TV3 = JECKILL I HIDE

Durant aquesta horrovellosa setmana de Nadal (mervellosa pel Nadal, les vacances...; horrorosa per la grip que m'ha fet i encara em fa estar a casa amb febre), TV3, la teòrica televisió de Catalunya ens ha tornat a mostrar les seves dues cares.

Dia 24, nit de Nadal. Finalment n'hauran après? Doncs no. Un any més, com si d'una cadena espanyola es tractés, connecta amb aquell personatge conegut amb el nom de Juan Carlos I (així es diu aquí, allà i a la Xina!) per a fer un sermó que es veu que és tradicional. I jo que em pensava que això de les tradicions eren una alra cosa...

Dia 25, dia de Nadal. A la nit, emeten una pel·lícula catalana: "Coronel Macià". Us he de dir que va ser una de les sorpreses més agradables dels últims dies. Primera, perquè em va agradar; segona, perquè està força ben feta; i tercera, perquè potser el cinema català no és tan dolent com ens pensem o creiem que és. Potser al cinema català li cal el mateix que a molts altres aspectes del nostre país: més autoestima, més confiança en sí mateix... i és clar, més diners, perquè si els calés se'ls segueixen quedant els espanyols, no en sortirem mai de ser un país de segona.

Dentistes: necessitat o sadisme?

Feia dies que em preguntava si hi ha alguna cosa pitjor que ser el gos d'un espanyol que va amb bicicleta. Doncs sí, hi ha una cosa pitjor: que aquest espanyol sigui dentista.

I és que el dimarts vaig posar el meu destí a les mans d'un espécimen d'aquests.

D'entrada em va sorprendre que a la porta de la consulta no hi hagi un rètol que posi "Dóna mitja volta o te'n penediràs!". Però armant-me de valor, vaig entrar-hi. El primer que vaig notar, va ser aquella bafarada típica de dentista que em fa agafar calfreds, esgarrifances... vaja, la "gallina de piel".

La segona cosa que vaig pensar és que almenys, la infermera podria ser una noia jove, maca, que animés el mal tràngol que havia de passar. Però res, "ni por asomo!"

La cosa no pintava massa bé. Agafo una revista de la sala d'espera. Déu meu, quines revistes! Només les deuen editar per a sales d'espera, perquè ningú les deu comprar. Igualment, els nervis em feien incapaç de llegir una sola línia.

I arriba el moment. Entro a la sala de tortura, sec a la cadira, em posen el pitet i començo a mirar tots els estris que tinc al davant. De seguida me n'adono que aquesta no ha estat una bona idea. Però ja no hi ha escapatòria. El dentista, amb aquells ulls de satisfacció, s'acostava cap a mi amb aquella agulla a la mà. Au! Ja és dins!

Ara toca esperar que s'adormi la zona de la boca en qüestió. No triga massa a començar la feina. El soroll del taladro que et comença a remenar el queixal és inimitable. No entraré en detalls.

A veure; mal, mal, no em va fer, però de la tensió acumulada del moment tenia tots els músculs garratibats.

Però quan va haver acabat, no era conscient de què el pitjor encara no havia arribat. El moment més horrorós va ser quan va dir: "Torna la setmana que ve!"

S'HA GIRAT FEINA!

Som-hi doncs amb el qüestionari:

DIVERSES:
* Els meus ulls: han vist coses
* Desitjo: que arribin les vacances
* Estic escoltant: el brunzit de l'ordinador
* No sóc: espanyol
* Ploro: amb qualsevol cosa que m'emocioni o emocioni als altres
* Perdo: la paciència molt fàcilment amb les coses que no són com penso què haurien de ser
* Em falta: més temps per estar sense fer res
* He de: ser menys perfeccionista
* Em fa feliç: sentir-me amb els altres part d'alguna cosa
* Lamento: tantes coses...
* Escolto: sempre que puc
* Tinc por de: del dentista, que hi vaig dimarts

Si o No:
* Escrius un diari? No
* T’agrada cuinar? ja ja ja ja ja ja ja ja ja
* Tens algun secret que no hagis explicat mai a ningú? Conscientment no, però segur que hi ha coses que no hi penso i que no he dit mai
* Avances l’hora del rellotge? No
* Creus en l’amor? Sí
* Et banyes tots els dies? Em dutxo
* Vols casar-te? Voler, voler.. no seria la paraula
* T’agraden les tempestes? Abans, si estava a casa i no havia de sortir, sí; però ara no paro de mirar el sostre
* La persona més estranya? Tots som una mica estranys en algun aspecte
* La persona que et coneix millor? Una noieta que comparteix pis amb mi... I la mamma!
* El professor més avorrit? és que em queda una mica lluny... es deia Mario Gonzàlez, andalús i ens donava català
* La frase que més utilitzes al msn? ms-què?
* El teu grup preferit? Ja t'ho diré (RIP) The pogues (RIP) estaré passat de moda?

ALTRES PREGUNTES:
* Signe del zodíac: Sagitari
* Data de naixement: 17 desembre 1972
* Lloc de naixement: Barcelona
* Color natural dels cabells: Castany (de nen era rosset)
* Color de cabell que portes ara: Pos el mateix
* Color dels ulls: diria que marrons, la veritat és que no me'ls miro molt.
* Número preferit: cap
* Dia preferit: depèn del què hagi de fer
* Estació de l’any preferida: estiu
* Esport favorit: futbol
* Cafè o té: cafè
* Muntanya o platja: muntanya! Platja non grata!
* Barça o Madrid? Barça
* Sol o núvols? Sol a l'hivern, núvols a l'estiu

En les últimes 24 hores has:
* Plorat? No
* Ajudat a algú? Sí
* Comprat alguna cosa? Sí, uns antibiòtics pel queixal
* Emmalaltit? No
* Anat al cine? No
* Sortit a sopar? No
* Dit t’estimo? Sí
* Escrit una carta? No
* Perdut la teva parella? No
* Parlat amb algú a qui no veies des de feia temps? Sí! I diumenge els veuré a més de parlar!
* Tingut una conversa seriosa? No (aquesta és difícil)
* Perdut algú? No (per sort, perquè hem anat d'excursió amb els nens, avui...)
* Abraçat a algú? Sí
* Barallat amb algun dels teus pares? No
* Barallat amb un amic? No
* Somiar despert? espert, dormit, de totes maneres

ALGUNA VEGADA PODRIES:
* Menjar un cuc? No, a no ser que sigui l'únic comestible després de dies sense menjar
* Matar algú? Espero que no
* Fer un petó a algú del teu sexe? ON???? No ho crec; suposo que dependria del motiu
* Llançar-te en paracaigudes? Sí, aquest sí (deu ser com la caiguda lliure de Port Aventura però deixant-te els collons a l'avió)
* Cantar en un karaoke? I tant!
* Ser vegetarià/ana? No, visca la butifarra!
* Emborratxar-te? Sí, visca el patrocinador!
* Robar en una botiga? Suposo que no.
* Portar maquillatge en públic? Això sí que no!

NOMINO: a tothom.

Collons! Deu minuts???? Qui havia dit que eren deu minuts? Me n'he estat mitja hora!!!
Però ha estat patxumba!

Riure o plorar

Ja fa temps que penso que cada vegada ens estan limitant més la nostra llibertat. No em refereixo a la llibertat nacional com a país oprimit, sinó que parlo de la nostra llibertat com a persones, de poder fer les coses lliurement, sense pensar en què passarà, etc...

M'explico comentant tres exemples que ens han passat des de que ha començat el curs.

Primer ens van dir que "Els nens no poden portar pastís de casa per a celebrar el seu aniversari!!!" Clar, és que es poden intoxicar. aquest cas està estretament lligat amb què no ens volien deixar cuinar a nosaltres a les colònies menorquines...

Després va ser el tema de les fotos i els drets d'imatge: "Prohibit que facin fotos als nens quan anem d'excursió!!! Drets d'imatge!!!" Qui et diu que cap ànima perversa es va colar a la festa del desè o quan juguen partits de bàsquet els nens i feia fotos per vés a saber què???

I l'última ha estat que hem d'evitar que els pares entrin a l'escola, perquè "i si cauen i es fan mal? Se n'ha d'encarregar l'assegurança escolar!!!" S'han acabat els concerts a la sala d'actes? No podran animar els seus fills al partit de bàsquet? I si quan van a fer una entrevista amb el mestre topen amb el ficus de l'entrada i s'hi deixen les dents?

Sabeu l'expressió aquella de "estamos rizando el rizo"? Doncs em sembla que li estem fent la permanent i tot! Fins on arribarà tota aquesta paranoia? Aviat serà millor quedar-se tancats a casa sense fer res.. i sense electricitat, no fos cas que t'enrampis!

NECESSITO QUE SIGUI DIUMENGE

Avui ja ha estat el súmmum...
Abans de les 6 del matí ja estava despert al llit, donant voltes...
I si ve poca gent? Que tristot que pot ser...
I si ve molta gent? Anirem desbordats, però "a lo grande"...
I si no surten les bombolles?
I si ens hem deixat alguna cosa important?
Com es pot fer un discurs amb un megàfon? O "a grito pelao"?
I si la gent no col·labora i no ens compra merchandising? Com eixugarem el dèficit?
I el berenar? El podrem anar a comprar? En comprarem de més o de menys?
I si algú passa amb una agulla i ens punxa els inflables?
I si fallen més monitors?
I si...?

Sort que en el fons sé que anirà bé, tot i els imprevistos que poden anar sortint. Però la veritat és que necessito que sigui diumenge...

Miri, miri... Miró!

Dos mesos exactes. Ahir, 5 de novembre de 2007 es complien dos mesos del 5 de setembre, el dia que vaig decidir de portar l'ordinador a Miró perquè estava escatxarrat. La garantia és la garantia, i no pagar ni un euro per la reparació tenia més pes que el què m'esperava.

Després de tenir-lo al taller unes setmanes, me'l tornen, i descobreixo que continuava espatllat (ordinador amunt, ordinador avall)... Després d'estones al telèfon seguint les indicacions dels informàtics ("pon: a de alicante, c de cáceres, t de tarragona..." Clar que el pitjor era quan deien "e de españa" ai, uix!)... Torna l'ordinador a Miró (amunt i avall), més dies al taller, ara torna a Roquetes...

I a partir d'aquí, descobrir que està buit del tot.

He perdut tots els documents; i ara torna a instal·lar-ho tot: office, impressora, dreamweawer... i finalment, ahir... l'internet!

A veure quant dura!!

SURREALISTA

No sé si alguna vegada heu vist la fotografia, o per televisió, la imatge d'un camp de futbol que té un arbre al mig. Diria que és en algun poble africà, que aprofiten l'esplanada més gran per jugar-hi. I allà al mig, ben plantat, un arbre de grans dimensions que obstaculitza el desenvolupament del joc, però que evidentment, no es pot tallar (allà no hi han de fer autopistes, ni indústria paperera, ni res de res...)

Mai m'hauria imaginat que una imatge molt semblant la trobaria molt a la vora.  El bàsquet passa per davant del joc dels nens d'educació infantil. Passa per davant. Mai més ben dit.

Tot el camp...és un clam!!!

En un dels últims partits del Barça al Camp Nou, els meus fantàstics nebodets, la Mònica i l'Ignasi, eren allà per fer-se la foto amb l'equip.

Un servidor, que com sabeu té un sisè sentit plenament desenvolupat, es trobava davant la tele amb la càmera preparada, convençut que entre els 50 nens que hi havia, ells sortirien.
I vaig encertar la meitat, perquè de cop i volta, la pantalla de la televisió s'omple amb la cara d'un nen fent ganyotes! Les presses em van impedir fer unes grans fotos, però ja se sap, el que compta és la intenció!!!

LONG TIME AGO...

Catalunya: un país avorrit

Ja no sé en quin país visc.

O, si com dic al principi, som un país avorrit, on no passa res de l'altre món. I és que ahir, estava disposat a veure el telenotícies de tv3 (la nostra, en diuen...). El cap de setmana no m'havia deixat de temps d'estar al dia. El rellotge es va acostant a les 21:00... i comencen els titulars!

Uns soldats espanyols que moren a l'Afganistan... uns presumptes etarres que detenen a França... el judici de "Gescartera"... i ja està!

Caram!

Què passa?

Realment no hi ha notícies a Catalunya que han d'anar-les a buscar fora de les nostres fronteres? No donen més joc els nostres polítics incompetents? A cap població catalana ha passat res digne de ser destacat?

Una de dos: o Catalunya és avorrida o tenim davant nostre una mostra més dels intents de fer-nos sentir part d'un ens més gran (Espanya)...

Visca la tv3 (la seva!)

TURQUIA, 2ª PART: CAPPADOCIA

Reprenem el relat del viatge a Turquia després de fer un minut de silenci pel meu ordinador, que ha hagut d'anar al mecànic per problemes intestinals (segurament m'estaré unes setmanes sense ell)...
Els 800 km fins la Cappadocia no van ser tan horrorosos. El guia de l'autocar ens anava distraient explicant-nos la història de Turquia, i vam anar fent paradetes (Ankara, la capital, que no té res de res; i al llac salat, 1000 km2 de sal). Va ser curiós quan el guia ens va preguntar perquè réiem quan ens va dir que els espanyols els estan construint bona part de la xarxa de trens. Va dir: "Que pasa algo con los trenes?"

El primer dia a la Cappadocia vam visitar la fortalesa d'Ochissar, i allà ja ens vam quedar de pedra. A les fotos sembla maco, però en viu i en directe et quedes espetarrat! Després vam anar a un recinte ple d'esglésies cavades a les roques, una amb la imatge de Sant Jordi (perquè el tiu era turc...)

A la nit vam assistir a un espectacle de balls i cançons tradicionals (dansa del ventre inclosa; tot i que no té res a envejar al "uie-ie-ie")

L'endemà vam seguir visitant espais de la zona, com els "barrets de les fades", pedruscos que tenen com una roca que els fa de barret; i una ciutat subterrània (fins a 8 pisos de galeries sota terra).

Després d'això ja només ens quedava esperar la tornada. L'autocar de Cappadocia tenia només una porta, i tots havíem de passar per allà (ja us podeu imaginar el jaleo); l'avió de tornada no oferia més garanties que el de l'anada, però almenys aquest tenia un "hostesso" que semblava buscar feina en un circ per les pallassades que feia (i sense parlar, clar); també cal dir que abans d'arribar a Barcelona, vam parar a Bilbao, que tot sigui dit, no ve molt de pas...

Però finalment vam arribar, molt contents de tot el que havíem vist i viscut.

Turquia, 1ª part: Istambul

Merhaba a tothom! És a dir... HOLA! Ja som arribats de Turquia, set dies anant amunt i avall, avall i amunt. Tot ha anat molt bé, tot i que al principi no les tenia totes...

I és que l'avió que vam agafar, era de la marca "No t'hi fixis", feia uns sorollets d'atrotinat, unes hostesses que només palaven turc, i a mig viatge... PARRAPUMBA! Un sotrac que va fer cridar a mig passatge. Finalment vam arribar, però, és clar, com que havíem sortit amb retard, arribàvem a l'hotel a les 5 de la matinada.

Així doncs, el primer dia va estar marcat per la son. Tot i així, vam disposar-nos a complir amb el nostre ofici de "tipicals turistes" i vam anar als llocs més representatius: la basílica de Santa Sofia; la Mesquita Blava; les cisternes de sota la ciutat... Cal dir que a la Mesquita has d'entrar descalç, i renoi, feia una pudor de peus insuportable! Sort que era molt maca i espectacular! L'hora de dinar també va ser, si més no, curiosa... A la típica pregunta que et feien els cambrers: "spanish?", i la seva conseqüent rsposta: "no, catalans". Va haver-hi un que diu: "catalans? Oh, Catalunya! Menjar collonut! Pa amb tomàquet!" I és clar, se'ns va caure la llagrimeta i allà ens vam quedar a dinar.

Del segon dia, ja més descansats, destacaria el Palau Topkapi (im-pressionant!) i el Gran Basar (al·lucinant!). Milers i milers de paradetes de 2 metres quadrats, amb tot el què puguis imaginar... i au, a regatejar:

- Quant costa? Quant money?

- Twenty lires.

- Twenty? Au va! Eight lires.

- No, no... Hand made, hand made... Fifteen lires.

- Ok, ten lires.

- Impossible, impossible.

- Doncs bye bye!

- Espera! Ok, ten lires...

El tercer dia, i últim a Istambul, el vam dedicar a acabar de veure les coses més típiques. Penseu que és una ciutat de 12 milions d'habitants, és caòticament gran! Així vam visitar la Mesquita del sultà Suleyman (on no em van deixar entrar amb pantalons curts, em vaig haver de posar una faldilleta); un psseig en golondrina pel Bòsfor (a una banda Europa, i a l'altra, Àsia); i la Torre Gàlata (amb unes 200 escales que no es fan perquè té un meravellós ascensor).

I apa, a dormir, que a l'endemà ens havíem d'aixecar a les 5 per agafar un autocar i fer 800 km fins la Capadocia. Però això, és una altra història...

SOMNIS

Porto dues nits somiant el mateix. Bé, de fet, el tema és el mateix, però l'argument de les dues nits diferent.
I què era? Ni més ni menys que la fantasbulosa i intrèpida caminada de Gràcia-Montserrat.
La nit del dissabte vaig tenir la sort de completar l'excursió i arribar a Montserrat. Com que feia poc que l'havia fet (en vida plena), exercia de guia del grup, gent que en general no coneixia. Aquí caldria fer un apunt personal, i és que sort que la guia no era la Mariona, perquè enlloc d'arribar a Montserrat potser arribàvem a Zimbawe.
La segona nit, ja no arribo al final. Bàsicament perquè em desperto i em dic a mi mateix que prou de somiar amb això, que després m'aixeco cansat!
La qüestió és... potser són un senyal, aquests somnis repetitius? Ho he de tornar a intentar? Haurà crescut Castellbisbal?
Davant d'aquests dubtes, faig servir un argument definitiu: recordar el mal que em feien els peus una hora abans de deixar-ho a Olesa i durant tot el diumenge.

No ho entenc

La Generalitat aprova un decret que baixa l'edat permesa per a fer submarinisme als 8 anys. Abans d'edat mínima eren els 16. Es veu que els centres de submarinisme ho demanaven perquè els venien famílies a practicar i al no deixar als fills, o els marxaven o es quedaven sense fer calaix. O sigui, qüestió de diners, com gairebé sempre.



Vagi d'antuvi que no tinc especial interès en el tema. Però és que hi ha una cosa que em xoca, que no acabo d'entendre. Mentre per una banda, aquesta mateixa generalitat no para de posar entrebancs als centres de lleure (amb normatives, restriccions, més normatives, més restriccions...), per l'altra banda, facilita les coses a altres centres/esports que no deixen de ser de risc.


A les darreres colònies, el govern no ens autoritzava l'activitat si quan anàvem a la platja amb nois de 14 anys no teníem un títol de socorrista o bé en contractàvem un. Cada vegada la gent que ens dediquem al lleure ens trobem amb més obstacles per part de les administracions, una ignorància suprema envers nosaltres. Però tranquils, que ara els nens rics de 8 anys ja podran fer submarinisme. L'any que ve, deixaran que els acabats de néixer saltin en paracaigudes.

MENORCA (2)

Avui hem fet la revisió de les colònies de Menorca. Ha estat una estona per a pensar en les coses que van anar bé i en les que es poden millorar. Per ser la primera vegada que ens enfrontàvem a una activitat com aquesta, crec que en podem estar molt contents, per com ha anat i pel què hem après.

Ara bé... ens ha faltat fer un brindis amb POMADA! Em sembla que al final vaig ser l'únic que en va prendre, allà, a Es mercadal, vigilant les motxilles mentre les noies (i noi) eren a l'atracció (Patxumba, la va definir la Clàudia).

La veritat és que aquesta barreja de ginebra i llimonada, molt bona no és... no m'acaba de fer el pes. Això encara dóna més mèrit a tots aquells mercadalencs que a les 4 de la tarda ja hi anaven fins el cul de la beguda en qüestió.

És una beguda perillosa; la boja del monte Toro estava en aquell estat degut a un esmorzar que havia fet basat en la pomada. I pomada hauria d'haver-se pres la socorrista de la piscina, a veure si es calmava una mica. Enlloc d'aixecar-se i tornar a seure tres-centes vegades, podria haver aplaudit el pilar de 3 carregat, inèdit fins a la data, i que difícilment es tornarà a veure!

Plens de pomada també deurien anar els gossos que vam trobar quan caminàvem per la carretera buscant un lloc per dormir. Quina por que vaig passar! I per altra banda, els que ens van despertar a les 3 de la matinada i ens van fer aixecar... sort que no n'havien pres, perquè si no, haurien passat per damunt nostre com si res!

Menorca (1)

Ja fa quatre dies que vam tornar de les colònies a Menorca i sembla que per fi començo a recuperar una mica la normalitat.

Mig divendres me'l vaig passar dormint (ho sento, Alba!) i encara penso que va ser poc, perquè, renoi, quin final de colònies... L'última nit, assegudet en una bonica butaca d'un CAP, i la tornada en vaixell... a algú se li va ocórrer dedicar l'estona de la migdiada a fer la cançó de les colònies!!!!! Està bé, reconec que va valer la pena, però en algun moment, en aquell camarot claustrofòbic, venien ganes de cridar "MASJUGO!!".

Aquestes colònies han estat importants pel canvi respecte tot el què havíem fet fins ara, però seguirament passaran a la història per l'índex més elevat d'anècdotes per minut que vam tenir... Només ens va faltar que entrés un "calvo" a la casa! Perquè hi entrava de tot, a la casa: llagostes, ratolins, escarabats, formigues...

Una cosa sí que hem aprés aquests dies, i ha estat no inflar-nos la panxa bevent molta aigua. REDÉU! Encara tinc un mal gist a la boca de l'aigua d'aquella magnífica font de Ciutadella.

I fins aquí el primer capítol de les aventures menorquines...

PD. Mireu allà! Un helicòpter! No! Dos helicòpters! Ah, és un cotxe...

CARTA ALS MONIS

Benvolgut/uda

Demà marxes de colònies.

T’esperen nou dies envoltat de nens i nenes amb ganes de passar-s’ho d’allò més bé, nou dies estressdíssims, de dormir poc, de cansar-se molt i molt, de quedar-se afònic de tant demanar silenci, de moments d’incertesa... I saps una cosa? T’envejo.
T’envejo perquè també són nou dies d’una vivència extraordinària, nou dies de rialles, de compartir-ho tot amb altres que són com tu, de moments inoblidables...

Després de 7 estius fent colònies Món Jove, aquest any faig “campana”. Cert que vindré a veure-us (em deslligareu, oi?) però clar, no és pas el mateix. Ara bé, estic content perquè les colònies estan en molt bones mans, les teves. Formes part d’un equip de monitors molt bo, amb un potencial increible; segurament no en sou del tot conscients d’això. Però t’ho dic de debò.

Però saber que sou un bon equip no t’ha de fer relaxar, ni molt menys. Gaudeix de les colònies al màxim, i fes-les gaudir als nens i nenes que estaran amb tu. Ells són el motiu pel qual fem el què fem. Estima’ls amb força (fins i tot a aquell que és un pesat...); ensenya-li tot el què puguis (cada paraula que dius, cada cosa que fas, cada moment de la colònia és un moment educatiu per a ells); sigues un company generós (si portes poc temps, aporta l’energia del qui comença i deixa’t aconsellar; si ets dels veterans, sigues model pels nous i ajuda’ls sempre).

I no em vull allargar massa més, que segur que encara has de fer la motxilla. Només desitjar-te unes bones colònies i fes que aquests dies siguin per a molts nens i nenes el millor de l’estiu.

Una abraçada,
Carles

Estic en ratxa!

Últimament estic de sort. Els déus s'han aliat per a donar-me un final de curs digne de desesperar al més pacient.

No sé quina va ser la primera. Potser tot va començar aquell divendres, en que un guàrdia urbà que no tenia altra feina que tocar els collons, va decidir posar una multa a una pobra moto aparcada davant de l'escola, allà on no molesta a ningú.

Podríem considerar els últims partits del Barça com a continuadors de la ratxa, però aquest seria un tema que abarca molta més gent. Sí que és veritat, però, i que voldria remarcar, que la remuntada del Madrid va coincidir amb l'arribada d'un grup intrèpid a cal Roquetes. Coincidència? Gafes?

PAM! Això ha estat el microones que s'ha suicidat.

I avui? Què dir del dia d'avui? Quan agafes la moto per anar a treballar (penúltim dia amb nens) i t'adones que alguna cosa no rutlla. És clar! Com que la roda del darrere està més petada que les bullofes de la Meri! I apa, baixa a l'escola amb metro (fes tard), canvia la roda... Bé, un pal... Només espero que aquesta ratxa acabi ara mateix...

FINALMENT HE CAIGUT

Ja en sóc un més.

Ja sóc com la gran majoria.

He perdut el fet diferencial.

Ja no puc defensar els meus principis.

Sí, ja tinc internet a casa.

Hi pensaran o faran com sempre?

Ja han passat unes noves eleccions. Però... déu n'hi do com han anat! L'abstenció cada vegada més gran, el retrocés d'Esquerra entre d'altres, l'augment alarmant de "Plataforma per Catalunya"...

Em fan gràcia els polítics quan cada vegada que hi ha eleccions i es donen les dades de l'abstenció diuen "Hem de reflexionar perquè passa... bla bla bla... bla bla bla...) Sempre diuen el mateix! I si enlloc de repetir-se se n'adonen d'una vegada que la gent està farta d'ells i els seus numerets? Tant els costa admetre-ho? Per una banda es pregunten per què la gent no vota, i just a continuació es barallen que si jo tinc més regidors, que si jo més vots, que si tens Ripoll, que si em prens Gratallops... Són aquestes xorrades el què fa que la gent es cansi d'ells, no pas de la política!

Ahir no vaig votar Esquerra Republicana de Catalunya. M'han decebut. Em pensava que eren els que tenien un perfil més semblant al meu, però noi, des de que estan al govern, com va dir la Mònica Terribas, ni republicana, ni Catalunya. Jo estic disposat a votar-los, però la feina és seva de demostrar-me que defensen Catalunya, els catalans i que no permeten ni mig atac contra el país, ni acaten les ordres d'Espanya.

I evidentment, em preocupa l'augment de partits racistes com "Plataforma..." Pugen aquests, i després en pujaran d'altres encara més nazis. Mentre els polítics de debò s'estan barallant, l'enemic segueix creixent. Aneu badant!

CANSAMENT 2 - ORGULL 1

Qui va guanyar per golejada, van ser les agulletes. Aquesta seria una de les conclusions de la gesta (complerta o a mitges) del passat cap de setmana.

I és que, a l'arribar a Rius i Taulet, i veure tota aquella gent hiper-preparada, ja vaig preveure que no anava massa bé. Però què hi farem! Cap amunt! Simplement aniré marcant els moments més significatius de la marxa:

- La sortida de Barcelona, entre les temptacions d'agafar el metro i la pluja que ja em va deixar remullat fins l'endemà (s'entén que després de l'aigua va venir la suor)

- El primer control i primer avituallament, quan tots pensàvem "que divertit que és tot això..."

- De seguida comença aquella pujada després del Baixador de Vallvidrera. Aquella ja em va tocar els nassos.

- Els controls fantasmes, que hi havien de ser i no hi eren...

- Els refotuts "gossos bordadors" que deia el full, però que en realitat eren una colla de "castratis".

- El repòs del sopar: i quin caldet més bo!

- Castellbisbal. Què dir de Castellbisbal? Podríem buscar una casa de colònies per allà, o fer-hi una excursió amb els nens...

- La germana de la Fresca que se'm va posar al mig del camí. Parlant de la Fresca, al final ens la vam tirar?

- Degut als remordiments de la trepitjada de la granota, vinga esquivar cargols...

- La tossuderia en no treure'm les xiruques i els mitjons, no fos cas que em trobés sorpreses com la Clara i la Meri.

-El control "políticament incorrecte" on ens fan una foto i em deixen fora!

- I a partir d'aquí, la primera i lenta agonia d'arribar a Ullastrell, amb aquella corba tan... especial. A qui se'ls ocorreix posar el control al final d'unes escales????

- La trista separació amb les tres intrèpides.

- La segona i lenta agonia per arribar al Coll d'Olesa. Al principi encara prou bé, però a partir de la riera, el dolor va començar a fer-se permanent. La carretera que no arribava mai.

- La trista separació, via mòbil, amb els dos intrèpids que seguien la caminada.

- L'emotiu retrobament amb la Clara, la Meri i la Mariona al cremallera.

- L'encara més emotiu retrobament amb l'Alba i el Magí, que van deixar Món Jove en una bona posició.

- De la tornada poca cosa... son, un quillaco que volia baixar unes escales depressa i un servidor li impedia, uns guiris que no sabien per quina porta del cremallera havien de sortir, l'arribada a Plaça Espanya, amb aquella velocitat...

I ara et preguntes.... valia la pena? És clar que sí! Per què? Per què ha de ser? Per la companyia! Visca nosaltres!

Patètics, prepotents, galipàndries...

... desastrosos, impresentables, cabrons, fatxendes, pesseteros, desgraciats, calamitosos, impotents, nefastos, pèrfids, infames, detestables, vils, execrables, inútils, merdosos, indesitjables, penosos, insensibles, inhumans, pixamandúrries, repugnants, fastigosos, repulsius... la mare que els va parir!

JO HI ERA...

El passat divendres ens vam trobar amb la Mariona (i en Montxi de sorpresa), davant les portes del II Congrès sobre l'Educació en el lleure. Es feia a la Casa del Mar, i val a dir, que les butaques de la sala d'actes eren molt còmodes.

No teníem massa clar el què ens anaven a oferir, fins que una ment il·luminada va fer el discurs d'inauguració. Era el nostre honorable conseller d'educació, Ernest Maragall. D'on l'han tret, aquest home? Encara ara no sé què carai va dir... Segurament, ell tampoc ho sap. Va improvitzar el seu discurs, aquell que deu tenir preparat tant si inaugura un congrés d'educació com una subhasta del peix... En resum, força patètic.

Després van començar les ponències: la primera, sobre l'educació en el lleure avui en dia (quines són les seves armes: una mica quins són els seus camps de treball; el personal, el social...) Aquesta prou bé. La segona era sobre la història de l'educació en el lleure a Catalunya (amb un conferenciant que ho llegia tot). I finalment una taula rodona sobre la relació entre escola, família i lleure (molt centrat en les activitats extraescolars típiques i tòpiques).

Fent un breu incís, cal destacar el dinar que vam fer en un bar cutre del paral·lel, amb uns espaguetis i una carn que caminaven sols! Ho vam compensar amb un cafè que quan li vaig preguntar quant costaven, el cambrer em contesta: "Por allí" (assenyalant-me la porta). Així que, evidentment, vam marxar.

El dissabte ens tornàvem a trobar, i és que durava dos dies! La primera ponència va ser sobre una enquesta realitzada a catalunya sobre el lleure dels nens i nenes de Primària. Hi havia força coses interessants, tot i que tampoc hi havia cap sorpresa (tots miren la tv i només un 15% va a esplais). Abans d'esmorzar, en Carles Capdevila (APM...) va fer un petit monòleg molt divertit. Una taula rodona amb les diverses federacions (MCEC, escoltes...) i una conferència sobre l'educació en la ciutadania van ser els dos últims actes.

A la valoració, tant la Mariona com jo vam destacar que s'havia parlat molt del què hi ha ara, però no s'havien plantejat propostes per solucionar els problemes (els joves no volen fer de monitors, i menys de voluntaris; els nens i nenes prefereixen jugar a la Play que amb els amics, etc...)

Però en definitiva, va estar prou bé. I penso que davant els canvis constants que ens estem trobant amb els nens i amb la societat, els què ens dediquem a l'educació en el lleure no ens podem dormir, i anar canviant amb la societat. Això vol dir que hem de revisar allò què fem, innovar i renovar, però sense portar els nens al concert de Rebelde Way!!

Històries per a no dormir

Són les 3 de la matinada. A fora, la pluja incessant segueix caient. Tot i portar 24 hores plovent, sembla que els de dalt han oblidat l'aixeta oberta.

A l'habitació tot és silenci. Al pis tot és silenci. A l'edifici tot és silenci. Silenci trencat només per l'aigua que cau al carrer.

Al carrer? De sobte, et despertes sobressaltat. Ei! Qui m'està mullant? Qui ha obert la capota del cotxe? Qi ha tancat el paraigües? No, no pot ser! M'està caient aigua! Ràpidament s'encén el llum i es confirma la crua realitat. Una esquerda que travessa l'habitació està deixant anar aigua just sobre el meu cap. Una inmensa taca d'humitat s'alça sobre nostre amenaçadorament. Aviat, d'on queia un rajolinet, en cauen dos. I és clar, no n'hi ha dos sense tres.

Treu el matalàs, posa les cassoles, posa tovalloles. Però segueix plovent. Haurem d'anar a buscar els flotadors? Pugem al terrat per veure la causa de la desgràcia. I collons! Els veïns de sobre nostre han canviat la terrassa per una piscina! I no ens havien convidat! Clar que si tota aquella aigua acumulada ha de baixar fins la nostra habitació... No sé, no sé...

Despertem els veïns de l'àtic. Un noi amb cara d'adormit i empanat de la vida ens rep. Què et semblaria obrir bé la canonada que fa baixar l'aigua? Dit i fet. Des del moment que desapareix la piscina del terrat, l'aigua deixa de caure al nostre pis. Tres hores després ens disposem de nou a dormir una estona. Un al sofà, l'altre al llit de l'habitació del fons.

I què ens esperava l'endemà? Asseguradores, pèrits, president de la comunitat de veïns, el propietari del pis de dalt. I A SOBRE SEGUEIX PLOVENT!!!

Ara a esperar que s'assequi la taca per poder arreglar el sostre, i sobretot el terrat dels de dalt, per a què no es torni a repetir.

I així va ser la nit de dilluns a dimarts. Avui hem dormit de nou a l'habitació, però... fins quan?

NOMÉS QUEDEN 337 DIES

337 dies per a què, us preguntareu... Doncs per al maleït Carnestoltes!

Ara que ja han passat uns dies d'aquest dia tan horrorós, es pot valorar fredament aquest "espectacle"? "festa"? "collonada"? Em pregunto... què té de graciós disfressar-se de vaca? I és que aquest any, ha estat l'any que he vist més gent disfressada pel carrer. Famílies senceres! El nen, mira, pot passar... Però quan veus el pare, amb la seva panxa, vestit de lleó, i la mare d'elefant, és quan et preguntes: què ens està passant?

A mi no m'agrada el carnestoltes. I amb doble motiu, perquè degut a la meva feina, no em puc amagar, sinó que a sobre he de motivar 25 criatures, fer el pallasso, disfressar-me amb ells (tant si vull com si no)... Aquest dia, a l'escola, és un dels més cansats del curs. Enguany, he estat un espia. Altres anys, director de cinema, soldat del setè de cavalleria, roquer, lladre, astronauta...

I l'any que ve? No em puc disfressar de Carles?

Doncs bé, què hi farem... Toca aguantar-se... Diuen que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell. Què voleu que us digui... en el cas del carnestoltes em quedo amb una altra frase: "A l'enemic, ni aigua!"

Però no vull acabar sense dedicar al Magí una foto del seu amic! Sense paraules...

Finalment, Joseph

Hi ha vegades que quedes enlluernat per persones, llocs, fets... Això em va passar fa moooolts anys, quan era més jove... i vaig anar a veure un espectacle de l'Àngels Gonyalons que es deia "Memory". Allà, entre cançons de "Cats", "El fantasma de l'òpera", i d'altres, van fer un pupurri d'un musical del Lloyd Weber i el Tim Rice que es deia "Joseph and the amazing technicolor dreamcoat". Un títol llarguíssim per un conjunt de cançons fantàstiques, amb ritme, enganxoses... sobre la història d'en Josep, fill de Jacob, aquell que interpretava els somnis.

Des de llavors, vaig buscar per tot arreu informació d'aquest musical. Pimer vaig aconseguir el disc (sí, un LP, d'aquells grossos, negre, amb un foradet al mig). Després vaig aconseguir el video (encara no era l'hora del DVD). A les obres de teatre que fem al cole a tercer de Primària, gairebé totes les cançons són d'aquest musical. Fa dos anys, vam anar a Londres a passar el cap d'any amb la Gemma, i el dia 2 de gener vam anar a veure-ho en un teatre d'allà (no cal que digui que va ser la bomba!)

I finalment, ahir, diumenge 18 de febrer de 2007, al Teatre del Sol de Sabadell, vaig poder gaudir en CATALÀ d'aquest musical tan divertit. Em sentia com un nen petit amb sabates noves, allà botant a la butaca i picant de mans (sort que ho feia tothom, que si no, hauria estat una mica ridícul).

Així que encara que Sabadell estigui a 36 minuts de la city, si us agrada el teatre, si us agraden els musicals, si us agrada passar una estona divertida (de debò), no us perdeu "Joseph i l'increïble abric en tecnicolor".