HELSTROM

Quan tu vas, jo ja vinc d'allà... En qüestió de sèries, de vegades en veig alguna pensant que és una novetat i resulta que ja té 4 anys... com és aquest ca. Helstrom és una sèrie diferent de Marvel. Sense ser superherois, ens trobem amb dos germans amb poders que els venen per l'existència de dimonis al món, que es dediquen a posseir persones per fer-ne el què volen. Aquests dos germans, són fills d'un assassí en sèrie que justament estava posseït, i per acabar-ho d'adobar, la seva mare també acaba posseïda i reclosa en un centre "especial", dirigit per una doctora que va fer de mare del noi, mentre que la germana, va anar de casa en casa

La sèrie és més de terror que de ciència-ficció o superherois. En més d'un episodi hi ha hagut ensurts dels grossos, o escenes d'aquelles en què et vas posant nerviós a mesura que avança, fins que arriba un altre ensurt. Pel què sigui, en aquell moment, pandèmia dixit, la sèrie no va encaixar. La gent no estava per dimonis. I si bé té moments baixos i poc emocionants, alguna velocitat lenta, la meva impressió no és negativa, sinó bona, d'un 7-8. Però, no, el diner mana i ens quedem sense segona temporada.

obre aquest tema, dos apunts. El primer, que comença a ser un rotllo dels grans, almenys per mi, el fet de començar a veure una sèrie amb la idea d'emprenyar-me per si no s'acaba la trama i es converteix en una successió de temporades, cada vegada pitjor. En aquesta m'ha passat. Vull sèries que comencin i acabin. Encara que tinguin segones temprades, que les trames principals quedin tancades a l'últim episodi. Anava veient Helstrom i pensava "Com s'acabi en tararí, m'emprenyo". Al final, és així. Es tanca la trama però al final es dona el tret de sortida a la continuació.

La segona cosa és que, i encara m'emprenya molt més, descobrir sèries que més o menys m'agraden, i que per decisions monetàries, que no de qualitat, ens quedem sense continuació. Em semblaria bé si les sèries dolentes els passés el mateix. Però no. Hi ha sèries de merda que no s'acaben mai, i altres com aquesta que poden seguir i es veuen tallades, com ha passat també amb The Orville, The passage, The gifted... (caram, tot són "The alguna cosa").

Doncs ens quedem amb la mel als llavis. Les desventures d'aquests dos germans mig dimonis ens queden a mitges, ara que la cosa es posava interessant, encara que hi ha un parell d'episodis molt fluixos. També els protagonistes no acaben d'omplir pantalla (potser ella més que ell), i el doblatge no ajuda. Però la trama estava prou bé, i hi havia nervis i emoció assegurada.

PD. Aquesta entrada es publica un 29 de febrer, dia especial per sis sol, i que completa els 4 dies de febrer en què en tota la història del blog, mai havia tingut entrada (aquest dia el més justificat, clar). En queden dos, a veure si els clavo.

SABEN AQUELL

Si fa poc mes d'una setmana parlava d'una icona de la meva joventut, avui toca parlar d'una altra icona, d'estil molt diferent, que sense ser part important de la meva època, sí que es pot considerar un personatge que acompanyà hores de la meva infància. l'Eugenio.

Aquest any passat es va rodar una pel·lícula, "Saben aquell" que vol ser un homenatge-recordatori de l'artista, i que per molts dels simples oients dels seus acudits, ens descobreix la persona que hi havia al seu darrere. Es pot assegurar que és força real (no al 100% però sí en un 90) ja que es basa en el llibre que va escriure el propi fill de l'Eugenio. La pel·lícula, que aporta premis a la interpretació per a en David Verdaguer (que ja porta un bon grapat), ens acosta a la seva figura, de com un home que treballava en un taller de joieria es converteix, gairebé per casualitat en un dels humoristes més importants (sinó el més) del nostre país i també del país colonitzador.

Així descobrim un home tímid, amb força manies i pors, que començà acompanyant a la guitarra i a la veu a la seva dona, que volia ser cantant professional. Al final, els acudits que utilitza en alguns dels espectacles, fa que quan la seva dona ha de marxar una temporada, ompli el buit amb ells. El boca a boca aconsegueix cridar l'atenció d'alguns empresaris de l'espectacle, i a partir d'aquí, es munta el personatge, que engoleix totalment la veu i somnis de la dona.

Així doncs, la peli ens acosta a la vida de qui va ser realment l'Eugenio fins que la dona mor de càncer, que és quan comença la seva particular davallada. Els seus fills, sobretot el gran, explica a posteriori com de dur ha estat ser "el fill de..." i com la feina que tenia impedia que fes de pare, tot i que veiem també que potser si hagués tingut temps, tampoc hauria guanyat cap premi a millor pare.

Els acudits de l'Eugenio, en forma de cassets dels anys 80 van ser companyia en viatges en cotxe, en nits d'estiu... durant la meva infància. Molts dels acudits no els entenia però reia igual per com els explicava, pel què m'imaginava i per les rialles dels adults del voltant. Molts dels acudits estan ja gravats dins la meva memòria de tants cops escoltats. Per això molta gent, sap perfectament què volen dir aquestes dues paraules: "Saben aquell".

NORTH BY NORTHWEST

Darrerament sembla que m'estigui acostumant als clàssics. No és ben bé això, però sí és cert que últimament els hi estic donant oportunitats per ser revistos igual que altres pel·lícules en les meves sessions de planxa o sofà. La veritat, poc tenen a envejar a algunes de les pel·lícules modernes. Aquestes estaran més ben fetes, reals, etc. però res pot treure a les antigues el fet de ser especials.

Si fa ben poquet era el torn d'Ernst Lubistch, ara tocava el mestre del suspens, Alfred Hitchcock. Com deia, veure ara les seves pel·lícules tenen el seu punt de ridícul en segons quines escenes d'acció, ja que els mètodes dels anys 50 i 60, res tenen a veure amb els actuals. Però és indiscutible que els seus arguments, girs de guió, idees i trames són esplèndides i de fet, són la llavor de moltes pel·lícules d'avui en dia que encara ara beuen de la seva genialitat.

La Peli en qüestió és "North by northwest", Perseguit per la mort en català i Con la muerte en los talones en castellà. Com d'un malentès qualsevol es desenvolupa tota una història d'intriga. Quina meravella. Els dolents estan buscant un espia. Fan que se'l cridi pels altaveus al mateix moment en què el nostre protagonista, en Cary Grant, demana el telèfon a un dels cambrers. Ja està. A partir d'aquí, l'embolic està servit. La peli té alguns dels moments cinèfils més memorables, com la persecució de l'avió pel camp o també el desenllaç al Mont Rushmore. 

La veritat, he gaudit reveient-la, i a més, he detectat, cosa que no recordava, diàleg còmic en el personatge d'en Cary. En més duna ocasió fa servir la ironia i aconsegueix frases còmiques que si no estàs atent, et passen de llarg. No en posaré exemple perquè tampoc recordo exactament, però quan les vaig sentir, vaig notar aquell "que bona!" al meu cervell. Curiós que una persona tan especial com l'Alfred tingui aquest sentit de l'humor en les seves pelis. Tot un personatge.

CARLES

Aquest dimarts passat es van complir 25 anys de la mort d'en Carles Sabater, cantant de Sau i actor de teatre i musicals. A TV3 hi van programar un petit documental que es va gravar fa 15 anys, en motiu del desè aniversari de la mort després d'un concert a Vilafranca del Penedès. En aquest documental, sortien la seva parella, en Pep Sala i altres persones (actors, actrius, músics, periodistes...) que donaven la seva visió de la persona que fou en Carles.

Les imatges, vídeos i cançons que apareixien em van fer pensar en què va representar per a mi. Parlar d'En Cares Sabater vol dir sobretot tres fets importants, i anirem del més important al més anecdòtic.

Sau va ser un dels grups de música en català de finals del80 i principis del 90 que van aconseguir posar la nostra llengua al lloc on li pertoca, demostrant que era possible omplir estadis, palaus, sales amb grups que tenien el català com a idioma. Els 4 del Sant Jordi representaven estils ben diferents però que es complementaven entre sí de manera gairebé mil·limètrica: el rock dels Sopa, el heavy dels Sangtraït, el rock reivindicatiu i gamberro dels Pets, i el pop dels Sau. Les cançons d'aquest duet van impulsar també el fenomen "fan", ja que en Carles Sabater és el què se'n diu un sex symbol català. La qüestió és que les seves cançons són banda sonora de la meva joventut i representen molt per mi i també per molts altres joves que vam trobar per fi el nostre lloc musical al món gràcies a ells. És posar els seus discs i poder cantar de memòria desenes de cançons que repetia constantment en aquella època. Va ser un plaer formar part de la generació de seguidors d'aquest grup. Quantes cançons seves són llegenda musical del nostre país, i que més de trenta anys després, se segueixen cantant... Per alguna cosa serà.

Per altra banda, en Carles va començar sent actor. va tenir més o menys sort en els seus espectacles, però ell va ser fidel a la seva vocació, i entre concert i concert anava fent les seves obres, sèries i també alguna pel·lícula. Però per mi, Carles Sabater és el pirata. La versió del Pirates of Pezance que va fer Dagoll Dagom és una de les obres més divertides que he vist mai; les seves cançons són esplèndides... Al documental, en Bozzo deia que no havia vist millor Frederic que el d'en Carles, i m'ho crec. Hi va posar tot el seu talent, i va ser per mi, una obra reveladora, de les que em van ajudar a veure en el teatre oportunitat educativa a l'escola.

I finalment, l'anècdota. Anant a veure l'obra Memory de l'Àngels Gonyalons, vam coincidir en el teatre d'espectadors amb en Carles i en Pep Sala. a la mitja part, com fan adolescent que era, vam anar a veure si podíem parlar amb ells. D'allà en va sortir un autògraf i uns minuts de parlar amb ells. Era època Sopa estrangera i recordo que els vam demanar que no es passessin al castellà, iens van dir que no ho farien. la veritat, van estar molt amables, sense mostrar-se "divos" ni distants, sinó gent ben normal. 

No sé com li hauria provat la vellesa (al documental comentaven que li feia pànic fer-se gran), però va ser una pèrdua gegant per l'espectacle del país. Gràcies Carles!

NOMÉS ÉS UN EMPAT

De debò? És només un empat? La qüestió és que 48 hores després, ja em veig amb cor de parlar-ne de manera més freda, però sigui com sigui, després de 79 partits seguits guanyant al Johan (des del primer que van jugar), el dimecres, el que feia 80, el van empatar. Adeu a la ratxa de victòries a l'estadi, adeu la ple de victòries a la lliga... però en realitat, no és res més que això. Seguim líders, tenim el segon classificat a 9 punts, la lliga està guanyada i no passa res.

He de reconèixer que quan va acabar el partit estava molt emprenyat, em feia ràbia. L'equip no havia jugat bé, se les veia ofuscades. No els sortien les jugades, i cap de les estrelles va brillar com ens tenen acostumats. Mariona no va ser com la Mariona d'aquest any; Aitana, que amb tants premis, s'ha ofegat (síndrome Alèxia, que en diuen), Graham, que quan no li surten dues jugades, ja no li sortirà cap més; i així totes i cada una. Però ara, vist amb la distància temporal, penso que és veritat, no passa res. Són jugadores, són persones, i després de dos mesos jugant cada tres dies, doncs és normal que hi hagi un dia que les coses no surtin. Ja està. Només que si contra el Lyon juguem així, ens en foten un cabàs, així que és normal que hi hagi una ica de preocupació. I no és ser catastrofista, és ser culer.

Ara bé, que les hagi mig perdonat (a l'espera de veure com juguen demà passat contra l'Atleti), no vol dir que oblidi altres temes que no em van agradar: l'arbitratge, penós. Quina manera de no pitar! I el què penso que és més destacat, el paper de l'entrenador. Va sortir amb el teòric equip titular que jugaria a la final de la Champions. Però si veus que les coses no rutllen, que estan encallades, has de buscar la manera  d'arreglar-ho. Que les noies de la banqueta són les suplents? D'acord, però no perds res donant entrada, i a més demostres que confies en ella. Quan es guanya, s'omplen la boca de les rotacions, de que són un equip de 22, que no es nota si juga una o l'altra... però quan van maldades, aquest discurs queda en no res. En Jonatan no confia. Primer canvi al minut 74! I els altres al 87! Pina, Vicky, les primeres, Ari i Marta les segones... Mmmm... Brugts? Bruna? Dragoni? Estan per les bones i per les dolentes. Crec que en moments com aquest es demostra perquè en Jonatan no va guanyar el premi al millor entrenador.

Bé, oblidem-ho. Esperem que hagi estat un ensurt. Veurem si això ha estat una anècdota i res més.

Finalment, obvio fer cap comentari sobre el tema selecció ecspanyola i la convocatòria de l'Alèxia estan lesionada amb l'excusa de ser la capitana. M'espero a saber com acaba el tema de la seva renovació.

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPA 6

Dues setmanes després de fer l'etapa 5, i aprofitant un dilluns de festa per l'inefable Carnestoltes, tanquem el cercle de l'objectiu Montserrat completant la sisena i última etapa, la que ens porta des de l'Aeri fins el Monestir de Montserrat, punt final del recorregut. Aquest tram ha tingut una diferència important respecte els anteriors (bé, unes quantes, però aquesta és significativa). L'etapa no l'he feta sol, sinó que el MEC ha caminat al meu costat per pròpia iniciativa.

Es tracta d'un camí que no té molta pèrdua, muntanya amunt, perfectament senyalitzat, no pas com l'etapa anterior. Un cop passat l'Aeri i e pont, un parell de minuts per la vora de la carretera i un cop creuada, cap a amunt. És l'etapa més curta en distància (uns 3km i mig), però quina etapa. Tot pujada, tota l'estona. Hi ha algun moment en què vas pla i fins i tot baixada curta, però el 95% del recorregut és pujada. Les cames ho noten, els pulmons també. El més fotut és que, un cop cansat, comencen les escales. Metres i metres de trams d'escales que et posen a prova els quàdriceps i tots els músculs implicats en aquest moviment. Tota l'estona del camí només pensava una cosa: Com podré fer aquesta pujada quan vingui amb els 50 km caminat s ales cames el proper juny. Em fa basarda i pànic pensar-hi, així que miraré de seguir el pla i fer mètode Simeone, partit a partit.

Ens hi hem posat a les 11'30h i a les 13h ja érem dalt. Cada mitja hora hem parat prop de deu minuts. El temps total de caminar ha estat d'una hora i dotze minuts. cal tenir en compte que els he fet a un ritme força lent, cansat, per tal de semblar el més real possible. No m'ha costat massa, perquè realment anava amb la llengua fora. Potser al juny seran dues hores ben bones enlloc del temps d'avui.

Si sumen els temps només de caminar dels trams 1 i 2 (3h35m), trams 3 i 4 (3h15m) i tram 5 (1h55m), estem parlant de la "friolera" de 10 hores seguides. Podríem fer un càlcul aproximat de 12 hores, més el cansament... Total, que si la idea seria sortir a les 5 del matí, és factible pensar que a les 19h arribi a dalt com a molt tard, no? 

Bé, content de tenir fets ja tots els trams (ja he fet Barcelona-Montserrat caminant per parts, oi?), satisfet de les vistes (un dia molt clar, es veia fins el mar, és a dir, ben bé tot el camí que he de fer... mirar foto). I ara què? Doncs tenim mínim 3 etapes, màxim 5. Les tres mínimes serien: 5 i 6 (d'Olesa fins el Monestir) - 2, 3 i 4 (de Sant Cugat a Olesa) - 3, 4 i 5 (de Les Fonts a l'Aeri). Xim-pum.

JOCS CADUCS

I ja tornen a ser aquí, les estadístiques dels jocs, un altre cop més de 100 dies després de la darrera entrada. Aquesta vegada e motiu de la mateixa és la finalització d'una nova temporada del "Cuestionados", que comentarem després, perquè hi ha novetats a  destacar del wordle. 

I és que després de poc més de dos anys amb ell, ja fa uns dies que estic notant el cansament del joc (ha durat moltíssim més que el Paraulògic, però ja s'ha fet "cansina"). De fet, ara estic en un punt en què vaig fent cada dia, però en el moment en què em torni a equivocar, aquell el deixo de fer. Ara mateix, dels sis jocs de la paraula amagada, ja he tancat el de l'ARA. Vaig fallar ara aquesta setmana i ja no hi jugo més. La ratxa s'ha quedat en els 118. Aquesta rutina obligada de cada matí ha arribat un moment en què m'ha agobiat, i trobo que ja faig prou intentant fer el màxim de cada abans de tancar definitivament. He de reconèixer que en el cas dels accents en castellà, que anava molt bé, a punt de rècord i que vaig fallar per un erro del programador, em va fer molta ràbia. Va posar una paraula amb accent que no en duia! Aquest paio, a més, em dona la sensació de ser un alfa ecspanyol pel tipus de paraula que fa aparèixer de tant en tant, formant par de l'imaginari humorístic ecspanyol groller de tota la vida (avui la paraula era "joder"). Fallar per paraules que no coneix ni Déu també em mosqueja, i la veritat, tenint els rècords al voltant de les centenes, quan et quedes a zero, avança molt lentament, i veus el rècord molt lluny (són al voltant de quatre mesos jugant). Res, que de mica en mica, aniré tancant el wordle.

El català està ara mateix a 16, amb el rècord a 138; l'anglès a 19, amb el rècord a 95 (aquest sí que m'agradaria superar-lo per tancar el joc); l'ecspanyol està a 31, rècord a 139; el d'accents a 25, rècord a 121; i el científic a 70, amb la ratxa a 340, i per tant, no crec que hi arribi, tancaré abans amb els altres. A la propera entrada lúdica veurem si està ja el joc abandonat del tot.

Pel què fa al sudoku, no me'n canso però estic també amb una ratxa penosa. El rècord continua en els 173, i en l'últim llibret de 86 sudokus, n'he fallat 4. Són pocs, però clar, no em deixen avançar.

I finalment, el Cuestionados, que ara mateix seria el joc estrella, tot i que més mesura que abans (he eliminat els reptes individuals i no m'apunto a totes les lligues i copes), doncs va prou bé. La meva millor posició ha estat la 231ª amb 1495 punts. Partides guanyades 705 per 510 de perdudes, a punt de tenir una diferència de 200 entre elles. I en copes... 99 podis en lligues públiques! (25-50-24), un augment bestial respecte 'última vegada. 99 podis de 121 lligues (un 82%, de cada deu lligues, acabo entre els tres primers en 8); a les lligues privades són set podis de 37, és a dir que n'he fet dues més respecte l'últim cop, i una l'ha guanyat, i a l'altra he quedat quart (mecatxis!); finalment en torneigs, 15 podis (4-6-5), un augment també espectacular, ja que duia només sis de l'últim cop.

I ja està, toca seguir jugant, amb la intenció de desenganxar-me dels jocs de mòbil. Som-hi.

GONE BABY GONE

Vet aquí una pel·lícula del 2007 que encara no havia vist, tot i saber-ne de la seva existència i que periòdicament alguna cadena de tv la va reposant. Una pel·lícula que la començo acompanyada de la planxa però que un cop superada aquesta part, passa ser de sofà.

La valoració és molt bona, més enllà de la trama, ja que aquesta la podem trobar en moltes altres pel·lícules. En aquest cas, es tracta de la desaparició d'un nena petita en un barri de nivell socioeconòmic molt baix. La mare és una ionqui, i el seu germà contracta una parella de detectius en què el noi és del barri i per tant té més fàcil accés i coneixença a persones de la zona que no pas la policia. Anem veient com va evolucionant el cas, els cops d'efecte, les pistes... i a partir d'aquí, per seguir comentant el què considero que és més important, cal fer un espòiler brutal.

Per mi la pel·lícula aporta dos moments ètics de nivell 1. Primer, quan entren en una casa on hi ha uns drogoaddictes i un pederasta que acaba de matar un nen de 7 anys. Quan el detectiu ho veu, vomita i el FdP diu que ha estat un accident. El detectiu li fot un tret al cap. Ell se sent fatal i explica que no ho hauria d'haver fet, i que si s'hi trobés de nou, no ho faria. Però: 1) Tothom el felicita pel què ha fet. 2) Què en penses tu com a persona humana? Un home capaç d'agredir sexualment un nen i matar-lo... si acaben amb la seva vida... ho aproves?

I després tenim el final de la peli. Resulta que la nena ni l'han segrestat (be, això sí) ni s'ha mort. Resulta que dos policies l'allunyen de la seva mare perquè pensen que amb ella no té cap possibilitat, no té futur patirà abusos i acabarà malament. Per tant decideixen fingir-ho tot i oferir-i una vida millor. Està bé? Treure-la de la mare, sigui com sigui (tenint en compte que encara no li ha fet res greu, només la té una mica mancada d'afecte; la separen per evitar-li un "suposat" futur negre). Aprovat o cancel·lat? Almenys, és un bon tema de bat, aquest i l'anterior. El detectiu vol actuar bé i fe complir la llei. Denuncia el policia i torna la filla a la seva mare. Llavors és quan arriba al final i veiem la nena, sola, al sofà de casa mirant la tele (abans l'hem vista amb l'altra família rient, alegre, animada). La mare marxa a lligar i la deixa amb el detectiu de cangur, amb a imatge dels dos asseguts al sofà en silenci, amb el debat intern d'ell pensant si ha fet bé o no.

Quin parell de debats ètics planteja la pel·lícula, tela marinera!

SENYALS

Ja fa un temps que estem molt a l'aguait del què anomenem "els senyals". Fa cosa d'un any, quan miràvem d'abandonar Roquetes i cercàvem aixopluc, la visita a un pis en concret va anar acompanyada de diferents senyals externs que feien referència a la zona en qüestió, com si ens diguessin: "Ei, aquest és el que busqueu."

Doncs des de llavors, soc molt més receptiu a aquests tipus de senyals que, d'altra banda, segurament són coincidències i ja està. Però mira, fa gràcia pensar que hi ha com un destí ocult en tot allò que ens passa, a la vegada que fa una mica de por.

Sigui com sigui, des de fa cosa d'un parell de mesos que tinc ímputs sobre Irlanda. No recordo quin va ser el primer de tots, però és curiós que diferents esdeveniments em facin pensar en aquest país, com si m'estigués dient: "Ei, vine'm a veure". Som-hi:

Aquest any tinc la idea d'anar en cotxe a Bilbao en motiu de la final de la UWCL, sempre que el Barça femení hi arribi, clar. Doncs vaig veure una notícia que deia que des de Bilbao surten uns ferries que et porten a Irlanda puntualment (amb el cotxe a dalt, com el típic viatge a ses illes). La filla d'un company de feina que ha marxat a fer un erasmus a Irlanda. La mort d'en Shane Mc Gowan amb el funeral pels carrers amb la bandera. La pel·lícula de The banshees of Inesherin. La vida d'Amelia Earhart que hem explicat, primera dona en creuar sola volant l'Atlàntic fins a Irlanda.

I tonc la sensació, n'estic segur d'un o dos senyals més al respecte però que van ser dels primers i que ja he oblidat. És una llàstima, perquè sense ells, que a més crec que són molt més clars que els esmentats, tot plegat sembla una anada d'olla. Però us asseguro que tonc aquesta sensació perquè n'han estat uns quants. Si a partir d'aquí, en faré cas i hi aniré, no ho sé. Són massa factors a considerar per tal de dur a terme un viatge com aquest. Però sigui com sigui, els senyals hi són.

GIMNÀS

No sé quina de les dues coses següents és més sorprenent: Que estigui fent per fi una entrada al blog un 4 de febrer (segons Els dies prolífics, és un dels sis dies de l'any en què després de més de 18 anys de blog, no hi havia cap entrada). O que vagi a parlar de la meva tornada al... gimnàs! En el primer cas, no és as gens menys important, ja que té tela que de 366 dies que té l'any (alguns), hi hagi 6 que no hagin tingut cap entrada, quatre d'ells el mes de febrer. El primer ja ha caigut, i espero estar al cas per anar completant els altres tres (8, 9 i és clar, el 29).

Pel què fa a l'altre... uf... La meva relació amb els gimnasos és d'amor-odi. Bé, d'amor no n'hi ha. La qüestió és que ho visc com una cosa necessària per fer, i més amb el cos del qual en soc propietari, però és que fa una mandra de mil dimonis. Durant els anys a Roquetes, disset, la relació va ser inexistent. Des dels temps de Martínez de la Rosa que no hi anava. Per això, el fet de viure ara mateix davant d'un gimnàs... ostres... que complicat és trobar alguna excusa que no sigui el "estar lluny". En dos minuts hi soc, tant per anar com per tornar.

Així, al llarg del primer trimestre vaig assolir la increïble fita d'anar-hi... un cop al mes. Penós. Aquestes tres visites es van centrar en la piscina, esport complet que va bé per tot. Però la cada vegada més propera fita del Barcelona-Montserrat i el poc dolor d'agulletes quan faig les diverses etapes, m'han fet canviar l'activitat i espero que la freqüència. Així, ara em poso a la cinta i vaig caminant ràpid, corrent una estona i també caminar en pujada. Això està bé si: 1) vaig mínim dos cops per setmana (mínim) i 2) vaig augmentant el temps de fer exercici. Cal enfortir les cames i prepara-les el millor possible per l'objectiu Montserrat.

Avui faig l'entrada al blog sobre aquest tema perquè és la primera setmana que aconsegueixo anar dos cops en set dies. No com voldria, ja que han estat un dilluns i un diumenge, però estadísticament compta igual. Per altra banda, en poc més d'un mes, hi he anat cinc vegades, cosa que ja gairebé dobla tot el primer trimestre, demostrant que la intenció hi és. Ara només cal ser més constant. Costa, però ho he de fer.

DETECTIVE BÄCKSTRÖM

Paral·lelament a Echo, vaig començar Detective Bäckström", una sèrie també curta (sis episodis) sobre un detectiu suec, d'aquest que tiren pel dret i no segueixen massa la normativa establerta, una mica sobrat. Això no era la primera vegada que ho feia, combinar dues sèries per tal d'anar veient capítols depenent de què em venia més de gust. De les dues, guanya Echo sense dubte. I no és que estigui malament, això tampoc.

Descobreixen un crani semienterrat amb un forat de bala. Un assassinat. Però quan fan les proves de l'ADN, resulta que el crani pertany a una noia tailandesa morta durant el tsunami de 2004. Això fa trontollar moltes coses, entre elles la feina dels forenses que van anar a Tailàndia a identificar cossos, o el fet de emblar boig per firmar que la persona morta havia mort dues vegades. Aquesta trama principal es creu amb una de secundària sobre el robatori a un furgó blindat, així com la personalitat especial del detectiu, mediàtic perquè surt a la televisió i això el fa ser conegut i blanc de les crítiques per la seva fatxenderia.

He de reconèixer que estava una mica enlluernat per l'estil de novel·les de polis de Suècia. Hi ha escriptors que han fet molta fama mundial, i com ja se sap, estic enganxat a la sèrie de llibre de Fjällbacka. Això va ser determinant per escollir aquesta sèrie. I sí... però no. Lenta en alguns trams, i algunes inconnexions, ja que al final, la trama del robatori esdevé molt secundària. Es creu amb l'altra i provoca desajustos a alguns del personatges, però al final, no aporta res al conjunt. El final no ha convençut. L'han volgut allunyar tant dels finals feliços, que en un cas com aquest, que tampoc hi ha una qualitat desbordant, potser era millor fer un final xim-pum i tots contents. En canvi, queda tot com molt obert.

Desconec si la segona temporada continua des d'aquest punt o es tracta d'una trama totalment nova. La veurem perquè com deia, no ha estat del tot malament, però ara la veuré amb una mica d'arrufada de nas, esperant alguna cosa més del què ens ha ofert en aquest primer bloc.