un cop més, ineficàcia i imbecilitat habitual espanyola. Què en sabran els experts, no? Quin desastre!
És evident que tots hem pecat d'anar de llestos amb aquest tema, jo el primer. Al principi en feia bromes i no veia el perill real. Fins i tot vaig creure que hi havia una conspiració anticatalana per fer anul·lar el Mobile World Congress. Almenys ara no es deuen sentir tan lluços per haver-ho suprimit, en veure l'abast tan gran que té aquesta pandèmia. M'he hagut de menjar les meves paraules amb patates. En aquell temps vaig estar temptat de fer una entrada al blog sobre el tema. Al final no la vaig fer. ara hauia quedat com l'exemple de ficada de pota.
Ara la realitat és una altra. Ja fa uns dies que veia que la cosa anava de debò i que això portaria greus conseqüències. I ja les tenim aquí. Sembla que estarem quinze dies tancats sense escola. Veurem quines opcions de vida se'ns presenten, però sembla que la cosa no pinta gens bé.