Silenci. Al meu voltant parla gent, hi ha soroll... és de dia, vaig en metro. Però és silenci. Mentre vaig acabant les pàgines del llibre, no se sent res més que la meva respiració. I no era la primera vegada. Des de que arribava al capítol de l'atac borbònic del 12 d'agost de 1714, la lectura d'aquells capítols, i és clar, també dels de les últimes hores del setge, tot va ser silenci. Era com tancar els ulls i veure's immers en aquella Barcelona desolada, abandonada per tothom excepte pels seus ciutadans que la van defensar fins la mort. Sentia la por dels lluitadors, el cansament, la ràbia, tot. Si heu vist la pel·lícula "Salvar al soldado Ryan", la primera part on es veu/vi el desembarcament de Normandia, entendreu què vull dir, perquè per mi ha estat la mateixa experiència (salvant distàncies, és clar, ja que els fets de Barcelona m'impliquen més emocionalment).En definitiva, que el llibre "No s'hi enterra cap traïdor" d'en Víctor Jurado, és esplèndid, sobretot en la narració dels atacs. Són d'una cruesa infinita, però que et trasllada en el temps i et fa pensar sobre la dissort dels nostres avantpassats. La veritat és que només acabar-la, m'ha vingut un pensament al cap; "Hem d'aconseguir la independència pels nostres fills, pel nostre futur, però també pel nostre passat. Els hi devem."
