CANSAMENT 2 - ORGULL 1

Qui va guanyar per golejada, van ser les agulletes. Aquesta seria una de les conclusions de la gesta (complerta o a mitges) del passat cap de setmana.

I és que, a l'arribar a Rius i Taulet, i veure tota aquella gent hiper-preparada, ja vaig preveure que no anava massa bé. Però què hi farem! Cap amunt! Simplement aniré marcant els moments més significatius de la marxa:

- La sortida de Barcelona, entre les temptacions d'agafar el metro i la pluja que ja em va deixar remullat fins l'endemà (s'entén que després de l'aigua va venir la suor)

- El primer control i primer avituallament, quan tots pensàvem "que divertit que és tot això..."

- De seguida comença aquella pujada després del Baixador de Vallvidrera. Aquella ja em va tocar els nassos.

- Els controls fantasmes, que hi havien de ser i no hi eren...

- Els refotuts "gossos bordadors" que deia el full, però que en realitat eren una colla de "castratis".

- El repòs del sopar: i quin caldet més bo!

- Castellbisbal. Què dir de Castellbisbal? Podríem buscar una casa de colònies per allà, o fer-hi una excursió amb els nens...

- La germana de la Fresca que se'm va posar al mig del camí. Parlant de la Fresca, al final ens la vam tirar?

- Degut als remordiments de la trepitjada de la granota, vinga esquivar cargols...

- La tossuderia en no treure'm les xiruques i els mitjons, no fos cas que em trobés sorpreses com la Clara i la Meri.

-El control "políticament incorrecte" on ens fan una foto i em deixen fora!

- I a partir d'aquí, la primera i lenta agonia d'arribar a Ullastrell, amb aquella corba tan... especial. A qui se'ls ocorreix posar el control al final d'unes escales????

- La trista separació amb les tres intrèpides.

- La segona i lenta agonia per arribar al Coll d'Olesa. Al principi encara prou bé, però a partir de la riera, el dolor va començar a fer-se permanent. La carretera que no arribava mai.

- La trista separació, via mòbil, amb els dos intrèpids que seguien la caminada.

- L'emotiu retrobament amb la Clara, la Meri i la Mariona al cremallera.

- L'encara més emotiu retrobament amb l'Alba i el Magí, que van deixar Món Jove en una bona posició.

- De la tornada poca cosa... son, un quillaco que volia baixar unes escales depressa i un servidor li impedia, uns guiris que no sabien per quina porta del cremallera havien de sortir, l'arribada a Plaça Espanya, amb aquella velocitat...

I ara et preguntes.... valia la pena? És clar que sí! Per què? Per què ha de ser? Per la companyia! Visca nosaltres!