TO BE OR NOT TO BE

Hi ha pel·lícules que són immortals. I quan es tracta de comèdia, hi ha qui creu que és difícil trobar-ne alguna que es pugui considerar immemorial, perquè les gràcies que surten, arriba un moment en què ja no et fan riure ni somriure. Diuen que una peli d'un altre estil pot seguir sorprenent (un drama et farà plorar sempre en aquella escena, o l'espectacularitat de l'explosió o d'aquella lluita són brutals). Però sembla que a les comèdies deixes de riure i a les de por, els ensurts ja no tenen lloc perquè ja saps quan surt el monstre. Doncs no hi acabo d'estar d'acord. Segurament no et faran riure com el primer dia, però igual que les llàgrimes del primer dia d'aquell drama són diferents de les altres. Segur.

Per això, hi ha pel·lícules de riure que són eternes, i que sempre que les mires, encara que no t'arrenquin ca p riallada escandalosa, sí que seguiran donant-te plaer veure l'escena o sentir aquella frase. En aquest blog ja vaig parlar d'una d'elles, Arsènic per compassió, quina meravella. En canvi no he parlat per una que, si no és la millor, estaria entre les tres millors: Murder by death (Un cadáver a los postres).

Mentre no arriba aquest moment, l'altre dia vaig recuperar la que formaria el trio meravella amb aquestes dues: To be or not to be. Tot i el so, que se sent ben antic, aquesta obra mestra de la comèdia d'en Lubistch és genial. No hi ha escena que sobri, no hi ha moment que no aporti alguna cosa. Conté alguns dels diàlegs de comèdia més famosos, i alguna de les escenes corals més divertides. Com deia tot i el so deficient (però és que el doblatge és criminal), i que és clar, es veu antiga, va comportar-me moments de relax i satisfacció importants en un moment en què calia tornar a posar-se a treballar.

L'arribada del Fuhrer a l'hotel per recollir la dona de l'actor, les entrevistes de la Gestapo amb el professor, les aixecades durant el monòleg de Hamlet... i és clar, el crit de "Schultz", són fragments que donen a aquesta peli el qualificatiu de clàssica de qualitat.