PARÀSITS

Fa poquet vaig veure la pel·lícula revelació d'aquest any. La sud-coreana "Parasite", la guanyadora de tots els premis per allà on passa i la que sorprenentment per alguns, va guanyar l'òscar a la millor pel·lícula. Ja vaig comentar a l'entrada sobre aquests premis la sorpresa que va causar, ja que tenia clar que guanyaria l'òscar a la millor peli no anglesa, però va guanyar la general!
Així que volia saber realment què tenia aquesta pel·lícula per passar per davant de totes les altres, independentment de la qualitat d'aquestes. Se'm va presentar l'oportunitat, i així ho vaig fer.
U cop vista, tinc una sensació estranya. Per una banda, la vaig gaudir, va estar força bé, amb un guió molt enginyós i amb algunes escenes impactats perquè en el fons, estem davant d'un enfrontament entre la riquesa més rica i la pobresa, no la més pobra, però deu n'hi do. Tenia la sensació d'estar realment davant d'una bona pel·lícula, interessant, però no acabava de veure el motiu real de la febre que va despertar. Personalment, crec que si la peli fos americana, amb el Brad Pitt o actors dels típics, no hauria tingut la meitat de l'èxit i el renom que ha tingut. Crec que hi ha un punt de supremacisme, en el fet de que deuen haver pensat com dimonis un equip de Corea del Sud ha estat capaç de fer una bona pel·lícula. Insisteixo que crec que està força bé, tot i que el final té una mica de Tarantino que la porta per un terreny més boig, i que potser si hagués entrat més en la part dramàtica, hauria tingut encara més força.
Així doncs, les desventures d'una família pobra, que viu en uns sòtans de la ciutat veu canviada la seva sort en el moment que el fill comença a donar classes particulars a la filla adolescent d'una família molt rica que viu en una casa brutal. A partir d'aquí el noi introdueix la seva germana l servei de la família, i més tard el pare i la mare. Així sense que els rics sàpiguen que són família, es troben els quatre treballant al seu servei. Després, la cosa es va torçant. La separació entre les dues famílies és tan gran, que com deia, potser és una oportunitat perduda aprofundir en això, quan al final acaba sent un desencadenant de l'escena prèvia al final.
Sigui com sigui, estic satisfet. Potser el quid de la qüestió no és tant si Parasite és de molta qualitat sinó el fet que la resta de les pel·lícules de l'any siguin molt fluixes.

DOS "DIVERTIMENTS" MOLT DIFERENTS

Les llargues hores dels llargs dies de les llargues setmanes dels llargs mesos s'omplen de moltes
maneres, i una d'elles, com ja n'he parlat, és el cinema al sofà de casa.
la darrera setmana he visionat dues pel·lícules que no apareixeran en cap decàleg de les millors del mes, però que han complert perfectament amb l'objectiu que els havia proposat: distreure'ns una estona sense pensar. Són molt diferents, però totes dues aconsegueixen la mateixa finalitat: ser un "divertimento" en aquesta època tan pesada que ens ha tocat viure.
La primera és la segona part de Zombieland. Deu anys després de fer-ne la primera pel·lícula, l'any passat en van fer la continuació. La trama? Bàsicament la mateixa, la supervivència en una terra plena de zombies, però des de la visió còmica i passada de voltes dels guionistes i director corresponent. Juguen amb el carisma dels seus protagonistes principals. Ells dos, sembla que els anys no hagin passat. Elles dues sí que estan una mica més canviades (l'Emma Stone no tant, l'altra evidentment, ja que ha deixat enrere l'adolescència). Però és curiós veure com segueixen gairebé igual deu anys després. Les regles, els nous personatges (com se'n foten de les noies rosses i "pijes", déu meu! És genial!), les noves situacions... ja no ha ha la sorpresa d'aire fresc que va representar la primera, però rius i et relaxes força veient-la.
L'altra peli és la per tots els públics, "El nen que va poder ser rei". És una actualització de la llegenda del rei Artur, adaptada als nostres dies, quan un nen marginat troba l'espasa clavada i és l'únic que la pot treure. Apareix un Merlí transfigurat en un jove friki, i tot degut a què el món està tan malament, que la bruixa Morgana pretén recuperar el poder per sobre tothom. Pel·lícula infantil i juvenil, però feta amb gràcia, no d'aquestes que acaben directament a la televisió. S'han deixat diners i els ha quedat una peli molt entretinguda per passar una estona distret. Considerant les coses que es fan actualment, cal dir que supera a moltes d'elles en qualitat, tot i que, com deia al principi, no es tracta de cap meravella tècnica. Evasió és el què buscava, i evasió és el què he trobat, així que "passa paraula".

CONFINATS XI

Ja feia dues setmanes que no publicava res de la sèrie d'entrades "Confinats", com si fos una telenovel·la. I la de coses que han passat en aquests catorze dies. El més important, és clar, és el desconfinament per fases. Algunes regions del país han anat passant de la fase 0 a la fase 1, que et permet ja certes coses com obrir les botigues sense cita prèvia, reunions en cases de fins a 10 persones (respectant distàncies), obertures d'altres espais amb aforament reduïts a un terç de la capacitat, etc. abans d'això, en plena fase 0, ja van establir franges de sortida, i la més polèmica va ser la dels "esportistes". La poso entre cometes perquè ara a tot se li diu esportista. Un es posa unes malles i surt a fer veure que corre. les imatges de passeigs plens de gent corrent, fent exercici, amb bici, etc. han provocat més d'una taquicàrdia al personal sanitari. L'altre dia parlava amb una metgessa que em deia que el primer de maig va ser el seu primer dia de festa des de que va començar tot. I clar, surt d'un dia esgotador a l'hospital i et trobes tot de gent en grup, sense mascareta fent el què li rota, i entenc que els agafi un atac de ràbia i que comencin a trencar cares. Malauradament, la gent educada no fa aquestes coses, i per tant, la gent imbècil segueix fent l'imbècil i la resta segui obeint les directrius i ben tancadets no fos cas.
Les batalles dialèctiques entre els governs català i espanyol segueixen com sempre. El president proposa una mesura. Espanya diu que no. Al cap d'uns dies (ara ja no són molts, en un parell ho fan) anuncien la mateixa mesura que ens havien negat. I així tot. Ara a sobre, els fatxes se'ls estan revoltant, i saltant-se totes les normes, surten al carrer a cridar contra Sánchez dient "Libertad", com si sabessin què vol dir aquesta paraula. L'extrema dreta cada vegada està més crescuda, i acabarem pagant les conseqüències ben aviat, com no donem el famós cop de puny a la taula, reocupem els carrers, començant per Urquinaona, i fotem el camp d'una vegada abans que ens acabin anul·lant com a poble.
El tema educació també està tan malament com sempre. L'educació online, i perdoneu que en digui educació, perquè això és una santa caca. Els nens i nenes han pagat car la inoperància dels governants, sent els primes en tanca-se i els últims a sortir-ne, I clar, quan ves que la gent ja pot anar a fer una cervesa, però no es poden obrir escoles, diu molt sobre a què li donen importància al país.Les imatges de les escoles franceses, reobrint portes i tenint els nens asseguts, amb cercles dibuixats a terra perquè no surtin d'allà, classes amb tothom separat mirant endavant... A veure, això no és escola ni educació ni res. Si tornem, tornem bé. I que es rasquin el cap a saber com fer-ho. llàstima que els importi quatre pepinos.
I per no parlar de les mesures per poder fer colònies i casals d'estiu. Distància de dos metres... per jugar! No en tenen ni idea. Quina llàstima que fa tot plegat.
Seixanta-set dies des de que va tancar l'escola. Més de dos mesos en una situació paupèrrima. A això suma-li si has estat malalt o conviscut amb algú malalt, o conegut a algun familiar del què no en podies saber rees. O en el pitjor dels casos, has hagut de viure alguna mort d'un ésser estimat. Tot plegat donen ganes com deia abans, de sortir i repartir mastegots entre tota aquesta gent que només pensa en el seu cos i mantenir-se guai.

LA PROFECIA 2013

Com ja vaig comentar a l'entrada "El quart regne", posant ordre a les prestatgeries de llibres i aprofitant que no tinc lectures noves, repasso llibres que no recordo la valoració que en vaig fer, i per tant, no tinc clar quin ha de ser el seu lloc. Curiosament, les dues novel·les de Francesc Miralles estaven en dubte. El quart reich va passar la selecció, i ara li tocava a la seva continuació, La profecia 2013.
El primer canvi és el nombre de pàgines,. Segurament, degut a l'èxit editorial del primer lliurament de les desventures de Leo Vidal, l'autor es va animar a fer-ne una extensió en aquesta nova aventura. Però es nota de seguida que aquesta llargada no ve a ser precisament un augment de l'emoció, intriga o bàsicament interès. La velocitat dels esdeveniments, pel què fa referència a la trama de fons, triga molt en arribar. Les primeres cent pàgines et van situant, però realment amb la meitat de pàgines s'hauria aconseguit el mateix efecte, que és tenir clar el punt de partida de la història. Evidentment, aquest començament no presagiava res de bo. A partir d'aquí, spòilers.
Afortunadament, un cop sortim de Girona i comença la tasca del periodista-investigador, la cosa es va animant, i entrem de nou en aquella dinàmica del primer llibre, amb canvis constants i situacions diverses. Tot i així, s'arrossega encara un llast que ve donat per la poca consistència, cec jo, en el rerefons de la trama. El personatge femení, l'Elsa, no és gens clar en cap moment, no saps mai si és així o aixà, si pensa així o aixà, i això no millora a mesura que s'avança en els capítols. És més, cada vegada és més desconcertant. És natural que hi hagi personatges així en les novel·les d'intriga, però trobo que aquest és una mica estrany com va fent, Desconcerta massa. I el pre-final de la història (perquè n'hi ha dos) és molt ximpum i poc creïble al meu parer. I quan després, quan arriba el final, arriben també les explicacions, et queda una mica la cara de "què?, com? de debò? i ara ho diu?" La sensació és de que no acaba de quedar ben lligada la manera de resoldre el tema. I si ho analitzes a fons, te n'adones que no ha quedat el tema tancat (alguns fugen i poden continuar el què tenien enrere mans i no s'anomena en cap moment), i en canvi s'embolica amb com deia, la relació de la noia amb el dolents, a última hora i sense massa sentit. Tot i això, el llibre es queda a la prestatgeria i no queda facturat al sac, perquè, per molt que acabi sent una mica incoherent, la història enganxa i passes una bona estona.
Només un darrer apunt, els fanàtics que representen els dolents, volen acabar amb gairebé tota la humanitat perquè creuen que el món se n'ha anat a la merda (talment com a l'Inferno de Dan Brown, a veure, si ho va agafar de punt de partida... no crec, tampoc és cap idea original, ja es veu com els homes estem destrossant el món). També ho volen fer a través d'un virus (de nou Inferno). Però la veritat és que quan llegeixes com ho explica el cap dels dolents, tens un calfred quan ho compares amb la pandèmia del coronavirus, que evidentment, no s'ha carregat la humanitat, però et deixa amb una sensació d'indefensió davant el què es pot crear en un laboratori, que la veritat, espanta molt. Potser cada vegada la ficció s'assembla més a la realitat.

FINS A VINT

Els dies de confinament, tant el "normal" com l'extrem, ha aconseguit que en menys d'un any, el rècord de dies consecutius escrivint burrades en aquest blog hagi quedat de nou superat. Així, si el juliol de 2019 vam establir aquesta marca en quinze dies seguits, des d'ahir, que va ser el dia "lliure", el rècord el tenim ni més ni menys que en 20 dies. Es podria dir que evidentment, té més mèrit l'anterior fita, ja que no dúiem nou setmanes sense sortir de casa, però clar, s'ha de tenir en compte que ja estàvem en aquella època que s'anomena "vacances d'estiu", dins del mes de juliol, que és el mes en què habitualment hi ha més entrades... així que no cal desmerèixer aquesta marca ara aconseguida. No ha estat gaire difícil. La situació que vivim ha provocat que se'n puguin dir força coses, tant d'actualitat, com les diferents entrades de "Confinats", com els comentaris i valoracions de pel·lícules, sèries o llibres llegits en aquests dies. Tampoc ha de semblar que em plantegi cada vegada superar rècords. Les coses surten com surten. Si hi ha res a dir, doncs s'escriu, i si no, no. No es pot negar,però, que si aquesta situació s'allarga, o tenim un nou episodi més endavant, el què possiblement rebentarem serà el rècord d'entrades en un any (159 el 2016). Sigui com sigui, segur que aquest 2020 estarà en el top dels 3 anys més plens.

BOHEMIAN RHAPSODY

Aquesta pel·lícula, que recull els inicis de Queen fins al concert del Live Aid a Wembley el 1983 va ser una de les que van causar més furor i impacte l'any passat. La música del grup anglès va acompanyar unes quantes generacions de joves, i avui en dia són himnes per gairebé tot el món, de petits a grans. Els més petits gaudeixen amb el We will rock you i el We are the champions. Els més grans amb la que dona el títol a la pel·lícula i desenes més de grans cançons que van crear aquests músics, amb la icona del Freddie Mercury al davant. Sí, al mitjatifa del cap del PSOE de Catalunya també li agrada Don't stop me now, però no en farem comentaris, que ara no toca.
Així doncs, la pel·lícula segueix la trajectòria del grup des de que en Freddie troba en Brian May i en Roger Taylor, a qui se'ls uneix en John Deacon. Com comencen a tocar a diferents locals fins que de mica en mica, van assolint fama, gravant el primer disc, fan alguna gira i esclata la Queenmania. Tot i que la figura central de la peli és en Mercury (per cert, òscar al seu intèrpret), deu n'hi do com se centra força en tot el grup. Vista ara, crec que està bé, pots repassar la història d'un dels grups més importants de la música, però com a pel·lícula, realment no té massa al·licient que no sigui en assabentar-se de'algunes coses que si no ets un fan del grup, desconeixies. La relació amb aquella noia a qui idolatra, el descens a l'infern del Freddie, que ja te l'imagines, però aquí el vas veient com es va consumint). La veritat, és que quan has vist unes quantes pelis de grups de música, veus que gairebé tots segueixen el mateix procés: la formació, l'ascens meteòric, les discussions i les separacions. En alguns casos, com el de Queen, la reconciliació. No podia ser d'una altra manera. Queen sense Freddie Mercury, encara que els altres tres tinguessin un talent extraordinari, no serien mai Queen. Sense voler posar-los al mateix nivell, però és com quan Lax'n'Busto va perdre el Pemi Fortuny. Bé, de fet, és que quan perds el vocalista, sembla com si e grup deixés de ser aquell grup. pocs ho han aconseguit revertir.
Hi ha passatges interessants, i que li donen un toc de qualitat, però per tal que ens entenguem, sense haver vist altres pelis nominades, puc entendre que per exemple, no guanyaria l'òscar a la millor pel·lícula.
Realment, en Mercury era un tio especial, complicat, però com tots els genis, tenien aquell do que atrau les masses per sobre de tot. Es crea un personatge sobre la persona que en alguns moments se¡l va devorar, encara que la majoria de vegades el controlava per tal de provocar perfectament la reacció que volia en els altres. I és que com si no, una persona com ell podia tenir d'ídol a la Montserrat Caballé i crear la cançó Barcelona?
Per cert, últim apunt. Estic satisfet d'haver-la vist, ila veritat, la semblança entre els músics i els actors és brutal. Fins i tot en freddie, que és difícil amb aquelles faccions tan característiques està molt semblant. Però és que en Brian May és ell de jove, igual que el Roger Taylor. Dona la sensació que realment són ells mateixos auto-interpretant-se.

 

KEEPERS

Aquesta pel·lícula és una ficció sobre un dels misteris més coneguts a Escòcia (segurament el segon després del llac Ness). L'any 1900, els tres encarregats de controlar el far de les illes Flannan van desaparèixer sense deixar rastre. Un vaixell que passava per allà va notar el far apagat, i quan van anar a investigar els de la companyia, ho van trobar tot molt ben ordenadet, però sense cap dels tres homes encarregats.
Se n'han fet, és clar, moltes interpretacions forassenyades al llarg dels anys. 'última, aquesta pel·lícula que es vol allunyar dels relats de terror, fantàstics o paranormals. SPÒILERS. Han volgut donar una explicació més "normal", posant-hi la troballa d'un cofre amb barres d'or i uns lladres que els venen a buscar, la violència entre ells, la cobdícia i els remordiments.
El resultat acaba sent una peli interessant, que sense voler aparentar més del què és, aconsegueix traspassar a l'espectador la sensació de solitud en aquesta feina, juntament amb els dilemes que assalten als protagonistes a mesura que avança la trama. L'he hagut de veure partida en tres parts per motius de com estem actualment organitzats, i crec que això ha perjudicat una mica la valoració final. Bé de fet, és que les pelis es veuen seguides, no? Per això estan fetes, per veure-la a trossos existeixen les sèries. Sigui com sigui, ha estat bé i m'ha donat a conèixer aquest fet que desconeixia, amant com era abans dels misteris sense explicació.
M'ha recordat que hi ha una obra de Jules Verne, El far del fi del món, que també parla de les desventures d'aquests treballadors que tenen una feina ben peculiar, ja que la seva responsabilitat és mot gran (fer-ho malament pot causar mort i desgràcies marines), i que han de viure de manera ben austera en indrets ben abandonats, normalment abruptes, i atacats per la sensació de soledat, en què la companyia dels altres és important la bona relació. De fet, recorda una mica al què és el confinament actual, però en un espai sense veïns. No ha de ser fàcil, no.

CAMPIONES ABANS D'HORA

El coronavirus ha donat per acabades moltes de les competicions esportives arreu del món. En les
darreres setmanes, també les lligues dels diferents esports estan tancant la porta a poder continuar jugant endarrerint el seu calendari. A hores d'ara deuen quedar primera i segon divisió masculina de futbol, la de bàsquet i poca cosa més.
Justament ahir divendres quedava tancada la Lliga femenina de futbol, la primera a l'estadi Johan Cruyff, la primera de la Caroline Graham a l'equip, la primera que ens havia fet encara més regulars en les visites al camp. L'han donat per acabada, i han proclamat campiones a l'equipàs que anava primer, el Barça. Després de molts anys sense guanyar el títol (des de que seguim l'equip, ja en deu fer 4, tan sols un parell de copes de la reina), finalment són oficialment, campiones.
No ha estat de la manera que ens hauria agradat, jugant i guanyant els partits. Aquest maleït virus i el confinament que ha arrossegat amb ell ha provocat un canvi en totes les dinàmiques i l'esport tampoc se n'ha salvat. Però bé, el títol quedarà a les vitrines, i valdrà igual que els altres, encara que aparegui als llibres d'història del club i a les vitrines del museu com una temporada atípica.
Les coses com siguin, anaven llançades cap al títol. Nou punts, NOU! de diferència amb l'Atlètic de Madrid, amb un goal-average favorable i indiscutible. Era gairebé impossible perdre aquest campionat, així que encara que hagi estat d'aquesta manera, s'haurà de celebrar igualment quan es pugi fer. Una portera que és més que un candau, una defensa hermètic liderades per unes impecables Mapi i Marta, un mig del camp que combina la força de la Kheira amb el talent de l'Alèxia i la visió de la Vicki, i una davantera d'una altre planeta, amb Graham, Jenni, Oshoala, Martens i Mariona. I totes les que no he anomenat, són igual de grans que les altres. Han estat un equip formidable, que jugués qui jugués, sabies que aniria bé, perquè a més, miraves la banqueta i pensaves, que els canvis sempre aportarien més qualitat al partit. Pamela i Gemma, Andrea, Stephanie, Leila, Melanie, Falcón Candela, Cnogorcevic, Patri, Aitana, Claudia i les promeses, Carla, Laia. No vull deixar de dir-ne cap, perquè han estat genials, amb un canvi de xip respecte les darreres temporades molt important, el saber-se guanyadores però que els partits començaven 0 a 0 i que per tant, calia treballar i marcar.
He de reconèixer que de les coses fora de l'àmbit domèstic i de feina que havíem deixat de fer, anar-les a veure ha estat segur una de les tres que més he trobat a faltar.
Visca el Barça femení!

EL QUART REGNE

Primer aclariment: El llibre del quan vaig a parlar, és El quart reich, de Francesc Miralles. He titulat l'entrada amb la traducció catalana perquè em faria fàstic posar aquella paraula encapçalant un article d'aquest blog.
Segon aclariment: És la segona vegada que em llegeixo el llibre. Degut a les reestructuracions que hem fet a casa, canviant i ordenant els llibres de la meva biblioteca particular, he fet un sac amb una dotzena de llibres que deixaran de formar-ne part (massa llibres per poc espai). He quedat amb alguns dubtes, així que, aprofitant que encara no disposo dels nous llibres de lectura, he decidit rellegir-los per decidir si van al prestatge o al sac.
El primer, ha estat aquest en qüestió, i la conclusió és claríssima. Se'n torna a la prestatgeria. He regaudit amb la lectura de les aventures (o desventures) d'aquest periodista nord-americà amb arrels catalanes que es veu arrossegat en una sèrie de crims, misteris i països que tenen un punt d'origen: la visita de Himmler a Montserrat l'any 1940. Veure les imatges dels nazis a la nostra muntanya em fan venir unes arcades tremendes... Amb l'excusa d'aquest fet històric, l'autor s'empesca tota una trama que pot portar al ressorgiment del moviment nazi, com si mai hagués desaparegut, no?
Però ha estat molt distreta, amb capítols curts que et fan empapar de la velocitat en l'acció dels esdeveniments, un llenguatge molt assequible que et permet seguir la història sense tecnicismes que facin mandra. Encara que Montserrat sembla el centre de tot, passem per diferents escenaris del món, i tot i que en més d'un moment, no veus clar els motius pels quals segueix el protagonista en acció (bàsicament perquè és un senyor ningú i no paren de matar gent al seu voltant) continua la investigació... Així que la valoració és bona, com a distracció interessant. Ara seguiré justament amb la segona aventura d'aquest periodista. Començo amb interès, a veure com acabo.

MIENTRAS DURE LA GUERRA

Atenció, atenció! Sí, he vist una pel·lícula espanyola per pròpia iniciativa! A veure, tampoc ens alarmem i comencem a dir allò de supremacista i aquells exabruptes. No és que no en vegi mai, però quan escullo, tendeixo a un altre tipus de pel·lícula que no pas les espanyoles, que en la seva majoria les trobo diferents al meu estil. Diguem, i això és veritat, que el sentit de l'humor espanyol i català són molt diferents.

Més coses a tenir en compte, seria que la peli és de l'Amenábar, i home, és un director amb solvència, que fuig tels tipismes ibèrics i ens ofereix bones trames i ben fetes (Los otros, Ágora, Mar adentro...) Estarem d'acord que el seu estil és més... doncs sí, és més bo i punt.

Finalment dir que la peli que ens ocupa, Mientras dure la guerra, va rebre les crítiques i el boicot en alguns cinemes de l'extrema dreta feixista espanyola, així que, home... segurament serà per algun motiu.

Així que sí, l'he vist, i molt bé, la veritat. És que com deia al principi, l'estil Amenábar té un no sé què que no tenen altres pel·lícules de la mateixa nacionalitat. El so, els detalls, els diàlegs... tot li donen un caire diferent al txabacanisme habitual. Ens explica com en els primers dies de l'Alzamiento del 18 de juliol de 1936, Miguel de Unamuno, molt crític amb els governs espanyols de cada època, mostra el seu suport als militars, ja que els republicans, segons ell (i m'ho crec veient el govern PSOE-Podemos) ho feien fatal. Però quan comença a veure per on van els trets (mai més ben dit), com van desapareixent companys seus, etc, canvia ràpidament de parer. Respecte la figura de l'escriptor castellà, aquest és un fet que li retreuen a casa, sobretot una de les filles, que canvia constantment d'opinió i bàndol. 

La peli doncs, està molt bé per aprendre una mica, i conèixer alguns dels personatges dels quals n'hem sentit a parlar però no ubiquem, com el militar Milán Astray, esplèndidament interpretat per l'Eduard Sánchez, que ens el presenta com el fanàtic que deuria ser. La feina del Karra Elejalde coma Unamuno també és molt bona (va guanyar curiosament el Gaudí, però no el Goya). Bé, curiosament no, segur que era un altre complot... jajajajaja....

JO, ZETTE I JOCKO

Durant els dies d'aïllament i confinament, i gràcies també a una nova distribució d'alguns mobles i prestatgeries, han caigut a les meves mans molts llibres que tinc des de fa anys, Així com ja vaig comentar que vaig fer una repassada als de Quino, també he recordat la meva infantesa amb cinc còmics que segurament a la majoria de gent no els deu sonar de res. Es tracta de les aventures de Jo, Zette i Jocko, dos germans francesos i el seu mico. Només se'n van fer cinc històries i potser, només potser, mirant la imatge que acompanya aquesta entrada, podem aconseguir veure certa semblança a un altre personatge de còmic, molt més famós, del mateix autor.
El creador d'aquests històries es deia Hergè, sí, el mític entre els mítics, la ment que va idear Tintín. Apart d'aquest periodista belga tan famós, Hergè va crear altres, i la veritat és que les aventures d'aquest noiet i noieta tenien un no sé què que no sabria definir, però que eren especials. Desconec el motiu pel qual no se n'ha fet més ressò, publicitat o el què sigui. Sí, és veritat, Tintín ho supera tot, i al seu costat, potser són simples o molt infantils (cosa que discrepo totalment), però crec que es mereixerien estar al costat d'altres grans obres del còmic. Es veu que aquests personatges van ser creats a petició dels seus editors que volien també aventures més familiars, però que estava obligat a fer aparèixer el pare com a salvador, i se'n va cansar de tanta obligatorietat.
Van ser cinc llibres, però en veritat són tres aventures. "El testament de Mr. Pump" i "Destinació Nova York" serien una; després vindria "El Manitoba no contesta" i "L'erupció del Kamarako", i l'últim és l'únic que comença i acaba en un mateix llibre, "La vall de les cobres". La veritat és que no sabria dir quin és el meu preferit. Cada un d'ells té aspectes que m'atrauen o me'l fan molt interessant. La bogeria per la velocitat de Mr. Pump, amb les seus cambrers i ajudants sempre en patins em feien molta gràcia. Els atacs pirates als vaixells amb el submarí, molt inquietants. I la màgia de la vall de les cobres amb els seus sabotatges, emocionant. És veritat que realment és un continu de desventures. No passen quatre pàgines en què ja s'han ficat en un embolic, s'han perdut, els han segrestat, han descobert un dolent, han agafat el mon, han disparat al pare... Però a veure, és que  potser a les aventures de Tintín no passa el mateix? Potser en alguna aventura de Tintín hi ha més de dues pàgines sense algun entrebanc o fet nou que dona un nou rumb a la història?
Segurament els detractors diran que clar, protagonitzat pern nens, no són històries creïbles. Que puguin pilotar avions estratosfèrics, o amfibis sota el mar... home, a veure, això potser sí, però i què? La màgia dels còmics d'aquest escriptor i dibuixant és transportar-te a un món d'aventures on pateixis amb els personatges tot allò que viuen. I s'ha de dir que Hergè ho va aconseguir amb aquests germans.

JUMANJI NEXT LEVEL

Jumanji és un clàssic del cinema d'aventures dels anys 90. Amb un Robin Williams en estat de gràcia
i una joveneta anomenada Kirsten Dunst, ens explicava l'original història d'un joc de taula que provocava que tot el què tenia lloc al joc, passés a la vida real: inundacions, estampides d'animals salvatges, atacs de mones, lleons, vespes gegants... Va ser una peli que va fer les delícies de nens i joves (jo ja tenia els meus vints-i-poc, però era molt entretinguda i divertida.
Vint-i-dos anys després, seguint una de les modes recaptadores de Hoollywood, en van fer una nova versió. Seguim tenint el joc màgic (ara vídeo-joc, clar), però amb un canvi important. Els nens que juguen són xuclats pel joc i hi apareixen a dins, amb els personatges dels seus avatars escollits (per exemple, l'habitual noia rosseta i bonica poca-solta, en el joc és l'home gras i patós). Només aquest detall ja t'indica que la peli serà un seguit de situacions hilarants que combinen de manera gairebé perfecta l'humor i l'aventura. això ho dic ara després d'haver-la vist, ja que quan la van estrenar al cinema, hi vaig renegar degut al meu ideal tipus "no vull que la tonteria destrossi el record d'una peli divertida". Però mira, realment, estava força bé aquest remake canviat, més modern i adaptat als nous temps, mantenint l'esperit de l'original tot i els canvis.
I tot aquest rotllo per dir que la la que he vist ha estat la segona part d'aquest remake (o sigui el tercer Jumanji). Tot i l'habitual pregunta del "calia?", quan l'anterior pel·lícula acabava amb la destrucció del joc, m'hi vaig apuntar sense dubtar-ho (en aquest moment de confinament, al cinema ni m'ho vaig plantejar). Tot i que perd l'element sorpresa de la primera part (de la versió moderna), se'n surt prou bé. aconsegueix escenes molt bones i emocionants, escenes molt divertides, i algun canvi força pensat per tal de donar un toc diferencial a l'anterior. En general se'n surten prou bé, i la veritat és que es converteix en una peli per passar l'estona de manera agradable i divertida a la vegada. Així que sense arribar a ser res especial, t'ho passes pipa amb les aventures d'aquests nois i ara cal afegir uns avis convertits en personatges de vídeo-joc.

CONFINATS X

Avui ja fa una setmana que vaig sortir de l'aïllament per seguir amb el confinament. Sembla un canvi de paraules poc important, però déu n'hi do les diferències. Tot i les mesures de control que s'han de seguir duent a terme, cal dir que poder veure alguna coa més que un llit, un armari i quatre coses més, s'agraeix. Retornar al menjador, a la resta d'habitacions... poder parlar més, sortir al balcó... I fins i tot, fer tres sortides convenientment protegit amb el MEC per estirar les cames. Val a dir, que han estat bons moments, encara que es noti l'encarcarament físic de tots aquests dies. Tocarà, quan es pugui, caminar com un "locu" per poder agafar ritme de cames.
Ha coincidit la setmana de sortida amb aquests primers horaris d'anar pel carrer dels nens i nenes, i ara la resta de la població a partir de dissabte: esportistes, gent gran... distribuïts en hores, sembla que ja poden començar a sortir de casa. I ara tothom parla de les fases. Si a  partir d'avui també alguns comerços amb cita prèvia, que is la setmana que ve, reunions en cases de menys de deu persones i més botigues, blablablabla... Com sempre, com que cada dia canvien d'opinió, jo ja no sé si creure'm res.
El problema no és aquest, però. El tema el tenim amb una de les frases del president Torra, que segueix ningunejat pel gobierno de España i pels adversaris polítics del país. Tant és que tot el què digui ell, primer se l'insulti i es renegui, i al cap d'uns dies decideixin fer-ho. Ell només diu que no hem d'anar tan de pressa. Jo, pel què he viscut, hi estic totalment d'acord. I veient el mapa estadístic, la veritat és que tampoc entenc aquesta rapidesa de desconfinament. Que hi ha ganes de sortir i fer vida normal? Doncs, clar que sí, evidentment. Ara, si ho fem, cal fer-ho bé. No ens podem arriscar cagar-la com s'ha estat fent des del principi. I ara no cal entrar en el tema de "si Catalunya fos independent o hauria fet millor", etc. No cal perquè és evident que sí, Potser no millor, però com que ho hauria fet dues setmanes abans, estaríem en una altra situació. I després ja vindria el tema despeses en sanitat i totes aquestes discussions que ens haurien de dur a escollir governants sincers, tolerants i racionals (això vol dir un partit sense polítics, no?).
Almenys, podrien haver les dues setmanes de rigor entre cada una de les fases per controlar millor si hi ha augment o no de contagis. Però als espanyols i catalans simpatitzants dels espanyols només els importa els diners i l'economia. Mai els han interessat les persones, perquè si no, no estarien actuant així. Creuem els dits i resem (a qui et doni la gana, com si el teu déu és una patata), de que realment, les coses de mica en mica vagina millor.

EL CORSARI NEGRE

El darrer llibre que vaig deixar-me en préstec de la biblioteca l'estiu passat ha estat El corsari negre.
Després de L'home invisible, La fletxa negra i El món perdut, el clàssic d'Emilio Salgari (per molts cinquantons, el creador de Sandokan), ha estat el llibre que m'ha acompanyat els darrers dies d'aïllament.
Primer de tot, dir que aquest grup de quatre han anat sense cap mena de dubte, de pitjor a millor (amb tot el respecte de dir pitjor a les dues primeres), però el què tinc clar és que El corsari negre ha estat la que m'ha agradat més de les quatre. M'ho he passat pipa amb les aventures d'aquest pirata que vol venjar-se de la mort dels seus tres germans (un a Europa, i els altres dos al Carib) en mans del seu enemic Van Guld. Mentre la llegeixen tens la sensació tota l'estona d'estar veient una d'aquelles clàssiques pelis de dissabte a la tarda amb l'Errol Flynn o el Douglas Fairbanks. Les aventures se succeeixen una darrera l'altra i en diferents escenaris: a ciutat, a vaixell, a selva, a muntanya... contra soldats, contra bèsties, contra indis... és un no parar d'emocions. ha estat molt i molt bé.
La meva ignorància ha fet acte de presència en saber que aquesta novel·la forma part d'una trilogia anomenada la trilogia dels "Pirates del Carib". Us sona? Això vol dir que s'acaba amb un "continuarà" com una catedral que la veritat, no m'esperava... llàstima per mi. he de dir que el final també és sorprenent, amb una darrera acció que et deixa... uau.. amb un "això no m'ho esperava" molt gran.
Una de les coses que també m'ha cridat molt l'atenció ha estat la figura del "català". apareix un soldat que en un moment donat els ajuda, i l'anomenen el català. L'interès i curiositat per saber si a la versió original també el defineixen així és bestial. No sé com ho faré, però intentaré aconseguir-ho.
També vull dir que mentre el llegia me l'estava imaginant teatralitzada per nens a l'escola. Hauria de ser una adaptació moooolt lliure, però la veig factible. Podria fer una dupla amb "L'illa del tresor" que ja està adaptada. Clar que després del desengany amb les obres d'aquest any que no hem pogut fer pel covid19... Però qui sap què ens espera en el futur?
En definitiva, això és el què se'n diu una NOVEL·LA D'AVENTURES DE LES D'ABANS.

SPIN OFF

La llista de sèries vistes dins l'aïllament a l'habitació es tanca amb la primera temporada de "Fear the walking dead". La veritat, com a fan de la sèrie original, quan es van començar a emetre els episodis d'aquest spin-off, vaig tenir la típica reacció classista que tinc en tot el tema televisiu o cinèfil. La gran pregunta: Cal? Soc conscient que vaig veure algun fragment de la primera temporada, però no li he fet gens de cas ni en aquella ni en les altres que han continuat.
Ara bé, aquests dies tancat han fet que em preguntés: "I per què no?" Així, mentre mirava la també primera temporada de The handmaid's tale, l'anava alternant amb els sis capítols que té el rimer tram d'aquesta altra sèrie.
Cosa 1: Potser caldria fer una nova etiqueta en aquest bloc que fos "apocalipsi" o "catàstrofes", perquè déu n'hi do com em tiren aquestes pelis, sèries o llibres. Ja poden ser naturals com bèl·liques com víriques. Em venen al cap des de 2012, Deep impact fins a l'Inferno de Dan Brown.
Cosa 2: En el cas que ens ocupa, aquesta sèrie ens trasllada als inicis de l'epidèmia. Després de la primera temporada, no sé si la intenció és que ens expliquin d'on ha sortit la infecció que converteix la gent en zombis caníbals, però almenys anem presenciant el procés que es viu en un barri, i en una ciutat, quan van apareixent els primers morts vivents. La primera despreocupació, la teòrica salvació que executa el meravellós exèrcit dels USA, i com, un cop més, aquesta gentussa deixen la gent tirada i els és igual contra qui lluiten, la qüestió és que els militars sempre han de demostrar que tenen el poder sobre la resta de persones normals. Quin fàstic. Em recordaven als militars espanyols de la crisi del covid-19. En quin altre país surten militars a parlar del tema? Bé, perdó, que me'n vaig per les branques.
Un cop vista aquesta primera temporada, ja està, ja l'hem liat, perquè m'agradaria saber com segueixen les desgràcies (perquè en aquest tipus de sèrie normalment tot són desgràcies) dels protagonistes. Així com a l'original The walking dead, els personatges ja porten temps lluitant i tots són lluitadors a la seva manera. En canvi, a Fear the walking dead, presenciem com gent aparentment normal, ciutadans corrents (mestres, infermeres, estudiants...) han de canviar els seus rols i convertir-se, per una banda en fugitius buscant sempre un lloc segur, i segon en experts eliminadors de morts vivents.

QUINO

Una de les coses que he recuperat durant l'aïllament van ser els llibres de Quino. Aquest humorista gràfic argentí és conegut sobretot pel seu personatge estrella, la Mafalda. Ella i els seus amics han fet i fan les delícies de molts joves que entren en e món de la crítica social des d'una vessant que alguns feixistes podrien dir que és adoctrinament i tot. Cada un dels personatges té la seva personalitat especial i definida (el Felipe, la Susanita, el Manolito, la Libertad, el Miguelito, el Guille i fins i tot els seus pares).
Però els llibres que m'han acompanyat no han estat els de la Mafalda, sinó diversos àlbums amb historietes curtes (d'un sol dibuix, de dos, com a molt pàgina sencera) on aporta des del seu punt de vista de l'humor, una crítica total ala societat tal com la coneixem. E alguns casos es veu un pelet ja desfasat, però crec que la majoria de situacions injustes que vol representar es poden aplicar perfectament a l'actualitat. Alguns dels seus dibuixos els he utilitzat en algunes reunions de pares o mestres per tal de donar peu a debat o reflexions que portin a pensar en un món una mica millor del què tenim ara.
L'acudit que acompanya l'article és un exemple claríssim del què ens vol ensenyar en Quino: un parc, amb la famosa imatge de la llibertat, envoltada de desenes de prohibicions. Doncs com aquest, en té milers i milers que critiquen el món on vivim, un món ple de mentides, falsedat, hipocresies... us sona?