SAL ROJA

Sal roja és el títol de la darrera novel·la conjunta de Ramon Gasch i Teresa Sagrera. En el cas del primer, és ja un clàssic de les novel·les de ficció històrica de Catalunya, després de la dupla "Bon cop de falç" i "Defensors de la terra", i de "La venjança dels almogàvers". Les quatre novel·les les ha escrit en companyia d'un altre autor. En el cas de les tres anteriors, l'Andreu González, i aquesta darrera, de la Teresa Sagrera.
Ha estat també el meu retorn a la novel·la de ficció històrica catalana, un gènere que fa un temps ocupava gairebé el 100% de les meves lectures. Ara ja ho diversifico mes, també perquè el meu paladar en aquest tipus de novel·les s'ha tornat més exigent. Però com que l'experiència amb aquest autor era bona, doncs no vaig dubtar en adquirir aquest llibre per la meva biblioteca estiuenca.
I què tal doncs, "Sal roja"? Doncs bé, força bé. Ha estat el retorn a la guerra de successió, però des d'un altre punt de vista, el de la vila de Cardona, que juntament amb Barcelona van aguantar fins l'últim moment. De fet, va ser Cardona la darrera ciutat catalana en caure davant les tropes de l'exèrcit de les dues corones. Amb l'afegit que mai va ser conquerida, sinó que tres dies després de la caiguda de Barcelona, van capitular. Com sempre, la recreació històrica és gairebé perfecte (la perfecció no existeix...) i fàcilment et veus recorrent els carrers, camins i muntanyes que van apareixent a la novel·la. Ficar-se a la pell dels personatges, patir amb ells és relativament fàcil per l'empatia que desperta la seva situació, salvant les distàncies amb l'actualitat. Aquesta no es veu lluny de les pàgines del llibre. Diversos paisatges de traïcions, pactisme i botiflerisme és fàcil de trobar el paral·lelisme amb l'actualitat.
El personatge d'en Miquel Ferrer, un treballador de la sal que pateix una desgràcia que el fa convertir en un miquelet que no està per obeir ordres donades les seves ànsies de venjança. A ell, la guerra no li importa, només vol acabar amb el màxim nombre d'enemics, independentment del què passi amb la seva vida.
Mireu si estava ficat dins la història, que no ha estat fins el final, quan en acabar el llibre, repasso els personatges en el glossari, i em trobo que tota la trama és ficció. Tota. La veritat és que creia que el Llop de Cardona va existir de veritat, i que la part inventada és tan sols la majoria de les seves vivències, les trobades amb els personatges històrics reals... Il·lús... he de dir que m'he decebut una mica. M'hauria agradat que hagués existit, la seva ràbia era molt compartida.
Sigui com sigui, bona lectura!!