La nit que es descobreix un planeta nou al firmament, una adolescent borratxa es carrega una mare i el seu fill en un accident de cotxe. Quatre anys més tard, surt de la presó i tot intentant tornar a fer una vida normal, a la que sembla que no arribarà mai, perquè està catatònica, s'acosta al marit i pare de la criatura de l'accident que va provocar, primer per demanar perdó però acaba establint-hi una relació. Per tant, només amb aquesta trama dramàtica, que és la que sosté la pel·lícula ja en tindria prou. El què li passa pel capa la noia quan torna a la normalitat. La vida desesperada i condemnada al fracàs de l'home després de la desgràcia, la relació que s'estableix entre els dos, que des del punt de vista de l'espectador és absolutament anti-natural. És una relació que fa fàstic (tot i que bàsicament se centra en què ella li neteja el pis), ja que saps que en la seva situació, no voldries que l'assassina involuntària de la teva família se t'acostés per res.
Però llavors, de rerefons tenim la part de ciència-ficció. Aquell planeta que es va descobrir, quatre anys després està molt més a prop i es plantegen que hi hagi una nau cap a allà. A la pel·lícula ni es planteja com és que aquest planeta es mou i ve cap al nostre. No sé, però molt normal no és, ien cap moment en fa referència al pànic habitual que provocaria. També s'ha descobert que el planeta és idèntic al nostre. Els mateixos oceans, continents, composició, etc. És, com du el títol de la peli, "una altra Terra". I finalment, quan contacten amb la gent d'allà, resulta que som nosaltres mateixos. És un planeta com el nostre on viu la mateixa gent. Per mi, a nivell de fantàstic, la millor frase és la de "Nosaltres parlem de què som la terra 1 i ells la Terra 2, però no crec que ells es diguin a ells mateixos que són la terra 2." Qui és qui? Els passen les mateixes coses, és tot igual? Les possibilitats que dona aquesta situació són immenses i el fet que a la peli siguin absolutament secundàries, què voleu que us digui.. Ara bé, tant potencial, segons en quines mans cinèfiles, tampoc seria senyal de bona pel·lícula.
Així doncs, ens quedem amb una pel·lícula interessant, però que no treu el suc que li podria treure a la part fantàstica, mentre que la part de drama, que també és molt potent, queda molt reduïda a la moral de la nova situació entre els dos protagonistes. No la valoro però negativament, deixa molt punts per pensar, i també és bo que et provoqui tot això. Segurament aquesta era la seva intenció, com si no, s'entendria el final, quan la noia, arriba a casa i es troba amb una còpia idèntica seva. L'ella de la terra 2 ha vingut a veure-la. I s'acaba. Ufff... ens perdem una bona xerrada entre les dues, i moltes preguntes a l'aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada