INFUMABLE

Escric aquestes línies quinze minuts després del final del partit. El Barça masculí ha tornat a perdre a la Champions, aquest cop contra el Benfica, per 3 a 0. Això ja no es pot aguantar més. I em sap greu pel Koeman, perquè em cau bé, pobre home, però clar, cal canviar dinàmiques, idees i conceptes, perquè aquests jugadors estan absolutament col·lapsats. Però car, qui és el guapo que s'atreveix a deixar la tranquil·litat de casa seva per venir a un polvorí? Trobaran un altre pastor de vaques per intentar treure vi enlloc de llet? La veritat és que no ho sé. Però dubto molt que en Laporta no decideixi fotre'l fora avui mateix. I és que encara que dissabte sigui el partit contra l'Atleti, això ja està sentenciat.

Són massa partits jugant de pena. Només dos, el primer contra la reial Societat i el de diumenge contra el Llevant han estat salvables. Apart d'això, es més. partits fent el ridícul en defensa, sense control del mig del camp, sense rematada a porteria. Quan no és un el que juga fatal, el dia següent és un altre. I per molt que estigui bé donar oportunitats als joves, ara mateix no se'ls pot demanar que siguin exemple i motor de res, ja que no paren de rebre pals en forma de derrotes o empats (que en el ca del barça, és el mateix que una derrota). 

Les decisions que ha pres Koeman han estat tan desencertades que no pot haver altra sortida que l'acomiadament. Fitxar Luke De Jong amb l'excusa que falta un 9, és incomprensible si no és pel fet que és holandès. I això em fa molta ràbia, i demostra que no hi ha projecte ni res. un armari amb potes que no encerta ni una. El retorn d'Ansu és esperança, però no és Messi encara i no es pot carregar a les esquenes un equip que ara mateix és perdedor. Memphis, va fent, però a partir del minut 60 desapareix. Coutinho segueix sense demostrar res. I etc, etc.

Fan llàstima, molta llàstima. I sap greu perquè tampoc és un mal equip, i els altres també ho fan malament. Però és que no donen marge a il·lusionar-se gens. Quan sembla que sí, va i te'n claven tres com si res. aquí, un cop més, l'únic que il·lusiona és l'equip femení. Quatre partits, quatre victòries, 26 gols a favor (5 de mitjana) i zero en contra. Pim pam. A veure si troben un Lluís Cortés pel masculí.

LA PACIENT SILENCIOSA

Ha estat acabar el llibre i pensar en el final de la mítica pel·lícula "Murder by death" que aquí es va traduir com "Un cadáver a los postres". En el film, un home excèntric es burlava dels cinc millors detectius a qui havia parat una trampa per venjar els lectors que durant els seus llibres s'havien sentit enganyats perquè amagaven pistes fins el final, o apareixien sospitosos al penúltim capítol, etc. Doncs això ja diu força de la meva sensació després de llegir La pacient silenciosa d'Alex Michaelides.

A veure, les coses com siguin, ha estat bé, molt entretinguda, però el final, ai el final... es desvela una cosa que s'havia guardat per ell. En cap moment ho diu en veu alta, ho acabes deduint tu, però clar, et sents mig enganyat després de llegir-lo. Evidentment, un bon thriller, un bon llibre de misteri, t'ha de tenir enganyat i sorprendre't, perquè si no, evidentment no té res de misteri i deixa de tenir interès. Però clar, el gir de 180 graus és tan bèstia, que tot i ben pensat i celebrat, és veritat que et deixa una mica en estat de xoc. Podríem dir que fins la meitat del llibre és un 6, quan es comença a accelerar tot arriba al 8, i amb el desenllaç baixa al 7. Això seria el què se'n diu un notable, però no arriba a agafar l'èxit d'altres lectures d'aquest any 2021, que està tenint un nivell molt alt.

L'autor ens explica l'arribada d'un psicoterapeuta a un hospital psiquiàtric on vol tractar una pacient que des de que la van detenir pel brutal assassinat del seu marit, no ha obert la boca (i duia així diria que 8 anys o 6, ara no ho recordo bé, però era molt temps). A través de la teràpia, va investigant la vida de la noia, els seus últims dies, la família, els amics, la relació amb el seu marit, per tal d'entendre què va passar i sobretot sobretot, per fer-la parlar. Diria moltes coses que serien espòilers criminals per qui no ho ha llegit, així que ho deixo aquí.

Ha estat lectura entretinguda i ràpida, amb emoció i intriga però sense focs artificials. Vaig arribar a aquest llibre perquè me va cridar molt l'atenció un llibre titulat "Les donzelles", segon de l'autor que ens ocupa. I encara que no n'és pas continuació, no em volia arriscar que em passés com a la sèrie de Fjallbacka. Tot i que l'experiència no em fa córrer a buscar aquest segon llibre, segur que tard o d'hora també el devoraré.

LLÀGRIMES DE COCODRIL

Aquest passat agost, i ja ha plogut força des de llavors, es va produir un fet que va aixecar una mica de polseguera. Durant el pregó d'inici de la Festa Major de Gràcia, l'alcaldessa de Barcelona v ser xiulada. Evidentment, no era el primer cop ni és clar en serà l'últim, però aquesta vegada, davant la insistència dels xiulets, va demanar que la deixessin parlar i es va posar a plorar. En Jordi Cuixart, que estava al seu costat, en un moment poc encertat, va agafar la paraula per demanar respecte, que es tracta de lluites compartides. No entrarem en el tema de la reacció d'en Cuixart, perquè em sap greu per tot el què ha patit aquests darrers anys.

Em volia centrar en les llàgrimes de l'alcaldessa. Ara? Quan fa més d'un mes? Doncs sí, perquè hi ha coses que no caduquen mai, com per exemple la imbecilitat, incoherència i cinisme de qui és ara mateix la capdavantera de la ciutat. Cal dir d'entrada, que en un principi, ni fu ni fa. No em despertava el menyspreu que em desperten els polítics i polítiques de partits espanyolistes. Fins i tot vaig pensar que potser, venint d'on venia, alguna cosa bona podria fer. Em molestava a seva condició de ciutadana del món, i la famosa equidistància amb el conflicte català, però poca cosa més. A sobre, ha hagut d'afrontar alguns dels esdeveniments més complicats dels últims anys, res a veure amb els seus predecessors (17-A, 1-O i pandèmia). 

Però això tampoc treu que vegi que és una "pinta". Ella, la tan "alternativa", la que es deuria considerar "l'alcaldessa del poble", la defensora d'injustícies, blablabla... com els passa a tots els qui arriben al poder, no fan res. S'adonen de com està tot de podrit i es veuen amb les mans lligades. Però així com en Torra ho ha dit públicament, ella no ho fa. Segueix vivint de l'engany, de dir paraules per enredar l'electorat que l'ha de votar de nou. I com que es mou amb gent diguem-ne, fàcil de convèncer perquè s'ho creuen tot, aquí la tenim encara, dient bestieses, sent incoherent, i dissimulant la seva incapacitat per fer de Barcelona el pal de paller del país.

D'ençà de les seves llàgrimes, a més, sembla que ha multiplicat per deu les seves declaracions fora de lloc, declaracions que ella mateixa criticava abans. Anem per parts:

El primer que hauria d'haver fet el 14 d'agost, enlloc de plorar, era baixar a la plaça i preguntar quin era el problema interessar-se pels motius de la xiulada i demostrar que era una alcaldessa propera. Potser llavors tothom s'hagués assabentat que els motius principals no eren polítics, sinó socials. Els monitors i monitores que fa mesos que estan sense local van ser qui van promoure la xiulada. La seva segona reacció va ser, al pregó de les festes de Sants, portar-se infiltrats per fer de claca i minimitzar els xiulets. Talment com fan els sistemes totalitaris.

Sobre el tema Catalunya, no cal dir res. També va plorar l'1 d'octubre, però diu que és un tema passat, que la gent ja no està per tonteries. Llavors arriba la Diada i li fem saber que les tonteries les fan els tontos, com molt bé deia la mare d'en Forrest Gump, i en això, ella n'és una experta, només cal veure les seves accions del passat i algunes més actuals.

També ha deixat anar que els polítics independentistes no haurien de prometre coses que no es poden complir, i clar, ja han aparegut els buscadors a l'hemeroteca mostrant tot el què ella ha dit i no ha fet, que evidentment, són un bon grapat de promeses incomplertes (no pactar amb valls, tancament de CIE, etc). I tot això passa vivint en una ciutat cada vegada més bruta i deixada. I va i diuen que clar, passa perquè s'està acabant el contracte amb l'empresa que se n'encarrega. I t'ho deixen anar i es queden tan amples. Ara resulta que quan et falta un any per acabar el contracte, pots fer malament la teva feina. És que ho diuen com si fos el més normal. No tenen més barra perquè se n'han acabat les existències. I si vol plorar, cosa que és molt respectable, que ho faci per raons justificades, que malauradament, n'hi ha moltes en el món i la ciutat on vivim, no pas perquè la xiulin merescudíssimament.

HUMANITZAR L'EDUCACIÓ

Acabem la lectura estiuenca, just el dia abans de començar classes amb el nou llibre d'en César Bona. Sempre entra bé llegir-lo i endinsar-se en el sentit de l'educació i en la manera senzilla com veu aquest mestre tots els components del què hauria de ser el motor de qualsevol país, el departament on qualsevol govern hi posés tota l'atenció.

Tot i això, tot i anar assentint amb el cap en molts dels seus capítols, he de reconèixer que un cop acabat el llibre, estic igual, no m'ha aportat res de nou. a veure, bona part del llibre està ple de bones idees, intencions i maneres de pensar que compro, però són conceptes o metodologies que ja he comprat en altres llibres seus o d'altres autors, i que tinc al cap en gairebé la seva totalitat (la teoria, clar, el complicat és dur-ho a la pràctica). Amb el rerefons de la pandèmia i el confinament, qüestiona sobretot la manera de fer escola, entenent que la situació que hem viscut mestres i alumnes és una oportunitat d'or per canviar maneres de fer o entendre l'ensenyament. És un moment on introduir canvis en les escoles està més que cantat, posat en safata. Sembla que quan escriu ja s'adona de què moltes escoles estan deixant passat l'oportunitat. I encara pitjor, moltes han interpretat el contrari i estan introduint encara més tecnologia. Evidentment que aquesta ha salvat moltes situacions en el confinament, no hi ha dubte, ja que era l'única manera de tenir contacte amb el món, amb el mestre o els companys. Però un cop ha tronat la presencialitat, no podem seguir connectats a les pantalles, sinó que hem d'aprofitar com mai l'estar junts, el poder mirar-nos i conviure de nou plegats en un mateix espai.

Però no entra molt a la jugular en aquest aspecte. En el fons, els capítols acaben sent una repetició de les seves idees aplicades en el moment post-pandèmic. És a dir, m'agrada les coses que diu, però no m'han aportat cap novetat, ja ho havia sentit abans. Tampoc me'n penedeixo, ni molt menys, ja que una lectura com aquesta, just quan toca tornar a la classe, va molt bé per recordar per quin motiu faig la feina que faig, i em renova l'aire i les ganes de voler fer coses per tal que els i les alumnes creixin en tota la seva globalitat. Després, ja xocarem amb la realitat de la societat, la burrocràcia i tots els impediments habituals per poder actuar segons els principis més bàsics que han de posar els nens i nenes al davant. Però seguirem lluitant per aconseguir-ho. Com en altres aspecte de la vida (veure entrada d'ahir), mai ens rendirem per aconseguir els objectius proposats, objectius que no tenen res a veure amb si saben ja multiplicar o dividir. Per cer, curiós que vaig acabar el curs el juny llegint un llibre sobre educació, i acabo les vacances (tot i que ja no estàvem de vacances, ja m'enteneu) amb un altre llibre educatiu.

Hi ha una frase però, que m'ha fet pensar. Diu, i hi estic d'acord evidentment: "Si no eduquem en la tolerància i el respecte, deixarem la port a oberta a la intolerància i el menyspreu".  Però clar, llavors, davant de fets com el feixisme, el racisme, etc, hem de ser tolerants? Clar, jo crec que no, penso que ens hem de mostrar intolerants davant d'aquestes actituds contra la vida. Llavors què? Hem d'educar també en la intolerància cap a aquestes actituds, ja que el silenci, el no parlar-ne, és evidentment, una manera d'educar, en això, hi havia una frase d'un llibre que també ho deia: "No dir res és també una manera d'educar", per tant, visca la tolerància i el respecte, i tant, però ni aigua cap als intolerants. 

RESSORGIM

Motius per quedar-se a casa n'hi havia un bon grapat: mandra, ira, pandèmia, por, cansament, rebuig als partits polítics... Però alguna cosa deia que no es podia escollir el camí fàcil, el de la rendició. Així que amb molta expectativa, em vaig disposar a tornar al carrer per la independència un any i mig després.

Com molt bé explica en Partal a Vilaweb, aquest any i mig ha fet mal a l'independentisme. La força del carrer, la més gran de totes, havia quedat anul·lada, i les úniques veus que se sentien parlant del país eren les del polítics, i així ha anat tot, que han aconseguit desmotivar el poble com de fet, acostumen a fer normalment. Però llavor arriba la Diada del 2021, i centenars de milers de persones omplen es carrers de Barcelona a cridar independència. Personalment tenia la sensació que assistia a l'inici de tot una altra vegada, al retorn de les mobilitzacions, al punt de sortida de les protestes i reivindicacions, a l'embrió que ens va portar a cridar que els carrers eren sempre nostres. Després de la manifestació (les manifestacions) d'ahir, aquest número l'únic que pot fer és tornar a pujar. Les entitats organitzadores estaven eufòriques perquè no s'imaginaven tanta assistència, i crec que els independentistes ens hem de tornar a felicitar pel què va passar ahir i donar-nos ales per tal de recuperar el carrer i lluitar com si ens anés la vida.

Ja poden dir que érem poquets (clar, comparats amb els dos milions de fa pocs anys), però com bé diuen els experts, quin altre moviment europeu és capaç de treure al carrer aquest número de persones? Cap. I tota aquesta gent no vaig sentir ningú que cridés "Diàleg!" o "Hem de ser més!". No, la gent crida independència i que anem per feina. ja es va fer el referèndum i es va guanyar i els polítics a qui vam votar i posar al Parlament és perquè complissin aquesta feina. que si fan això poden acabar a la presó? Poden acabar exiliats? Ja ho sabien, no? Doncs si s'hi fiquen, que compleixin, i si no, que s'apartin. Però aconseguir el seus càrrecs amb els nostres vots, per anar donant llargues i prometre votacions per d'aquí ves a saber quan, no.

El tema dels presos i les preses és complicat. Evidentment que han pringat i han patit, però ara, un cop a fora, no poden anar (alguns d'ells) amb discursos derrotistes, i si aquest és el seu nou pensament, que callin i s'amaguin. No volem gent que freni, que posin pals a les rodes. Volem gent al davant que acceleri el pas i vagi de cara a barraca. Sap greu que els xiulin (a alguns) però és que renoi, sembla que s'ho estiguin buscant, o que realment han sucumbit al xantatge espanyol. 

Tornant a la Diada d'ahir, insisteixo en les ganes que tinc de tornar a cridar (amb mascareta, perquè les distàncies, la veritat, alguns se les passaven pel folre). Però va ser estar allà i notar com es trobava a faltar aquesta mobilització. Cal seguir lluitant, fins el final, i ahir, va ser el nou punt de partida. Endavant amb la lluita.

THE RIGHT STUFF

Amb la traducció de "Escollits per a glòria" (igual que la pel·lícula sobre el mateix tema que es va fer als anys 80, trobem una sèrie de 8 capítols que explica els nicis de la NASA en plena guerra freda. Acabada la segona guerra mundial, els odis i les enveges entre la URSS i els USA van comportar molt conflictes entre les dues potències i afectant a molts més països del món, incitant guerres a països en desenvolupament tan sols pels seus interessos. La veritat, tant de bo que la seva rivalitat s'hagués centrat només en termes científics com l de la carrera espacial. Ens hauríem estalviat molts problemes al planeta que encara avui dia persisteixen.

Així doncs, mentre els russos anaven fent progressos amb el tema d'exploració de l'espai, als Estats Units anava tot més a poc a poc, i la burocràcia, juntament amb els primers fracassos, anaven endarrerint la progressió. Així, coneixem els set homes que van participaren el projecte Mercury, que volia portar per primera vegada l'ésser humà a l'espai. Cada un dels homes amb la seva història al darrer, les seves lluites internes i entre ells perquè evidentment, només un d'ells seria el que faria primer la missió. Finalment, els russos són els que ho aconsegueixen abans, i Yuri Gagarin es converteix en el primer home a l'espai. Els ianquis continuen la missió, ara ja amb el suport de Kennedy, ja que les coses no els van bé i pensen que els èxits en matèria espacial poden tornar als USA al primer lloc mundial. 

La sèrie està molt bé. Amb el suport del National Geographic per fer-la, no podia permetre's el luxe de faltar a la veritat o ser un xurro. Converteixen en una sèrie dramàtica el què podria ser un bon documental. Segurament las nord-americans els agrada més ja que coneixen part de la seva història, com em passava a mi llegint Desperta ferro. Gagarin és conegut mundialment, però els primers ianquis a l'espai, la gent corrent no els coneix, per això dic qe a ells els deu agradar més aquest aspecte més històric. 

Apart de conèixer els astronautes i les seves vivències al llarg del procés, també coneixem els dos directors inicials del projecte, que els veus sempre treballant i fumant dels nervis. L'èxit final deuria ser per a ells un moment eufòric molt gran, després de tants anys lluitant contra la corrent, ja que tothom els titllava de bojos. I també menció especial a les dones dels astronautes. Se 'han fet reportatges explicant com era la seva vida, com les feien servir de "floreros", quan evidentment, havien de tenir la seva opinió de tot plegat, a més del patiment que comportava saber que el teu marit podia explotar a l'espai. En els temps que corren actualment, és segur que li han volgut donar veu a aquest aspecte, i més fent referència a l'intent de crear l'equip de dones astronautes, la reacció dels homes, típica del masclisme habitual i que encara dura, i evidentment la seqüència final de la sèrie, on es veu una de les dones, que ja és pilot d'avió, ensenyant a la seva filla a fer anar els comandaments. Sense cap mena de dubte és un crit a la igualtat i als drets de les dones.

DESPERTA FERRO!

Fa pocs anys, després de llegir Cançó de sang i or de Jordi Molist, acabava l'entrada demanant saber com continuava aquella història. llavors no sabia que el meu desig es faria realitat. Amb Desperta ferro, he pogut donar resposta a les meves preguntes de fa dos anys enrere. Podria Pere III mantenir el regne de Sicília lluny de l'abast dels Anjou? Podria superar les traïcions dels els seus propis súbdits? Podria Roger de Llúria amb menys vaixells, menys cavallers i menys soldats lluitar davant del poderós exèrcit d'Anjou sumat a les forces de França i el poder del Papa de torn? Podrien els almogàvers seguir lluitant al costat de la corona d'Aragó amb les ganes de botí que tenien sempre?

Totes aquestes preguntes tenen resposta a desperta ferro. Jordi Molist ho torna a aconseguir, amb un llenguatge clar i senzill, directe al gra, amb una seqüenciació dels capítols excel·lent per anar mantenint l'interès en cada un dels indrets on té lloc l'acció, que és simultània en dos, tres o fins i tot quatre territoris simultàniament. Es fa una lectura amena, amb interès constant i una empatització brutal amb els personatges principals. La manera en què està escrit fa que moments històrics com els que descriu siguin molt entenedors, i aconsegueixi fer-nos més propera la història del nostre propi país, sovint oblidada.

Realment, les desventures (no aventures) de la família reial i la seva cort al segle XIII era molt interessant, amb uns personatges històrics que són molt representatius de tot el què va significar l'edat mitja. Com que es veu que va haver gent que posava en dubte alguns dels fets narrats a la primera part, al final d'aquest llibre inclou a bibliografia en la qual es basen cada un dels esdeveniments i persones que hi apareixen. Hi ha és clar, llicència presa per donar més joc a alguns fets narrats com a trames secundàries, però la veritat és que no desentonen gens ni mica, no es veuen pas com a intruses sinó com a complementàries. Gran llibre.

Apart d'aquest i l'anterior esmentat, ja havia llegit dos llibres anteriors del mateix autor, que també són primera i segona part: Promet-me que seràs lliure i Temps de cendres. També en destacava la senzillesa en què explica fets històrics de manera que ens engrandeix el coneixement. realment, m'agrada molt com escriu la novel·la històrica aquest autor.

Malauradament hi ha alguna cosa que em grinyola, a nivell nacional dins el meu pensament. Ales traduccions espanyoles s'anomena Jorge Molist i no pas Jordi. Em sorprèn el fet que es canviï el nom. Si fossis del corrent semblant al meu, sota cap concepte em faria canviar el nom. I si ho fa de gust, per mi és una decepció. La seva pàgina web personal com a escriptor també consta el nom en castellà. De fet, tota la web està en castellà. Que no existeixi l'opció catalana, a mi em diu moltes coses. Que la traducció en castellà sigui "La reina sola" obviant l'expressió Desperta ferro dels almogàvers, ja és tota una declaració d'intencions. Però clar, que els fet descrits siguin de l'època de màxim esplendor de la corona catalano-aragonesa, sobta aquesta dualitat. I si és perquè és "ciutadà del món", bé ja se sap... hi ha temes en què ser neutral és estar a favor dels opressors. Em sap greu, perquè m'encanta com escriu, però tinc un no-sé-què que em fa rum-rum.

MERCAT DE BOJOS

Ja fa un mes i mig que vaig començar a parlar dels fitxatges d'estiu que hi havia a Can Barça. I al cap d'un mes i mig, si no fos per l'espiral de canvis dels dia 3 d'agost, gairebé podríem dir que no havia passat res de res. Ni un moviment des de llavors.

A nivell de femení, tot igual. Les tres noves més la tornada de la Clàudia Pina (que me la vaig deixar en aquella entrada). I de sortides, les mateixes, més la Laia Codina. Cap més canvi. Cap sortida més. Veurem com s'ho fa en Giráldez per donar minuts a aquest atac que tenim ara (Jenni, Graham, Martens, Pina, Bruna, Marion i Oshoala). Aquest dissabte comença la competició de lliga, i serà l'hora de la veritat per a les jugadores i sobretot per l'entrenador. Els partits de pretemporada han anat bé. Brutals els primers, i han anat a la baixa. No sé, com més temps fa que entrenen amb el Jonatan, sembla que pitjor van les coses. Ara toca la lliga de veritat i sabrem la veritat.

Pel què fa al masculí, ja fa tres jornades de lliga que juguen. A nivell de punts, no ens podem queixar, en tenim 7, com la resta d'equips capdavanters (ni un ha guanyat els tres partits) Dues victòries i un empat. Van començar molt bé, fent un gran partit, però els dos següents han estat molt fluixos, i un el vam empatar amb sort, i l'altre el vam guanyar amb la mateixa sort. cert que la temporada passada aquests dos partits els  haguéssim perdut, però clar, aquí sempre es vol guanyar i la crítica apareix ràpid.

Però a nivell de fitxatges, després dels que ja es van fer a principi d'estiu i després de la marxa de Messi semblava que no hi havia res a fer. Espera que marxessin jugadors i poca cosa més. I fins el dia 30 tot estava igual. De cop i volta, l'últim dia de mercat, tot són presses. Marxen Emerson (que feia quinze dies que hi era, Ilaix (bon vent i barca nova), Rey Manaj cedit, i patapum!!! Griezmann torna cedit a l'Atlètic de Madrid. Quina sorpresa d'última hora. A mi em sap greu que no li hagi anat bé a Can Barça. És un bon jugador, però no li han sortit les coses. En canvi, Umtiti i Pjanic que no compten per a res, no se'ls ha trobat equip (tampoc han col·laborat massa) i s'han de quedar. I en una jugada a tres bandes, Marxa el francès i agafem cedit l'holandès Luuk de Jong del Sevilla. No sé, és com aconseguir un Braithwaite més. I és que, amb Ansu  i Memphis fixes, el tercer lloc d'atac està entre Dembélé, Coutinho, De Jong, Braithwaite, Agüero i Yusuf Demir. Sis jugadors per un lloc. Calia doncs, en del Sevilla? Ara hi ha descans de seleccions, i en tornar, Champions contra el Bayern. ja podem espavilar si no volem fer el ridícul un altre cop. De totes maneres, soc optimista i crec que guanyarem la lliga. Aquí ho deixo.

Aquell 31 d'agost va ser de bojos. I entremig d'aquesta bogeria a corre-cuita de Can Barça, el Madrid i els mitjans de comunicació, que feia un mes que era una contínua insistència en Mbappé al Madrid, es queden amb un pam de nas. Ja l'havien vestit de blanc, comprat la casa, tot... i res, es queda al PSG. A veure, primer de tot, que es fotin! Jajajajaja... En segon lloc, menys mal, perquè després de com els de París ens havien menyspreat cada estiu, frustrant fitxatges (Marquinhos, Verrati, Rabiot...), emportant-se Neymar, Messi... per sort, és un cabronàs amb tothom, no només amb el Barça. En tercer lloc, aquest "ninyatu" de l'Mbappé, que segurament acabarà a Madrid, perquè és del seu estil, un prepotent i un cregut (és més Cristiano que Messi), que a la seva edat, té l'oportunitat de jugar al costat del millor jugador del món i de la història i marxarà per jugar amb el Mariano? Si realment ho volia fer, és que és imbècil perdut, i el futbol no l'importa. Això sí, amb l'equipàs que han format es de París, el meu desig és que no guanyin la Champions sota cap concepte. Que la guanyi qui sigui (el Madrid tampoc, és clar), però el PSG que quedi eliminat e més aviat possible per fer un ridícul estratosfèric.

I ja està, ara sí, comencen ja les temporades amb plantilles definides, i amb un final de mercat de bojos. Pel què s'ha fet a última hora i perquè pagar tants diners per un jugador de futbol és tan immoral que fa llàstima.

DUES TERCERES TEMPORADES

Casualitats no buscades però interessants que es duguin a terme, són el fet que l'últim dia de vacances coincidissin el visionat dels capítols finals de dues sèries diferents que he anat veient, i totes dues en la seva tercera temporada. Semblava que amb elles, s'acabaven també les vacances i a partir d'avui, tot nou.

Una d'elles ha estat 9-1-1, la sèrie dramàtica que segueix la vida d'un cos de bombers de Los Ángeles, com ja explicava en una entrada anterior. Aquesta tercera temporada començava amb un tsunami, tràiler que m'havia fet interessar en aquesta sèrie. Els divuit capítols d'aquesta tercera tongada han costat més que les dues anteriors plegades. Serà perquè cada vegada és més del mateix, i per l'aparició d'altres sèries que m'han interessat més, la veritat és que tenia ganes d'arribar al final pel simple fet d'acabar-la, més que no pas per interès de les trames i personatges. Segurament anirem veient la quarta temporada (i última) però també amb calma. El més interessant o més aviat curiós han estat alguns dels accidents que anaven passant a la sèrie. Sense cap mena de dubte, són coses que han passat en la realitat (deu haver un equip que investigava i cercava casos per després posar-los als capítols) i realment, hi ha accident totalment extraordinaris, no per divertits, sinó per estranys i xocants. També n'hi ha hagut d'emocionants, però molts d'ells, els resolien ràpidament per tal de centrar-se més en les vides dels personatges principals. Cada vegada hi havia més trama sobre ells que sobre l'acció, i això ha anat en detriment de la sèrie. A més, tot era molt previsible i acaba gairebé sempre bé. llavors, donava a tot plegat un aire una mica fàcil.  I així que els accidents estaven rodats amb pressupost, ben fets. Però no han sabut o no han volgut treure-hi tot el suc, centrant-se més en un estil més bé de culebrot. Veurem si la quarta temporada segueix per aquí o s'embala una mica més.

A l'altre costat de la balança i totalment contraposat, l'adrenalina bestial que ha tornat a ser la sèrie de 24. un cop més, vint-i-quatre capítols frenètics, amb una amenaça de virus mortal escampat entre la població. Realment, cal treure's el barret davant dels guionistes, per com aconsegueixen anar donant girs al guió, aconseguint lligar-ho tot i que en tot moment la velocitat d'acció sigui endimoniada. No sé si ho aconseguiran en les altres temporades, la veritat, és difícil, apart de no caure en repeticions, perquè el què encara no hagi passat en aquestes tres primeres temporades, ja no de existir. Veurem. La velocitat amb la què he devorat la temporada ja ho diu tot, perquè ha estat deu dies naturals entre l'inici i el final. El fet que sigui una epidèmia d'un virus m'ha acostat a la pandèmia nostrada, tot salvant les diferències, ja que no té re a veure la mortalitat d'una amb l'altra. Però quan parlaven dels contagis, l'expansió, el quedar-se a casa... era evident que em recordaria a la realitat nostra, i a la certesa de que el dia que tinguem una pandèmia mortal de veritat, la humanitat estaria acabada. Per altra banda, la sèrie mostra també els enganys i mentides del poder. Com enganyen la població, com fan el què volen encara que el president de torn, representa que és una bona persona. Les maldats i enganys no els pot aturar. Sí, és una ficció, però després de llegir "No diguis res" i llegir episodis semblants de mentides a la població, no cal ser massa espavilat per realment creure que els estats i governs són capaços de qualsevol cosa pel poder o els seus interessos, i només cal remuntar-se al 2017 al nostre país, entre els fets de l'1-O i és clar, el 17-A. Tant de bo se sàpiga la veritat algun dia.