SÚPERLLUNA

La nit del dilluns al dimarts vam arribar a la màxima proximitat a la lluna des del 1948, que es diu ràpid. 68 anys després, aquesta distància feia que la lluna es veiés un 14% més gran de quan està més lluny. Interessant.
El que és curiós és que aquest fenomen ja fa uns anys que es va repetint a les notícies. Fa dos anys, a l'agost, també ens van omplir de superllunes. Però pel què es veu, era una lluna gran, però la d'aquesta setmana ho era més. Segur que d'aquí quatre dies tornem a tenir una superlluna.
I és que de tant en tant ens hi apropem més i es veu més gran, però segur que si no ens diguessin res, hauríem vist una lluna maca però no tindríem sensació de més gran o més petita. Si no ens ho diuen, res de res. Però segur que molta gent va dir "Mireu si està grossa la lluna, és veritat!", i qualsevol altre dia que es vegi ben maca, estaria igual.
Bé, apart de deixar constància de com ens deixem enredar pels mitjans de comunicació, és veritat que veure la lluna aquest dilluns era molt bonic. vaig recuperar el telescopi i a mirar els cràters! Que bé que es veuen, renoi!
Sense que vingui a compte, quan vaig pel carrer i veig la lluna plena sempre acabo taralejant dues cançons de l'Sting, "Sister moon" i "There's a moon over Bourbon Street". No sé com m'ho faig, em surt d'una manera totalment espontània i sense pensar. Deuen ser efectes de la lluna: les marees i les cançons de l'Sting.