Fou un concert brutal, potentíssim. Ja l'assaig del dimarts va tenir una força destacable. És evident que la banda ajuda a créixer la música que es pot oferir. Però la veritat és que va ser un gran concert, amb moments emocionants, molt grans, i altres més íntims i personals, però sempre amb una força emocional molt bèstia. Costa destacar cap cançó, però n'hi ha una que cada vegada que la cantem se'm posen els pèls de punta. El Don't cry de Kirk Franklin és una bèstia, i la veritat, ens surt força bé, i això que aviat dedicarem un taller per explotar més les virtuts d'aquesta cançó. Més d'un cop se m'han humitejat els ulls en acabar-la, i mentre això em passi, senyal que estic on he d'estar, fent el què m'agrada fer i mostrant el què podem ensenyar.
dilluns, 20 de gener del 2020
DON'T CRY
Dissabte tenia lloc el tradicional concert de Sant Antoni dels Twocats pel Gospel. Enguany, el vintè concert, que dona l'inici de l'any dels 20è aniversari d'aquest cor.
Fou un concert brutal, potentíssim. Ja l'assaig del dimarts va tenir una força destacable. És evident que la banda ajuda a créixer la música que es pot oferir. Però la veritat és que va ser un gran concert, amb moments emocionants, molt grans, i altres més íntims i personals, però sempre amb una força emocional molt bèstia. Costa destacar cap cançó, però n'hi ha una que cada vegada que la cantem se'm posen els pèls de punta. El Don't cry de Kirk Franklin és una bèstia, i la veritat, ens surt força bé, i això que aviat dedicarem un taller per explotar més les virtuts d'aquesta cançó. Més d'un cop se m'han humitejat els ulls en acabar-la, i mentre això em passi, senyal que estic on he d'estar, fent el què m'agrada fer i mostrant el què podem ensenyar.
Fou un concert brutal, potentíssim. Ja l'assaig del dimarts va tenir una força destacable. És evident que la banda ajuda a créixer la música que es pot oferir. Però la veritat és que va ser un gran concert, amb moments emocionants, molt grans, i altres més íntims i personals, però sempre amb una força emocional molt bèstia. Costa destacar cap cançó, però n'hi ha una que cada vegada que la cantem se'm posen els pèls de punta. El Don't cry de Kirk Franklin és una bèstia, i la veritat, ens surt força bé, i això que aviat dedicarem un taller per explotar més les virtuts d'aquesta cançó. Més d'un cop se m'han humitejat els ulls en acabar-la, i mentre això em passi, senyal que estic on he d'estar, fent el què m'agrada fer i mostrant el què podem ensenyar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada