THE BANSHEES OF INISHERIN

Veient aquesta pel·lícula he passat per diferents fases. Primer, molt de temps a la llista de favorites però no arribava mai el moment, sempre hi havia alguna altra peli o sèrie per veure abans. Després, quan li va arribar el moment, va començar com a pel·lícula de planxa. Però la relació entre aquests dos amics que de fet, deixen de ser-ho m'anava captivant. Tot l'entorn irlandès, la manera de ser de cada un dels personatges que surten, no només els dos protagonistes sinó la resta de membres del poble (la germana sola, el ximplet, el policia maltractador, la vella boja, la xafardera, els del bar...) tots tenen el seu paper i composen un conjunt molt divers i curiós, a la vegada de ben caracteritzat, de manera que veien realment i entenies com era la vida en aquella època en una illa irlandesa.

Així, quan un dels protagonistes decideix que no vol seguir sent amic de l'altre, que és una mica justet, com que no ho entén, la trama ens porta a veure com afronten cada un d'ells la situació. S'ha de dir que encara que el motiu s'entengui i sigui respectable, la seva tossuderia que el porta a fer actes absolutament irracionals, fa que al meu parer grinyoli una mica. I el fet que al cap d'una hora estiguem donant voltes al mateix, al final acaba sent cansat. Per això, va passar de peli de planxa a peli de sofà, però va tornar a ser en el seu últim tros a peli de planxa, deixant-me amb un regust agredolç. Semblava que sí, però al final, aquests detalls i la conclusió em deixen força igual i amb cara de "no sé perquè ha anat així".

Això no treu que les interpretacions dels dos actors sigui molt bones, però per mi és molt millor la d'en Colin Farrell que no pas la d'en Brendan Gleeson. De fet, als oscars, el primer estava nominat a la categoria de principal, mentre que el segon a la de secundari, tot i que cap dels dos va guanyar. Podria haver donat més de si.