FINAL (PRIMERA PART)

Vikings arriba al seu final. La sisena temporada serà l'última d'aquesta sèrie que ha volgut crear una ficció històrica procurant ser el màxim de fidel a la veritat d'aquests mítics personatges de l'Escandinàvia de l'edat mitja. Com han fet en les últimes temporades, aquesta sisena també l'han partit en dos trams de deu capítols cada una (vint en total). I a l'espera del desenllaç final, ara hem gaudit de la primera meitat.
Cal dir que potser no ha estat tan potent com la cinquena, però ho ha estat més que altres temporades més fluixes. Més enllà del mític Ragnar, els veritables protagonistes d'aquesta sèrie són Lagertha i Bjorn. Fins i tot Bjorn per sobre d'ella. L'evolució del noi (home) des de que era un nen als primers capítols fins l'actualitat és brutal i espectacular. sense dubte ell és el fil conductor. La seva mare, no es queda pas enrere. Sense ella, la sèrie no seria el mateix. Per això (alerta spòilers a partir d'aquesta línia!!!!), el seu final és dels que saben greu. L'últim capítol també acaba de manera sobtada respecte en Bjorn, però pel què diuen els productors, encara no està acabat, i seguirà fins al final (o almenys ho intentarà). No hauria estat un bon negoci acabar amb ells dos quan falten encara deu capítols. Els altres que queden, no tenen ni la meitat de carisma de la mare i el seu fill.
No sabem què ha passat a en Floki, suposem que ho sabrem en la segona tongada de capítols. Veurem també si un dels mítics víkings, Èrik el Roig, nou en aquesta temporada, ens insinua el seu viatge fins a Amèrica. Dubtós. Ja que encara no han arribat ni a Groenlàndia. I després, tenim a Ivar. Home... després de tantes temporades tenint-lo com un boig sàdic, la seva calma en aquests capítols ha estat una mica massa ensucrada. Gairebé se'l presenta com una víctima de les circumstàncies, com si ens hagués de fer llàstima, amb tota la crueltat que havia desplegat anteriorment. No ha estat precisament una cosa que m'hagi fet el pes, ni molt menys.
El rigor històric, difícil de seguir, s'ha volgut mantenir al màxim. sigui com sigui, el final, quan arribi al desembre, serà amb tota probabilitat, espectacular com ho ha volgut ser tota la sèrie.

I AL FINAL LA VAN LIAR

La setmana passada es va fer el lliurament dels Oscars de Hollywood. És la vegada que més
desconnectat he estat, de fet, no he vist gairebé res de la cerimònia, excepte tres minuts que són el motiu d'aquesta entrada.

I quin és aquest motiu? Potser la porra que vaig fer, encertant 15 de 24 categories? Penso que no està pas malament, tot i la injustícia provocada pels Òscars a millor pel·lícula i director. Mira, si voleu, el de director encara podria passar, però pel·lícula... La qüestió és que va guanyar la sud-coreana Paràsits. Jo la tenia com a guanyadora a pel·lícula no anglesa, mentre que la categoria reina la lliurava a 1917. I va i Paràsits guanya millor peli tant no anglesa com anglesa. Ho sento però no ho entenc, O competeixen totes a la mateixa categoria de millor o no. Penso que si divideixen per llengua, llavors ha de quedar exclosa de la final, si no, és com enganyar, crec jo. Si realmet Paràsits és la millor, doncs ho és i ja està. Però en el moment que fas la categoria de llengua no-anglesa, hauries de saltar de l'altra. 

Bé, és igual, perquè de fet no era aquest el tema de l'article. El més emocionant va ser quan vaig saber que la catalana Gisela cantaria a la gala un trosset de la cançó Into the unknown de Frozen 2. En els meus somnis més indepes, em veia la Gisela cantant en català enlloc de castellà, donant la campanada. Però el meu cap deia que no ho faria. Està massa ficada dins el panorama de l'estat com per arriscar-se a perdre el seu públic. Una llàstima, perquè hauria estat genial. Però finalment, la seva aparició va provocar moltes reaccions. 

La Irina Menzel cantava la cançó (que per cert no va guanyar, aquesta la vaig encertar), ien un moment donat apareixien deu cantants que feien un trosset en la llengua en què l'havien doblat al seu país. Cal dir que el trosset que cantaven era ridícul i insignificant, però ja se sap que els ianquis tampoc són els bons samaritans. Total, que surt la Gisela i subtitulen: castilian (és clar, cantava en castellà), però llavors apareix una cantant mexicana i subtitulen spanish (cantava en espanyol). Mare de Déu la que es va liar! La indignació dels primats espanyolets no va trigar ni un minut a sortir queixat-se d'aquest fet. Deien que l'idioma és l'espanyol, que què era això de diferenciar espanyol i castellà, i blablabla... Els sortien els ulls de les òrbites i gairebé treien espuma per la boca de la ràbia. Evidentment, tampoc han trigat massa en sortir els haters que els recordaven que el mateix passa amb el català. Tots aquests imperialistes que es queixaven, són els primers en dir que català, valencià i mallorquí són diferents! Així que els ianquis els van pagar amb la seva pròpia moneda. Així que, mira, foteu-vos! al final, no van cantar en català, però el resultat ha estat, no millor, però ben merescut!

CAP DE SETMANA AMB PILOTES

Aquest cap de setmana ha estat molt futboleru! Sabíem de dos partits, i al final en va caure un de regal.
Primer de tot, dissabte al matí, un apassionant Salle Gràcia - Vilassar de Mar, que acabà 0 a 0. És el primer partit d'aquestes característiques que veiem acabar sense gols. Com a part positiva, la millora defensiva. A part de la bona actuació del porter, van estar molt bé defensant i tallant contraatacs.
A la tarda va arribar el partit de regal. Uns carnets d'última hora ens van portar fins el Nou Camp, a veure el Barça - Getafe. Res de l'altre món, si no fos perquè el Getafe ara mateix és el tercer classificat a la lliga, cosa que diu molt d'ells i molt poc dels altres. També teníem l'al·licient de veure en directe el Barça de Quique Setién. Mare de Déu... Vam guanyar, sí, dos a un, però feia molt temps, mooooolt, que no sentia xiulets a l'estadi. Tocant enrere, passant-se-la entre porter i defenses... dormint el partit... La veritat és que va ser desesperant. I quan acabes perdent temps i demanant l'hora, saps que aquest joc no és el què t'esperes per un equip que vol guanyar-ho tot. Es justificaven dient que tornàvem al joc de control de la pilota, de sortir en defensa controlant... a veure, sí, molt bé, però que totes les jugades comencessin igual, diu poc dels recursos. I ara no parlo de la gestió esportiva, de com afrontar el final de temporada amb només 15 jugadors del primer equip. Això dona per moltes entrades més.
Diumenge, tocava Barça femení. Començàvem amb l'oferiment de la supercopa als aficionats, i després, lliga contra l'Sporting Huelva. Pim pam pum, set a zero i cap a casa. Quina diferència amb el masculí. Les noies, van guanyant dos a zero, i segueixen lluitant, i segueixen volent fer gols. Res d'especular amb el resultat, res d'adormir el partit. Ara que hi ha la campanya de l'esport femení: "Si no veus esport femení, et perds la meitat", cal dir que no és cert, ara mateix, si parlem del Barça, si no veus el femení, no veus res.

AD ASTRA

La segona pel·lícula de l'any 2020 que comento és Ad astra, una de ciència ficció d'en James Gray. Ja mig sabia que no es tractava d'un blockbuster convencional, i si no era així, en veure els primers deu minuts, ja t'ho pots imaginar. El ritme de la pel·lícula i els pensaments del protagonista en veu en off, acompanyats d'una música minimalista, et deixa clar que no serà una peli de "pinyau-pinyau".

En Brad Pitt interpreta a un astronauta que rep la missió d'anar fins a Mart a enviar un missatge al seu pare, desaparegut a Neptú. sembla que des de l'últim planeta del sistema Solar arriben unes ones que estan provocant desastres a la terra i la cosa pot anar a pitjor. Fins aquí, si no ets molt primmirat amb els temes científico-tecnològics, sembla prou correcte. Però com deia, tot està filmat a 16rpm, el què li dona una sensació de lentitud. Aquesta és passable excepte en el seu tram final, just quan emprèn el viatge final fins Neptú. Aquí la cosa s'eternitza i a més, acumula massa situacions poc creïbles. Tot i això, té moments bons, i idees interessants que aporten alguna novetat a la ciència-ficció. Però malauradament queda tot una mica penjat.

Tot i això, tampoc ha estat tan malament, la valoració no és del tot negativa. De fet, és més positiva que no pas al revés, però és veritat que avui en dia cal oferir alguna cosa més. A no ser que vulguis anar a aquest ritme menys trepidant al què ens han acostumat darrerament.

SI NO T'AGRADA, ET FOTS

Supercampiones.
Les noies del Barça femení s'han proclamat campiones de la supercopa espanyola en un altre show muntat per la Federació esp. de futbol, amb un campionat a quatre (com la masculina) però a Salamanca enlloc d'Aràbia Saudita.
Després de superar l'Atlètic de Madrid a les semifinals (creuem els dits perquè a la Champions sigui així de fàcil), van jugar la final el diumenge passat a les 12h del migdia (hora de màxima audiència a televisió) contra la reial Societat.
Tant si van ser els astres com si no, un molt bon dia de les nostres i un molt mal dia per les basques, la qüestió és que el resultat va ser de 10 a 1 a favor de les catalanes. Totes molt contentes, sí, tot molt guai, però clar, ja han sortit els rabiosos de la península queixant-se de si abusen, que això no es pot permetre, que si l'educació, blablabla... És curiós que quan el Madrid goleja a algun equip, aquestes veus tan preocupades per l'autoestima dels futbolistes, no apareixen per enlloc. Clar, és que una cosa és el Madrid i una altra molt diferent, el Barça. Bé, deixem-ho.
El què em va semblar fatal són les declaracions de l'entrenador de la Reala, queixant-se a la Federació si era això el què volien, que hi hagi humiliació per part de les poderoses, i aquí ve el tema, "Clar, juga un equip ple d'estrangeres i les nacionals a la banqueta", que això no estava bé. Això ho llegeix algú profà en la matèria, i ja es fa seva la idea de què això és així. Doncs mirem l'alineació del Barça en aquella final tan humiliant per ell: Sandra Paños a la porteria; defensa de quatre amb Marta, Maria, Andrea i Leila; al mig del camp, Patri, Alèxia i Mariona; i al davant, aquí sí, Graham, Martens i Oshoala. És a dir, que tres estrangeres d'un total d'onze. Ep! Que potser comptava les catalanes com a estrangeres! En aquest cas, en serien set. Però no crec que hi penses, en això. I van sortir a jugar Candela, Aitana i Vicki (tres catalanes més). Més tard va rectificar i matisar les declaracions, però el mal ja estava fet.
Total, que l'argument d'aquest bon home se'n va a norris amb una facilitat tremenda. Però clar, ha aconseguit que siguem nosaltres qui justifiquem l'errada. Què hi farem. Seguirem gaudint d'aquest equip, que ara anirà per la copa de la Leti, seguirà al capdavant de la lliga i ja veurem fins on arriba aquest any a la Champions. Però sense dubte, aquesta temporada ho estan brodant. I sí, hi ha més calers, és veritat, però encara lluny de la igualtat desitjada i que els altres clubs encara van molt més endarrere en aquest tema. I no és qüestió de nacionalitats ni mandangues.

PENJAT

Buuuuf... com anem de nivell amb els llibres d'aquest any! Després de vertigen, i abans de llegir-ne la tercera part, vaig voler prendre'm un respir amb la novel·la "Penjat" de Daniel Cole. Es tracta de l'autor de Ragdoll, que ja em va causar molt bona impressió. El què no sabia és que l'ombra d'aquest llibre estaria en aquest segon, com així és, ja que la investigadora principal és la mateixa, un parell d'anys després dels fets de Ragdoll. Llegint l'entrada que en vaig fer, resulta que va ser un bon llibre, tot i que el final no el vaig acabar d'entendre com estava explicat, el vaig trobar difícil de seguir, i aquest fet el va deixar fora del top-five dels llibres del 2018.
Què ha passat amb aquesta continuació (tot i que pot ser lectura independent, no és necessari llegir Ragdoll, tot i que sovint en fan referències)? Doncs que molt i molt bé. Segueix sent una novel·la policíaca, amb intriga, però que amb els fets que hi tenen lloc, abarca també una dimensió més gran, qualificant-se els crims d'actes terroristes. Doncs genial. La trama, després dels dubtes de les primeres vint-trenta pàgines, entra amb un ritme trepidant, amb una successió contínua de fets i amb sorpreses i emocions assegurades. La veritat és que m'ha enganxat força, i he gaudit molt de la seva lectura. Ara bé, no sé si és defecte del propi autor, però el final torna a ser massa complicat de seguir. Arriba un moment culminant, on té lloc el desenllaç de tota la història, i la veritat, la manera d'explicar-ho, em perd i l'he de rellegir dues i tres vegades per entendre bé si està passant això,. on està passant, a qui li està passant... És com si el llibre s'ha d'acabar, té un límit de pàgines, is'ha de concentrar tota la conclusió en poques pàgines. És una llàstima, perquè et deixa al final amb un regust de dubte sobre si ho he acabat d'entendre o no, sobre si el què he entès és el què ha passat realment o no ho és.
Tot i aquesta sensació que provoca que no li posi un 10. no li treu mèrit, i li donaria un 9, perquè he xalat de valent amb els girs que anava tenint i com s'anava desenvolupant tot. Crec que ha deixat el llistó massa alt per la tercera part, que segur que h h aurà, perquè... mmmm... no ho explico.