PEDRES A CARDEDEU

Aquesta setmana es va publicar la notícia d'una polèmica a les xarxes que reneix de tant en tant donada la poca autoestima que tenim com a país, barrejada amb una ambició econòmica important. I tot perquè com molts altres artistes, una noia que es fa dir Suu, abandona el català per cantar en castellà i obrir-se mercat. Això va provocar diverses reaccions a les xarxes, criticant la decisió alguns, i felicitant-la altres.
La notícia evocava altres casos en què el canvi de llengua (cap a l'imperialista, és clar), provocava polèmiques i conflictes de tot tipus. Segurament dins la llista dels top-five, tenim un que vaig viure amb més implicació personal. El cas de Sopa d cabra. En un moment en què es va posar l'etiqueta de rock català a tot el què sonava en la nostra llengua, van aparèixer els grans grups dels 90 (inoblidable concert al Sant Jordi l'any 91 amb Pets, Sau, Sangtraït i els Sopa). Tot i que els gironins ja tenien alguna cançó en la llengua estatal, la decisió de gravar un disc íntegrament en castellà va desfermar la ira entre els seguidors independentistes més radicals (sí, ja llavors hi havia els independentistes-menjaflors-ciutadans-del-món que deien que no passava res). El fet més destacat va passar en un concert a Cardedeu, que es va haver d'aturar pel llançament de pedres contra els músics. És un fet molt conegut però que mai havia vista les imatges, i gràcies a aquesta notícia, les vaig recuperar. No entraré en el fet en sí. perquè està clar que la violència no és el camí, però en aquells moments, aquells llançadors eren els herois de molts joves. En el meu cas, tot es va quedar en renegar d'ells, escampar la dita "Sopa estrangera, provoca vomitera", i és clar, els concerts on, amb uns quants, amb mitges al cap, ens dedicàvem a fer les proclames (mentre per dins cantàvem les cançons, jajajajaja!!! Quins records, la veritat... quina joventut... Per cert, quina gràcia que ara en Gerard Quintana, és un dels proindependència més coneguts del moment... Ja ho diuen, que tothom pot corregir els errors. Personalment, els moments "mitja" són dels mésdivertits de la meva època jove, i ni en renego i el celebro. Per cert, SOPA ESTRANGERA, PROVOCA VOMITERA! 😆

DON'T CRY

Dissabte tenia lloc el tradicional concert de Sant Antoni dels Twocats pel Gospel. Enguany, el vintè concert, que dona l'inici de l'any dels 20è aniversari d'aquest cor.
Fou un concert brutal, potentíssim. Ja l'assaig del dimarts va tenir una força destacable. És evident que la banda ajuda a créixer la música que es pot oferir. Però la veritat és que va ser un gran concert, amb moments emocionants, molt grans, i altres més íntims i personals, però sempre amb una força emocional molt bèstia. Costa destacar cap cançó, però n'hi ha una que cada vegada que la cantem se'm posen els pèls de punta. El Don't cry de Kirk Franklin és una bèstia, i la veritat, ens surt força bé, i això que aviat dedicarem un taller per explotar més les virtuts d'aquesta cançó. Més d'un cop se m'han humitejat els ulls en acabar-la, i mentre això em passi, senyal que estic on he d'estar, fent el què m'agrada fer i mostrant el què podem ensenyar.

VERTIGEN

La planta mil, de Katharine McGee, es va plantar tota soleta en el número 1 dels llibres llegit l'any
passat. Tot i l'aparença de literatura juvenil, la descripció que en fa del futur la col·loca en una situació de bon fer en aquest estil. No és d'estranyar, doncs, que a la mínima ocasió, m'hagi deixat absorbir per la segona part, Vertigen. Tot i que ha perdut el factor sorpresa del llibre inicial, no deixa de ser rellevant el fet de tenir ganes de llegir i seguir llegint per veure com evolucionen les vides d'aquests joves que vam conèixer, com afrontaven la tragèdia que van viure al final de la festa del darrer capítol. La lectura ha estat ràpida i amena, i una de les principals virtuts és la de l'augment de la tensió. Vas llegint, vas seguint, etc... però quan arribes a les darreres cent pàgines, vas veient com de mica en mica es van tancant els llaços entre ells, i com que saps des del primer moment que algú no apareixerà a la tercera part, les elucubracions, misteri i tensió t'enganxen del tot. Així, tot i que no ha estat tan especial com La planta mil, sense dubte ha estat un bon començament lector per aquest 2020.
La descripció que fa l'autora d'algunes de les eines tecnològiques del futur, és molt interessant. Potser no són del tot originals, però ha trobat la manera de connectar-les amb la trama i de fer-les quotidianes. En alguns casos, desitjables, i en d'altres prescindibles a no ser que siguis un "pijo" de nassos. La diferència entre la classe alta i la mitjana-baixa no és tan protagonista, i potser es troba a faltar la separació dels dos mons. Les dues noies que podrien fer aquesta connexió tenen aparicions diferents. Una, gairebé inexistent tot i la importància que té en la resolució de la trama (fet que la fa una mica fora de lloc) i l'altra, com que puja de categoria (entre cometes) perquè va a l'institut dels altejats, també difumina aquest "nit i dia" que teníem entre els dos mons. Aquesta segona part sembla més un Beverly Hills (Sensación de vivir del futur) que no pas el què havíem llegit. Tot i això, és evident que l'interès no decau massa, ja que té els seus moments sobtats que et sacsegen de cop i et fan centrar de nou en el problema.
Ara queda el capítol final, el tercer llibre. Deixarem uns dies per reposar el què hem llegit, i d'aquí un llibre ens retrobarem amb tots, i amb ganes de saber com acabarà tot plegat, esperant això sí, tornar als orígens del primer llibre i esperar que l'autora hagi estat valenta i no sigui fan dels finals ensucrats.

STAR WARS IX, THE END

Un mes més tard del què m'hauria agradat, finalment les portes del cinema es van obrir per poder gaudir del final d'una de les sagues més importants de la història del cinema: Satr Wars. una saga que m'acompanya des de ben petit, ja que el primer record d'anar al cinema de nen és a veure la primera de totes, quan només tenia el nom de La guerra de les galàxies.
Ara ja està, ja l'he vista. ja ho sé tot. Sé què passa amb els personatges, sé qui és qui, sé qui viu i qui mor, etc. Dins de l'emoció d'endinsar-me de nou dins aquest univers que tantes emocions m'ha despertat, he de reconèixer que una mica decebut, ho estic. A veure, vaig gaudir amb la peli, m'ho vaig passar pipa, i com sempre, té moments espectacular, combinats amb altres més emblemàtics, que busquen la reacció emocional de l'espectador. Segur que estarà dins el top ten de l'any (a no ser que aquest 2020 ens porti grans pel·lícules). Però hi ha coses que em van deixar amb sensació de decepció. ja havia comentat en altres entrades, que per molt que ho intentessin, els nous personatges mai podrien tenir la connexió amb el públic que van tenir els protagonistes inicials. A més, en aquests tres episodis, justament han sortit de nou, per tant, la identificació amb els nous herois ha estat difícil i complicada, tenint per alà en han, el Luke i la Leia. Ni tan sols els androides i en Chewie, que ha estat més presents, ho han pogut evitar. A més a més, en aquesta peli han repescat fins i to en Lando Calrissian! Així, un dels hàndicaps més gran és que en Finn, en Poe, la Rey i en Kylo Ren no han aconseguit arribar-nos al cor. La Rey potser la que més.
Calia posar el punt i final ala història que va començar fa tants i tants anys. La intenció ha estat correcta, però al meu parer, el final sembla més una peli Disney barata que un final digne de les expectatives creades. Crec que han tingut por d'acabar malament, i ho han volgut evitar amb un truc de mans que no m'ha convençut. Amb tant lluita, i tanta mort, que tos acabin com acaben, és poc lògic, excusant-se en la sort.
Així doncs, aquestes tres pel·lícules quedaran en la retina com a genials, però en el cervell, tot i quedar per sobre dels capítols 1, 2 i 3, no han arribat a la sola de la sabata de les originals. Potser la 7 (primera d'aquest trilogia) va ser la més reeixida. Però fins i tot Rogue one la valoro més que aquestes tres. Ara bé, per res del mon renegaré de cap d'elles. Que la força ens acompanyi!

SÓN AIXÍ, NO HI PODEN FER MÉS

Diumenge passat el Reial Madrid es proclamava campió de la Supercopa espanyola, una competició
de les que anomenem menors, sobretot si es perden. EL Barça, campió de lliga, havia caigut a semifinals en un bon partit que va provocar la destitució de l'entrenador, i el valència, campió de copa, va ser eliminat pels blancs.
Així doncs, primer despropòsit. La copa que es disputen els campions de les principals competicions, no la guanyat¡ria cap dels dos degut a l'invent de posar 4 equips, El segon despropòsit va ser portar la competició a Aràbia Saudí. Coses que no més es fan per embutxacar diners als quatre corruptes de la federació espanyola de futbol, perquè ja us dic que per interès de l'esport o per les aficions no serà.
Però a nivell esportiu, el millor estava per venir. El partit entre els finalistes, els dos Madrids, havia acabat zero a zero, després de noranta minuts ben sossos. Però la pròrroga va ser molt animada. En un noment donat, quan quedaven tres minuts per acabar l'afegit i anar a penals, un rebot porta a un jugador matalasser a fer un contraatac ràpid que el deixa sol en cursa davant el porter blanc. No sabem si serà gol, però l'ocasió de marcar és claríssim, amb un 90% de possibilitats de fer gol i acabar la final. De sobte, apareix un jugador, Valverde, que va corrent i sense buscar la pilota, el caça per darrere i el fa caure. Falta, expulsió directa. Però la falta no és gol i el partit acaba. Es llencen els penals i el Madrid, campió. Es pot dir que van ser campions gràcies a una falta descarada, al límit del joc net. Bé, al límit no. Era joc brut descarat. Quina vergonya. Em faria molta vergonya aixecar un trofeu sabent que l'has guanyat degut a un fet antireglamentari. a partir d'aquí. Comencen a parlar els experts, els opinadors, etc. dient que va ser una acció "normal", que era el què havia de fer per evitar el gol. Fins i tot l'entrenador rival, diu que les coses són així i disculpa el jugador (clar, què es pot esperar d'un home que en temps de jugador, era brut com l'expulsat?)
Però el millor estava per venir! La Federació espanyols de futbol anomena MVP, millor jugador del partit al Fede Valverde!!! No és que hi haguessin jugadors (els porters, per exemple, que ho havien fet millor, no, no). És que li donen sabent que era per la falta!
Quina feinada els entrenadors d'equips infantils per ensenyar als nanos joc net, no? Què han vist? Que si se t'escapa un jugador, li trenquis la cama, que a sobre et donen un premi... Quina vergonya, quin fàstic de gent, i quin fàstic de país que és Espanya, perquè això no és més que la realitat del que són com a poble, bruts, destralers, antiesportius... indesitjables com a persones.

DESPROPÒSIT

Les coses es poden fer bé o malament, però quan parlem de la directiva del Barça, la frase hauria de
ser: Les coses es poden fer malament o molt malament. Perquè la manera en què s'ha produït la destitució de l'Ernesto Valverde és realment digne de ser exemple de com no fer-ho. Ha estat indigne, patètic, batusser i ratllant les males maneres.
És ben sabut que des de la meva òptica, fa temps que el Barça no juga a res, que fa llàstima veure els partits, que si vergonya, i que calia canviar d'entrenador. No me n'amago. Però a veure... pots fer-lo fora després del desastre de Roma, o del de Liverpool. Fins i tot després de la derrota de la Copa del rei. El més lògic hauria estat fer el canvi aquest darrer estiu. Però no, van seguir confinat-hi, esperant... no sé què, perquè això només podia anar a pitjor, com ha estat. Però llavors, després de partits anodins, arriba la semifinal amb l'Atlètic de Madrid i juguen si no el millor, un dels tres millors partits de la temporada. Cauen eliminats, sí, però jugant bé en una competició menor. I llavors es desferma el despropòsit Es fa oficial que li han preguntat al Xavi per ser l'entrenador ja mateix, i darrere seu, altres noms. És que pitjor no es pot fer. No era el moment, no eren les maneres. Per poc simpatitzant del Valverde, això no es pot fer així.
I com que els bons diuen tot que no (qui diria que sí a agafar el Barça ara, sabent que és per poc temps, amb aquesta confiança en els directius...), arriba Quique Setién. Que sí, que és un esportista que vol jugar amb la nostra filosofia, però què voleu que us digui. Cal algú que doni un cop de puny sobre la taula i faci córrer els jugadors. Desconec si ell ho farà o bé intentarà passar aquests mesos sense complicacions i fent-se amic de les vaques sagrades del vestidor.
Sigui com sigui, espero que el camp Nou sigui un clam cridant Bartomeu dimissió el proper diumenge.

FA 10 ANYS... 2010

L'any 2010, any en què un servidor comptava ja amb 37 anys, en general, no va ser un any massa
espectacular. Anar-se acostumant a viure amb el MEC, que va arribar a l'any ocupava el 90% de les preocupacions, situacions i vivències, sense donar massa lloc a res més. Escolarment vaig canviar de nou de paral·lela, sent aquell setembre l'inici d'un molt bon tàndem que anys més tard per raons encara injustificades per la cúpula es va trencar. De mica en mica m'anava desenganxant de Món Jove i poca cosa més, la veritat... Vam aconseguir el 3 de 8 per fi (va ser una gran temporada, en la qual era encara casteller actiu), un estiu a la Garrotxa... però no sé, per la pinta sembla un any força avorridot, però segur que mentre el vivia, estava sent d'allò més brutal!
Aquell juliol va tenir lloc la manifestació contra la retallada de l'Estatut, el punt de partida des d'on molts convergents i gent que mai s'havia manifestat partidària de la independència, van fer el canvi, o almenys van iniciar les passes per tal de passar a ser un majoria. Va ser la primera gran manifestació independentista de totes les que van venir. La gràcia va ser que en principi era una manifestació més transversal, però la gent l'únic que cridava era independència. Allà va començar tot (em refereixo a la lluita moderna com a país, evidentment que abans ja existia la lluita independentista, importantíssima per mantenir la flama de la llibertat encesa). I deu anys després encara estem igual...

FA 20 ANYS... 2000

Fa vint anys, a aquestes alçades, la gran majoria d'informàtics ja tornaven a respirar després d'estar sense fer-ho durant uns dies. la paranoia de l'efecte 2000 s'havia instaurat en la ment de la societat, i semblava que tindria lloc una apocalipsi informàtica amb tots els ordinadors explotant al canviar els dígits de 99 a 00... quina tel·la...
Pel què fa  al'any en sí, els dels meus 27, va ser molt especial a nivell personal. Hi ha poques coses a recordar del què va passar aquell any perquè tot va quedar eclipsat per una sèries d'esdeveniments que alterarien totalment la vida que duia fins llavors.
Per una banda tenim que comença la història que pocs anys més tard culminaria amb l'aparició del MEC, i per l'altra, la independència. Toma castanya! De quina independència parlo? De la meva, és clar, perquè la del país, ni 2000 ni res... Aquell any vaig deixar l'avinguda República Argentina pel carrer Martínez de la Rosa. Això fou un canvio bestial. Passar a viure sol, en un pis en el qual jo era l'amo i senyor, amb els meus horaris, les meves manies... Era tot un què. Sé que hi ha gent rebeca a viure sola, però he de dir que va ser una època guai i interessant per tot el què em va implicar en canvi d'hàbits i de rutines.
Cal destacar que aquell 2000 van tenir lloc les primeres colònies d'estiu de Món Jove a Planoles, que n'ha plogut des de llavors... amb els seus personatges dolents, els bons, i és clar, amb l'hermano Lucio, que anys després vam saber que era un degenerat marista com molts dels que ha tingut aquesta congregació i que no demanen perdó pels seus encobriments. Allà cremin tots a l'infern!
Aquell any ja no era cap de colla als castellers, i van ser dels millors anys a nivell de tronc, sent un fixe en alguns castells punta, com el 3 de 7 i els primers 5 de 7's descarregats, pluja de confeti inclosa a la plaça Sant Jaume.

CERVELLS INHABILITATS

Quan vaig tornar de Londres després de 4 dies força desconnectats, se'm va caure tot a terra quan vaig
donar una volta per Twitter. La veritat és que em vaig sentir temptat per sortir i esborrar-me d'aquesta xarxa, però em perdria moltes coses que sí són útils o interessants. Era horrorós veure com catalans de tots els bàndols no paraven d'insultar-se, menysprear-se, dir-se el nom del porc... en definitiva, que la tàctica espanyola de tota la vida, funciona a la perfecció: "Antes se dividirá Cataluña que España"... o alguna cosa semblant. A veure, d'entrada, dir que tots tenen entre cometes raó. Tots els partits polítics han traït el país en algun moment. Els que no pacten amb uns aquí, pacten amb els altres allà. Què poden queixar-se els de Junts, quan tenen el conseller Buch fent el què fa? Què es poden queixar els d'ERC quan van a pactar amb els que ens volen submisos? I els de la CUP, que van dient, i a l'hora de veritat també s'equivoquen?
està clar que sense unió, no aconseguirem res, i els nostres polítics són tan burros i orgullosos que abans deixaran perdre l'oportunitat d'aconseguir el  nostre objectiu que no pas baixar del burro i reconèixer com de malament ho estan fent.
L'any 2020 comença igual com va acabar, amb uns governants nefasts. Llavors arriba la Junta Electoral i inhabilita el nostre president i diu que en Junqueras no pot ser euro-diputat. I es torna a escenificar la unitat. Fins quan durarà? Bé, em sembla que ja s'ha acabat una altra vegada. Esquerra s'ha abstingut i ha fet president d'Espanya el Pedro Sanchez. Què en podem esperar? Res de res. els republicans són tan pallussos que cada cop que han tingut un mínim poder de decisió, ho han fet com el cul. Mare de déu... Almenys Espanya està quedant fatal davant els diferents organismes europeus. La seva també tossuderia imperial pot aconseguir el què no fan els nostres polítics. La setmana que ve, Puigdemont i Comín entraran al Parlament Europeu... quines ganes de veure certes cares, la veritat... I a veure com acaba el cas Junqueras, perquè cada dia que passa tancat, els europeus arrufen més el nas. Però si els nostres governants són tossuts com una mula, els espanyols, els superen amb escreix.
Any nou, situació habitual. Fins quan?

FA 30 ANYS... 1990

L'any 1990 és el dels meus 17 anys, i que al final vaig arribar als 18, la majoria d'edat!!! Ai...quina xorrada de fita, no? Perquè mira si hi ha altres coses importants d'aquells temps, com per exemple que és el primer any que vaig començar a apuntar-me les vivències viscudes (i que em serveixen molt per fer aquestes entrades recordatòries).
Escolarment, vaig acabar COU, i per tant la vida com a alumne a l'Escola Pia Balmes, tot i que no la meva relació, ja que hi seguia com a monitor de Foc Nou i també perquè vaig acompanyar els nois i noies de 8è a Pineta que feien el seu viatge de fi de curs allà (no recordo gran cosa, però sí com una bona experiència). Si vaig acabar COU, vol dir que vaig fer la temuda selectivitat. He de reconèixer que tot i que no em va servir de molt, sempre he pensat que va ser un error prendre-me-la a la lleugera com ho vaig fer. fardava de que com que era el mundial de futbol d'Itàlia, enlloc d'estudiar veia els partits (cosa que és veritat). I la veritat és que no em va anar massa bé. Vaig tenir la xamba de que no em feia falta per entrar on vaig entrar. I és que aquell setembre em convertia en universitari, però no a Magisteri, no, no... Aquell  1990 vaig començar Física a la universitat de Barcelona! No vaig durar massa, però sí tot el què quedava d'any. Tinc la visió del viatge i entrar a la facultat, de seure a les últimes files... però poca cosa més. No vaig ser massa universitari típic que diguem...
Va tenir lloc també una cosa important: acte de desobediència familiar! Vaig deixar la creu Roja i vaig declarar-me objector de consciència! Fins i tot vaig arribar a entrar en el sorteig de la mili, em tocava anar a Madrid o Valladolid. No recordo bé, excepte que acabava en -ID.
Més coses importants: les primeres colònies amb l'Esplai del Carme, a la mítica casa de Vallfogona del Ripollès. Pocs nens, pocs monitors, però molta vivència personal i enriquidora. Tinc moltes imatges gravades d'aquelles colònies i les altres. Lligat amb això, dues coses molt diferents: primera, que vaig arribar un dia tard a les colònies perquè vaig anar a l'Estadi Olímpic al concert de la Madonna. I això sí que va ser brutal, també, de molt bon record. I la segona cosa, és que al setembre ja vaig fer el curs de monitors que de mica en mica em feia endinsar cada vegada més en aquest món que m'ha fet com soc.

UNDERGROUND

Els últims dies de l'any els vaig passar a Londres. Era la tercera vegada que hi estava, però en
condicions ben diferents. Així com la primera va ser precedida de 24 hores en autocar cantant l'himne del Barça (a viure la primera copa d'Europa, l'any 1992), i la segona en parella per celebrar cinc anys, aquest ja hi anàvem amb el MEC.
Abans de fer cap entrada sobre el viatge, vull parlar d'un tema que em va semblar al·lucinant, sobretot venint d'on venia, de Barcelona. Es tracta del metro.
A Londres, hi ha molt metro, moltes línies que es creuen i es tornen a creuar. Sí clar, és més gran que BCN, però si féssim el paral·lelisme en densitat de metro per km2 segur que la diferència segueix sent important.
Primera cosa sorprenent: els vagons i les estacions són velles. Es veuen antics i antigues, com si els anys no passessin per ells i elles.
Segona cosa sorprenent: Això sí, estan netíssimes. No hi ha ni un paper a terra, ni cap cosa fora de lloc. I alerta, hi ha estacions que no tenen ni una sola paperera! I tampoc és que veiéssim molt servei de neteja. senzillament, la gent d'allà no embruta, i per sort, els turistes ho imitem.
Tercera cosa sorprenent: Aquí, així com el 80% de la gent va amb els ulls connectats als seus mòbils, allà és al revés, un 80% (bé, potser un 70%) que estan sense mòbil. I hi ha força silenci, no hi ha ningú amb els altaveus posats, ni res d'això. Calla, és que allà l'educació deu ser important.
Quarta cosa sorprenent i que de fet és la culpable de dedicar aquesta entrada al metro londinenc: Sí, potser l'ajuntament d'allà no inverteix en modernitzar vagons ni estacions, però és que han invertit en una cosa més important: en personal. L'estona d'espera més llarga potser va ser d'un minut i mig, com a molt. I eren dies de festa, i diumenges... La freqüència és altíssima, i millor, perquè amb la gent que es mou pr allà, hi hauria acumulacions com... bé, tots tenim al cap la línia 3, o la 5 en els seus millor moments, oi?
Per tant, la qüestió és que m'agradaria que a la meva ciutat s'hagués també invertit en personal, i que no veiéssim aquells anuncis, de "Proper tren 4,5,6,7,10 minuts", que provoquen llargues esperes i que els vagons vagin més plens. Ja que l'Ajuntament tant s'omple la boca de transport públic, i que deixem els cotxes, etc. si us plau, que vagin a Europa i que mirin com funciona aquest transport, i llavors ens podran demanar a a nosaltres que l'utilitzem sense queixar-nos de com 'és de dolent!!! No em fa res pagar pel metro, però per favor, que sigui digne i de qualitat el servei, perquè no ho és, està a anys llum de Londres.

FA 40 ANYS... 1980

L'any 1980 és el dels meus 7 anys. En tenir l'aniversari al desembre, provoca que encara que  en faig 8, la immensa majoria dels dies els passo amb 7. El primer any dels 80 el passo acabant segon durant la primera part, curs del qual ja en vaig parlar el passat gener. Completa el primer cicle de l'EGB doncs, i entro a la classe de 3rC, amb la senyoreta Victòria (diria que el cognom era Cortada, però no n'estic del tot segur, començo a perdre facultats). Com era costum, cada curs ens barrejaven els 120 nens i nenes que formàvem aquella promoció, i això provocava sempre un trasbals per saber si aniries o no amb els teus amics, però realment canviava molt les dinàmiques de l'aula cada vegada. Encara és un curs que tinc lluny a la memòria, però per exemple, recordo que teníem ja el què avui seria la classe de tutoria, i disposàvem a la classe d'una bústia per escriure coses. En una il·luminació que vaig tenir se'm va ocórrer escriure una nota signant amb el nom d'un altre nen (segurament que no em queia bé). Evidentment, aquest nen va dir que no ho havia escrit (gran nota: "Quién quiere un pez"), i després del típic "Si no surt el culpable, aquí ningú va al pati!", vaig confessar enmig d'un mar de llàgrimes amb un sentenciant "Os pido perdón a todos". Sí, tu, és que ja feia cinc anys que el caudillo no hi era, però a l'escola es parlava castellà, ja que així ho recordo.
És de suposar que van passar moltes més coses, que les amistats s'anaven fiançant... però no tinc massa records més. Amb molta probabilitat, ja participava de les excursions que organitzava un capellà, el pare Valls, els dissabtes. Hi anàvem un bon grapat de nens i nenes. i pujàvem algun turó, o anàvem a algun bosc... Era un capellà dels bons, dels que s'estimava el què feia, així que no cal que pensem ja coses rares, que no era el seu cas. En el fons, aquestes excursions són la llavor del què serien després les excursions de dissabte de Món Jove!
A Catalunya Jordi Pujol va ser nomenat president de la Generalitat per primera vegada. I si n'ha plogut, des de llavors!