AQUEST ANY... SÍ? NO? A MITGES?

S'ha acabat la temporada del barça 2018-2019. Fa tot just tres setmanes ens acabàvem de proclamar campions de lliga i estàvem a punt de fer un altre cop el triplet, amb un 3 a 0 d'avantatge a la semifinal de Champions i una final de copa amb un irregular València.
I al final, què? Doncs que ens hem quedat amb un pam de nas. Encara recordem el ridícul de Liverpool quan en els darreres setmanes hem disputat uns partits de lliga de pena. Per molt guanyada que estigués la lliga, l'entrenador no va aconseguir motivar prou els jugadors per tal que sortissin a competir i a donar la cara. Ni els titulars, ni els suplents. Quins desastres... Està clar que estem condemnats a la mediocritat a partir del moment en què Messi no estigui al 100%. Però el què no pot ser és que els jugadors es posin a jugar partits sense cap mena d'interès ni punt d'honor que els il·lusioni a fer un bon paper.
I justament és la il·lusió qui ens ha pres la copa del Titot aquest vespre. Com el Liverpool, el València ha sortit a menjar-se el món, a fer el seu partit amb la il·lusió de qui vol guanyar. El Barça, com darrerament, ha sortit a guanyar el partit només amb el nom i sense baixar de l'autocar. Quan se n'han adonat que els txès jugaven i volen guanyar, ja era massa tard, ja perdíem 2 a 0. Per sort, el discurs del Valverde a la mitja part no ha estat el mateix del dia del Liverpool, i han sortit més endollats i gairebé donen la volta al marcador. Però el mal ja estava fet. I a ulls de tothom, veiem com l'equip està cada vegada més tou.
I per molt que hi hagi els jugadors que tantes alegries ens han donat, cal entendre i acceptar que s'estan fent grans, i que potser sí que cal deixar pas, de mica en mica, però s'ha de fer. Això implica, és clar, fer pujar les perles de la masia i donar-lis minuts per una banda, i per l'altra, fitxar molt i molt bé. I la veritat és que cap dels dos punts acaben de donar confiança veient els gestos i fets de la directiva de pixarrí que tenim. Mireu Coutinho, Malcom, Murillo, Boateng... Avui, la davantera del Barça eren Messi, Coutinho (és a dir ningú) i Sergi Roberto! Com volem guanyar sense davanters? On és el nostre 9 si Suàrez no hi és? Els extrems? Res, un desastre, la veritat...
Ha estat un final de temporada per oblidar, molt depriment. I sembla que això no canviarà. L'entrenador que no marca direcció i fitxatges bolet sembla que seran de nou el què ens acompanyarà properament. A veure si hi ha sort i pleguen els directius, l'entrenador i marxen algunes de les toies que tenim al vestidor. Potser no passarà res de tot això... ja ho anirem veient... Però ara mateix, hem perdut i estem perduts.

PORRA PASSADA PER... FOC

Com molt bé va dir un periodista sobre els espòilers de Joc de trons dimecres passat: "Si algun fan de la sèrie no ha vist encara l'últim capítol, potser és que no és tan fan!" Així que vaig a analitzar el resultat de la porra que vaig fer en començar aquesta temporada final sobre qui viuria i qui no.
Però abans de fer-ho, dos apunts. El primer és que després de veure el tercer capítol, el de la guerra contra l'exèrcit de la nit, vaig veure molt clar que la porra feta seria un desastre. Dos capítols sencers preparant el comiat de personatges, tota una batalla en què anaven perdent posicions contínuament, on anaven morint guerrers, on veies que s'estaven quedant sols... i al final, sí, moren tres o quatre, però dels principals, cap ni un. Si en aquell capítol contra els mots no van morir uns quants, no ho farien contra els Lannister! Vaig visualitzar quins canvis faria en el pronòstic, però vaig seguir la norma no-escrita de no canviar porres un cop fetes, passi el què passi (com quan poses que el Barça guanya 5 a 0 i després t'enteres que Messi no jugarà...)
I el segon és un que he deixat passar sense adonar-me'n. Un dels èxits de la sèrie és com van morint personatges principals de manera sobtada, donant peu a la sorpresa i al no encarinyar-te massa amb ningú. Però si analitzem una mica aquest fet, ens adonem que això és així en els capítols basats en les novel·les. En el moment en què els guionistes ja creen sols, inventant-s'ho ells, ja no es dóna, els principals han aguantat fins el final. Això era una pista per no pensar que ara al final això canviaria. Han optat per uns capítols més clàssics i sense tantes sorpreses. Molt bons guions, però en l'aspecte morts transcendentals, la diferència ha estat notòria. Ha mort molta gent, però secundaris.
Mirem la porra:
NO ARRIBEN ALS CRÈDITS FINALS:
En aquest apartat, de 16 noms proposats, n'he encertat 8, la meitat.
Els encerts: Theon Greyjoy, Euron Greyjoy, Jorah Mormont, Rhaegal, Cersei Lannister, Sandor Clegane, Gregor Clegane i Melissandre
No encertats i han quedat vius: Jon Neu (de què li ha servit ser Targaryen apat de no quedar socarrimat?), Bran Stark (pimpam!), Arya Stark (pels pèls), Yara Greyjoy, Cuc Gris (quina importància que ha agafat al final), Drogon, Bronn (aquest sí que en sap) i Tormund
SOBREVIUEN:
I en aquest apartat, d'onze noms, n'he encertat 7, fallant-ne quatre.
Encerts: Sansa Stark, Tyrion Lannister, Podrick, Samwell Tarly, Gilly, Brienne de Tarth i Ser Davos.
Errors: Daenerys Targaryen (i què e faig ara de la samarreta Targaryen?), Jamie Lannister, Missandei i Lord Varys
De manera que en total han estat 23 encerts i 12 errors. No ha estat malament, però clar, veient com anava la temporada, el percentatge d'encert hauria estat més gran. Què hi farem...

FUNGUS

La meva col·lecció de llibres d'aquest any s'ha cruspit una nova víctima, "Fungus" d'Albert Sànchez Victus.
Piñol, un autor molt conegut pe algunes de les seves obres, com La pell freda i sobretot
Aquesta vegada ens trasllada a una vall dels Pirineus on arriba un anarquista fugint de Barcelona a finals del segle XIX. allà, per error, desperta una raça de monstres que l'obeeixen en tot, donant peu a lluites contra el capital i altres enemics que van marxant cap a les muntanyes a investigar els estranys successos que hi tenen lloc.
El primer que he de dir és estrany. ha estat una lectura estranya. Sense arribar a captivar-me en especial, l'he anat seguint i motivant per veure com anava desenvolupant-se la trama. Com a Victus, el personatge principal no genera gens d'empatia, és una persona que més aviat no acaba de convèncer i aconsegueix evitar qualsevol identificació. I clar, quan el protagonista a mi no em diu res, la curiositat i l'atenció es veuen afectades. Els monstres tampoc m'arriben a dir res, més aviat em deixen indiferent degut a la seva extraordinària anormalitat i aspecte. Costa força veure'ls actuar, són massa estranys per lo proper que arriben a estar en el seu aspecte tan semblant a un bolet. Semblen més aviat uns personatges de pel·lícula de por de sèrie B, com la famosa "Atac dels tomàquets assassins". No sé, potser el fet de pertànyer al món vegetal, els confereix una presentació poc atractiva, per molt psicòpates que arribin a ser.
Té moments interessants, ben pensats, i demostren una imaginació desbordant, combinats amb altres moments que no diuen massa res. Suposo que l'època en què es troba situada la història tampoc és una temps que a mi em cridi especial atenció, i com que és una època que mai m'ha dit res, també afecta el meu interès. I potser aquest extra d'imaginació , en alguns moments et deixa fora de joc, i demana massa del lector per acabar d'entrar en aquest món especialment fantàstic a un nivell massa exagerat. La manera de titular els capítols m'ha crida l'atenció i han estat bé. I les sorpreses de la trama també han aconseguit mantenir l'interès. Així, força coses que sí, i força coses que no. Massa extrems.
Tot i això, m'ha distret força, sense arribar a enamorar-me. Sembla que, igual com en les pel·lícules, aquest any no acabo de trobar res que m'apassioni.

I EL TRON ÉS PER...

Doncs ja està. Finalment, ha arribat el dia. Joc de trons tanca la paradeta televisiva definitivament. La vuitena temporada, la més curts (sis capítols), però de més durada; la més controvertida; la que ha despertat passions; la que ha provocat reaccions crítiques a favor o en contra; la que a multiplicat per mil l'aparició de gent dient que "Jo no he vist mai cap capítol". Una abraçada a tota aquesta gent, però per què ho han d'anar pregonant com si fos una gesta? Jo no he vist la gran majoria de sèries que tothom en parla i o ho vaig anunciant, la veritat... S'ha de ser una mica "notes" per anar d'aquest pal neohippie...
Però anem al tema. Quina temporada, mare de déu. Com molta altra gent, ha estat la primera vegada que esperava amb ganes que arribés... el dilluns! Cap a les deu, durant sis setmanes, m'he amorrat a la pantalla per gaudir del final d'una sèrie que ha trencat motlles, tant si agrada com no. I valia la pena tanta expectació? Doncs és clar que sí. Veurem que fa l'autor, en George R.R.Martin quan publiqui els llibres, si es deixa influenciar o no. Qui sap si ho arribarem a veure.
I a mi què m'ha semblat? Doncs és evident que a nivell de teleespectador estic content, perquè els capítols han estat per mi, genials. Els dos primers, preparant la guerra amb l'exèrcit de la nit, t'omplien tots els sentits de tensió. gaudia del retrobament de personatges a Winterfell, i com anaven vivint aquestes darreres hores abans del què havia de ser el seu final. Sense passar res, els nervis de mica en mica t'anaven envaint.
Llavors arriba el tercer episodi, la gran guerra. Un capítol fantàstic, però clar, compartíem molts la sensació de que no havia estat com esperàvem, ja que la cosa pintava fatal i ens esperàvem una escabatxina de personatges que no es va produir. Si que moren alguns, però secundaris en la seva majoria.
El quart capítol, és un impàs, segurament el més fluixet dels sis. I llavors arriba la patacada del cinquè i sisè, quan es confirma la separació entre la satisfacció del què veia contraposat amb la incoherència de l'argument amb tot el què havíem vist en les anteriors temporades. La qüestió és clara: després de tants anys defensant la Daenerys, trencadora de cadenes i mare de dracs, de cop i volta, en dos capítols es converteix en una boja venjativa. La veritat és que provoca molta ràbia veure aquest canvi tan sobtat del guió. Si volien acabar així, haurien d'haver anat preparant el terreny abans, amb una degeneració més constant, i no d'un dia per l'altre. Així que content amb la sèrie però decebut amb com l'han fet.
Donava la sensació que s'havia d'acabar i això és el què han fet. La resta de personatges acaben en els seus llocs, sorprenent amb la coronació de Bran el trencat. Com ningú es queixa amb la independència del Nord amb la seva reina... Bé, la veritat és que grinyolaven força coses, però clar, era el final i prou.
Però han aconseguit el què volien, que tothom en parli. La veritat és que ho trobarem a faltar, segur. La valentia de l'Arya, el seny de Ser Davos, tot en Tyrion... personatges ficticis que ja formen part del nostre imaginari popular, on han entrat per la porta gran.
DRACARYS!

I L'APISONADORA VA PASSAR PER SOBRE

A mesura que s'acostava el dia i el moment de començar el partit, m'anava posant neguitós. Tenia aquelles pessigolletes de final, que em duien a un estat d'il·lusió força important. Però quan sentia declaracions d'aficionats dient que l'altre equip havia guanyat la final passada a la pròrroga i que tenien moltes possibilitats de guanyar, em neguitejava. Clar que hi havia alguna possibilitat! Si les del Lyon no tenien el dia i jugaven fatal, i les nostres estaven ben organitzades i concentrades, hi havia possibilitats de guanyar. Però s'havien de donar massa coincidències. Les franceses podien tenir alguna jugadora que no jugués bé, dues, potser tres, però sempre els quedaries les altres.
I això que tot va començar amb una ocasió de la Toni que va anar fora. Però a partir de llavors, va ser un monòleg de l'Olimpique. Quina potència, quina força, quin joc! Les nostres no sabien com parar-les, les superaven per tot arreu. I així, en trenta minuts ens van posar un 4 a 0 en contra que sentenciava el partit. Ni ens havíem enterat que ja estàvem perdent de 3, i és que cada vegada que atacaven, era ocasió de gol segura. Es posaven a córrer i no paraven. Realment, són les millors, no d'Europa, sinó del món. Helgerberg, Le Sommer, Marozsan, Cascarino... totes, totes bones.
Per molt poc que haguéssim fet, aquell resultat a la mitja part tampoc era just. Però per sort, a la segona part, les franceses van baixar el ritme i ens van deixar jugar. La segona part va ser nostra del tot, demostrant que sabem jugar, i fins i tot vam seguir tenint ocasions, més el gol de l'Oshoala, que va deixar el resultat en 4 a 1.
Conclusions:
- L'Olimpique de Lyon just vencedor. Són unes màquines.
- Seria genial comptar amb algunes d'aquestes jugadores al nostre equip, però clar, quina d'elles vol marxar del millor equip del món per provar fortuna?
- No entenc aquesta mania de renova entrenadors abans dels partits que perden estrepitosament.
- Algunes de les nostres jugadores van naufragar (Aitana, el millor que va fer va ser una recuperació de pilota en un contraatac francès), la defensa, venuda tota la primera part (després millor); Martens, anul·lada completament ( començo a tenir dubtes sobre la incidència del seu joc; és boníssima, però no desequilibra tant com se suposa que ho hauria de fer); Toni lluita, però Oshoala li està guanyant la cursa golejadora descaradament; la perseverança d'Alèxia i Mariona sobretot, lluitant totes les pilotes, les millors.
- Organització dubtosa. Un camp per 22000 persones, i només es disposaven de 1000 entrades pel Barça? Estrany. Sembla que algú s'ha pagat les vacances i el xalet amb aquest repartiment d'entrades. Després, preu abusiu, i per socis i penyes, fent que els que seguim l'equip des de fa anys, ho tinguéssim complicat per no dir impossible anar a Budapest.
Ara vacances i a planificar el futur. Hi ha mundial, a veure si venem bé i sobretot, fitxem millor. Volem guanyar títols!

LA FAVORITA

Doncs no, la veritat és que aquest any no estic encetant massa les pel·lícules que faig passar per davant dels meus ulls. Ara ja en porto unes quantes, i la veritat és que costarà fer el rànquing de les millors quan acabi el 2019 si la cosa no canvia...
En el cas de la peli que ens ocupa, La favorita, sembla que s'ha arribat a un màxim. I és que vaig haver de veure el final l'endemà d'haver-la començat. Bàsicament perquè... em vaig adormir! Quin rotllo! Per variar, un tràiler que semblava prometre, i unes nominacions als òscars que semblaven ser un bon senyal. Però és que quan ja dúiem quinze minuts (o menys) ja ens vam adonar de què allò no anava a ser una estona amena.
Un molt bon repartiment per explicar la història de la reina d'Anglaterra en època ja victoriana, com canvia de mà dreta per ajudar-la. Les intrigues, els secrets de la cort... tot el què passa de potes endins protagonitzat per una noblesa decadent.Però aquestes bones actrius es troben amb una realització diguem-ne... alternativa, un muntatge especial, una manera de narra la història estrambòtica, una música inquietant que et posa nerviós... res, que no em va agradar gens ni mica. Han volgut fer la peli com una cinta de cinema independent, i la veritat és que s'enfonsa pels quatre costats. I vaig voler veure el final el dia següent pel fet de veure-la sencera, no per cap interès més.
La veritat és qu em faig creus d'haver-la posat com a guanyadora a la porra dels òscars. É evident que si l'hagués vist abans, no l'hauria posat com a premiada en cap categoria. I ara entenc més el premi a Green book. Clar, aquesta Favorita no era pas rival!
A veure si canvia la sort i aconsegueixo veure alguna cosa espectacular. He vist algunes que estan bé, però encara res especial.

FEM RIURE

Fa un parell de setmanes es van fer públics els noms i entitats que rebrien la creu de Sant Jordi, el guardó que atorga la Generalitat de Catalunya. Un cop passat la sorpresa mediàtica de veure el nom d'en Messi, apareixien altres noms que en més o menys mesura s'ho han guanyat a pols. Una de les persones guardonades és l'ex-presidenta del Parlament, Núria de Gispert. Independentment dels colors del seu partit (o partits), una presidenta del Parlament no deixa de ser la segona autoritat del país. A mi, això sí, que li donin aquest reconeixement o no, no em feia ni fu ni fa.
Però vet aquí que la De Gispert va i fa un tuit dedicat a algunes de les persones que han estat els darrers anys insultant Catalunya, i per tant, insultant-nos a nosaltres, de les maneres més vils i infames que es recorden. Ens han dit de tot, i alguns dels seus insults, podrien ser objecte d'estudi per maldat compulsiva. Les crítiques al tuit no es van fer esperar. Fins i tot, alguns dels que estarien en el mateix bàndol van criticar-la. La Núria de Gispert el va esborrar i es va disculpar. Fins i tot va posar la creu de Sant Jordi a disposició, renunciant a ella si així ho creien convenient. I vet aquí un gos, vet aquí un gat i vet aquí uns catalans cagats i auto-odiats, van i accepten la renúncia.
Així doncs, ja pots dur una vida pura, una trajectòria digna, amb errors i encerts, però sempre digna, que fas un sol tuit, i t'envien els lleons a menjar-te el fetge. Bravo.
Evidentment em sembla deplorable aquesta actitud de treure-li ara la creu. Com si ningú fes tuits insultants... Es disculpa i au, tal dia farà un any. Però que gent que es declara independentista, hagi lapidat l'ex-presidenta, quan altres persones han estat més fastigoses, mentideres i repugnants? On és la decència de ser tan cruel amb una política tuitaire quan els teus enemics són encara més desagradables i no fas res més que posar l'altra galta?
Mireu, estic d'acord amb aquells que diuen que entre nosaltres no ens hem de barallar, que encara que no vagin units a les eleccions, tots sumem i no ens podem criticar pel bé del país. Però és que ja està bé! Ja n'hi ha prou de baixar-se els pantalons! És que al final ens vendran per un sac d'arròs i amb la conya aquesta de "no ens critiquem entre nosaltres" haurem encara de donar les gràcies! Si us plau, és que n'estic fart! I sí, Girauta, Arrimadas, Millo i Montserrat són uns porcs, i encara són més coses són per totes les mentides i odi que han anat escampant per Catalunya i Espanya. I quan els nostres polítics diguin les coses pel seu nom i deixin d'amagar-se darrere falses banderes de bonisme, potser canviarà el vent i farem alguna cosa més que cassolades i botifarrades.

INDIGNE

Ja han passat les 24 hores que es recomana per tal d'escriure sobre algun fet que t'indigna, i què voleu
que us digui? Continuo empipat, emprenyat i indignat.
Guanyes per 3 a 0 a l'anada de les semifinals de la Champions. Ho tens tot de cara. Sí, has de jugar a Liverpool, saps que patiràs, però tens confiança en els jugadors, saben què han de fer, i si fan un gol, els altres n'han de fer 5. segur que passem. A més, la final a Madrid, així que continuaria la tradició de guanyar Champions en capitals d'estat (Londres, París, Roma, Berlín). El capità de l'equip, que a més és el millor jugador de la història, va prometre aquesta copa, i així ho havia demostrat a cada partit. I a més a més, havien après la lliçó de fa un any, quan després de guanyar a casa a la Roma per 4 a 1, van caure eliminats a la tornada. Havien après la lliçó, o almenys això ens van fer creure.
Primera part previsible, arribem perdent 1 a 0, però jugant normalet i amb opcions de marcar. 'únic punt negre, Coutinho. Jugar amb ell és com jugar amb 10. I ahir, més que mai. Quin desastre...Per cert, des de que aquest brasiler va marxar del Liverpool, l'equip anglès ha jugat dues finals seguides. I aquí ho deixo.
La segona part... la segona part va ser un malson. No van jugar a res. No encertaven ni una passada, estaven descol·locats, descentrats. Va arribar el segon, el tercer... i el ridícul del quart gol. I sense les seves estrelles...Un altre cop, eliminats. Quan portàvem 3 gols d'avantatge. La indignació que sentia i que sento és tan gran, que m'importa tan poc el què facin o deixin de fer ara mateix... Sí, és clar que el món té problemes molt més greus i importants! Però per aquest motiu, una via d'escapament com és el futbol, i que et pot donar alegries, doncs, la veritat, fot que això tampoc vagi bé.
Evidentment, en Bartomeu no plegarà. Però en Valverde? Cec que després d'aquest fiasco hauria de plegar ell mateix, sense  cap mena de dubte. I de passada, emportar-se uns quants jugadors. Ha arribat el moment de posar sang jove, però no qualsevol, no. No cal un Malcom, si tens en Riqui Puig. Adéu a Coutinho, Malcom, Boateng, Murillo, i potser alguns s'ho haurien de pensar, bàsicament per això, per donar aire fresc (Rakitic, el mateix Suárez...)
Per acabar-ho d'adobar, l'Ajax cau davant el pepino del Pochettino al minut 95. Quina injustícia amb ells. I a més, jugaran la final l'entrenador argentí, enemic del Barça, i el maleducat del Klopp (una mena de Mourinho però en alemany). Res, que l'emprenyamenta continua i durarà uns quants dies. Realment, quina p--- vergonya!

LLARGA VIDA I PROSPERITAT

El què segurament és una de les frases més mítiques de la saga d'Star Trek és el que han escollit els
gurús de les traduccions de pel·lícules per titular "Please stand by", una pel·lícula d'estil independent protagonitzada per la Dakota Fanning i la Toni Collette.
Explica la història de la Wendy, una noia amb trastorn autista que segueix unes rutines diàries en el centre on viu, ja que la germana no té clar que pugui viure amb ella. És una fanàtica d'Star Trek, i quan surt un concurs obert a tothom per a fer un guió de la sèrie, ella s'hi llença de ple. El problema és que se li acaba el temps per lliurar-lo a la Paramount i trenca les seves rutines per fer un viatge que la porti fins als estudis de la Paramount a Los Ángeles.
Així doncs, ens trobem davant una road movie però amb un rerefons marcat per l'autisme de la protagonista, com s'enfronta a reptes i a tabús que té a la seva vida per aconseguir el seu somni. El què aconsegueix la peli és l'empatia amb la Wendy, fet que no deixa de ser sorprenent donades les característiques del personatge, però realment t'identifiques ràpidament amb ella i pateixes per cada entrebanc que es troba, així com t'alegres quan aconsegueix algun triomf. Més enllà doncs, del què passa a la pel·lícula, hi ha el tema de la vida dels que pateixen autisme i de les persones que els envolten, Evidentment, sabem que hi ha diversos graus i que alguns és més fàcil la seva inclusió e el món,mentre que altres ho tenen més complicat. Déu n'hi do, si et poses a pensar en aquest tema, com n'és d'important realment el ficar-se a la pell de l'altre per poder valorar com és de complicat viure en un món que està fet i pensat només per persones que no tinguin cap tipus de dificultat. Que injusta que és la vida, de veritat. Per això ens encanten els exemples de superació, que, tot i que ho neguem, no deixen de ser una excusa pel poc que fem nosaltres per aquestes persones si no convius amb elles diàriament.
ha estat una bona pel·lícula, amb bones sensacions i amb punts que provoquen emoció.

WONDER PARK

"El parque mágico" és una pel·lícula d'animació de les d'abans. Sense coses estranyes, sense diàlegs que els nens no entenguin, sense donar la sensació de boreguisme que tenen la gran majoria de les pel·lícules infantils dels últims anys. És un crit a la imaginació i creativitat, i té certa similitud aLa història interminable.
En aquest cas, tenim una nena i una mare que s'inventen tot un parc d'atraccions amb la seva imaginació i les seves manetes, sense saber que en un bosc perdut, allò que imaginen s'està fent realitat. Quan la mare es posa malalta i ha de marxar de casa, la nen es rebel·la conta la situació amb ràbia, i oblida el joc. Quan per casualitat el descobreix, se n'adona que haver-lo guardat en un armari ha provocat que "l'obscuritat" destrueixi el parc.
Aquí doncs la semblança amb tots els respectes per l'obra de Michael Ende, on el fet que els nens es fan grans i deixin de somiar i tenir imaginació, crea el "No-res" que ho destrueix tot. Aquesta idea és molt potent, i en el món que vivim, malauradament cada dia es fa més real i palès aquest fet. Els nens d'avui en dia creixen de seguida empesos per la societat, el consumisme, els mitjans, i també per la pressió dels pares, escola i social. Cada vegada deixen de creure en la fantasia més aviat (cosa que els anti-Disney deuen celebrar, i tant de bo s'ennueguin amb el sopar).
La pel·lícula és molt transparent, i a més també posa sobre la taula que no tot és color de rosa amb la malaltia de la mare, i sobretot, amb la reacció de la filla. Aquesta emoció donaria per molt debat en una escola, i tant!
Un però el podem trobar quan molt al principi, treu de sota el llit una tablet per a fer coses... NOOOOOO! I un segon després, parla per mòbil (per sort no és seu, sinó de la mare, a qui li ha pres). Però la tabet sí que és seva... Tampoc feia falta per a l'escena. Així que seguim normalitzant l'accés prematur a la tecnologia. Per sort ha estat dos segons i no es repeteix aquest missatge, i en canvi, pren força el de fomentar la creativitat i la imaginació.
Ha estat una estona agradable, no molt llarga, cosa que també s'agraeix, i encara que no sigui res de l'altre món, almenys no és una kk amb potes com moltes de les pel·lícules i sèries infantils del moment.

EQUIP Z

Després del gran partit de dimecres conra el Liverpool a les semifinals de la Champions, i tenint la
tornada dimarts que ve; havent-nos proclamats campions de lliga fa una setmana... estava clar que avui contra el celta, jugarien els menys habituals, el què popularment es coneix com a equip B.
Després del partit, tot recordant altres moments dels suplents aquesta temporada (ridícul de copa contra el Llevant, lliga contra el Huesca no fa massa dies), crec que seria més lògic anomenar-los equip Z, perquè de B, res de res.
És veritat que la primera part encara han estat prou encertats en el joc, però en la rematada no, zero xuts. A a segona part, res de res. I sap greu pels joves que debuten, o pugen del filial, que els toca jugar aquests partits en companyia de suplents, i clar, desanima força. Què passaria si en Riqui Puig jugués amb el Messi algun dels dos partits que queden? No seria el mateix que avui, segur que no.
Què teníem avui?
Els més habituals eren Arthur i Dembele. El primer, està completant un final de temporada molt discret, està ja a les últimes. I el segon, què dir del francès? S'ha lesionat al minut 1 i ha hagut de marxar. No ens està sortint a compte amb tantes lesions...
La resta de l'equip:
Cilessen tornava després de 3 mesos sense jugar, i ja cal que es posi a to per la final de Copa... Però segur que ho farà.
Wagé, Todibo, Riqui, Aleñà segurament han estat els millors del partit. Alerta amb Todibo, que pinta força bé. Umtiti i Vermealen estan molt baixos físicament, estan fofo i els costa mantenir el ritme. El cas del francès, preocupant. Després de ser un puntal l'any passat i guanyar la copa del món, sembla que ha decaigut molt, però que molt. I els dos del davant, Boateng i Malcom... de veritat que em sap greu per ells, però totalment desencertats. En Malcom encara ha fet alguna cosa en altres partits, però el davanter centre, juntament amb el defensa Murillo que ha substituït Todibo, són exemples de com malgastar els diners perquè sí. Quin desastre! Quan s'acabi la temporada, ja poden fer les maletes.
Però sense dubte, el pitjor de tot és que la victòria del Celta només gens bon resultat pel Girona, que s'està jugant seguir a primera. Esperem que no baixi, no pas com el Nàstic i és clar, el Res, que ja són carn de segona B.

RÈCORD

Ara a finals del mes passat, a mesura que anava publicant entrades, em vaig fixar en què ho estava fent en dies consecutius. El 25 d'abril va ser l'última entrada després d'onze dies seguits tenint alguna cosa a dir (fos o no fos rellevant, això és secundari, és clar). Aquest fet em va portar a pensar en quin seria el rècord en aquest aspecte, o sigui, quin era el màxim de dies seguits publicant en aquest bloc. Amant com sóc de números i estadístiques, ho vaig voler comprovar, i vaig trobar força coses curioses.
El rècord absolut (que per poquet no vaig igualar) és de 13 dies seguits. Aquests van ser del 21 de juliol al 2 d'agost de 2018, l'any passat. No fa massa, doncs... Amb 12 dies, hi ha dos períodes, tenim un doble empat. Un, del 21 de juliol a l'1 d'agost de 2017 i l'altre, del 22 d'octubre al 2 de novembre de 2016. I aquí ja trobem la primera dada curiosa. Els dos períodes demés consecutivitat, inicien aquest tram el mateix dia! El 21 de juliol!! Remenant una mica, trobem dos períodes més, en aquest cas de 10 dies seguits, on un comença l'endemà, un 22 de juliol de 2014, i un altre, un 19 de juliol de 2015, dos dies abans. Sembla ser doncs, que mitjans de juliol el relax s'ha instal·lat definitivament a la meva vida d vacances i em permet distreure'm una mica més.
Amb 11 dies seguits, apart del què m'ha provocat ara aquest article, trobem un altre període del 31 d'agost a 10 de setembre de 2013 (un moment curiós per coincidir amb l'inici de curs...)
I amb 10 dies consecutius, a més dels dos ja comentats, en trobem un tercer que va del 27 de juny al 6 de juliol de 2018, altre cop coincidint amb vacances d'estiu, en aquest cas amb els seus inicis.
Per tant, tenim 8 períodes on he estat publicant durant, com a mínim 10 dies seguits (3 de 10, 2 d'11, 2 de 12 i el de 13).
He estat mirant també altres períodes. De fet, digueu-me obsessiu, he anotat a partir de 5 dies seguits. He trobat deu períodes amb 5 dies consecutius, cinc amb 6 dies, quatre de7, un de 8 i dos de 9. La majoria, qunze períodes coincideixen amb vacances d'estiu o Nadal, Així que la conclusió és clara.
Per últim, di que 6 anys (2006,07,08,09,10 i 11) és a dir, els sis primers anys, en què mai hi va haver més de 4 dies seguits. És a partir del 2012 que n'apareixen, amb aquesta numeració: 2012 (3), 2013 (3), 2014 (2), 2015 (1), 2016 (9), 2017 (4), 2018 (5), i el què portem de 2019 (3). Excepte el 2016, que és l'any de més entrades, els altres es reparteixen bastant igual aquesta anècdota. Veurem com acaba aquest 2019, perquè cal tenir en compte que l'estiu encara no ha arribat...
Apali, fins aquí la classe de mates d'avui!

I UN COP MÉS, HEM VOTAT

I un cop més, hem votat.. a les eleccions espanyoles. Davant de la incapacitat de posar-se d'acord per anar tots a una, com demanem la gran majoria de votants independentistes, els partits polítics es presentaven per separat demostrant la seva inoperància un cop més. Davant nostre, tres opcions, Junts per Catalunya, Esquera Republicana i el Front Republicà. Aquests darrers, sense cap ajut econòmic ni atenció dels mitjans, que els han ignorat vilment, mentre amb els fatxes extraparlamentaris els dedicava alguna frase dia sí dia també. Sigui com sigui, els que volien anar a petar-ho tot, només van aconseguir uns 100.000 vots, que tot i estar bé, són insuficient per assolir un diputat. ERC, amb 15 diputats, va ser la força més votada al país, i JxCat van aconseguir 7 diputats. Segurament el vot de la por de votar FR va fer que ERC pugés tant. Com a independentista, m'ha de semblar bé que entre tots hi hagi 22 diputats independentistes a Madrid, però tinc un no-sé-què dins que em fa rum-rum. I els discursos dels republicans m'ho van confirmant. Mentre la Laura Borràs felicitava ERC i parlava de victòria dels catalans per tenir 22 diputats, els d'en Rufian només parlaven de la seva victòria i res més. No parlen com a representants del país conjuntament amb JxCat, i que`voleu que us digui? A mi em fa ràbia i em toca la pera, perquè veig unes actituds en els republicans que m'indignen. Però criticar-los és com xiular els jugadors del teu equip al Camp Nou. Crec que a les municipals la cosa serà semblant però més repartida, entrant en joc les CUP i les candidatures de les Primàries.
Però clar, eren eleccions espanyoles, i hi havia un perill enorme d'una aliança de l'extrema dreta amb l'arribada de VOX i la radicalització habitual de PP i C's. Al final no han sumat, i el guanyador ha estat el PSOE (també hi ha hagut molt vot de la por cap a PSC per evitar el trifachito). Però ni tan sols amb Podemos sumen, així que o pacta amb C's, tenint un "marron" com una casa amb els seus votants, o pacta amb podemites i indepes, guanyant-se un "marron" amb els seus votants, o intenta governar sol, guanyant-se un "marron" amb sí mateix.
Sigui com sigui, només espero que els diputats catalans ho emoliquin tot força allà, i se les tinguin amb els feixistes. Res de pactar ni merdes d'aquestes.