PLAYMOBIL

Dins el meu programa de pel·lícules estiuenques, no entraria dins les seleccionades. Però el final de les vacances del MEC m'han dut al cinema a veure la primera pel·lícula basada en els ninotets de Playmobil, que tantes i tantes hores de diversió i bones estones em van fer passar. No se'm cauen pas els anells per reconèixer que la meva infància no es podria entendre sense els "clicks".
Per cert, un apunt curió. Avui era el segon dia després de l'estrena. Però no hi ha res com anar a l'antic Heron City, en sessió matinal i en català. Només érem el MEC i jo en tota la sala. Les coses com siguin, una mica penós... Només espero que les versions en castellà també tinguessin aquesta assistència, perquè si no, seria una nova demostració de que com a país som una caca.
Llegia en una crítica, que el cinema animat no ha estat massa reeixit aquest estiu. I que Playmobil tenia unes expectatives altes per fer pujar la qualitat però que no havia estat així, que era també un zero a l'esquerra. Bé, no seré jo qui defensi la qualitat de la pel·lícula. És una peli per passar l'estona divertida, potser enrevessada per tal de fer sortir molts móns de Playmobil, però passes una estona agradable i entretinguda. El meu objectiu o era anar a filosofar o a descobrir-ne els detalls de cap obra mestra, ni valorar.la pels premis Òscar, res d'això. Era desconnectar, riure (o no), i no avorrir-me, de manera que en aquests casos, objectiu assolit sense cap mena de dubte. També és cert que en el fons, com a ex-nen Playmobil que sóc, tenia certa gràcia per mi veure com es movien, quines figures sortien, etc. Segurament, un adult que no hagi jugat amb Playmobils, aquesta peli li haurà estat més avorrida. Però per a mi, suposo que per l'afegit del punt emocional, l'he gaudit més. I què voleu que us digui, mil vegades millor aquest film que altres d'infantils que tenen més propaganda però que tenen llenguatge poc encertat o missatges poc adequats, però que clar... són "guais". Vinga, va! Visca la peli, que en el fons no deixa de ser la recreació de qualsevol tarda de joc d'un nen (tot i que em sembla que ara no tenen tanta imaginació...)

MARATÓ VIKINGA

Com comentava a Vikings, aquest estiu he estat fent un repàs a aquesta sèrie de televisió. Arribats a
les portes d'un nou curs, a punt d'acabar les vacances, ja he pogut veure les tres primeres temporades (en té 5). En aquests moments, ens trobem amb els víkings tonant del setge a París, que acaba amb molts morts pels dos bàndols i amb molts tresors conquerits pels nòrdics, tot i que no poden marxar del tot contents per com els ha costat aconseguir-ho. El germà d'en Ragnar, Rollo, es queda a França i en un tres i no res decideix trair el seu germà. La veritat és que tot i les sves divergències, aquest canvi de jaqueta en tan sols 2 minuts es fa una mica poc creïble, molt poc mastegat. El mateix Ragmar, torna a casa molt malalt, gairebé a punt de morir en els últims capítols. A Anglaterra les coses tampoc els van massa bé, perquè el seu tracte amb el rei de Wessex es fa paper mullat, tot i que encara no ho saben). El capellà-víking Adelsthand mor en mans de Floki el boig, un personatge clau però que mai m'ha agradat, mentre que el jove sacerdot, era un personatge molt interessant per tal de veure la seva lluita interna entre les creences cristiana i nòrdica. És una mala pèrdua.
Pel què fa a la sèrie, tot força bé. Ja deia que la recreació històrica era molt bona. L'ambientació, el disseny artístic, tot molt ben fet. El setge a París està molt ben fet, sense escatimar mitjans. sense arribar al nivell de Joc de trons, però aquesta vegada acostant-s'hi molt. Després de tants capítols, ara els personatges ja se m'han fet més familiars, i més o menys els tinc ben ubicats a tots, amb les preferències i divergències típiques.
La sensació és que els guionistes estan agafant tots els esdeveniments i personatges més importants de la cultura vikinga i ajuntant-los a tots en el temps i espai. Així, veiem que el personatges van existir en realitat, però no necessàriament en el mateix moment. Aquí els autors de la sèrie s'han agafat unes llicències per al de fer-ho tot més atractiu, però que a l'hora de la veritat també embafa una mica, perquè és una cosa darrera una altra.
Així com la primera temporada hi havia moltes referències a la seva cultura i creences, la segona i tercera ja s'han convertit més en un seguit d'aventures bèl·liques i emocionals que valdrien per a qualsevol ètnia. Tot i això, el fet víking continua present i és qui fa el fet diferencial respecte altres sèries d'estil semblant. A part és clar, de què està molt ben feta.
Arribats però a aquest punt, resulta que després de les successives tongades de les tres temporades (9-10-10 capítols), resulta que la quarta temporada en té vint!! I he de reconèixer que em fa una mica de mandra seguir veient aquest número. Segurament ho faré, perquèla qualitat televisiva en general tampoc dona per poder triar massa coses més, però no els veuré amb aquesta freqüència que ha estat aquest estiu, això segur.

LA DONA A LA FINESTRA

Primera novel·la de A.J.Finn, pseudònim de Daniel Mallory. 518 pàgines llegides en cinc dies. Best
seller d'un novell als USA. Pel·lícula ja en fase de muntatge. Thriller. El segon de l'estiu (i també de l'any).
Quan et poleixes un llibre en tant poc temps pot ser degut a diversos factors: curt (no és el cas), llenguatge senzill (això sí) i addictiu (això també). L'Anna Fox pateix agorafòbia i fa mesos que no surt de casa. L'únic contacte amb l'exterior el té a través de la seva càmera de fotos des d'on observa (espia) els seus veïns. Tot tranquil fins que veu una cosa que no tocava veure. Sí, clar, un assassinat. A partir d'aquí, portes obertes a tot el què pot passar, ja que a part del trastorn psicològic, és alcohòlica i ho barreja amb les pastilles que s'ha de prendre. Còctel explosiu per tal que ningú cregui el què dius.
A mesura que van passant les pàgines, vas coneixent més la protagonista i acabes empatitzant amb ella, fet clau per tal d'enganxar-te a una novel·la. Passa l'estona veient pel·lícules en blanc i negre, i per tant és fàcil veure les semblances amb "La finestra indiscreta" de Hitchcock en aquestes pàgines. Hi ha recursos típics del món del thriller, però aquí l'autor ho sap jugar bé per tal de no caure en la rutina de totes les típiques novel·les d'intriga. aquesta té un noséquè que ha aconseguit captivar a milers de lectors de tot el món. A veure, no és cap obra mestra, però realment gaudeixes del misteri fins a l'última pàgina.
Dos apunts més. Tot i el suspens, he endevinat qui és el dolent, tot i algun intent de fer-me fallar. I també una curiositat, que no sé si té algun significat amagat, i que ja ho vaig comentar a "La desaparició de l'Annie Thorne". Darrerament, no sé si per casualitat o no, tots els protagonistes dels llibres d'intriga que llegeixo, tenen seriosos problemes amb la beguda. La veritat no sé si és algun tipus de truc o coincidència... però també tinc ganes de llegir-ne algun en què tothom estigui sobri. És clar que quan hi ha algú begut, es posa més en dubte tot el què fa i diu, i això dona més misteri, perquè no saps si és veritat o mentida. Però de totes maneres, podríem veure si pot ser possible.

MÉS BIG LITTLE LIES

En un article de crítica de televisió, l'autor es preguntava: "Calia fer segona temporada de l'exitosa sèrie Big litlle lies?" Ell mateix respon que no. Però seguidament es pegunta: "Cal veure-la?" I la resposta torna a ser rotunda: "I tant que sí".
I és que continuar la trama del llibre en què està basada la minisèrie volia dir, inventar-s'ho tot, ja que la novel·la original arriba fins on dura el primer grup de set episodis. S'entén que després de les crítiques i premis que van rebre, volguessin estirar el filó. Personalment, em desentenc de tot això i m'he disposat a gaudir d'aquesta nova tongada de capítols que ens presenten les "cinc de Monterey" poc temps després del final tràgic de la primera temporada.
La mentida que es crea i amb la qual han de seguir les seves vides va caient com una llosa molt pesada sobre cada una d'elles, iho han de compaginar amb els nous conflictes o entrebancs que va tenint cada una per separat. La Bonnie (qui està més traumatitzada de totes), rep la visita de la seva mare i es destapa el seu passat infantil; la Renata (Lauara Dern) es veu enfonsada per malversació del seu marit); la Jane (Shailenne Woodley) afronta la primera relació després del trauma que va acabar amb el naixement del seu fill; la Madeline (Reese Whiterspoon) ha de demostrar al seu marit que vol refer la relació i fer-se guanyadora de la seva confiança; i la Celeste (Nicole Kidman) ha de passar un judici per la custòdia dels seus fills. I qui li vol prendre la custòdia? La seva sogra, nimés ni menys que la Meryl Streep.
Si la qualitat del grup d'actrius era excel·lent, amb l'aparició de la Meryl Streep això es converteix en una meravella. I com sempre, en versió original és brutal. Sentir-la com amb la seva veu i posat va parlant amb totes, amb una calma i ironia tremendes... Doncs només pe veure aquesta actriu dins la sèrie, cal dir que sí, valia la pena fer una segona temporada, sense cap mena de dubte. Ha estat una successió d'escenes cada una d'elles ben tractades, ben portades, i que et mentè enganxat per anar seguint com es van esdevenint els successos.
Set nous capítols d'excel·lència televisiva, cosa que és un fet ben anormal avi en dia.

SAL ROJA

Sal roja és el títol de la darrera novel·la conjunta de Ramon Gasch i Teresa Sagrera. En el cas del primer, és ja un clàssic de les novel·les de ficció històrica de Catalunya, després de la dupla "Bon cop de falç" i "Defensors de la terra", i de "La venjança dels almogàvers". Les quatre novel·les les ha escrit en companyia d'un altre autor. En el cas de les tres anteriors, l'Andreu González, i aquesta darrera, de la Teresa Sagrera.
Ha estat també el meu retorn a la novel·la de ficció històrica catalana, un gènere que fa un temps ocupava gairebé el 100% de les meves lectures. Ara ja ho diversifico mes, també perquè el meu paladar en aquest tipus de novel·les s'ha tornat més exigent. Però com que l'experiència amb aquest autor era bona, doncs no vaig dubtar en adquirir aquest llibre per la meva biblioteca estiuenca.
I què tal doncs, "Sal roja"? Doncs bé, força bé. Ha estat el retorn a la guerra de successió, però des d'un altre punt de vista, el de la vila de Cardona, que juntament amb Barcelona van aguantar fins l'últim moment. De fet, va ser Cardona la darrera ciutat catalana en caure davant les tropes de l'exèrcit de les dues corones. Amb l'afegit que mai va ser conquerida, sinó que tres dies després de la caiguda de Barcelona, van capitular. Com sempre, la recreació històrica és gairebé perfecte (la perfecció no existeix...) i fàcilment et veus recorrent els carrers, camins i muntanyes que van apareixent a la novel·la. Ficar-se a la pell dels personatges, patir amb ells és relativament fàcil per l'empatia que desperta la seva situació, salvant les distàncies amb l'actualitat. Aquesta no es veu lluny de les pàgines del llibre. Diversos paisatges de traïcions, pactisme i botiflerisme és fàcil de trobar el paral·lelisme amb l'actualitat.
El personatge d'en Miquel Ferrer, un treballador de la sal que pateix una desgràcia que el fa convertir en un miquelet que no està per obeir ordres donades les seves ànsies de venjança. A ell, la guerra no li importa, només vol acabar amb el màxim nombre d'enemics, independentment del què passi amb la seva vida.
Mireu si estava ficat dins la història, que no ha estat fins el final, quan en acabar el llibre, repasso els personatges en el glossari, i em trobo que tota la trama és ficció. Tota. La veritat és que creia que el Llop de Cardona va existir de veritat, i que la part inventada és tan sols la majoria de les seves vivències, les trobades amb els personatges històrics reals... Il·lús... he de dir que m'he decebut una mica. M'hauria agradat que hagués existit, la seva ràbia era molt compartida.
Sigui com sigui, bona lectura!!

FESTA MAJOR 2019

Aquesta ha estat una festa major ben estranya. Primer de tot, curta, perquè només hi haurem estat tres
dies (no comptem el 14, amb l'assaig general, només els dies oficials). I la veritat, cal dir que a hores d'ara, és plantejable que tampoc arriba a ser tan necessari ser-hi, però l'organització de les vacances, així ho han recomanat fins ara.
Al ser pocs dies, poques activitats hem pogut fer, bàsicament, la visita de carrers guarnits i les activitats castelleres.
Pel què fa als carrers, no hi ha hagut cap que sigui esplèndidament espectacular. Però potser per primera vegada, els tres primers premis són justos i merescuts. Primer Progrés, amb la seva recreació del món de Harry Potter. Està molt ben fet, ben decorat, i al costat dels altres carrers, realment són el més bonic. Però també és veritat que hi ha hagut altres anys en què han estat moooolt més espectaculars, i en canvi, no havien tingut premi. Així que felicitats (i gràcies per algunes idees de cara el cus escolar que s'acosta...) Segon premi per Mozart. Aquí discrepo una mica. Amb l'excusa de "La biblioteca cinc minuts després de les dotze", han fet un refregit de ninots i estructures que a mi em semblava més l'aprofitament de decorats de tots els anys de guarnits ajuntats. I tercer premi per la Travessia de Sant Antoni (per mi segons), amb la ruta de la seda. Està molt ben dissenyat, ben fet i amb (com sempre) idees molt originals. Felicitats. La resta de carrers, bé o passables. Verdi potser mereixia alguna cosa més que un sisè lloc, però realment crec que Progrés i Travessia han estat superiors.
I pel què fa als castells, doncs decepció, però no volguda. Després d'un inici de temporada molt conseqüent amb el moment actual de la colla, on s'han anat recuperant els castells de mica en mica, hem arriba a Festa Major portant el 3 de 9 amb folre en el programa. Ningú ho hauria dit mai, tal com estava anant el ritme, però les proves han anat bé, i hi havia confiança. Una caiguda de 2 de 8 amb folre a Vigílies va estar a punt de canviar els plans de l'actuació gran, però estava ben planificat i tant el 3 com el 7 de 8 es podien fer. I més, actuant al costat de Vilafranca i Joves.
Però l'actuació no ha anat bé. El lliurament de premis als carrers ha fet començar la diada tard,
juntament amb la massificació i el nombre de públic assistent. Els verds no podien ni entrar a la plaça, així que hem començat 45 minuts més tard amb uns pilars. Hem fet el 4 de 8, i a partir d'aquí, encara s'ha torçat més. Vilafranca ha carregat el 4 de 9 amb folre i l'actuació ha estat ben bé una hora aturada per tal que els serveis mèdics poguessin atendre a tothom. Quan s'ha reprès, Reus cau del 5 de 8, i altra vegada assistències col·lapsades i actuació aturada. Quan ja feia més de dues hores i mitja de l'hora d'inici i Joves no havia fet ni tan sols el primer castell, han decidit suspendre l'actuació. Sigui com sigui, i pels motius que siguin, el periodisme i el món casteller carregaran sense dubte en l'organització de la diada (quatre colles, massificació, pocs recursos...) total, un desastre. Una llàstima, però la veritat és que ha estat la decisió més encertada. Què hi farem. ara hi haurà uns dies més per preparar el 3 de 9 per la Mercè. allà ens hi veurem!

17 D'AGOST

2 anys.

CANVIS DRÀSTICS

El futbol femení viu un mini-boom. Segons el punt de vista seria un boom perquè l'interès s'ha
multiplicat per molt en aquests últims mesos. L'esforç d'alguns equips per posar-lo a primera línia, alguns mitjans de comunicació que el comencen a contemplar, i sobretot, el mundial femení, serien tres factors que han portat a protagonitzar un dels creixements esportius més grans. Però a l'hora de la veritat, encara s'ha de considerar mini-boom perquè encara és lluny del gran públic. Es comença a conèixer, però molta gent encara et mira amb cara de "això és per passar 'estona" quan els dius que ho segueixen amb assiduïtat.
El Barça és un d'aquests equips que més esforç està invertint en el futbol femení. Però la diferència amb els altres esports és tan gran, que per molt que s'hi posi, la distància segueix sent enorme. En propaganda ho estan fent molt bé, però després, en la gestió dels partits, es nota molt que per 500 persones fidels que van a veure els partits, no s'hi mataran massa-gens. Com a mostra, la pèssima gestió dels partits importants al Mini de la passada temporada, amb poques boques d'entrada, cues llarguíssimes que provocaven que la meitat del camp estigués encara intentant entrar al camp, fent cues a l'exterior. O més recentment, quan en ple agost i a 35 graus de temperatura, l'única màquina d'aigua fresca estigués fora de servei. Cuiden a les jugadores, però als seguidors, gens ni mica.
I parlant de les jugadores, i de fet, el motiu d'aquest entrada era la constant remodelació de l'equip. sembla que sigui sempre el mateix, però cal dir, que en aquests tres anys, els canvis han estat molts. es manté una columna vertebral, però al seu voltant, han anat entrant i sortint moltes jugadores, per tal de trobar l'equip ideal per poder, a partir d'ell, anar formant l'equip.
Tenim a casa un pòster de la plantilla de la temporada 17-18 (ara entrem a la 19-20), és a dir, l'equip de fa dos anys. Allà hi apareixen 24 jugadores. En només dos anys, d'aquelles 26 només en queden 11: Paños, Leila, Melanie, Mapi, Marta, Vicki, Patri, Alèxia, Aitana, Mariona i Martens. Estem parlant de menys de la meitat. En dos anys, han canviat més del 50% de la plantilla! Això és molt, segur que sí. Dubto que cap altra secció del Barça renovi mitja plantilla en dos anys d'aquesta manera. La passada temporada van marxar set i aquesta temporada n'han marxat sis més. Crec que de mica en mica estan trobant l'equip ideal, veurem sia quest any va bé, si es manté més fixa la plantilla. Jo crec que sí. La veritat és que pels partits que han jugat pinta molt bé... sigui com sigui, segur que una mica més d'estabilitat li aniria molt bé a l'equip.

PER QUÈ CARLINGUES?

Mai. en aquests ja més de 900 entrades del blog, en tots aquests anys de funcionament, havia fet cap
referència al seu nom, Carlingues. Algun cop m'hi he vist temptat, però mai ha fructificat pel frikisme de la idea, però una força major m'ha dut a tirar-ho endavant. Però anem a pams:
Carlingues és una barreja de tres conceptes: un 30% per la relació amb el meu no real; un 10% per ser un diminutiu infantil que més d'un cop havia sentit fa més de 40 anys; i finalment, un 60% per ser una referència a la memòria dels eorlingues, un dels noms als quals s'anomena als Rohirrim, els genets de Rohan de la saga literària del Senyor dels anells. És ben sabut que són un fan total de Tolkien i la Terra Mitja, i quan llegia el llibre o anys més tard eia les pel·lícules, la crida a la batalla dels camps de Pelennor que fa el rei Theoden és un dels moments més emblemàtics dels centenars de moments emblemàtics que té aquesta història.

Avanceu sense por de la Foscor!

Lluiteu, lluiteu, genets de Theoden!

Cauran les llances! Es trencaran els escuts!

Encara restarà l'espasa!

Vermell serà el dia fins que neixi del Sol!

Cavalqueu! Galopeu!

Cavalqueu fins a la desolació i la fi del món!

¡MORT! ¡MORT! ¡MORT!

ENDAVANT, EORLINGUES!

I ara anem pel segon tema. Per què m'he vist amb la necessita de fer l'explicació? Fins fa poc, carlinga era una paraula que existeix de veritat, amb un significat doble. Per una banda, el nom que rep la cabina d'un avió o avioneta, i en termes nàutics, on hi ha els comandaments de la nau. No sé com, em va arribar una nova definició. Resulta que carlingue era el nom que rebia la Gestapo francesa. Va ser veure això i entrar-me unes ganes de dir d'on ve el nom del blog. Només faltaria que ara es relacionés amb una cosa tan vomitiva, execrable i malvada com tot el què envolta l'alemanya nazi de la Segona guerra mundial. Brrrrrrrr... quin fàstic!

Així que ja està, explicacions donades.

Ah, i visca els eorlingues!

PER LA FRANÇA MÉS CATALANA (2)

Durant aquesta setmana de vacances per Narbonne, després de comentar com era la vida in situ a l'entrada anterior, passarem a comentar diversos aspectes de les sortides, excursions i visites que vam fer, i que van ser en general molt encertades i interessants.
La primera fou a la reserva africana de Sigean. He de reconèixer que em va agradar més del què me pensava. Com vam veure que era un fet ben natural per aquelles terres, hi havia atenció especial en català: guies, mapes, informacions... i això, evidentment, ens va encantar. Sortir a fora, per molt a prop que estigui, i que tinguin atenció en la teva llengua, en la situació actual, doncs mira, enorgulleix. Els animals se'ls veu bé, no enclaustrats com estan al zoo, tenen un espai grandiós per moure's, i la seva política per tal de no molestar animals ni animalistes està bé. Per exemple, des que va morir l'elefant mascle, doncs ja no tenen elefants, no en porten cap expressament. Segurament aquesta excursió serà recordada especialment pels rinoceronts, i el moment en què van decidir creuar la carretera... just per davant del nostre cotxe.
Una segona excursió fou a la cova gegant de Cabrespine, i sí, confirmo que és gegant. Altra cop, audioguia en català, i també una especial per nens amb jocs interactius. Molt ben pensat. Curiós que a l'audioguia, la icona del català estava representada per... una estelada! Els espanyols que deuen vistiar la cova es deuen escandalitzar... que es fotin! Doncs, això, que la cova és gegant. Gairebé hi cap la Torre Eiffel sencera! I té kms de longitud, de la qual en veiem una pírrica part. El millor, l'impacte inicial, sense dubte.
La visita a Narbonne, curta, no va ser res de l'altre món. Vam anar tan tard de la tarda (les 17h...) que a les 18h ja tancaven tot! Quins dimonis d'horaris que tenen aquests gals!
Dijous va ser el dia de Carcassone. Després de molts anys parlant-ne, finalment hi vam fer cap. És espectacular, com està de ben reconstruïda i com, enmig de botigues de souvenirs, intentes fer-te a la idea de com era la vida en aquella ciutat a l'edat mitja. A la part nova, vam recórrer un tros de canal de Midi, amb les seves encluses. Idea xocant, aquesta d'unir l'oceà Atlàntic i el Mediterrani amb un canal artificial, per tal de no pagar els impostos desorbitats dels espanyols... Com veieu, Espanya sempre fent amics des de fa segles...
L'última visita, ja de tornada, fou al castell de Queribús, que va ser propietat del comtat de Besalú. Una d'aquelles fortificacions al capdamunt d'una muntanya que per conquerir-la, o deixaves morir de gana els de dins, o res de res, perquè per arribar-hi, tela, tela...
En definitiva, molt bones descobertes que juntament amb les piscines del càmping ens han obsequiat amb uns bons dies de vacances, i sobretot, novedoses i innovadores
per nosaltres.

PER LA FRANÇA MÉS CATALANA (1)

Una setmana per terres franceses es converteixen en el canvi més important d'aquestes vacances. Deixant les muntanyes del Pallars on havíem estat els dos darrers anys, vam decidir dirigir-nos cap al sud del país veí, travessar les nostres terres ara sota propietat gala per establir-nos en un càmping a la vora de Narbonne. Aquests 8 dies mal comptats han donat lloc a diverses situacions i anècdotes que no deixen indiferent a la meva persona.
Sobre el càmping, dir uue sota l'aparença del luxe, hi ha uns bungalows un pèl atrotinats (es queien les persianes...), una calor extrema (no hi havia aire condicionat: visca la protecció del medi ambient, visca les persones "derretides" que estan dins el bungalow), i mosquits, mosquits i més mosquits. Vist des d'aquesta banda, sembla que hagi estat una mala experiència, però no ha estat així. Aquests han estat factors negatius, sens dubte, però han estat els únics, i els positius han superat de llarg aquests inconvenients. Bàsicament perquè encara que el bungalow i l'entorn climàtic i animal era dolent, les estones al càmping les passàvem a les piscines, i aquí sí que cal dir que el complex aquàtic d'aquest càmping és el millor de tots els que hem estat. Zona infantil, tobogans, piscines amb bombolletes, zona tranquil·la, piscina gran per nedar... tenia de tot, i les estones que ens hi passàvem eren dels millors moments del dia. Un inconvenient però. Només el primer dia, ja em van venir els vigilants per dir-me que amb el banyador tipus short no podia anar, havia de ser banyador d'aquests "apretadets". I ja teniu a tots els turistes de la península que tenia aquest càmping, passant per la botiga a comprar el banyador reglamentari. Curiós, perquè aquests vigilants, tenien allà gent saltant-se les normes contínuament, tirant-se de cap, al revés, en grup, sense respectar distàncies, etc, però ai de tu si portes un banyador short, això sí que no!!
Però bé, què hi farem... la veritat és que les piscines han valgut molt la pena, i ja fan la funció que tenien, que amb la calor que feia s'hi estava de perles. Era interessant veure també com cada dia els últims de marxar d'aquestes (tancava a les 20h) érem sempre catalans o també algun espanyol. La resta, la gran majoria francesos, ja feia estona que estaven sopant. Els preus també serien un tema a comentar, ja que déu n'hi do com piquen, renoi! Sort que vam portar menjar, però cada vegada que anàvem al súper, o quan vam utilitzar un parell de dies el bar, la veritat és que donaven ganes de beure aigua de l'aixeta!
I tot i l'ambient de càmping de platja (perquè això és el què era, la platja estava a deu minuts en cotxe), al ser gent europea i familiar, cal dir que quan era l'hora del silenci, allò es respectava totalment, i la calma era la reina absoluta.

TAMBÉ RODA LA PILOTA DEL FEMENÍ

Diumenge 11 d'agost, a les 11h del matí. Preveia que seríem quatre gats veient l'únic partit amistós
que l'equip femení del Barça faria a la ciutat esportiva. Renoi! No sé si és el boom provocat pel mundial, o les vacances d'estiu, però mai en cap partit de lliga havien estat tan plenes les grades! Sota una temperatura infernal i amb la màquina de begudes fresques espatllada (molt bé, Barça, sou ineptes de naixement o us enteneu?), hem gaudit d'un matí de futbol, de retrobament amb les nostres estrelles, i és clar, veure les noves incorporacions. Hem tornat a veure la Jenni Hermosos vestint la samarreta quadriculada del Barça, di ha demostrat que segueix sent letal de cara el gol. Em sap greu per la Toni Duggan (ara a l'Atletic de Madrid) però ho hauria tingut complicat de jugar. Hem vist l'Andrea Falcón, que també tornava on ja havia estat de més jove, i ha demostrat bones maneres, però al costat de la nova estrella, la Caroline Graham Hansen, em sembla que ho tindrà molt magre (o no, perquè de fet, juga a la banda de la Lieke Martens, renovada fins el 2022. Potser ha arribat l'hora que l'holandesa ens demostri que és la crack que tant s'ha dit. ins ara ho hem vist en comptades ocasions. Ara tindrà més competència. Parlava de la Graham. L'he vista tipus Messi en l'aspecte que va caminant (clar que sent de Noruega, jugar a 35º no crec que sigui el què li agradi més), però quan tenia la pilota, era com un dimoni. Ho ha fet molt i molt bé, amb grans detalls. També hem vist les que venen del "B": la Jana ja l'havíem vist algun dia, i ara també ha jugat la Laia Codina. Havent marxat la Gemma, tindran opcions totes dues (espero).
Han guanyat 5 a 0, dominant tot el partit, i sense tampoc despentinar-se massa. Sembla que la cosa pinta bé. Encara els queden un parell d'amistosos més, la copa Catalunya i ja començarà la competició oficial. La veritat és que hi ha ganes de veure com anirà aquest any, després de veure com ens quedàvem sense res la temporada passada, arribant però a la final de Champions. Seria bo guanyar ja per fi la lliga, i poder competir de tu a tu amb algunes de les grans (el Lió no cal, però sí contra un Wolfsburg o un PSG), i guanya-les, és clar!
A més, hi haurà la novetat de jugar al nou estadi Johan Cruyff, i això serà un bon al·licient pels nous partits. Toca però, esperar una mica. Veurem també si encara hi ha algun moviment de fitxatge a última hora...

A 5 DEL PLE TOTAL

Com comentava a "Rècord pulveritzat", que una de les fites que puc tenir a nivell personal en aquest blog és la d'entrades en un mes. El rècord estava al mes de juliol de 2016, amb 23 entrades en 31 dies. Semblava que aquest juliol anava en camí de superar-lo, i finalment, així ha estat. Diguem que el rècord actual és de 26 entrades en els 31 dies del mes, a cinc de fer-ne una mensual, que he de reconèixer que em sembla una fita molt i molt difícil, tot i que no impossible. Com que tots dos mesos han estat juliols, sembla clar que el binomi vacances + colònies del MEC són jugada segura per tal d'assolir la fita. Però també és clar, que hi havia coses a dir, no ho neguem pas.
De les 26 entrades del mes, s'emporten la palma els temes del dia a dia (quotidià amb 8) i del cinema (6).
Així doncs segueix la tendència que ja constatava a "Els mesos més prolífics", quan parlava d'aquest tema en les commemoracions dels 10 anys del blog. Allà, octubre de 2016, ja destacava que el juliol era el tram mensual de l'any amb més dedicació, i això que no havia arribat als rècords del 2016 i aquest 2019, i cal tenir en compte que també el 2017 i 2018, aquest va ser el mes amb més escrits.
I ja està no volia comentar res més sobre aquest tema, perquè ja està tot dit fins que tornem a fer estadístiques, mentre anem camí de l'entrada 1.000!