VERTIGEN

La planta mil, de Katharine McGee, es va plantar tota soleta en el número 1 dels llibres llegit l'any
passat. Tot i l'aparença de literatura juvenil, la descripció que en fa del futur la col·loca en una situació de bon fer en aquest estil. No és d'estranyar, doncs, que a la mínima ocasió, m'hagi deixat absorbir per la segona part, Vertigen. Tot i que ha perdut el factor sorpresa del llibre inicial, no deixa de ser rellevant el fet de tenir ganes de llegir i seguir llegint per veure com evolucionen les vides d'aquests joves que vam conèixer, com afrontaven la tragèdia que van viure al final de la festa del darrer capítol. La lectura ha estat ràpida i amena, i una de les principals virtuts és la de l'augment de la tensió. Vas llegint, vas seguint, etc... però quan arribes a les darreres cent pàgines, vas veient com de mica en mica es van tancant els llaços entre ells, i com que saps des del primer moment que algú no apareixerà a la tercera part, les elucubracions, misteri i tensió t'enganxen del tot. Així, tot i que no ha estat tan especial com La planta mil, sense dubte ha estat un bon començament lector per aquest 2020.
La descripció que fa l'autora d'algunes de les eines tecnològiques del futur, és molt interessant. Potser no són del tot originals, però ha trobat la manera de connectar-les amb la trama i de fer-les quotidianes. En alguns casos, desitjables, i en d'altres prescindibles a no ser que siguis un "pijo" de nassos. La diferència entre la classe alta i la mitjana-baixa no és tan protagonista, i potser es troba a faltar la separació dels dos mons. Les dues noies que podrien fer aquesta connexió tenen aparicions diferents. Una, gairebé inexistent tot i la importància que té en la resolució de la trama (fet que la fa una mica fora de lloc) i l'altra, com que puja de categoria (entre cometes) perquè va a l'institut dels altejats, també difumina aquest "nit i dia" que teníem entre els dos mons. Aquesta segona part sembla més un Beverly Hills (Sensación de vivir del futur) que no pas el què havíem llegit. Tot i això, és evident que l'interès no decau massa, ja que té els seus moments sobtats que et sacsegen de cop i et fan centrar de nou en el problema.
Ara queda el capítol final, el tercer llibre. Deixarem uns dies per reposar el què hem llegit, i d'aquí un llibre ens retrobarem amb tots, i amb ganes de saber com acabarà tot plegat, esperant això sí, tornar als orígens del primer llibre i esperar que l'autora hagi estat valenta i no sigui fan dels finals ensucrats.