DEIXEU TRANQUILS ELS PIRINEUS

Sembla mentida... Setembre de 2013. En aquells temps, publicava una entrada donant la meva opinió sobre una bajanada que s'estaven empescant uns quants il·luminats: la candidatura per les olimpíades d'hivern de l'any 2022, Barcelona-Pirineu.

Doncs ja hem arribat al 2022, i estan a punt de celebrar-se els Jocs Olímpics d'hivern a... Pequín. Però no parlarem d'aquestes, no... La qüestió és que en els últims mesos, i cada vegada més, torna a estar sobre la taula la proposta de l'organització d'aquests jocs, ara pel 2030. El problema, o un dels problemes, és que sembla que ara van seriosament, i és clar, les postures es radicalitzen. Els defensors no saben dir res més que injecció econòmica i altres virtuts del projecte, mentre que els detractors enumeren una llista infinita d'inconvenients. I per què és un problema? Doncs perquè com sempre, el poder dels poderosos passa per davant (o més aviat per sobre, trepitjant fort) l'opinió de la ciutadania i el medi ambient, que seran els principals perjudicats.

No cal perdre el temps en els motius dels que estan a favor. Només són especuladors que volen omplir les seves butxaques, o ultraespanyolistes que veuen en aquests jocs una altra oportunitat per fer una Catalunya espanyola. Sobre aquest tema, pels que som independentistes, ja n'hi hauria prou. Ja hem vist les reaccions d'altres comunitats autònomes, i en especial la d'Aragó, que volen fer-ho conjuntament (ja que sols, com a
Jaca, tres intents, mai se n'han sortit), perquè clar, no poden permetre un altre esdeveniment íntegrament català. Comença a tocar els nassos els intents del govern de Catalunya per seguir espanyolitzant el país amb l'excusa d'eixamplar la base. Amb aquesta excusa, ens van colant la llengua castellana a TV3, el tema de l'aeroport, aquests jocs, l'Eurovision, la Vuelta Ciclista... No paren de fer coses espanyoles al nostre territori, perquè volen demostrar als espanyols que viuen a Catalunya, que som bona gent i que ells també compten. A LA MERDA! L'únic que pot eixamplar la base és fer veure a tothom que Ecspanya està darrere del 17A. Tots els nostres esforços haurien d'estar concentrats en aquest punt, i qui no s'apuntés a la independència seria perquè és un assassí o còmplice com els altres.

Però a més a més, si valorem l'impacte en la natura dels Jocs, l'impacte econòmic que tindria (encara estem pagant Barcelona'92), incloure el nom Barcelona per tenir contents els dèbils i falsos de la Colau, i perquè es pensen que amb el nom de la ciutat els obriran totes les portes, menystenint la riquesa de tot el país; es prioritza la inversió més lúdica i turística, quan aquestes terres això ja ho tenen, i el què cal promoure són altres sectors econòmics de la zona; a més, tot el què es construeixi, allà quedarà oblidat al cap d'uns anys, i més quan ja no hi hagi neu gràcies a l'emergència climàtica que vivim, promoguda i incentivada justament pels que volen fer aquests jocs.

Res, que una bona merda. Ah, i si volen fer una consulta, ja s'ho faran venir bé per manipular els resultats si veuen que no guanyen... Per sort, els del Comitè Olímpic Internacional, són encara més corruptes que els nostres polítics, així que abans faran les Olimpíades d'hivern al Sahara que als Pirineus si amb aquesta decisió guanyen diners.

I ARA, WORDLE

Fa només un mes que enaltia el Paraulògic, i ara ja em fa molta mandra. I no només això, sinó que a més a més, hi ha un nou repte lingüístic, el Wordle, que el supera en interès i reflexió en escreix. 

La qüestió és que després de tots aquests dies fent paraulògics, arriba un moment que perd el sentit. No és només la repetició de cada dia estar jugant al mateix joc, cosa que l'acaba fent avorrit i perdre l'interès, sinó que al final, s'acaba convertint en un exercici de tempteig. Que se m'entengui. És divertit intentar fer el màxim de paraules, pujar nivells i assolir fites, però al cap i a la fi, comences a escriure grups de paraules a l'atzar (rop, febi, havo...), intentant trobar paraules desconegudes que existeixin. La veritat és que si fas el joc intentant escriure paraules que coneixes, jugant bé, arribaria un moment en què ja no pots més, perquè et surt fum pel cap, i segurament no arribes ni al 25% del total. Així, estar escrivint coses estranyes per pujar el número, no té massa sentit. Sí, me n'he cansat. No em suposa cap repte intel·ligent.

I llavors és quan apareix el Wordle. Aprofitant la fama del Paraulògic, es posa també de moda (però no tanta) aquest joc que és com el Master Mind de tota la vida (dels colors) però amb paraules. Cal trobar-ne una de cinc lletres. L'escrius, i llavors et surt de color gris si aquella lletra no està a la paraula que es busca; de color groc si la lletra hi és però no en aquella posició; i de color verd si està al lloc correcte. Tens només sis intents. Un cop gastats, s'ha acabat. Aaaah... això és una altra cosa... Aquí et pots fiar de l'atzar. Aquí has de pensar de veritat, buscar combinacions però no a la babalà. Aquest joc sí que et fa pensar, perqu`si no ho fas, vas perdent opcions. Està bé que tingui un límit, i a més queden registrats els èxits. Vaig començar amb una ratxa de 12 encerts seguits, i ara estic començant de nou, i en porto 4. La veritat és que aquest joc és molt més interessant que l'altre. I amb moltes possibilitats educatives a la classe.

MURDER ON THE ORIENT EXPRESS

M'ho he estat pensant una mica si acabava fent una entrada o no d'aquesta pel·lícula. Normalment ho faig, però cada any en veig alguna que no li trobo res destacable per comentar, ni en positiu ni en negatiu. Sense anar més lluny, Little monsters seria la primera del2022 que no mereix res. I Assassinat a l'Orient Express, la versió d'en Kenneth Brannagh del 2017, ha estat a punt de seguir el seu camí, i més en un gener en què les entrades cinèfiles han estat força nombroses.

Si al final m'he decidit, ha estat sobretot pel carisma de la història i per la innegable influència literària que els llibres d'aquest gran autora britànica va aconseguir en la meva adolescència. Anem a pams.

De la pel·lícula doncs, poca cosa a dir. La veritat és que m'esperava veure una adaptació bona, brillant... allò que justifiqués que se'n fes una nova versió després de la magnífica i ara ja crec insuperable pel·lícula dels anys 70. Allò sí que és un clàssic. Clar, amb una història ben coneguda, amb un espai tan limitat i incanviable, o aportes alguna cosa nova o deixa-ho córrer. En el cas d'aquest film, l'únic que la diferencia de les altres són els exteriors. Els paisatges externs al tren són maquíssims i creen un personatge propi gairebé. Però a partir d'aquí, res més. La trama és la que és, la resolució del crim és el que és i prou. La típica reunió d'actors i actrius reconeguts no solucionen res. En Brannagh mai m'ha acabat de fer el pes. En Johnny Depp no encaixa gens en el paper (en Richard Widmarck sí que era un dolent com cal), la Judi Dench, la Daisy Ridley (segona que li veig en una setmana), Michelle Pfeiffer, en Derek Jacobi (als seus peus)... grans intèrprets que aquí són simples secundaris perquè la història tampoc els permet lluir com cal. Res, que m'esperava molt més i m'he quedat amb un pam de nas.

Però és evident que el llegat de l'Agatha Christie va molt més enllà d'aquesta adaptació o de qualsevol altra versió feta al cinema. Els seus llibres, les seves històries i intrigues són famoses arreu del món i el suspens que posa a les seves pàgines són dignes d'estar en el top cinc de les grans escriptores de misteri. Orient Express, però també Els deu negrets, Mort al Nil i tantes i tantes novel·les que et fan estar pendent del desenllaç. Totes les novel·les de misteri que estic llegint actualment beuen de la seva inspiració. I sempre tindré un espai a la memòria per a la col·lecció dels seus llibres en català que es van fer famosos en el seu moment, amb aquelles tapes vermelles inconfusibles.

CHAOS WALKING

Chaos walking és una pel·lícula del 2021 on se'ns presenta un futur distòpic (com s'ha posat de moda aquesta paraula, no? És ciència ficció, de tota la vida) on en un planeta semblant a la Terra hi ha uns colons que hi viuen des de fa uns anys. En aquest planeta, els pensaments dels homes se senten en veu alta i és difícil amagar els pensaments. No hi ha dines. Els nadius del planeta les van matar (o almenys això li han explicat al protagonista, en Tom Holland). I tot va més o menys tranquil fins que una nau d'exploració s'estavella i hi ha una supervivent, dona, que altera la vida d'aquell poble, d'on comencen a descobrir-se els secrets. Els dos protagonistes emprenen un viatge per tal de salvar la noia i descobrir la veritat del seu passat. Cal dir, que en aquest planeta, les dones poden sentir els pensaments dels homes, però els seus no es poden sentir.

Es tracta d'un plantejament força interessant, perquè barreja diverses temàtiques de manera molt equilibrada i desenvolupada. Els nadius tenen poca intervenció, almenys en la pel·lícula, ja que aquesta és una adaptació d'un llibre del 2008, "El ganivet a la mà" d'en Patrick Ness, l'autor de la coneguda obra Un monstre em ve a veure". Resulta a més, que es tracta d'una trilogia (sorpresa!!), i per tant, cal pensar que hi ha alguna cosa més quan s'acaba, i per tant, segurament tot el què no s'ha acabat de desenvolupar, ho faria en les següents novel·les.

Sigui com sigui, la pel·lícula té un final. Es pot continuar, però es pot considerar que queda tancada. Si faran les altres parts, ja ho veurem. Però almenys ens la sensació de començar i acabar, encara que formi part d'una trilogia. Paga la pena veure en Tom Holland en un paper diferent de l'Spiderman, però sobretot és agradable retrobar-se amb la Rey d'Star Wars, la Daisy Ridley, en un nou paper que sense el poder de la força, té algunes similituds.

La pel·lícula està bé. Sembla que no va tenir molt èxit (també va coincidir amb la pandèmia) però què voleu que us digui, comparat amb altres bírries que corren pel mercat, és força distreta, i encara que la trama sigui coneguda, està situada en un ambient diferent amb unes característiques especials que són noves, i això s'agraeix. Sense ser res de l'altre món, ha estat una bona estona d'entreteniment. Tot i que cal dir, que els primers minuts, quan es barregen els pensaments de tothom que se senten en veu alta, realment és un caos, com diu el títol de la pel·lícula, i és difícil de seguir i entendre què passa. Però després et vas acostumant i aprens a diferenciar qui pensa què, de manera que ho acaba salvant.

I AM GRETA

Aquest cap de setmana diferent per temes pandèmics, m'ha portat a poder veure una altra pel·lícula que tenia desada a "favorits", esperant el moment de torbar el moment de ser vista. No és una pel·lícula qualsevol. No és la típica pel·lícula que ens explica una història amb introducció, nus i desenllaç. Es tracta d'una pel·lícula documental. 

Una noia de 15 anys, sueca, decideix un dia plantar-se cada divendres davant del Parlament fins que arribin les eleccions del seu país, amb un cartell que diu "SKOLSTREJK FÖR KLIMATEK", és a dir, vaga escolar pel clima. Amb aquest gest tan senzill la Greta Thunberg s'ha convertit en la icona de la lluita contra el canvi climàtic. 

De mica en mica, va haver més gent que es va sumar a la seva iniciativa. Aquest fet es va començar a fer viral i a repetir.se a altres localitats. Els mitjans d comunicació van començar a interessar-se i a fer famosa la seva persona i les seves paraules, arribant a ser ponent en diversos fòrums mundials pel clima a tot arreu del món, sent el més emblemàtic el viatge que va fer en un veler, travessant l'oceà Atlàntic per tal d'anar a la seu de la ONU, on va fer un dels seus discursos més potents.

Una càmera la va estar seguint per poder filmar aquest documental tan interessant. Tot i que en un principi sembla una mica caòtic, de mica en mica vas aprenent a veure amb uns altres ulls a aquesta noia tan especial. Però el documental, la força que té, no es troba tant en el tema climàtic, que ja està, entre cometes, força conegut i retratat, no. Aquest documental posa la mirada en la Greta adolescent. Qui és, com és, quines són les seves virtuts, fortaleses i també defectes. Ens mostra la vulnerabilitat d'aquesta noia que, no oblidem, és una joveneta en el moment més caòtic del seu creixement personal.

Veiem doncs una noia vulnerable, que exposa les dificultats durant la seva infància. Té Asperger, i això encara és, segons on i segons com, un mur que dificulta les relacions socials amb la resta de nens i nenes de la seva edat. Sembla ser que a la seva escola era així, i diu clarament que va ser ignorada i va fer una infància solitària. Veiem en moltes seqüències algunes característiques d'aquesta síndrome, com és la dificultat d'expressar emocions, fins i tot amb el pare i la mare, la proximitat de la seva relació amb els animals (gossos i cavalls en aquest cas) que conformen per ella un bon refugi; els seus moviments de dansa sobtats i altres reaccions i maneres de fer que semblen estranys als 15 anys. És brutal doncs veure el contrast entre la Greta activista i la Greta adolescent, són com dos món totalment diferents i oposats. Un deu per mostrar-nos la vessant més humana de la jove més famosa del món, i que així sigui per davant de youtubers i influencers desgraciats. 

Pel què fa a les seves accions, el seu discurs a l'ONU segueix tenint força iemociona. El silenci i reaccions dels polítics hipòcrites que la fan parlar però passen els anys i no fa res. I també impressiona les reaccions contràries, amb Trump i Bolsonaro al davant, però molts més com la insulten ila menyspreen. La veritat és que gentussa com aquesta es mereixen el pitjor càstig que existir. Total, no són persones, són anti-persones. I d'aquests ensobren a carretades, així com de Greta's, en falten moltes més. I mentre no n'hi hagi, cal seguir la seva lluita.

SÚPERS

El millor equip de futbol femení de l'any passat va guanyar el triplet. Els que segui l'equip sabem que no ho van guanyar tot. Va faltar la Supercopa d'Ecspanya, eliminades injustament per l'Atlètic de Madrid gràcies a un arbitratge d'escàndol.

Aquell regust ens el volíem treure aquest any, i quasi ens surt "granota" una altra vegada, ja que vam superar el Madrid a les semis, amb un gol al minut 93. Domini absolut, però aquell dia no entren els gols. De tant en tant tenim partits com aquest, però per sort, ara els guanyem. I així, ahir jugàvem la final amb justament, l'Atlètic de Madrid. Però renoi, no s'ha repetit el guió, no... ni de la semifinal, ni de la final de l'any passat. L'Engen ha fet el primer gol quan no dúiem ni vint minuts, i la Graham n'ha fet dos més abans de la mitja part. Com sempre, domini aclaparador, i unes matalasseres que no passaven de mig camp. Per si algú tenia dubtes, als cinc minuts de començar la segona part, dos gols més (hat-trick de Caro i un altre perla Fridolina), i a les acaballes, dos gols més de Martens, que segueix en plena forma golejadora. Així doncs, 7 a 0 i campiones de la Supercopa. Pim pam. Per la via ràpida. Laporta a la llotja, a veure si per fi comença a fer-se veure allà on ha de ser. També la Colau. Prescindible.

I arriba la celebració. Primer títol de la temporada, primer per a les noves (Paredes, Frido i Engen) i primer per Jonatan Giráldez, que gràcies a les jugadores i a que ho està gestionant bé, segueixen sent l'equip imparable que va construir en Lluís Cortés. Alegria, Alèxia aixecant la copa, rotllana de felicitat, les lesionades per allà, Bruna amb la crossa inclosa. I llavors es produeix la imatge que ja està donant la volta al món. Acaba el partit i les jugadores, abans de posar-se a celebrar el títol, van cap a la jugadora de l'Atlètic, Virginia Torrecilla, l'agafen i la mantegen. El motiu? Dos anys després, ha superat un tumor cerebral que la va fer passar per operacions, quimioteràpia i el calvari del càncer. Aquest és el valor de l'esport. Quan alguns iluminati diuen que cal suprimir el futbol dels patis d'escola, no entenen que el problema no és el futbol, el problema és la societat masclista. I cal acabar amb el masclisme, no amb el futbol, perquè com ahir es va veure, l'educació i el respecte estan per davant de qualsevol altra cosa. La Caroline, MVP del partit, quan li pregunten, contesta que la MVP havia de ser la Virginia i no pas ella. No cal dir res més.

I aquest resultat es produeix la mateixa setmana que han donat els premis The best. Com no podia ser de cap altra manera, ha estat per l'Alèxia (Jenni i Sam Kerr, segona i tercera). És un premi estrany. Va acompanyat del millor onze segons els experts de la FIFA, iva i posen tot de jugadores absolutament mediocres comparades amb les nostres. No és que la millor del món no estigui en aquest onze, és que no hi ha cap de les tres, ni cap del Barça, ni cap del Canadà or olímpic). Absolutament surrealista.

AQUÍ US ESPERO

Notícia del 21/1/22:

El Govern té dos mesos per aplicar la sentència del 25% en castellà a les escoles.

La decisió judicial ja és ferma i s'obre el termini perquè el govern espanyol o un tercer en pugui demanar l'execució forçosa.

Doncs aquesta és la meva resposta: Veniu, veniu, que aquí us espero.

LA LLUITA A L'EXILI

Vaig començar el 2021, l'any passat, amb la lectura del relat del President Puigdemont dels dies previs i posteriors a l'1 d'octubre. El "M'explico" em va deixar en xoc, no perquè el què hi explica no ho sabés, sinó per la constatació una vegada i una altra de com és de difícil confiar en la classe política i com en són de falsos molts dels actors i actrius del panorama independentista.

Casualitats de la vida, aquest 2022 començo amb la lectura de la continuació d'aquest llibre que va quedar dins el top-cinc de l'any passat. "La lluita a l'exili" explica, en forma de dietari de nou, gràcies a en Xevi Xirgo, els die posteriors als fets del primer exemplar, arribant fins el febrer-març de 2020, just abans que esclatés a casa nostra la pandèmia de la covid. En aquestes pàgines hi trobarem el record de la seva detenció a Alemanya, les anades i vingudes per les euro-ordres, el judici i sentència dels presos i preses polítiques, els seus viatges, xerrades, debats i conferències a diversos punts de la geografia europea, i les eleccions al Parlament europeu que el permeten ser parlamentari. També hi trobem reflexions sobre la seva situació a l'exili, l'enyor de la família i, un cop més les desavinences amb altres representants de l'independentisme.

I aquí és on tenim la teca política de l'assumpte. En el fons, aquest llibre, com l'anterior, vol deixar constància dels fets ocorreguts en l'època més moguda per Catalunya des del 1714. I per tant, s'ha de llegir en aquesta clau. Testimonis de tot el què va passar més dins que fora dels despatxos i les sales de reunions. Un cop més, llegir com no arribaren a cap acord d'unitat, que és el què demanava la gent al carrer, és frustrant. Torna a faltar una mica d'estopa cap a casa seva, cap a Junts. Reparteix bé cap als altres sectors, i una mica cap al seu. Crec que amb uns quants autoretrets més, quedaria més equilibrat. Però ell mateix comenta al final que d'error n'ha comés molts, i el del 10 d'octubre és un de clar, però que no cal estar autoflagelant-se perquè també això no fa avançar. Però clar, cap als altres va disparant igualment. La qüestió torna a ser la mateixa. realment ERC i CUP en la seva mesura han estat tan incapaços de veure les necessitats del país en aquell moment. Tant han posat per davant el seu partit que el país? Caram, és que realment, el què es veu en la realitat és això, i l'únic que fa aquest llibre és confirmar-ho.

ERC ha renunciat al país pel partit. Si ho ha fet conscientment, això només té un nom i comença per trai. I si ho ha fet inconscientment, pensant que Ecspanya pot dialogar, que es pot eixamplar la base, doncs realment demostren que són imbècils, i tots els que s'ho creu també. Ecspanya no negociarà mai. Van fer el què van fer el 17A, seuran a parlar d'independència. Va home va! Confrontació, confrontació i confrontació. lluita, lluita i lluita. Urquinaona, Urquinaona i Urquinaona. No sé si a l'hora de la veritat, si tinguessin la paella pel mànec, els de la Junts tirarien pel dret i farien el què cal, o també s'acollonarien i voldrien dialogar. L'única manera de saber-ho és fer que l'independentisme continuï encapçalant el país, i que la gent estigui disposada a ocupar els carrers sense marxar.

Llibres com aquests són necessaris per no oblidar el què hem aconseguit, que encara tot és possible i que a les portes del 5è aniversari del primer d'octubre, ens hem de preguntar fins quan volem aguantar. I si cal fer fora botiflers, es fan fora. I si no ho són, que ho demostrin.

DERROTES I ELIMINACIONS

Doncs ja està, i no és la primera vegada que passa. En una setmana, el Barça ha quedat eliminat de les dues competicions més fàcils entre cometes que tenia, la Supercopa i la Copa del Pepino.

Primer fou la Supercopa Ecspanyola, jugada a l'Aràbia, perquè com ja se sap, és territori ecspanyol. Ah,no? Doncs pe què deu ser? Ah... he sentit pluja de milions a les butxaques dels capos de la federació Espanyola? Jo no ho he dit pas, això. No els importa ni l'afició, ni els drets humans. Bé, quina sorpresa, no? Clar, és que són països germans! Bé, doncs li diem competició fàcil perquè només cal guanyar dos partits. Clar que el primer era contra el Madrid, i aquí ja ens vam quedar fora. i això que van jugar prou bé, però clar, mentre estem atacant, ells recuperen pilota i apa, a córrer. Són els millors en el contraatac, i no s'hi pot fer més. Ja vam fer prou empatant el partit i lluitar fins el final. I a més, començàvem a recuperar jugadors (Ansu, Pedri...) i debutava Ferran Torres. Diguem que mira, eliminats però satisfets.

Llavors arriba la Copa del Pepino, on ja va començar malament perquè amb els equips que hi havia, ens toca el Bilbao i a San Mamés. I tot i que vam forçar també la pròrroga, iens van eliminar per3 a 2, les sensacions no han estat les mateixes. El domini ha estat dels bascos absolutament en tot. Per cert, són uns "capullos", ja que quan juguen contra el Madrid, sempre es fan caca a les calces i no s'esforcen ni corren tant com contra nosaltres. Ja poden ser bascos, ja, que ho fan igual que la resta d'espanyols. Que se'n vagin a pastar fang. I a sobre es torna lesionar l'Ansu. Un desastre total. Es veuen millores, però començo a dubtar que arribem a temps per res, i més se segueixen lesionant jugadors.

En Xavi té feina, molta feina per davant. I té sort que amb ell es tindrà paciència, però també és evident que si no s'aconsegueix algun resultat bo, victòries contra rivals importants, quedar entre els 4 primers o arribar lluny a l'Europa League, no sé com es podrà gestionar tot plegat. No acabo de veure cap llum d'esperança, espero que el de Terrassa sí que el vegi.

Ambla bona defesa que tenim, que ens facin tants gols és preocupant. El mig del camp no controla el joc, perden moltes pilotes, i quan no és un, és l'altre. I al davant, no tenim gol. Els joves il·lusionen, però la responsabilitat no pot caure sobre seu, i si els explotes, et pot passar com el Pedri, i l'Ansu, que acaben lesionats per temps, o que es creguin els millors com l'Ilaix (per cert, no juga enlloc)... I tampoc cal que juguin perquè sí (ahir Abde i Jutglà, llufa).

Es necessita temps, però cada setmana es juga.

CANGURS A PREU D'OR

No fa ni quatre dies comentava el DESGAVELL TOTAL que les noves mesures implantades pel govern, en relació als confinaments de les escoles, estava provocant a tots els centres. Les mates, tutories, llengua, projectes han quedat substituïdes pel caos, la desorganització, angoixes, baixes i pèrdues de nervis.

Algú podia pensar que clar, era la primera setmana i que calia adaptar-se, que a poc a poc s'aniria tot reconduint i calmant. I un be negre amb potes rosses. Tot ha anat a pitjor. Han augmentat les baixes de mestres i professors, han augmentat el nombre de nens i nenes confinats, i han augmentat el nombre de grups sencers confinats. Automàticament, l'organització als centres ha empitjorat notablement. Falten mans per substituir a tothom que falta. Després surt l'Argimon, que em queia bé i el respectava fins que s'ha posat al capdavant de la conselleria, i diu que només hi ha cent i poc classes confinades a tot Catalunya. A veure... si només a la meva escola, de 18, en tenim 7 a casa... No sé, em sembla que per estadística, n'han de ser alguna més, no? Clar que si et mires el mapa escolar del confinament, no m'estranya que diguin aquests números. Allà per exemple, diu que no en tenim. És tot un xou. 

I en plena onada de contagis, hi ha famílies que els caps de setmana es troben per celebrar festes i sopars, au vinga... i al cap de 4 dies, la classe confinada. Ooooh... per què serà? Colla d'inconscients i tocacollons!

I de tot plegat arribem a un tema que tampoc se'n parla molt davant de la situació extrema que es viu ara. El protocol diu que si estàs vacunat, o ja has passat la covid els darrers tres mesos, pots anar a escola. I llavors es donen situacions tan esperpèntiques com classes on hi ha un, dos o tres nens, mentre els altres són a casa. I clar, algú ha d'estar per aquests alumnes. De manera que es dona el fet que tens una escola minada per les baixes, falten mestres a tot arreu, s'eliminen suports, etc. I cal que hi hagi una persona fent de "cangur" d'aquests nens i nenes que, amb tot el dret, poden venir. Cangurs a preu d'or, que en dic jo. No sé. Però jo soc pare i sé que el meu fill està sol de 9 a 17h amb un mestre (que no és el mateix, va canviant), i no sé... miro de buscar una solució, no? Encara que no siguis conscient de l'embolic que això fa anar a l'escola, encara que no t'ho imaginis, no sé, pel teu fill no buscaries una altra solució? Bé, segur que hi ha gent que pot i gent que no pot. Només espero que no siguin d'aquests que estaven de festa de pijames el cap de setmana.

70.000

Setanta mil entrades venudes o retirades en pocs dies. El duel de quarts de final de la Campions femenina entre el Barça i el Madrit, es jugarà la Camp Nou, i la gent s'hi ha bolcat en massa. Evidentment, està molt bé, què guai que l'equip  jugui en un Camp Nou ple, etc.

Però a partir d'aquí, què voleu que us digui... a mi em fa una mica de ràbia, la veritat... Començàvem la temporada després de guanyar el triplet, la primera Champions, amb un equip gairebé invencible, reconegut arreu del món, i amb les nostres jugadores assolint premis i reconeixements europeus, amb l'Alèxia i la Pilota d'Or com a principal aparador. Doncs amb totes aquestes credencials, la mitjana d'espectadors al Johann per veure-les i gaudir dels partits i del seu joc des de novembre i desembre és de, atenció... 2.427 persones. Sí, sí, el què sentiu. Són al voltant de 2500 persones les que van a veure cada partit del femení. Fins i tot va haver un dimecres a les 17h que, no arribaven a mil. Lògic. jugar a les 17h entre setmana, doncs, el de sempre... per què no ho fan els equips masculins? Amb els no s'atreveixen, oi?

I ara sí, tots al camp Nou, clar, perquè això del femení està molt bé... No sé, ho trobo molt hipòcrita, la veritat. Almenys que serveixi perquè cada vegada hi hagi més gent que s'hi enganxi, i les posem al lloc que es mereixen, a ells i al futbol femení en general, perquè molta igualtat i mont de "cuentu", i a l'hora de la veritat, la gran majoria de la gent ni sap qui són, ni quan juguen, ni què juguen ni res, l'interès continua sent ínfim i penós comparat als seus homòlegs masculins. La gent seguirà sense fer el pas definitiu. Si aquest partit ajuda, almenys això haurem guanyat.

Egoistament, he de dir que fa mandra omplir el Johann, perquè els accessos són horrorosos, i com no hi vagis una hora abans, ja no pots aparcar i t'has de buscar la vida... Però bé, si cal anar una hora abans, hi anirem, perquè s'ho valen i s'ho mereixen! I el dia del Camp Nou, doncs a tope!!!! llàstima que hi haurà públic no acostumat a les noies, i se centraran en insultar l'altre equip de manera barroera, quan gran part del públic serà infantil. això també em molesta, perquè encara que sigui el Madrit, al femení se l'anima pels seus mèrits i no pels demèrits de les altres.

1/1 AIXÒ SEMBLEN LES RAMBLES

Tan sols quinze dies després de tornar-me a marcar el propòsit de fer almenys una caminada al mes, he

assolit la primera fita. Aquell dia d'Any Nou diferent em vaig dir que volia aconseguir fer-ho, i per aquest motiu havia de començar en reptes fàcils i coneguts per tal, de mica en mica, agafar ritme per reptes superiors o nous. 

Així, avui volia repetir per quart cop, la ruta Roquetes-Sant Cugat. I sí, pel títol potser algú es pensava que la primera excursió era Rambles amunt i Rambles avall, però no. La qüestió és que a mig gener, aquesta ruta en els seus diversos trams estava densament poblada. Quanta get caminant per aquests camins, i quants més en bicicleta. La veritat és que la sensació era que hi havia molta més gent que no pas quan la faig els mesos de juliol i agost.

Cas apart el dels ciclistes. un fotimer. I com no, amb algun m'he hagut de tenir unes paraules, quan circulava per un caminet només per vianants, on les bicicletes no poden circular. la mare que el va parir. I a sobre s'enfada! Si el problema és que és un imbecil que no sap distingir entre una ruta senyalitzada per bicis i una que no, doncs què voleu que us digui, que es foti de lloros, au! I em sap greu, perquè segur que deu haver algun ciclista honest pel món, però ja se sap, que una sola poma podrida afecta tot el cistell.

Següent tema: el temps. El rècord últim és el de 2 hores (més vint minuts de descans). Avui, la sensació era de què anava molt lent. Els tres moments de pujada forta els he patit molt, i com que l'aire era fred, no volia respirar per la boca. Quan he arribat al Forat del Vent, ja veia que no anava a bon ritme. Però al final, he arribat en dues hores com la darrera vegada. Suposo que a l'estiu, amb la calor, redueixo el pas sense adonar-me, i avui he anat més per feina (només he parat tres minuts a l'ermita de Sant Medir. una animalada, vaja...

Així doncs, primer repte, el del gener, assolit. Ara faré un canvi. Al febrer, faré la caminadeta tranquil·la de la ruta d e 6è que hem de fer amb el grup classe. És poqueta cosa, però com qeu al març l'he de tornar a fer, faig una trampa i és com si la fes dues vegades al febrer. Així, Sant Jeroni seria al març, i La Mola, o el Montcau caurien a l'abril, just per Setmana Santa, que també farà més bon temps. A veure si serà així.

DESGAVELL TOTAL

Fa un temps ens podríem haver preguntat si davant la nefasta gestió de la pandèmia en relació als infants i les escoles, s'havia fet malament o es podia fer pitjor. Doncs bé, després d'aquesta primera setmana del trimestre ja podem dir alt i clar que SÍ, ES PODIA FER PITJOR.

Només em ve al cap un adjectiu de tots els què podríem descriure els que prenen decisions: desgraciats. Sí, són uns desgraciats. Després de pactar que les escoles obrien el dilluns i tot com sempre, va i dos dies abans, decideixen que només es confinarà el grup si hi ha 5 alumnes positius, no com fins ara, que quan n'hi havia un, tots cap a casa. I com han pres aquesta decisió? Es basen potser en motius mèdics o de salut? No. ha estat per motius emocionals, o potser pedagògics? No. Sabien que aquesta setmana hi hauria un augment bestial de casos, tal com estava passant darrerament. Clar, enviar tot un grup de nens a casa, volia dir el problema mai resolt dels pares i mares que han de quedar-se a casa amb ells, amb els conseqüents problemes laborals a les seves feines. Impensable. Així que, només se'n va a casa el nen positiu, i tos cap al cole. Així, els molt cabrons, podien sortit als mitjans a felicitar-se de les dades: "Només dues classes confinades el primer dia, no com abans". Clar, només dues, però a costa de què? Els equips directius estan sobresaturats i desquiciats. Han d'aparcar la seva feina, que es du a l'escola, per convertir-se en administradors de la salut pública o també, en operadors de telefonia perquè es passen el dia trucant a famílies. Estan a punt d'un atac de nervis. Els mestres que si ara en tinc 21, ara se'n va aquest, ara torna l'altre, i a l'endemà, falten dos més. I clar, la feina confinada, com si això fos un self-service. 

Ha estat una setmana de bojos, i a veure, jo encara he tingut sort, però veig els meus companys i companyes i veig l'equip directiu, i la veritat, m'indigna com poden fer les coses tan malament els que gestionen tot això. Confinats positius, confinats de contacte estret, malalts de tota la vida, uns que venen i altres que se'n van, famílies que no entenen res i envien nens amb símptomes a l'escola, que a l'escola això, però a l'extraescolar allò... De bojos no, el següent. I amés, ho munten d'aquesta manera i el sistema de dades no funciona bé, les farmàcies amb cues per fer-se antígens... Un desgavell total. Està car que el què volen és que s'infecti el màxim de gent aprofitant que aquesta variant té uns efectes més lleus en la població sense risc, i així, tot això que guanyen. un cop més jugant amb la salut de la gent, sense escrúpols i només amb la mirada posada a la seva butxaca.

SUPERAT AMB ESCREIX

Durant aquestes vacances de Nadal ha tingut lloc un d'aquells esdeveniments estadístics que tant m'agrada destacar quan es produeixen. Aquest cop, es tracta de la superació del rècord de dies seguit amb entrades al blog.

L'anterior rècord, de vint dies, el trobem al maig de 2020, aviat farà dos anys, just quan ens trobàvem confinats a casa des de feia una bona temporada. Ja deia allà que no tenia molt mèrit, ja que, estant tancats a casa, era fàcil trobar el temps per assolir la fita. Però no hi estic del tot d'acord (amb mi mateix, que graciós). I és que no és només el temps, sinó també tenir alguna cosa a dir, o a deixar-ne constància. Si no, cada estiu estaria fent rècords contínuament, i no és el cas. Aquest Nadal ha coincidit que tenia els dies per fer-ho ja que estava de vacances, però també que hi havia tema pel mig.

Gràcies a això, el nou rècord queda establert en 25 dies seguit escrivint entrades. És una bona superació, no allò típic que passem de 20 a 21. Sap greu per una banda, perquè podrien haver estat més dies, ja que tinc entre mans tres o quatre entrades preparades per ser escrites, però la primera setmana d'escola ha estat caòtica, de bojos, com justament comentaré en una d'aquestes entrades pendents. Però i hi havia caos, com és que hi ha dues entrades dilluns i dimarts, quan ja estàvem vivint el desgavell?. Fàcil, perquè la del dilluns ja estava escrita i només estava programada, i la del dimarts, és que era tan bèstia, que calia dir alguna cosa ràpidament.

I això també és el què faré aquest cap de setmana. Deixaré programades les entades per tal que vagin sent publicades diàriament, ja que la setmaneta es preveu igual de bèstia. I ja està. A veure quan caldrà esperar per superar aquest nou rècord. Ufff. 25 dies seguits... és difícil. Però tot és possible...

SI NO ÉS ARA JA NO SÉ QUAN SERÀ

En força entrades d'aquest blog, d'ençà el 17 d'agost de 2017,he manifestat la meva sorpresa i indignació davant l'atemptat, evidentment, però també amb la reacció de certs poders fàctics i polítics espanyols i espanyolistes. Les contínues declaracions, el rebuig a la investigació, el sentit comú... ens portaven un cop i una altra a la teoria de la conspiració, teoria que quan la posaves sobre la taula, tothom et qualificava de paranoic, que això Ecspanya no ho podia fer. 

#17A-VOLEMSABERLAVERITAT

Finalment, un personatge recargolat com el comissari Villarejo, jutjat per mil i un delictes de corrupció, ha destapat la capsa dels trons dient que aquell atemptat fou un error del CNI, al no calcular bé la magnitud de l'ensurt que volien fer a Catalunya. L'estat volia acabar amb el govern independentista, volien esborrar el referèndum com fos, i la seva idea, provocar un atemptat que permetés que l'exèrcit ocupés el nostre país se'n va anar a norris perquè els mossos, a qui havien deixat fora de la trama, van fer la seva feina perfecta i brillant. A partir d'aquí, amagar-ho tot. No sabem si l'explosió d'Alcanar havia de ser el què provoqués el col·lapse, o fou justament aquesta explosió la que ens va salvar d'una massacre més gran, però sigui com sigui, tots els coneixedors de la història política del món, sap que els governs poden arribar fins a extrems molt bèsties per aconseguir els seus objectius.

Aquell dia van morir persones amb noms i cognoms, nens, turistes, ciutadans... més els ferits que han quedat afectats de per vida. I per què? Els partits independentistes ja han sortit a reclamar que se sàpiga la veritat. Només els independentistes. Punt. Quina vergonya que cap altre partit vulgui saber la veritat sobre els causants d'un atemptat a la seva ciutat. És que é molt fort, no? Per què serà. Total, que "Ladran, luego cabalgamos", que dirien ells. 

Doncs aquí estem. Justament en una entrada comentava que potser quan se sabés la veritat seria el detonant per fer caure màscares i que qualsevol persona decent se sentis atacada per l'estat i això provoqués el tsunami definitiu que ens porti a alliberar-nos d'aquest país que ens vol desintegrats. Si no reaccionem ara i per aquest motiu, quan ho farem? Cal sortir en massa al carrer a reclamar que es digui qui hi ha darrere l'atemptat, si és cert el què es comenta. I tant se val de quin partit polític siguis, de quin color, raça o religió, l'idioma que parlis... és igual. Com a ésser humà, vols saber si aquest atemptat es pa preparar des de Madrid o no. Perquè si fos així, només hi ha un camí, el de sempre: la independència. I aquest camí, pot passar per l'autopista o per Urquinaona, però és el nostre destí. I la veritat, si jo fos espanyol de Barcelona, i resultés que això fos veritat, no sé, però per dignitat, hauria de voler allunyar-me d'aquest estat, sense dubte. Ara tot queda en respirar i que finalment surti a la llum.

NO ÉS AIXÒ

Fa unes quantes setmanes, el dissabte 18 de desembre van coincidir en el temps diverses activitats d'estils ben diferents. Una d'elles, a la qual per aquestes coincidències no vaig assistir, fou el concert d'en Lluís Llach al Palau Sant Jordi com a presentació del Debat Constituent. Missatge independentista apart, aquest retorn puntual del cantautor a l'escenari, que com sempre molts s'han afanyat a criticar, com si no ho fes gairebé tothom va suposar tornar a escoltar velles cançons, escrites i musicades en plena dictadura o "transició" i que 50 anys després, encara són vigents.

Que trist que això sigui així, com si en tot aquest temps no hagués canviat res. i sí que n'han canviat, de coses, però malauradament, el nostre país segueix sotmès al menyspreu constant i bel·licós de l'estat ecspanyol, i encara som incapaços de fer la passa definitiva. Sobretot a ser el moment del "No és això, companys" quan sentint una de les estrofes, em vaig dir a mi mateix: "Com pot ser aquesta lletra tan actual?" Heu-la aquí:

No és això, companys, no és això

Ens diran que ara cal esperar

I esperem, ben segur que esperem

És l'espera dels que no ens aturarem

Fins que no calgui dir: no és això

Després de tot el què va passar el 2017, i més tard amb les sentències... ens diuen que cal esperar, que "ara no toca", que ens centrem en altres coses. I sí, nosaltres esperem, però tampoc ens aturarem, oi? Cal seguir lluitant i aconseguir-ho. Tothom sap que fa falta un detonant, però el dubte segueix sent si serem capaços de mantenir la flama encesa el màxim de temps per aconseguir res, perquè si sortim dos dies al carrer i tornem a casa, tot quedarà igual. Tot i el desencís cal tirar endavant cap al nostre objectiu.

Pel què fa al concert, va ser força emocionant, vist per la televisió, és clar. Totes les cançons icòniques d'en Llach, no han perdut la seva força i intensitat. Algunes les cantava amb col·laboradors, d'altres sol, però totes i cada una d'elles mereixien una ovació a peu dret. Per cert, té mèrit que en plena expansió de la versió òmicron de la covid, el Palau estigués a petar i tots amuntegadets... Ai...

(vídeo d'en Miquel Gascon)

FA 10 ANYS... 2012

El 2012 no passarà a la història. Serà un any per oblidar totalment. D'alegries, poques i mal comptades. D'adversitats, un bon grapat. Els maies van preveure que era quan s'acabaria el món. No la van encertar, però realment, pobret, es va quedar descansat.

Es donen per acabades algunes etapes. Per exemple, l'escola bressol, l'educació en el lleure (últim any a Món Jove) ara sí, definitiu, veritat de la bona, comença a acabar-se l'assistència continuada a castells (tampoc és el millor any), i com a anècdota, també s'acaba l'etapa Guardiola al Barça. Tots es finals porten algun començament, i aquí trobaríem noves coneixences degut al canvi educatiu del MEC, comencen les Coloraines de l'Orfeó Gracienc, comença de nou a funcionar aquest blog després de dos anys i quatre mesos tancat, comença la relació estival amb Palamós i neix l'ANC i comencen les Diades multitudinàries, el tomb definitiu de gran part de la població cap a l'independentisme.

Així doncs, altibaixos de coses diguem-ne... colaterals que ajuden a anar passant aquest any. Clar, que es pot esperar de l'any en què arribes als 40? Et comences a deformar i tot!

RESURRECTION

Aquests dies, fent la pausa entre temporades de 24, he revisitat una sèrie que havia vist en el seu moment per la televisió: Resurrection. Vaig veure llavors la primera temporada, i ara, veient que en té dues, he decidit primer recordar-la i a continuació, saber com s'acaba. Bé, creuo els dits per tal que s'acabi, ja que no hi ha més temporades i no suportaria (entre cometes, clar) que es deixés a l'aire.

Recuperada aquesta primera tongada de 8 episodis, tornem a veure com en un poble dels USA van arribant a poc a poc, persones que havien mort (d'aquí el títol, evidentment). Primer és un nen de 8 anys, mort feia uns 32, després un home que havia mort entre cinc i deu anys enrere, i més tard una noia que s'havia suïcidat al voltant d'uns 20 anys abans. Apart del fet paranormal que suposa, la barreja entre por, incredulitat i pànic és força mesurada, i se centre sobretot en el què suposa aquesta tornada entre les famílies o amics d'aquestes tres persones desaparegudes, mentre que es va intentant esbrinar qui són i perquè ha passat això. La temporada acaba en un "to be continued" descarat, quan arriben gairebé 200 ressuscitats de cop i comença a intervenir de manera matussera l'inefable exèrcit i govern dels Estats Units.

Una de les sorpreses és que mentre jo creia que havia vist la sèrie quan encara vivia a Gràcia, situant-la per exemple a principis dels 2000, va i resulta que és del 2014, és a dir que no fa tant que la vaig veure. No sé, tenia la sensació de ser més llunyana. Ja m'estranyava una mica, sobretot perquè els protagonistes feien anar ja els mòbils com a l'actualitat, això no m'encaixava. Centrant-nos en la sèrie, la sensació també és que m'ha agradat més ara que no pas llavors. Tenia el bon record de la idea de la trama, però no del desenvolupament. Aquesta vegada potser ha estat al revés, ja que la trama la coneixia, i he seguit amb força interès el què anava passant. Com deia al principi, espero que tingui un final digne.

La barreja que fa del drama a mb la ciència-ficció està molt equilibrada, i el repartiment és creïble i de qualitat, amb uns etern secundaris portant el pes de la història. Interessant recuperació per començar l'any. Ara tocarà la sisena de 24 i a continuació veurem el desenllaç d'aquests ressuscitats.

FA 20 ANYS... 2002

L'any cap-i-cua va portar amb ell algun canvi important en la vida que havia dut fins llavors, al voltants de l'agost, mes en què vaig tornar a París a gaudir de la ciutat i és clar, d'EuroDisney, fantasia i màgia 100%. Excepte per aquest fet, es pot dir que va ser un any, el dels meus 29 (quasi 30) molt constant, sense massa estirabots però amb detalls importants. Justament, podem dir que la crisi pre-trenta anys va ser força destacable. ho recordo com uns moments de neguit emocional, sobretot perquè em feia aquesta pregunta: "30 anys, i segueixo anant de colònies?"

La resposta és que sí. Eren només les terceres de Món Jove, les primeres post-Planoles, on vam descobrir un entorn molt bonic a La Sala, prop de La Pobla de Lillet, que sempre relacionaré amb els campaments de l'any 87 al Xalet de Catllaràs. Eren els anys previs a l'explosió definitiva de Món Jove a l'escola. Escola on seguien entrant mestres nous, alguns dels quals faria bona amistat, en un any que tocava de nou fer canvi de grup.

A nivell de castells, entràvem en una època de gestió complicada per part de l'equip tècnic, que volien diferenciar-se molt de l'anterior equip. Això va portar més gosadia, més sacrifici, i tot i que es va aconseguir descarregar el primer 2 de 7 i carregar el primer 4 de 8, l'ambient s'anava enrarint. Personalment, vaig realitzar com a tronc el castell més difícil que havia fet mai, que fins llavors era el 5 de7. El 3 de 7 per sota, un castell que va portar força decepcions a la colla, fet que sovint es deixava estar, però que quan sortia, era eufòria total. Justament la colla complia el seu cinquè any de vida, i un dels actes fou una obra de teatre en la qual vaig participar. Tot i la meva vergonya actoral, he de reconèixer que m'ho vaig passar molt bé.

El 2002 vaig tornar a Ecspanya. En aquest cas, a Logroño, on s'hi havia establert un trosset de la família. I un dels darrers fets destacats de l'any que m'afectessin personalment fou pegar de la Coral Baluern on feia un temps que hi cantava.

Pel què fa a esdeveniments mundials, els més importants serien que va ser l'any de l'euro, quan van desaparèixer les pessetes i tots anàvem amb una calculadora a la butxaca per calcular el canvi de moneda. I també destacar l'enfonsament del Prestige a les costes de Galícia i que van evidenciar un cop més, la ineptitud del govern ecspanyol.

WEST SIDE STORY

El meu regal de Reis avançat ha estat veure la versió d'Steven Spielberg de West Side Story, la mítica pel·lícula de Robert Wise del 1961. Es va estrenar ara el desembre, pocs dies després de la mort d'Stephen Sondheim, el creador de la música. Perquè és una peli musical. Sense les seves cançons, seria una adaptació de Romeu i Julieta sense pena ni glòria. Però amb aquelles cançons, aquells balls, aquells moviments,,, es converteix en un clàssic en majúscules.

Enlloc de Montesco i Capuletto, tenim les colles dels Jets (ianquis inadaptats, de situació social i familiar desfavorida) i els Sharks (porto-riquenys arribats per la immigració de l'època). A partir d'aquí, la rivalitat està servida. I enmig d'ells, un dels Jets s'enamora de la germana del líder dels Sahrks. Per si no tenien prou motius de disputa, aquest es converteix en un detonant més que provoca el què acaba provocant.

La història doncs, és ben coneguda. El drama està servit. La màgia es troba en les cançons. Difícil de no recordar-ne cap. Algunes d'elles són ja un referent en la història dels musicals (Tonight, America, Maria...), el començament amb els xiulets són mítics... Tot plegat una obra mestra. I aquesta obra mestra el rei Midas de Hollywood, l'ha volgut tornar a gravar. Es tracta d'una versió més moderna, on es cuiden més els detalls, cares noves... I potser el més important és la cura que es té amb els porto-riquenys. A la versió dels 60 no es cuidava tant, sent a més la Maria la Natalie Wood, que de llatina no en té res. Spielberg ha donat el paper dels Sahrks a aquesta comunitat, i ha aconseguit que en la versió original no es dobli quan parlen castellà. Això evidentment, és important.

Però a part d'això, què aporta aquesta nova versió del clàssic? Deixant clar que evidentment, he gaudit  de nou amb la peli, he de dir que no aporta res nou, i la veritat és que jo m'ho esperava. Hi ha escenes canviades de lloc (als 60 passava aquí i ara l'han fet allà), però en general és una recreació del què ja havíem vist. M'esperava alguna cosa feta diferent, sent fidel a l'original, però no sé, més espectacularitat, algun detall canviat que li donés un plus. Però no l'he sabut veure. Potser hi són, però se m'han escapat. Al meu parer, ho he trobat a faltar, veure alguna cosa diferent (no nova, però sí diferent) apart dels canvis ja esmentats, sobretot en decorats i espais. Fins o tot els balls són els mateixos en un 90%.

Tot i això, no la vull desmerèixer. Han estat dues hores i mitja que en cap moment se m'han fet llargues, m'han passat força ràpid, i això és senyal de que entreté i es gaudeix sense dificultat i sense discussió. El millor, apart de les cançons meravelloses, són les coreografies al carrer, al gimnàs... Se'n podria treure més profit perquè són els moments més lluminosos de la peli, que és un drama. I del repartiment? Tots en general força bé o molt bé. Però en Tony... ai, en Tony. Als 60 ja crec que era l'actor més diferent dels altres, i sembla que fins i tot això ho ha volgut copiar. Per mi, el personatge més fluix. La Maria se'l menja amb patates. Gran detall la inclusió de la Rita Moreno (l'antiga Anita) en un paper a la peli, que seria el del barman dels 60.

I per últim, no es pot oblidar tot el debat que es pot extreure de la pel·lícula, des de l'amor fins al drama. El tema de la immigració, xenofòbia, pobresa. desigualtats... i es deixa més clar el tema de l'homofòbia aquesta vegada. Hi ha tela, i tant... amenitzada amb una música màgica!

FA 30 ANYS... 1992

L'any 1992 és un dels anys marcats en el meu recorregut. I evidentment, no per les olimpíades de Barcelona, clar que no, sinó per molts altres motius. Bé, les olimpíades també són importants, però no com seria imaginable, d'aquí el meu rebuig. Però anem a pams.

És l'any dels 19. A final canviaria a la vintena, però poca cosa. Continuo doncs, creant el meu futur professional, acabant primer de magisteri i encetant segon. Justament segon va ser el millor dels tes anys, amb un grup consolidat, amb pensaments molt similar sobre l'educació i sobretot sobre l'educació a Blanquerna, com ja explicava en una entrada. Per aquesta bada, anava avançant. Destacar les pràctiques a l'escola Nausica, un bon record.

Però si una cosa es recorda de l'any 92, i que sempre serà una de les millors de la vida, fou l'anada a Wembley per veure en directe com el Barça guanyava la seva primera copa d'Europa amb el gol de Koeman. Les hores de cua per comprar l'entrada, el viatge d'anada, el passeig curt però intens per Londres, el partit, l'eufòria i la tornada. Quines emocions. Mai cauran en l'oblit.

A nivell del lleure també va tenir lloc un fet molt important, les primeres i úniques colònies de Foc Nou. Cinc dies (crec recordar) a l'ucaria, una mítica casa de colònies. Van estar molt i molt bé, va ser una experiència molt bonica i ben feta, ja que hi aportàvem l'experiència que ja començàvem a acumular sobre l'educació en el lleure. A 'esplai tot bé, però a les colònies, que fèiem el centre d'interès de les festes de l'any, vam tenir l'accident amb la pirotècnia que una mica més i em deixa fora de joc en aquest món. Què hauria passat si ho hagués deixat? Per sort, no ho vaig fer i es va quedar en un ensurt que em va ensenyar a ser més previngut.

També és l'any que entro de ple en els musicals amb l'estrena de Memory de l'Àngels Gonyalons, creant ja la llavor del què seria un dels meus hobbies traslladats a l'escola. Vaig descobrir Joseph, no cal dir res més. I si seguim parlant de música, començo a tocar la guitarra. 

A nivell de país, la cosa anava pujant de temperatura. Com ja he mig comentat, la meva oposició als Jocs Olímpics espanyols era clara. L'empresonament indiscriminat d'independentistes van atiar encara més el foc, i el rebuig va ser encara més gran. A la Diada, per ben poc no acabo a la Via Laietana...

Als Balcans, comença la guerra de Bòsnia, que en aquella època mig-kumba va ser un dels fars de lluita i reivindicació importants. sense implicar-me molt, va ser un dels fets que més em va arribar per tal de posicionar-me i empatitzar amb gent que ho passava malament.

Així doncs, un any ben ple d'esdeveniments destacadíssims.

FUKUSHIMA 50

Vam començar el 2021 amb una entada sobre la sèrie de tv El col·lapse, on es veien situacions derivades d'un desastre al planeta i com es reorganitza o sobreviu la gent(pànic inicial vs convivència pragmàtica posterior). Aquest any, també el comencem catastròfic, veient la pel·lícula Fukushima 50, que vol descriure el desastre nuclear que va tenir lloc al Japó l'any 2011.

El març d'aquell any es va produir un terratrèmol dels forts que va provocar un tsunami. La central nuclear de Fukushima estava al costa del mar (molt encertat, #etfelicitofill), i l'entrada de l'aigua del mar va provocar un seguit d'accidents que e va convertir en un desastre. Per sort, no va arribar a petar com Txernobyl, però poc li va faltar.

La pel·lícula, japonesa (només faltaria que els ianquis la fessin ells), posen en coneixement com va anar tot. I encara que segur que hi ha moltes coses que no saben (pel gran públic), déu n'hi do com surten retratats el govern japonès i els que lideren la gestió de la catàstrofe. Apart de veure com va anar tot plegat, i les accions d'urgència que feien els treballadors de la central, el més destacat de la pel·lícula són els enfrontaments entre el cap de la central i els del consell de seguretat reunits a Tokyo, i fins i tot amb el primer ministre nipó. Les amenaces, insults, retrets entre ells són forts però mesurats (es nota que són més educats fins i tot en això). Però és que realment, una vegada i una altra, en situacions de crisi es veu realment la incompetència de la gent que teòricament governa el país, sigui quin sigui. 

Els moments de tensió estan ben filmats. Quan els toca acceptar que van a morir, i que han de fer segons quines gestes per evitar la catàstrofe, es reflecteix en les cares i els silencis aquells moments. Com s'autoanomenen esquadró suïcida perquè van directes a la mort, i tot i això, com ho accepten. Com decideixen per ordre d'edat qui ha de morir i qui no... Bona pel·lícula.

I un bon retrat de la societat japonesa. La seva manera de saludar-se, acotant el cap i com demanen disculpes... Realment, es noten les cultures diferents que som, i sense voler posar cap per davant de l'altra, és evident que cada una té coses bones i dolentes, però en educació, no els guanya ningú.

FA 40 ANYS... 1982

Comencem el repàs antològic que duc a terme cada gener al canvi d'any, i que durarà tota una dècada (aquest és el quart any, en quedaran sis). Va a dir que ara ja podríem fer les entrades d'Ara fa 50 anys", ja que ens trobaríem el 1972, però pocs records tindria d'aquest any i dels següents, seria una xorrada més gran del què ja és ara. O no.

Sigui com sigui, fa 40 anys, el 1982, tenia 9 anys (el desembre en faria 10, però ja se sap que no es pot comptar així). Acabo 4t d'EGB i començo 5è. Sortim del foc per caure a les brases. Deixem el senyor Gervilla pel senyor Álvarez. Mare de déu qins profes hi havia a l'escola en aquella època. Sembla que no van tenir uns anys finals de dictadura òptims i molt menys cap transició, perquè eren profes del "régimen". O potser no ideològicament però sí en els models pedagògics. Recordo que comencem a prendre apunts en llibretes, recordo la senyoreta Elena, una de les professores més temudes i odiades de l'escola, recordo el senyor Guasch, que ens feia natus i socials (era el de les llibretes). No tinc record que fos un any especialment interessant, cinquè. Anava tirant.

Aquell estiu vaig tornar a Pineta a les segones colònies, I aquí sí que tinc record. Va ser una tanda (encara segon tron) molt diferent a la primera. Si l'any anterior havia gaudit i al·lucinat, aquells quinze dies en tinc mal record. No m'ho vaig passar bé. No sé dir-ne els motius, però sé que és així. Potser per aquest motiu l'any següent ja vam passar a Pineta-1. Sigui com sigui, no va anar bé. I em recordo en una tenda plorant per enyorança, i consolat per un monitor nou que es deia Paco Bellafont. Qui m'anava a dir que ens retrobaríem anys més tard i compartiríem colònies junts!

L'any 82 és l'any del Naranjito, el mundial de futbol a Ecspaña. En aquella època encara estava enredat, però ja quedava poc per veure la llum nacionalista. Recordo la final que va guanyar Itàlia, i també un partit brutal que va ser el Brasil-Itàlia que es va jugar al camp de Sarrià. Va ser una meravella futbolística, i potser llavors em va començar a agradar més el futbol. Parlant de futbol, fou l'any que Maradona va fitxar pel Barça.

I a nivell mundial, el fet més destacat seria segurament la Guerra de les Malvines, el conflicte entre Anglaterra i Argentina que en aquell moment no ho sabia, però que significava com de complicada és la política mundial.

PARAULÒGICAMENT

Ja feia uns dies que n'havia sentit a parlar, però no va ser fins el dia de Nadal que vaig començar a jugar, talment com si fos un adolescent deixat portar per les modes del moment. Parlo del Paraulògic, aquest joc de paraules que s'ha fet viral al nostre país.

Sempre he estat molt crític amb això de deixar-se enredar per les modes. Això serà el què dirien els típics "anti-tot" que viuen sempre amargats amb ganes de criticar tot el què fan els altres sense mirar-se a ells mateixos. Però hi ha diferències. Primera, que és una moda que no implica gastar-se diners. normalment les modes van de bracet amb el consumisme. Comprar aquell joc, aquella consola, aquella joguina (baldufes, "tazos", enganxines...), aquell canal de televisió... En aquest cas, no has de pagar res. i això ja és un punt (o uns quants punts) a favor. Després, és una moda de competició, però que no competeixes amb ningú més que amb tu mateix, a no se que com a joc, ho comparteixis amb altra gent per fer-ho. I hi ha gent que ho viu així, però perquè fan de tota la seva vida un continu mon de competició entre gent, com si si no hi hagués aquest plus, res valgués la pena. Són tan addictes de fer-se notar i sentir-se algú, que quan juguen ho fan consultant diccionaris, google's, etc... Crec que la gràcia del joc és el repte d'aconseguir el màxim de paraules només amb el teu cap i sense cap ajut. Total, que si jugo, ho faig per passar l'estona, per tenir el cervell activat sense voler (bàsic) i qualsevol intent de competir és amb mi mateix.

I parlant de mantenir el cap actiu, què voleu que us digui? És genial que aquest joc hagi causat aquest efecte (tot i que com a moda que és, de mica en mica anirà perdent embranzida i caurà de nou en l'oblit), però mentre hi sigui, fer pensar les persones que juguen, fer un treball intel·lectual ens fa guanyar en cultura i llengua. ja es diu que ha fet més pel català el paraulògic que no pas el Pere Aragonés. Trist, però ben cert.

El joc, per cer, consisteix en un penell de 6 caselles i una central (set en total) amb lletres. Cal fer el màxim de paraules possibles (mínim tres lletres) amb la condició que sempre hi ha d'haver la del mig. Es poden repetir lletres, i no val formes verbals, noms propis i altres excepcions. després d'uns quants dies jugant-hi sense solta no volta, ara he decidit de completar aquest repte personal de superar-me i buscar rècords. I vaig començar amb l'any nou. per exemple, ahir, vaig trobar 41 de 88 paraules possibles (47%). sembla poc, però és que no és tan fàcil si ho fas només amb el cap, i sense tornar-te boig (clar, si m'ho passés hores provant combinacions, també en faria més, però tampoc crec que m'hagi de capficar; quan no surten més, doncs prou). En canvi avui, en molt poca estona ja havia aconseguit tantes com ahir, i és que la combinació de les set lletres de vegades et porten a fer-ho més o menys fàcil. Per això, si ahir només hi avia 88 aparaules, avui en poden ser 137. Ara en porto 51 (38%) i queda tot el dia per davant. No crec que en faci moltes més, però l'objectiu hauria de ser arribar quasi al 50% sempre que es pugui. Si d'aquí un temps, quan el joc hagi passat a la història en torna a parlar en aquest blog, veurem com haurà anat.

COMENCEM DIFERENT

I ja ha arribat! El 2022 comença a caminar amb les incògnites habituals d cada any nou, però amb l'esperança de que, aquest any sí, es torni a a vida més normal, o diguem-ne més semblant a l'anterior al març de 2020. Clar que també teníem esperances amb el 2021 i la veritat ha estat ben galdós.

Sigui com sigui, el començament d'any ha estat ben diferent a la resta. S'ha de dir que la diferència ha estat forçada per les circumstàncies. La covid dels collons ha provocat que el primer dia de gener canviï la seva rutina habitual i es converteixi, entre cometes" en un dissabte tradicional. El dinar ha estat més decorat, però poca cosa més. Poc ens o pensàvem fa cinc dies que l'1 de gener seria així. Començament doncs, marcat per la covi, però amb ganes de ser ja dels últims canvis de plans provocats per la pandèmia.

Tenint el dia per davant, i per molt dia d'any nou que sigui, he sortit a fer una caminadeta. Justament el principi del passeig, m'he adonat que aquestes caminades per Collserola són un dels descobriments positius de la pandèmia. Quan ens van començar a deixar sortir a caminar una hora, vam descobrir aquests camins que ens duien cap al mirador de Torre Baró i més enllà. a mesura que augmentava el temps de poder sortir, anàvem cada cop més lluny (primer fins l'esplanada, després fins el mirador, i progressivament, fins la cruïlla de camins, el pont, el Forat del Vent... i personalment vaig arribar fins el Tibidabo). Avui he fet el camí fins el mirador i he seguit fins el pont. 

Durant aquesta estona, m'he creuat amb molta gent. Quina sorpresa veure que tantes persones han dedicat el primer matí de l'any a caminar per la natura. També he trobat ciclistes, dels normals i dels anormals. Aquests últims, que circulaven per camins no senyalitzats per ells, han hagut de parar-se per deixar-me passar, només faltaria...

El meu cap ha estat durant aquesta temps, algunes estones en blanc i altres estones pensant en els deures i reptes d'aquest 2022 que just acaba de començar. i déu n'hi do el què tenim per davant. Un dels propòsits eterns, el de sortir a caminar més freqüentment, ha tornat a posar-se a la línia de sortida. I no sé, tinc la sensació que aquesta vegada me la prendré seriosament. de fet, m'he dit que aquest gener farem el camí de Sant Cugat, febrer Sant Jeroni i març La Mola. Tres velles conegudes per anar agafant l'hàbit i poder plantejar-se coses noves més endavant. Veurem si ho compleixo o no. almenys, el meu cos i cap estan convençuts. Com sempre, esperem els fets i no les paraules. O el propòsit quedarà com sempre, en un propòsit.