BOHEMIAN RHAPSODY

Aquesta pel·lícula, que recull els inicis de Queen fins al concert del Live Aid a Wembley el 1983 va ser una de les que van causar més furor i impacte l'any passat. La música del grup anglès va acompanyar unes quantes generacions de joves, i avui en dia són himnes per gairebé tot el món, de petits a grans. Els més petits gaudeixen amb el We will rock you i el We are the champions. Els més grans amb la que dona el títol a la pel·lícula i desenes més de grans cançons que van crear aquests músics, amb la icona del Freddie Mercury al davant. Sí, al mitjatifa del cap del PSOE de Catalunya també li agrada Don't stop me now, però no en farem comentaris, que ara no toca.
Així doncs, la pel·lícula segueix la trajectòria del grup des de que en Freddie troba en Brian May i en Roger Taylor, a qui se'ls uneix en John Deacon. Com comencen a tocar a diferents locals fins que de mica en mica, van assolint fama, gravant el primer disc, fan alguna gira i esclata la Queenmania. Tot i que la figura central de la peli és en Mercury (per cert, òscar al seu intèrpret), deu n'hi do com se centra força en tot el grup. Vista ara, crec que està bé, pots repassar la història d'un dels grups més importants de la música, però com a pel·lícula, realment no té massa al·licient que no sigui en assabentar-se de'algunes coses que si no ets un fan del grup, desconeixies. La relació amb aquella noia a qui idolatra, el descens a l'infern del Freddie, que ja te l'imagines, però aquí el vas veient com es va consumint). La veritat, és que quan has vist unes quantes pelis de grups de música, veus que gairebé tots segueixen el mateix procés: la formació, l'ascens meteòric, les discussions i les separacions. En alguns casos, com el de Queen, la reconciliació. No podia ser d'una altra manera. Queen sense Freddie Mercury, encara que els altres tres tinguessin un talent extraordinari, no serien mai Queen. Sense voler posar-los al mateix nivell, però és com quan Lax'n'Busto va perdre el Pemi Fortuny. Bé, de fet, és que quan perds el vocalista, sembla com si e grup deixés de ser aquell grup. pocs ho han aconseguit revertir.
Hi ha passatges interessants, i que li donen un toc de qualitat, però per tal que ens entenguem, sense haver vist altres pelis nominades, puc entendre que per exemple, no guanyaria l'òscar a la millor pel·lícula.
Realment, en Mercury era un tio especial, complicat, però com tots els genis, tenien aquell do que atrau les masses per sobre de tot. Es crea un personatge sobre la persona que en alguns moments se¡l va devorar, encara que la majoria de vegades el controlava per tal de provocar perfectament la reacció que volia en els altres. I és que com si no, una persona com ell podia tenir d'ídol a la Montserrat Caballé i crear la cançó Barcelona?
Per cert, últim apunt. Estic satisfet d'haver-la vist, ila veritat, la semblança entre els músics i els actors és brutal. Fins i tot en freddie, que és difícil amb aquelles faccions tan característiques està molt semblant. Però és que en Brian May és ell de jove, igual que el Roger Taylor. Dona la sensació que realment són ells mateixos auto-interpretant-se.