SHADOW IN THE CLOUD

Traduïda perfectament amb el nom de "Pasajero oculto", aquesta pel·lícula l'he vist i m'he trobat amb una cosa que no m'esperava. Em pensava que seria amb una temàtica més centrada en la segona guerra mundial, i m'he trobat amb una peli en què la lluita és contra un... gremlin! Sí, sí, els famosos gremlins, petits monstres que es ficaven a les màquines dels aliats per fer-les funcionar malament i que tant record tenim de la pel·lícula d'en Joe Dante.

Però no 'm'ho esperava. I tot i que no m'ha avorrit, suposo que m'ha deixat més fred que no pas content. I és que al principi semblava una bona trama, quan una militar embarca en un avió ple de soldats masclistes i la posen a la torreta de la metralladora, des d'on sent tots els insults i menyspreus dels homes que hi ha a l'avió. Quan surt per primer cop el gremlin, m'imaginava que eren només il·lusions i que tornaríem a la trama principal. Però no, tal com havien fet a la introducció, recordant-nos l'existència d'aquests ésser, de mica en mica va agafant protagonisme, però no deixa de ser secundari, perquè les discussions sobre la presència de la noia a l'avió segueixen sent molt interessants. El descobriment d'un segon "passatger ocult" dins la maleta de la soldat, obre una nova via dramàtica. I de tant en tant, algun avió japonès disposat a fe la guitza.

Al final ens trobem amb tres trames entrellaçades, les quals no n'exprimeix cap, però l'aire fantàstic queda en un segon terme, cosa que no pots fer si ho barreges amb situacions quotidianes. No acaba de fer bé del tot cap d'elles, tot i que podem dir que distreu i no és cap pèrdua de temps. És cert però, que quan justament no en tens molt, de temps, també et fa arrufar el nas. Tinc la sensació que mai vaig arribar a veure el tràiler. Ara que aviat arribarà el moment de fer el rànquing de l'any, penso que serà fàcil ja que moltes no arribaran a ser de les cinc primeres.

DERROTATS

Ahir divendres es va produir un fet molt interessant i significatiu a les portes de l'escola que és totalment representatiu del perquè ara mateix és impossible avançar en el nostre objectiu d'alliberament nacional.

Aquesta setmana la in-justícia espanyola ha tornat a refermar la seva postura vers l'escola catalana per tal de tirar endavant la seva intenció d'implantar el 25% de les classes en castellà tal com va anunciar ja fa dos anys. Evidentment, no han faltat les veus contràries i indignades habituals: des de la gent del carrer cagant-se en tot, de les associacions amb els seus manifestos que no serveixen per res, només són paper mullat, i és clar, dels nostres polítics, amb les seves típiques frases de tot el suport al professorat i de què s'han cregut aquests espanyols, com si no fossin ells els principals culpables amb la seva tàctica de diàleg etern. Burros.

Doncs bé, el divendres, cap allà les dotze, sortien al carrer uns quants alumnes de Batxillerat cridant el lema: "No volem anar a l'escola si no és en català!" Apart del fet xocant i graciós de la frase (de debò volen ara a l'escola?), en un moment determinat, uns quants del grupet (sis o set) es fiquen al mig del carrer Gran i tallen el trànsit donant-se les mans mentre seguien cridant. Els cotxes i autobusos es paren, i hi ha un moment de dubte. La resta del grup, la gran majoria, es mantenen a la vorera, mirant els altres, cridant alguns... Però en cap moment fan el pas de sumar-se al tall de trànsit.

Vet aquí la imatge de la nostra Catalunya. Els que volen lluitar de debò, els que també volen la independència però que donin la cara els altres, i els conductors, fent sonar els clàxons perquè ai, ara no toca. I per això no avancem, perquè així ens va. Uns quants fent els actes, lluitant, enfrontant-se a l'estat i a qui sigui, mentre els altres 'ho miren, els indepes que només ho són l'onze de setembre. Com sempre. No ens adonem de la força que tindríem si tots anéssim a l'hora. Si enlloc de sis o set nois i noies, s'hi haguessin posat els trenta, per no dir si s'ho haguessin parlat i estiguessin allà les altres classes de batxillerat. I en el nostre cas, el mateix. Tot el què ens passa és culpa nostra. Mai hauríem d'haver marxat de l'aeroport, ni de la Jonquera, ni d'Urquinaona. Aquest és el camí. I fins que no tornem als carrers, la derrota és segura.

Totes i tots hem de perdre la por, jo el primer. Ara, des d la distància temporal, penso en tot el què podria haver fet, apart de vigilar que no prenguessin mal. Estaré al cas, per tal de que no hi hagi represàlies cap a aquells valents, que només faltaria que l'escola que promou el debat, l'inconformisme, la justícia... amonestés un exercici pràctic.

CLÀSSICA O BONA

El pas dels anys es fa notar. I a nivell cinèfil, també. M'explico. Hi ha pel·lícules que són considerades clàssiques. S'entén amb aquest terme aquelles pelis que són bones i atemporals. Per exemple, El Padrino. Mira-la quan vulguis, que és una obra mestra amb majúscules. Per moltes vegades que l'hagis vist, mai et decep. La veuré d'aquí deu anys i seguirà sent esplèndida. Fa pocs dies, repetien per la televisió "Allò que el vent s'endugué". Poca cosa nova es pot dir d'aquesta. Sí, es veia vella, això és cert. Però indubtablement, és un gegant de la cinematografia, i podria haver estat les hores que dura veient-la si no fos perquè la feina em reclamava.

Així doncs, vinc a dir que una pel·lícula es podria dir que és molt bona si al cap d'uns anys, segueixen veient-la i bavejant. És una pel·lícula clàssica i bona.

Llavors hi ha aquelles pel·lícules que es poden considerar clàssiques però que no tenen la sort de comptar amb aquesta consideració. També fa unes setmanes vam veure "La princesa promesa". És un clàssic de les aventures de la dècada dels 80. Però no és bona. Al veure-la ara, la sensació és més aviat avorrida, encara que conté algunes de les escenes i frases més conegudes d'aquest estil de pel·lícules. Encara fa menys, vaig revisionar "L'aventura dels ewoks". La recordo amb tendresa. Però ai senyor... quines ganes de dormir que m'entraven, i quina manera de trencar mites de la infància i la joventut. Però hem d'acceptar la realitat, perquè de vegades faig veure al MEC pel·lícules meravelloses de quan tenia la seva edat, i pobre... quan porta una estona ja mira el rellotge, i tu saps que realment, a l'època actual, aquelles pelis són de pixarrí.

Potser porto el trauma dins quan vaig posar en pràctica això que comentava veient ET. Home... No és pas com els exemples d'abans. Però és cert que fins i tot aquesta mítica peli, vista ara, no enganxa als nens i nenes com ho va fer llavors. El temps passa, o més ben dit, els temps canvien. Per bo o per dolent.

DEIXAR EL MÓN ENRERE

Ja és mala sort. Després de llegir "El cel de mitjanit", tot i gaudir-ne, el fet de no saber exactament què ha passat, tot i que es pot deduir fàcilment, em deixava una mica decebut. Fa poquet vaig veure una pel·lícula, Another earth, que també et deixa una mica amb cara d'estaquirot. És per aquest motiu que, després de llegir "Deixar el món enrere" de Rumaan Alam, la sensació és més aviat d'enuig. Mira, que passi una vegada d'acord, però tres cops en tant poc temps, m'emprenya una mica. Una cosa és que passin coses i no sàpigues el motiu (exemple evident, The walking dead", on vas engolint zombis sense saber perquè passa). Però la sensació que he tingut amb aquest llibre és una mica de presa de pèl. EN aquest cas, no és que no sapiguem perquè passa el fet, sinó és que en acabar el llibre, encara no saps què ha passat exactament. Sí, l'electricitat i la xarxa ha caigut, però és veritat o no? Per una banda juga amb el fet de si ha passat de veritat o no, el joc de descobrir si qui t'ho explica és de fiar o no; i per altra banda, et va deixant frases que parlen del què li passa a altra gent del país o del món; que si un es mor aquí, que un altre es queda a l'ascensor... Però tot molt embolicat i desdibuixat.

Aquesta vegada ens trobem una família de vacances, que ha llogat una casa aïllada a un matrimoni. Quan són allà, una nit justament se'ls presenta el matrimoni, gran, negre (es veu que l'autor li dona importància, com si estiguéssim encara al segle XX), i els diu que han tornat perquè a Nova York hi ha hajut una apagada i han volgut fugir del caos. El dilema inicial és saber si estan dient o no la veritat. A mesura que avança la trama, arriba un "soroll" que a part de dir-li soroll, en cap moment aconsegueix descriure'l per tal que ens fem la idea de com podia sonar. Hi h amés gent? No hi ha més gent? Tampoc queda clar, per molt que apareguin dues persones extres pel voltant. Què els passa als fills, sobretot al gran, perquè se li cauen les dents o agafa febre? Què hi té a veure? I els animals, de què fugen? 

Pels animals et penses que és un desastre natural, una catàstrofe ecològica. Però pel què li passa al fill, penses que és alguna cosa de virus. Però l'apagada no es deu a res d'això. Hi apareix el fantasma de la guerra, però tampoc queda clar.

Res, que amb el rerefons habitual d'una bona idea, per no caure en els tòpics, s'embolica d'una manera que no se li pot treure l'entrellat en cap moment, i s'organitza un sense sentit que quan acabes de llegir, et venen ganes d'enviar el llibre a la paperera de la literatura.  Les connotacions en alguns moments racistes i també masclistes semblen ben naturals per l'autor i li donen un toc de "de debò cal?" Res, que ja ho diuen: "Més val dolent conegut que bo per conèixer", tot i que en aquest cas, el bo a conèixer ha estat pitjor. Jo que volia sortir de les lectures habituals i renoi, no tinc sort...

ANOTHER EARTH

Drama de ciència-ficció, diuen en les sinopsis. Bé doncs, deixem-ho en drama, perquè si a la història li traiem la part fantàstica, continua havent història, no impedeix la trama ni el seu desenvolupament. Però si en traiem la part de drama, no s'aguanta per enlloc. He de dir que hi haurà spòilers perquè és impossible poder parlar d'aquesta pel·lícula sense fer-ne.

La nit que es descobreix un planeta nou al firmament, una adolescent borratxa es carrega una mare i el seu fill en un accident de cotxe. Quatre anys més tard, surt de la presó i tot intentant tornar a fer una vida normal, a la que sembla que no arribarà mai, perquè està catatònica, s'acosta al marit i pare de la criatura de l'accident que va provocar, primer per demanar perdó però acaba establint-hi una relació. Per tant, només amb aquesta trama dramàtica, que és la que sosté la pel·lícula ja en tindria prou. El què li passa pel capa la noia quan torna a la normalitat. La vida desesperada i condemnada al fracàs de l'home després de la desgràcia, la relació que s'estableix entre els dos, que des del punt de vista de l'espectador és absolutament anti-natural. És una relació que fa fàstic (tot i  que bàsicament se centra en què ella li neteja el pis), ja que saps que en la seva situació, no voldries que l'assassina involuntària de la teva família se t'acostés per res.

Però llavors, de rerefons tenim la part de ciència-ficció. Aquell planeta que es va descobrir, quatre anys després està molt més a prop i es plantegen que hi hagi una nau cap a allà. A la pel·lícula ni es planteja com és que aquest planeta es mou i ve cap al nostre. No sé, però molt normal no és, ien cap moment en fa referència al pànic habitual que provocaria. També s'ha descobert que el planeta és idèntic al nostre. Els mateixos oceans, continents, composició, etc. És, com du el títol de la peli, "una altra Terra". I finalment, quan contacten amb la gent d'allà, resulta que som nosaltres mateixos. És un planeta com el nostre on viu la mateixa gent. Per mi, a nivell de fantàstic, la millor frase és la de "Nosaltres parlem de què som la terra 1 i ells la Terra 2, però no crec que ells es diguin a ells mateixos que són la terra 2." Qui és qui? Els passen les mateixes coses, és tot igual? Les possibilitats que dona aquesta situació són immenses i el fet que a la peli siguin absolutament secundàries, què voleu que us digui.. Ara bé, tant potencial, segons en quines mans cinèfiles, tampoc seria senyal de bona pel·lícula.

Així doncs, ens quedem amb una pel·lícula interessant, però que no treu el suc que li podria treure a la part fantàstica, mentre que la part de drama, que també és molt potent, queda molt reduïda a la moral de la nova situació entre els dos protagonistes. No la valoro però negativament, deixa molt punts per pensar, i també és bo que et provoqui tot això. Segurament aquesta era la seva intenció, com si no, s'entendria el final, quan la noia, arriba a casa i es troba amb una còpia idèntica seva. L'ella de la terra 2 ha vingut a veure-la. I s'acaba. Ufff... ens perdem una bona xerrada entre les dues, i moltes preguntes a l'aire.

24 (x4)

Després d'un breu descans, que també va bé degut a l'adrenalina que gasta la sèrie, vaig encetar i ara acabar la quarta temporada de 24. Cada vegada que n'he començat una em pregunto si seran capaços de mantenir l'interès, la intriga i els nervis fins el final, tal com per han anat fent. I què carai, 96 capítols després del primer, he de dir que (sempre segons el meu parer) que sí, objectiu assolit.

En aquest cas, tenim de nou uns terroristes (això no es pot canviar, ja que la trama va sobre la Unitat Anti-Terrorista) que segresten el secretari de defensa dels Estats Units com a tapadora per aconseguir un míssil nuclear per llençar-lo sobre una ciutat.

Doncs com deia, tot i que en moments es repeteixen situacions semblants a altres temporades, l'enfocament pot ser diferent, la resolució també... sempre hi ha un toc diferencial que de seguida et permet allunyar-te de tenir sensacions ja viscudes. L'interès no decau en cap moment, la successió de fets és tan ràpida i constant que no et permet ni un minut de descans. Fins i tot, hi ha un moment en un dels capítols, que es produeix una situació bèstia, i d'aquelles amoralment dubtoses. SPÒILER.

Mentre estan operant a vida i mor un col·laborador (que a més és l'ex-marit de la parella actual dl protagonista), arriba justament ell (Jack Bauer) amb un dels dolents també a punt de morir, i que és l'únic que sap on es troba el cap dels terroristes. En Bauer obliga al metge a deixar el bo (que a més li avia salvat la vida i per això es trobava ferit) per tal d'operar el terrorista i saber on es troba el dolent per a evitar que el míssil acabi amb la vida de milions de persones. És un moment d'una potència dramàtica molt gran i que evidentment, obre debat.

La sèrie, justament ha estat molt criticada per com enfoca aquestes situacions o ensenya molt moments de tortura a presoners o maneres políticament incorrectes d'aconseguir dades. Sense cap mena de dubte, els estats actuen d'aquesta manera a les nostres esquenes.

Un altre dels encerst de la temporada és com vana apareixent a mesura que van passant les hores, personatges clau d'altres temporades, per tal de donar un cop de mà o donar-li la volta a la situació. Al principi, menys el protagonista i una de les treballadores de la Unitat, tots són nous. Però van apareixent l'Almeida, la Michelle i més al final, l'expresident Palmer, que en una volta de guió, fa el paper que en altres temporades feia la seva exdona, prenent decisions extremes que abans no hauria fet sense submergir-se en un mar de dubtes.

I per últim, quin gran encert donar el paper del cap dels terroristes a l'actor Arnold Vosloo, conegut per ser la mòmia de la versió de principis de segle. El seu aspecte, la seva mirada... és el malvat perfecte!

No sé com anirà la cinquena temporada, però les ganes no me les traurà ningú! I més deixant oberta l'aparició de la Xina com a possibles següents dolents (com van canviant els temps) i deixant una terrorista que apareix al final i que ja va aparèixer al final de la primera temporada a l'últim minut. Segur que hi ha tela...

DIA I NIT

L'endemà de l'enèsima decepció del Barça masculí (empat a casa amb l'Alabès, després de perdre amb el Rayo i el Madrid), vaig poder gaudir en directe del partit entre l'equip femení i la Reial Societat. Partit que s'esperava trepidant, ja que enfrontaven la líder del campionat amb les segones classificades. Personalment, pesava que si no marcàvem ràpid el primer gol, ens costaria força.

Per sort, el meu desig es va complir, i al poc de començar, Rolfo marcava el primer gol. Però això va fer reaccionar les basques, que van empatar gairebé de seguida. A partir d'aquí, anar jugant, i van caure el segon i tercer gol, però l'equip txuriurdin demostrava el perquè estan tan amunt en la classificació. Quan tenien la pilota, la tocaven bé, es desmarcaven amb criteri i creaven perill, mentre que defensivament, van tallar una infinitat de passades interiors que deixaven soles les nostres atacants davant la seva portera.

Tot i el seu bon joc, l'equip culer va demostrar el perquè són el millor equip d'Europa, i van anar venint el quart, cinquè, sisè... i amb l'equip basc totalment rendit i desitjant que s'acabés el partit, el setè i el vuitè.

Quin goig veure-les jugar, quines jugades de fantasia, quins detalls... Tot meravellós, ben al contrari dels nois, que pobres, no se'n surten, tot i que per cert, ja han canviat d'entrenador (en Koeman ja ha deixat pas al Sergi Barjuan, que s'hi estarà fins que arribi el Xavi).

Tornant a l'equip femení, que és l'important. Molta gent li treu importància perquè clar, amb aquesta competició, tot sembla de pixarrí, la superioritat és tan gran que ho desvirtua tot. I no hi puc estar d'acord. És evident que hi ha una diferència de potencial i de qualitat estratosfèrica entre el Barça i la resta. Però és una superioritat que faria que guanyessin els partits per 3 o 4 gols. La diferència és l'actitud. Les noies un cop han fet el quart, pressionen com a boges per fer el cinquè, i quan l'han aconseguit, pressionen com a boges pe fer el sisè, i així successivament. La fam de gol és inacabable. Amb es basques rendides, quan van dir que es jugarien tres minuts d'afegit, ja vaig profetitzar que farien un altre gol. I així va ser. És el fet de no abaixar la guàrdia, de fer el màxim de gols i espectacle, però no per humiliar les rivals, sinó perquè estan entrenant per fer-ho d'aquesta manera. així, si li fan vuit gols a la reial, quan toqui jugar contra el Lyon i companyia, tindrem més opcions i guanyar amb 3 gols, per exemple 8recordeu la final de Champions contra el Chelsea?). L'equip masculí, també té qualitat, no són pas zeros a l'esquerre, aquests nois... Però els falta l'actitud i la fam que tenen les noies.

PD. Aquesta entrada està dedicada a la Bruna, que es recuperi ben aviat i ens segueixi regalant els seus gols.