MOON KNIGHT

Quan va sortir el tràiler de Moon Knight, la darrera sèrie Marvel, me'l vaig haver de mirar no una ni dues, sinó tres vegades. La sensació de caos, d'anada d'olla, de cosa estranya, amenitzada pel darrer Spiderman i la propera aparició de la nova peli del Dr. Strange, feia que tingués la sensació que seria una paranoia força més gran que la de Loki, que déu n'hi do.

Així que, quan la van estrenar, com que estava seguint unes altres sèries, no vaig perdre el cap per seguir-la. No ha estat fins que s'ha acabat (tampoc és molt llarga, són sis capítols), que m'hi he posat, i així l'he anat veient sense esperar la setmana de rigor. I al final, què? Doncs no hi ha res millor que tenir baixes expectatives sobre alguna cosa per tal de tenir una sorpresa agradable. Sí, és força paranoica i caòtica i enredada, això ho té, però es pot seguir gairebé en la seva totalitat i, he de dir que sí, m'ha agradat. M'esperava un embolic que no es pogués aguantar i m'he endut una bona sorpresa. Ha estat divertida, entretinguda i emocionant a parts iguals. El primer capítol és molt bo. Tot i no entendre què li passa al protagonista, els salts que fa i la sensació de "què dimonis està passant?" no provoquen desgavell sinó que creen molt interès. És un des primers capítols més bons que he vist darrerament. I ja està. El primer t'enganxa i ja has de seguir-la, perquè evidentment, vols saber què carai passa. 

A partir d'aquí, va bé, es comença a embolicar una mica més, però no el suficient com per agafar-te ganes de deixar-ho estar. És cert que el cinquè capítol és de llarg el més embolicat de tot. Per una banda t'aclareix la trama, però per l'altra et desconcerta tant que no saps quina és la part real i quina la imaginada, fins al punt que ara mateix tampoc ho tinc clar del tot. Alguns aspectes massa fantasiosos no la perjudiquen del tot, aconseguint que una sèrie que em pensava fins i tot en algun moment que no l'arribaria ni a veure, hagi estat un entreteniment molt digne. La interpretació del personatge principal, molt aconseguida, i cal dir que el doblatge, per tal de poder diferenciar ràpidament qui és el personatge (és que ens trobem davant d'una doble personalitat), està perfecte (i més sent castellà).

Com no podia ser d'altra manera, deixa la porta oberta a continuar. No sé quina haurà estat la rebuda general, però per mi, pot seguir, i tant.

FINAL DE TEMPORADA

Una setmana després de perdre la Champions a Turí, el Barça s'ha proclamat campiona de la Copa de la Reina, acabant la temporada amb tres dels quatre títols: lliga, copa i supercopa, amb els números estratosfèrics de victòries i gols ja coneguts.

Futbolísticament, no tenia molt color jugar contra l'Sporting de Huelva, que tot i que hem seguit demostrant que ja no tenen les cames fresques (lògicament), ens hem imposat amb un contundent 6 a 1. Jugades interessants, domini, però la victòria ha estat conseqüència lògica de la qualitat, gairebé sense forçar la màquina, i a mesura que les andaluses s'anaven desgastant, han anat caient els gols. Segurament el més interessant ha estat els millors partits d'Engen amb la samarreta del Barça. han trigat en arribar, però potser ho ha fet en el millor moment. Els partits de Pina també fan plantejar que potser la pèrdua de la Jenni no sigui tan greu. I Martens, que després de la lesió, ha tornat a tope.

Moralment ha anat bé. Tot i que res pot treure les males sensacions de Turí, no era gens fàcil jugar al cap de 4 dies contra el Madrid la semifinal. I allà van demostrar que tenen força mental per superar adversitats. Contra un dels equips que més ens han complicat la vida aquest any, les vam ofegar i no les vam deixar jugar. realment, no es van creure que podien fer el mateix amb el Lió, i per això va anar com va anar.

Punt i apart és el tema del lloc, el dia i l'hora de la final. Us imagineu la final de la Copa del rei masculina un diumenge a les 11'30h en un camp de segona i sense el titot del rei? Oi que no? Doncs per aquells que encara es pensen que s'està igualant l'esport entre homes i dones, aquí hi ha una bona mostra de com el "macho ibérico español" tracta el tema. Ah, i sense VAR, no fos cas... Jo personalment hauria preferit no jugar la final i perdre la copa que no pas jugar-la i guanyar. Hauria estat un cop d'efecte important, amb molta repercussió i hauria deixat en ridícul la federació ecspañola. Peròno s'han atrevit.

I ara a esperar. Aquests propers dies s'anunciarà qui continua i qui marxa. Ja se sap quela Melanie es retira (gran Alèxia fent-li aixecar a ella la copa), i que la Jenni se'n va és un secret a veus. Però què passarà amb Leila, Martens, Crnogorcevic...? Fa una mica de por perdre segons qui i no sé si els reforços seran prou potents com per compensar les baixes. En parlarem, amb el rerefons de l'Eurocopa, que començarà el juliol. 

TORINO

Fa una setmana els meus peus caminaven per Torí, la ciutat italiana. Allà hi havia anat després de 14 hores d'autocar per viure la final de Champions femenina, que ja sabem com va anar.

El viatge va ser cansat. Tot i ser la major part d'ell de nit, dormir en forma de quatre en un autocar no és la millor manera de descansar. Força enxubats, i parant cada més o menys 3-4 hores. Clar... quan pares a les 4 de la matinada en una àrea de servei tancada, i t'hi has de passar 45 minuts... què voleu que us digui, és força pesat. Però calia sortir per estirar les ames com fos! La tornada va ser igual de cansada, però dormint més i amb la decepció de la derrota. Combinació exitosa...

Torí... doncs home... ara mateix no seria un destí molt atraient per anar de vacances. Hi ha coses maques, força palaus i monuments interessants, però en general no té cap atractiu especial. Diguem que és un destí turístic de cap de setmana, ja no dona per massa més, a no ser que siguis un expert en alguna cosa i necessitis veure tots els palaus. Curiós que el museu egipci més important del món (després del de El Caire) sigui el que hi ha a Torí. Però no em vaig arriscar a perdre mig dia allà, i vaig prioritzar donar una ullada general.

La Porta palatina amb alguns detalls romans va ser el primer destí. Després les dues grans places d'aquella zona. En una, hi ha la catedral de Turí, on reposa el famós sant Sudari. Va ser interessant veure'l, tot i que és una reproducció gegant, no és l'original, i això li teu gràcia. Després vaig entrar a l'església de Sant Llorenç, Vaig llegir prèviament que era un lloc molt bonic, tot i que des de fora sembla un edifici normal i no pas una església. i he de reconèixer que va ser un encert. Per dins és súperbonica! 

Per la resta, poca cosa més destacable, excepte el riu amb els seus ponts, més places amb palaus de l'edat moderna, el gelat i és clar, l'estadi de la Juve. 

Es feia difícil fe alguna foto sense que sortís ningú del Barça. Era un escàndol la proporció entre francesos i catalans. I ningú pot dir que no em vaig patejar la ciutat, perquè després de fer el turista, vaig anar caminant fins el camp (gairebé una hora i mitja de passeig, sota un sol criminal. A les 22h, estàvem a 30 graus!!

Així, tot i que el record no pot ser bo degut a la derrota, almenys tinc el record de passar els Alps; esplèndids!

LA ESCUELA NO ES UN PARQUE DE ATRACCIONES

Ja fa força temps que em vaig llegir aquest llibre d'en Gregorio Luri. Ja feia temps que em rondava per les mans fins que em vaig fer amb ell. I tot i les reticències, estic content d'haver-lo llegit. Ho estic perquè crec que és important estar al dia de les idees i conceptes que diuen uns pensadors de l'educació i alhora llegir el què diuen els que estan a l'altra banda.

M'explico. ja se sap que ara el gran manà de les escoles és la innovació, l'educació emocional, el treball per ambients, projectes... ai d'aquella escola que no compleixi els principis bàsics d'aquest neohippisme de la societat. Alerta, que jo les compro totes, aquestes premisses. Però com la vida, a l'educació les coses no són ni blanques ni negres, sinó que has de trobar el teu gris particular. I crec que això és el que intento posar a les meves classes. Per això enmig de tant bonrotllisme, també cal de vegades parar un moment i preguntar-se què dimonis estem fent en realitat. Persones com en Luri et fan veure les coses des d'una vessant diguem-ne realista, i que posa en dubte les falses creences en les què molts caiem de 4 potes. I evidentment, no combrego tampoc en tot el què diu. La part que dedica al tema emocional és on discrepo més. Sigui pels motius que sigui, els nens i nenes d'avui en dia arriben a l'escola amb unes llacunes en aquest aspecte molt grans. Tant de bo vinguessin sencers des de casa, però sembla que els pares i mares actuals estan massa ocupats mirant el mòbil, mirant el seu melic o clamant als 4 vents que la vida és bonica, mentre que els seus fills reclamen una atenció que no reben. Sempre generalitzant, que quedi clar.

M'encanta com desmunta mites com el de "no cal aprendre res perquè ho pots consultar al mòbil/ordinador". Comenta que d'acord, però que per buscar-ho, primer s'ha de conèixer, i sobretot, tenir l'interès. Com demostra l'absurditat de la frase "els nens estudien per unes feines que avui encara no existeixen". Va tirant enrere en el temps i l'acompanyem fins la primera vegada que es va dir aquesta idea, el 1957. I clar, ens explica com això ha passat en cada generació!

També tira per terra la piràmide de Dale, aquella de "com aprenem" (5% escoltant, 10% llegint, etc) I ho fa amb una obvietat que sembla mentida com ens creiem aquests dogmes sense posar-los en dubte, i que si només penséssim una mica, en veuríem les llacunes. Afegeix que no s'ha demostrat
científicament la teoria de les intel·ligències múltiples, i quantes escoles en fan bandera?

I les competències... ai les competències... Els nens han de ser competents en... A veure, ell explica molt bé que primer cal el coneixement i després la pràctica. així arribes a ser competent. Només amb la pràctica no pot pas ser. Estaries disposat a deixar-te operar per algú que és competent però que no ha estudiat la carrera de medicina?

I finalitza dient que si cap dels corrents de la pedagogia, que porten anys enfrontats, ha aconseguit imposar-se, potser és perquè els dos són necessaris, no?

Així doncs, és molt recomanable llegir aquest llibre per tal de, de tant en tant, obrir els ulls i no deixar-se enlluernar per gurús de l'educació, que n'hi ha molts i són més falsos que un duro de quatre pessetes.

VENCIBLES

I va passar el què podia passar. Personalment no estic gens d'acord amb aquests que diuen que hi anàvem pensant que ja estava guanyat. És evident que molta gent s'ho pensava. Els que portem anys seguint el futbol femení (i no és per fardar, si no que és així, se'n diu "experiència"), sabíem que la final estava al 50%. Sense cap mena de dubte, tant podíem guanyar com perdre. I al final va passar això segon. No buscaré quan va ser que ho vaig dir, però ja deia que per molt que guanyem tots els partits de la temporada i només en perdem un, si aquest "un" és la final de la Champions, el drama està assegurat. I així va ser.

El Barça va perdre 3 a 1 amb l'Olimpique de Lió, deixant escapar l'oportunitat de seguir regant a Europa. Suposo que e què em sap més greu són aquests comentaris de que "anaven de sobrades". no és veritat. Es van equivocar, però no es consideraven millors. El què no entenc és que les agafessin desprevingudes. Sabien perfectament com juguen les franceses, i van caure de 4 potes. Semblava la repetició de la final del 2019, quan estàvem a anys llum seu, i ara no era igual. I em molesta que ho semblés. 

Així doncs, el primer retret és el que sortissin així de despistades. Van fe amb nosaltres el mateix que vam fer amb el Wolfsburg. pressionar-les com si ens anés la vida al principi i sentenciar. Així va ser. Elles van macar el primer gol i ja ens van regalar la pilota, tot dient-nos; "Aquí la teniu, la podeu tenir tota l'estona, que quan l'agafem, no ens atrapareu i us tornarem a marcar." I així va ser. El segon i el tercer. Tenint en compte que a partir del primer gol, ja els van agafar les rampes i els mals. Quina vergonya. Nosaltres seguim sent el millor equip d'Europa, però ens falta guanyar a aquestes anti-esportives. Són mot ones, però van jugar al joc del Madrid i l'Atlètic de Madrid sumats.

I les nostres jugadores, apart de despistades, com si fos la seva primera final, no van tenir el dia. No acabaven de controlar i es mostraven molt toves. També l'error d'en Giráldez de posar la Mariona d'extrem, sabent que no ho és ni ho faria, fent que la Rolfo hagués d'estar atacant i defensant a la vegada. I a la lliga ho pot fer, però davant de Macario, Cascarino, és impossible. No podia passar-se el partit amunt i avall d'aquella manera. Si Martens no estava a punt, posa Leila. Però si necessites Rolfo a la defensa, posa un extrem. La Jenni també tela. Des de que es va començar a filtrar que no continuarà, no ha fet res de res. I així va ser el mateix. Ens falta killer de debò. L'equip no va estar ges bé, molt decebedor, n'esperava més de Paredes, Graham, totes.

Així que l'any que ve toca tornar a lluitar. I evidentment, l'espineta del Lió, tard o d'hora ens la traurem de sobre. Espero que com més aviat millor, per tal de fer-les callar. 

L'experiència, estanya per tal com va estar plantejat el viatge, que ja en parlarem en una altra entrada. Només diré una cosa. No vull tornar a sentir ningú dient: "Però ens ho hem passat bé", " ha estat bonic". Què collons... Jo venia a guanyar el partit i la Champions, no de turisme! Així que de bonic res! 

... I LA NIT

El què vaig veure diumenge al vespre va ser una vergonya. Mentre l'equip femení amb la lliga guanyada disputa tos els partits; mentre l'Aitana es fa expulsar per evitar que a l'últim minut l'Atlètic de Madrid empati el partit evitant la lliga perfecta; mentre juguen a màxims quan en menys d'una setmana disputen la final de la Champions; mentre passa tot això, l'equip masculí signa una vergonya de partit empatant a zero amb el Getafe.

Que s'entengui. Pots empatar a zero un partit, és clar. Però jugar a res, a passar-se la pilota sense atacar, xutar sempre fora, convertir un espectacle esportiu en una pel·lícula d'aquelles on en quinze minuts l'únic que ha passat ha estat una mosca volant... és indignant. Em vaig sentir estafat, per la part que em toca. És a dir, vaig aprofitar el temps, vaig estar planxant la roba, però els últims vint minuts sí que vaig seure al sofà a mirar-los. Feia molt temps que no veia una cosa tan avorrida. I penso que hi havia persones que potser es van gastar 100 o 200 euros per veure el partit al mateix camp. Com es deuria sentir aquesta gent? Perquè realment, va ser un insult de partit. Un insult a l'espectador, però sobretot un insult als aficionats respectius. Però encara més sobretot als aficionats del Barça, ja que esperes que el teu equip, per pressupost, qualitat, etc. faci alguna cosa més que passar-se la pilota. Com a mínim esperes que xutin alguna vegada contra la porteria contrària. 

Però no. Amb un empat en tenien prou, i ja està. Quina vergonya. M'esperava alguna cosa més d'en Xavi. Una mica d'ambició, si us plau.

EL DIA...

Ja s'ha acabat la lliga femenina de futbol. El Barça, que es va proclamar campiona ja fa força setmanes, ha anat gestionant els partits del campionat fent alguna rotació de tant en tant, mirant de mantenir el nivell i l'exigència, i procurant assolir un dels objectius que la temporada passada es va escapar: la lliga perfecta. 

I ho han fet. 30 partits, 30 victòries. Tots, absolutament tots els partits guanyats. 90 punts. 159 gols a favor. 11 gols en contra. Mitjana de 5 gols per partit. Cada 14 gols, en reben un. Brutal. Estratosfèric. Segurament insuperable. 

Cert és que en el darrer tram de la lliga, ja se les ha vist cansades, amb el cap a una altra banda. El ritme d'alt, l'autoexigència, les lesions que han impedit fer descansos ben fets... La veritat és que cada partit costava una mica més. Ien el segon tram de la temporada, han rebut més gols que a la primera part. Però ja està. Campionat enllestit. I aquest dissabte, la prova definitiva. Sí. Som el millor equip d'Europa. Però tenim un deute pendent. Guanyar el Lió a la final. Ja ens vam venjar del Wolfsburg. Però queda la venjança de l'Olimpique. Se les ha de guanyar per deixar ben clar qui són les reines. Evidentment, si es perd, seguirem sent el millor equip, però ja no serem les millors de veritat, perquè les franceses ens hauran derrotat de nou. Un sol partit perdut pot representar una forta decepció. Està en joc una copa, però també està en joc el prestigi de guanyar el millor equip de tots els temps fins la nostra arribada. Serà dur, però s'ha de guanyar.

Mentre s'espera aquest partit i es comença a veure el final de la temporada (només quedarà la copa de la reina), cal començar a pensar en la propera, en com mantenir aquest nivell tan bèstia. Ja ha dit adeu la Melanie. Es veu que la Leila també marxarà. I hi ha el rumor de l'arribada de la Miedema. Però amb aquestes notícies, està clar que la davantera està massa atapeïda. I on no tenim recanvis de qualitat és al centre del camp. Patri, Aitana i Alèxia son e trio meravella. darrera d'elles, només hi ha Engen, que no ha acabat de trobar-se còmoda. Ningú més. És evident que és una posició que al reforçar com sigui.

On si preparen la propera temporada és a les butxaques del Laporta. Uns abonaments de temporada que s'estan venent, que 'únic que aconseguiran és que el camp es vegi buit. Aquest gent que ara compra les entrades, quan el partit sigui el dimecres a les 16h de la tarda hi aniran? O el dia que coincideixi amb una trobada familiar? I llavors què? Camp buit, però butxaques plenes. S'han aprofitat del boom de l'equip per omplir-se les butxaques. Són igual de lladres que l'anterior directiva, i si no només cal recordar el dia de l'Eintracht al Camp Nou. Vergonya.

24 (x7)

Vinga... ja tocava una mica d'adrenalina de l'estil Jack Bauer. No pas per temps, ja que no fa ni 3 mesos de la sisena temporada, però entremig hi ha hagut unes quantes per descansar una mica de les trepidants aventures d'aquest agent anti-terrorista tan poc políticament correcte.

Quan vaig fer l'entrada de la temporada anterior, tot i seguir remarcant com aconsegueix captivar l'espectador amb les aventures de tota aquesta colla, ja deia que es començaven a veure desajustos, alguna sorpresa que no encaixava... alguna aspecte una mica forçat. Crec que puc dir que aquest darrer tram d'episodis, recupera aquest desgavell que es va viure a l'anterior, i he xalat de nou en cadascun dels capítols. A veure, evidentment, cal tirar de molta imaginació i d'estar contínuament donant-li la vota a les trames, incorporat sorpreses a última hora, girades de guió sobtades...però clar, com sempre, vint-i-quatre capítols sense parar demanen això. seria il·lús pensar que es pot mantenir la intriga durant tant de temps amb una sola trama o problema.

Segueixen havent actors i actrius de renom que van apareixent interpretant personatges (acostumen a ser els dolents), fet que li dona força, ja que puja el llistó actoril. També reapareix la filla, tant protagonista al principi, i encaixa molt bé en la història, no com en la temporada que apareix de cop ficada en calçador.

Aquesta vegada, torna a ser una amenaça biològica, promoguda per fanàtics dels USA en contra del seu govern. Oh quina sorpresa. En part lògic, perquè seria perillós culpar contínuament els àrabs o els xinesos de tots els atacs terroristes de la sèrie. 24 va ser de les primeres sèries en posar un president negre abans de l'Obama, i en aquesta temporada, la presidenta és una dona. En el fons, pot ser una sèrie molt bèstia en les trames en la violència gratuïta (per la part de les tortures), però que no perden el món actual de vista i treballen bé els aspectes d'igualtat. Sembla incoherent i incongruent, però és així.

La gran crítica que se li fa a la sèrie és justament l'ús de la tortura en algunes seqüències. Però malauradament, segur que són extretes del què deu passar a la vida real dels agents d'aquestes unitats dels governs, digues CIA o el què sigui. crec que aquest és el motiu pel qual en aquesta temprada ha entrat en joc el remordiment, el qüestionar-se si fer tot aquest mal, o deixar perdre vides per una causa major és correcte o no. És un bon debat, la veritat. Sacrificaries 10, 5, 3, 50vides si saps que això salvaria la vida de milers de persones? Que si salves a aquestes poques, saps que moriran milers? Faries mal a una persona per tal de salvar vides? Déu n'hi do... Segurament, tot i ser incorrecte, molta gent diria que sí. I per aquest motiu, veure's reflectit la nostra pròpia maldat o egoisme, fa que aquesta sèrie rebés aquestes crítiques. Sigui com sigui, arribarem fins al final de totes les temporades, perquè si ho veus com una ficció, és més que emocionant. 

Per cert algun dia caldrà parlar del personatge de la Chloe O'Bryan. Secundària en les trames, però imprescindible.

EDUCAR ADOLESCENTS

No està sent un any molt lector a hores d'ara. he empalmat dos llibres sobre educació seguits, i sobretot el primer, del qual encara no he fet l'entrada perquè n'estic assumint el contingut, sumat a la bogeria del curs i a la distribució desigual però necessària del temps d'oci, han fet que el ritme sigui més lent de l'habitual. Espero que en poc més d'un mes, tot s'equilibri de nou.

Sigui com sigui, el darrer llibre llegit és el de l'Alba Castelví, Educar adolescents. Si es mira la portada del llibre, es veu la idea de tot plegat, on trobem alguns adjectius fàcilment i en alguns casos justificables de posar per descriure'ls: mandrosos, insolents, egoistes, desconsiderats i despistats. Aquí s'acaba la llista perquè realment es podria ompli tota la portada del llibre amb molts més adjectius que podrien definir perfectament aquesta etapa.

Evidentment, té trampa. Els adjectius estan ratllats perquè la idea de l'autora és fer-nos entendre als adults (pares i /o educadors), que aquesta època, amb les distàncies i diferències corresponents, no té molt diferent a la nostra. Però clar, ara estem a l'altre bàndol i la convivència amb una persona d'aquestes edats és una font de conflicte constant.

La idea és bona, les idees que hi exposa també. Segurament algunes pequen de menjaflorisme evident, i difícils d'aconseguir. Però hi ha de tot en aquest món. El què deu servir a alguns, a d'altres és impensable. i a l'inrevés. Sigui com sigui, crec que el més important ´s ser pacients, ser perseverants, ser coherents en aquesta relació. Objectiu utòpic, és clar, però que no hem de perdre de vista pel bé de tots plegats. Mirarem de seguir alguns dels consells, i posar alguns ciris més a la mare de déu per fer més passable aquest època. Tot des de l'amor i el "carinyu". 

Ups, ara torno, que torna estar amb el mòbil...🤣🤣🤣🤣

CUCUT

El dia que vaig veure La vida sense la Sara Amat, ja havien fet la setmana anterior, el primer capítol de la sèrie Cucut, que explica uns anys després, la continuació de la història.

Ens trobem amb el noi protagonista que torna al poble, i el descobriment del cadàver d'una noia al bosc, els fa recordar a a tothom l'experiència viscuda amb la Sara Amat. El cos no és ella, però una coincidència li fa recuperar la pista i trobar-se de nou. La guàrdia civil es posa a buscar-los mentre intenten arribar a França. I paral·lelament, al poble, es desenvolupa la trama per descobrir què havia passat amb el cos de la noia que troben i també els motius de la fuga de la Sara.

Així com la pel·lícula em va agradar força, la sèrie l'he trobat molt fluixa. la senzillesa i la innocència del llargmetratge, aquí l'han convertit en una típica sèrie de polis i lladres, destruint totalment la màgia inicial. A la pel·lícula, mai se sap perquè la Sara vol marxar, i aquest misteri és part de 'encant. A la sèrie, es descobreix tota una trama d'abusos infantils i embolic de parella que trenquen la idea principal. En ap oment, a la peli, veus cap indici de què tot sigui un thriller de pa sucat amb oli, ni molt menys. Per tant, és com si haguessin fet una sèrie original que funcionés independentment a la seva base. 

Per veure sèries d'intriga, ja n'hi ha força. Pots fer-ne, però originals, i no pas agafant una història que t trasllada a un món i li dones la volta per assolir la teva idea.

Està malament, la sèrie? No, però això no treu pas la decepció. Fa gràcia veure com es nois i noies de la peli inicial han crescut. Però també a ells se'ls veia més naturals a la pel·lícula, i en canvi a la sèrie, actuen. llàstima.