THE ORVILLE (x3)

La primera sèrie completada de l'any té trampa. La té perquè dels deu episodis, nou van ser vistos el 2023. Però mana l'últim, així que automàticament es converteix en la primera de l'any. La tercera i sembla que definitiva última temporada de The Orville, la segona millor sèrie de l'any passat, tanca de manera brillant les històries d'aquest grup de tripulants de la nau que entremig d'aventures i embolics entre ells acaben salvant els plats de la Unió Planetària. Diria que aquesta tercera temporada en mols moments supera la segona. M'ha retornat a l'essència inicial de comèdia boja amb aventures emocionants i altra vegada, dilemes i temes de debat social importants, introduïts de manera sotil. 

Reapareix el tema del canvi d sexe, donat que el "fill" d'en Bortus sent que alguna cosa dins seu no funciona bé, fins que la reconverteixen en noia. Paral·lelament, apareix també una societat on els homes són totalment secundaris. La immortalitat, el suïcidi, el perdó... hi ha mil i un temes de debat en cada un dels episodis. Segurament un dels que més rau-rau va provocar va ser quan en Gordon queda atrapat en el temps i quan el poden rescatar, anys després, ja no vol tornar perquè ha format una família. El sentit del deure per davant de la moral, el van a buscar anys abans que conegués la noia i torna amb ells. Posar per davant les ordres és una constant en la sèrie, i en capítols implica fer el bé, però en altres... potser no tant. Aquest retorn a fer pensar, juntament amb les bestieses habituals m'ha fet xalar un cop més de la sèrie, i ja veurem si, per només un capítol, torna a estar entre les millors de l'any.

L'únic però que li trobo a aquesta temporada és el capítol final. Es desenvolupen dues trames, la de la noia que recuperen de planeta dels likes (primera temporada) i que posa en perill la seva existència perquè vol portar la tecnologia abans d'hora, juntament amb el casament de la doctora amb l'Isaac. La primera trama es desenvolupa massa lentament, i la segona és un llacet carrincló i massa endolcit, la veritat. Tot i que l'arribada dels keilonians per la boda, en Bortus fent d'Elvis Preseley i el retorn per uns minuts de l'Alara Kitan mereixen ser recordats.

En Seth McFarlane ha fet molt bona feina, tot i que ja es veu que el fet de voler fer-ho tot (actor, guionista i director) potser ha estat determinant perquè la sèrie no continuï. Per cert, al seu costat, la mà d'en Jon Kassar, artífex de la gran 24. Ara s'entén també que sigui tan interessant. Trobarem a faltar la tripulació de la Orville.