La segona pel·lícula de l'any 2020 que comento és Ad astra, una de ciència ficció d'en James Gray. Ja mig sabia que no es tractava d'un blockbuster convencional, i si no era així, en veure els primers deu minuts, ja t'ho pots imaginar. El ritme de la pel·lícula i els pensaments del protagonista en veu en off, acompanyats d'una música minimalista, et deixa clar que no serà una peli de "pinyau-pinyau".
En Brad Pitt interpreta a un astronauta que rep la missió d'anar fins a Mart a enviar un missatge al seu pare, desaparegut a Neptú. sembla que des de l'últim planeta del sistema Solar arriben unes ones que estan provocant desastres a la terra i la cosa pot anar a pitjor. Fins aquí, si no ets molt primmirat amb els temes científico-tecnològics, sembla prou correcte. Però com deia, tot està filmat a 16rpm, el què li dona una sensació de lentitud. Aquesta és passable excepte en el seu tram final, just quan emprèn el viatge final fins Neptú. Aquí la cosa s'eternitza i a més, acumula massa situacions poc creïbles. Tot i això, té moments bons, i idees interessants que aporten alguna novetat a la ciència-ficció. Però malauradament queda tot una mica penjat.
Tot i això, tampoc ha estat tan malament, la valoració no és del tot negativa. De fet, és més positiva que no pas al revés, però és veritat que avui en dia cal oferir alguna cosa més. A no ser que vulguis anar a aquest ritme menys trepidant al què ens han acostumat darrerament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada